RSS

Els dies feliços, un magisteri a tres bandes

18 maig

2014-05-17 20.34.54Samuel Beckett no enganya ningú, l’espectador no pot esperar entendre cada una de les situacions per posar-se a treballar sinó que cal deixar-se portar i viure en la pell dels protagonistes les realitats vitals que se’n desprenen.

La Winnie dels Dies Feliços no és una excepció, la dona amb mig cos enterrat a la sorra d’un desert que no saps si es causa d’una destrucció del món o una metàfora de la solitud de l’esser humà, però que a partir del moment que entre les dunes hi sona un timbre que marca l’inici i el final del dia no cal trencar-s’hi més el cap mirant d’esbrinar el significat escenogràfic. A partir d’aquí l’angoixa entre mitjos somriures s’apodera de l’espectador que no pot deixar de seguir les instruccions de la gran Vilarasau com més o menys prova de fer l’Òscar Molina, l’actor que dona vida a Willie, el marit que serveix d’excusa al monòleg de la dona que ens vol fer creure que tot va bé, quan resulta evident que res és com voldríem, una mica com al nostre món real un cop abandonada la seguretat de les butaques. El públic, en tensió continuada, es permet certes efusions en forma de rialles en determinades intervencions de la dona mig enterrada, però finalment s’adona que allò no té res de graciós, Beckett no pretén fer riure, pretén posar-te el malestar al cos, i deixar que tu mateix t’ho vagis “patint” a la teva vida diària. Possiblement per això, l’autor irlandès és un clàssic, doncs el teatre ha tingut sempre aquesta missió de fer reaccionar la societat, fins i tot quan en una comèdia fan que riguis de les teves pròpies misèries.

Fins aquí tenim dues de les bandes del magisteri, Beckett i Vilarasau, l’altra Lizaran de la factoria Lliure fa una nova exhibició de talent escènic i en molts moments et fa creure que Beckett es va inspirar en ella per crear el seu personatge i que finalment s’han trobat en aquest pedregal desèrtic que té tots els significats. Els qui em coneixen diuen que no sóc imparcial jutjant la Vilarasau, que tot el que fa ho considero mític, però no ho puc evitar, m’encanta, és molt bona i quan sembla que ja ho ha fet tot, et sorprèn una vegada més. No en va, des de fa anys tinc un somni que és compartir escenari amb ella, un somni, ja ho sé, però… què seria el món sense somnis.

El tercer punt del mestratge és el Belbel, el polifacètic, l’enyorat director del TNC “venent” els espectacles el dia de la presentació, encaminant les teves passes cap a la taquilla per demanar un abonament XXL, un dels autors vius de més garantia i un director que no falla mai. L’imaginava “xalant” als assajos amb la gran Musa, i somrient trapella mirant per un forat d’aquell desert tant ple de silencis, de somriures, de paraules, d’angoixa, de buidor….2014-05-17 23.07.10

El programa del Lliure anunciava Belbel – Vilarasau, i vaig marcar l’espectacle sense llegir el títol, per això érem a la primera fila, al mig, gaudint d’un gran vespre de teatre on els deu minuts de descans provocats pel canvi escènic, es fan eterns, i que marxar cap a casa deixant la Winnie sola – amb en Willie si es que hi és – esdevé un autèntic drama. La pregunta es obvia, es pot repetir?2014-05-17 20.46.34

 
2 comentaris

Publicat per a 18 Mai 2014 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , ,

2 responses to “Els dies feliços, un magisteri a tres bandes

  1. Miquel Gascon

    19 Mai 2014 at 13:56

    A nosaltres també ens agrada la Vilarasau i en aquest paper està immensa. La primera fila en aquesta ocasió no es el millor lloc per veure aquesta producció…. a partir de la quatre, molt millor.

    Potser tambè repetirem.

     

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

 
%d bloggers like this: