RSS

Escala Visual Analògica, valori de 0 a 10 les sensacions viscudes a la platea

28 set.

Recordar el passat per construir el futur, es una de les filosofies més adequades per moure’t per la vida, i si les T de teatre fan 25 anys d’escenari, resulta del tot justificat mirar enrere, i celebrar-ho amb un nou espectacle. La copeta va a part.

E.V.A. juga amb les inicials de l’escala per valorar el dolor, i el nom de la primera dona, la dona del principi, la que va iniciar-ho tot. Precisament aquesta es la idea de la Clara quan decideix aquest nom per la seva filla, la “noia que tot ho fa bé”, la nova generació que parla idiomes, que viatja, que domina la tecnologia i la ciència, la “Mary Poppins” que té contractada la Lola per cuidar els seus bessons mentre mira de vendre pisos o el que calgui.

E.V.A. es un espectacle amb ADN “T de teatre” però diferent, un espectacle on et deixen somriure discretament – un respir al públic, que sempre va bé –  mentre t’injecten en vena, tota mena de dolor, i especialment el dolor moral que sempre fa més mal i que els analgèsics més potents, no poden suavitzar.

E.V.A parla de dones, i parla de conflictes que comencen a l’adolescència i que sembla que quedin amagats tot i que la realitat demostra que el temps no ho cura tot, el temps manté i engreixa el dolor de joventut, aquella edat on volem creure que tot és passatger i que tot es  “mono” i irrellevant. La Paloma viu un trauma als 14 anys, un trauma que l’acompanya, que la fa com es, que l’impedeix ser feliç, malgrat utilitzar-lo per donar sentit a la seva vida, si es que la feina que escollim, realment pot fer-ho. Ella es dedica a treure el dolor, un dolor que va conèixer i que la va marcar per sempre.

A l’espectacle hi surten filles i hi surten mares, d’una i altra generació, hi surten actrius i hi surten metgesses, hi surt ciència i hi surten sentiments, i tal com afirma una de les protagonistes, “demà començaré a sentir”, doncs el dolor potser li ha impedit fer-ho fins ara.

E.V.A. barreja les històries aparentment disperses, que van trobant el fil conductor que ve de la joventut, una joventut que tots hem viscut d’una forma possiblement menys feliç del que ens volen fer creure, una joventut que segur que ens va marcar la personalitat i el camí que finalment vam seguir.

Dir que la direcció és de l’Orson Welles català, ja representa una garantia, i el text del mateix Manrique amb el Marc Artigau i la Cristina Genebat, composa un espectacle molt digne per ser dedicat a qui va estar director artístic del temple del Raval i que avui ha passat a la posteritat. Carles Canut, que els deus t’acompanyin en el teu camí per altres escenaris. No en dubteu, E.V.A, és un espectacle que justifica del tot, la sortida de casa, l’entrada al teatre i la birra final per comentar el que has viscut, en una escala del 0 al 10.

 

Anuncis
 
Deixa un comentari

Posted by a 28 Setembre 2018 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

 
%d bloggers like this: