RSS

Himmelweg. La manipulació de la realitat

01 des.

Dit així, podríem considerar que el text de Juan Mayorga, parla del que estem vivint i patint en els darrers temps. Tergiversacions, mentides en tota regla, manipulació protagonitzada no per actors ni actrius sinó per informadors, dirigents, professionals del dret…. Un cop més, el teatre, i no només els clàssics, plantegen problemes de sempre.

En aquest cas es tracta de l’Holocaust, d’un camp d’extermini dirigit per un comandant amant dels llibres i del teatre – curiós, no? – que organitza una “comèdia” amb la participació obligada d’un cap de  la comunitat jueva tancada al camp, per fer creure els observadors internacionals, que res del que es diu dels lacais de Hitler, és cert.

L’espectacle comença amb imatges reals d’aquell temps d’infaust record, sobre la paret d’un despatx, que també representa l’exterior de l’edifici just al costat d’un bosc, també mig real i mig mentida. Una escenografia acurada on no hi trobes a faltar res.

La innocència dels nens, representada pels clàssics jocs de baldufa o de nines, forma part d’una teatralització que et deixa dubtes sobre si la cooperant de Creu Roja acaba creient el que està veient. Molt ben aconseguida la barreja de l’entrevista enregistrada de la cooperant, amb les seves paraules en directe, en la part més “bonica” del muntatge, que ens porta fins l’aparició dels homes i dones de fusta, un altre dels cops d’efecte del muntatge.

Raimon Molins, en el que en podríem dir la segona part, ens dedica un monòleg del nazi trastornat, en una exhibició de poder escènic que manté el públic pendent de cada gest. No és fàcil aquest llarg monòleg, que et porta cap a la realitat, molt distant del que semblava a primera vista. Si ens permetem la llicència de parlar d’una tercera part, diríem que és on queda aclarida del tot, la farsa organitzada. Si es tractés de teatre de titelles, cridaríem a la Patricia Mendoza, per avisar-la i que s’adoni de la veritat. Lamentablement, la cooperant ja no torna, perquè de fet, tot allò havia passat molt abans de la seva visita.

Guillem Gefael, fa el seu paper, l’encomanat pel comandant del camp o pel director del muntatge – el mateix Raimon Molins –  doncs Himmelweg – el camí del cel – és una d’aquelles situacions de teatre dins el teatre. Molt creïble, no sabem si patir per la seva situació de mentida o si creure que la farsa el pot salvar del pitjor.

Bon espectacle el que ofereix la Sala Atrium,  que et fa pensar – bàsic –  i associar-ho amb el nostre paisatge, on no hi ha camps de concentració, però a data d’avui, hi ha innocents privats de llibertat. El teatre sempre fa aquest servei públic i per això no podem viure sense teatre, fer-ho, seria una comèdia.

Anuncis
 
Deixa un comentari

Posted by a 1 Desembre 2017 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s

 
%d bloggers like this: