RSS

El mateix paisatge . De Montserrat Roig

09 oct.

REPARTIMENT:

Rafael Pagés  …………………………………………….Carles Lucas

Tot just havia arribat al grup en la meva segona etapa, la Lola Vidal em diu que llegeixi un text a veure que em sembla. Era un guió per a televisió escrit per Montserrat Roig i es deia “El mateix paisatge”, una història de dos personatges de vida trista a la Barcelona dels anys 60. Dos personatges marcats per una infantesa viscuda enmig d’una guerra civil que no  feia amb ells, però que les circumstàncies familiars els van fer participar en uns esdeveniments que mai haurien d’haver viscut.

En Rafael era un ballarí d’un Music Hall que ens recordaria el Molino, homosexual i amb una infantesa difícil doncs el seu pare va formar part dels escamots que al començament de la guerra anaven a “donar el passeig” a la gent de dretes i el duia amb ell per “fer-lo un home”. Em va encantar, era un muntatge bàsicament de dos personatges i el d’home era un caramel.

–          M’ha encantat, vaig dir

–          El vols fer?

–          Vaig sentir un salt al cor, ni se m’havia passat pel cap que aquest era del motiu de fer-me llegir el text – ara potser ho sospitaria, però llavors jo era un passerell teatralment parlant –

–          Has de ballar un tango – la meva inutilitat pel ball es remunta en “la noche de los tiempos” –

–          No podria ser un cantant de cabaret?

–          De cap manera, es un ballarí

Vaig buscar a algú que em pogués ensenyar quatre passes de ball que quedessin més o menys dignes, i a més a més a l’inici del muntatge hi ballàvem un “cha cha cha”, quasi res, però el teatre era això, era aprendre a fer coses, era posar-se a la pell d’aquells personatges, i era el que més m’agradava, la resta era una anècdota.

Els assajos del Mateix paisatge van ser encantadors, tenia una companya insuperable i vam arribar a un nivell de complicitat molt gran. Hi havia una escena on jo la duia a sopar i li explicava la meva vida amb l’il·lusió d’un adolescent, ella no deia quasi res però els seus ulls em donaven peu per viure en mi mateix tot el que el meu personatge vivia. Cap al final de l’espectacle, jo li explico que el meu pare em duia a afusellar els franquistes del poble – un era el seu pare – i li canviava la cara i jo sense veure-la ho sentia… sembla increïble però era així.

Un dels moments més autèntics del muntatge el vivíem al vestidor on les actrius que feien de coristes anàvem amunt i avall buscant les mitges o ajudant-se a cordar les faldilles… era com si l’obra ja hagués començat, com si allò que el públic no veia ja formés part de l’espectacle del Music Hall, el Venus Cabaret. Això em feia sortir a l’escenari totalment posat en el personatge.

Els records d’infantesa estaven enregistrats en vídeo, en blanc i negre, jo feia el paper del meu pare i el meu fill feia el meu paper, quan a la darrera escena, la Joanna explicava el motiu de la seva venjança, mirar el vídeo em feia plorar i al obrir el llum, la vida destrossada d’en Rafael Pagés  apareixia sense solució de continuïtat als ulls del públic. La meva amiga m’havia traït, m’havia fet perdre el meu promès, m’havia dut a la presó… havia esmicolat una vida trista en l’únic moment d’alegria que havia tingut.

Quan sortíem a saludar al ritme d’una cançó de la Marina Rossell encara tremolàvem. En Rafel va ser el personatge de la meva vida, i després n’han vingut molts i espero que d’altres m’estiguin esperant – No vull deixar el teatre sense fer el Willy Loman de Mort d’un Viatjant – però potser per les circumstàncies que el van envoltar, tindrà sempre un lloc principal per mi. La darrera anècdota del muntatge va ser que força gent van creure que era gai en realitat, el millor que li pot passar a un actor, com a mínim a un actor amateur.

Anuncis
 
 

2 responses to “El mateix paisatge . De Montserrat Roig

  1. Mateu

    11 Octubre 2012 at 10:44

    si s’hagués de fer una classificació de les obres que ha fet el grup aquesta estaria entre les tres primeres, sens dubte! Recordo a més que va ser un període de superproduccions al Partiquí, perquè es va estrenar poc despres que la Cacatua Verda, una altra obra emblemàtica.

     
  2. Martí Lucas Feliu

    21 Octubre 2012 at 15:53

    Mateu, el meu top 3 diria que és, en aquest ordre: Una ciutat brillant, El mateix paisatge, Els justos.

     

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

 
%d bloggers like this: