RSS

Federico Garcia: Presente!

05 abr.

“El teatro es la poesía que se levanta del libro y se hace humana. Y al hacerse humana, habla y grita, llora y se desespera”

Portem anys parlant d’on deu ser Garcia Lorca, a quina “cuneta” el van llençar els feixistes que no suportaven la llibertat que dóna la cultura, i la resposta es senzilla: Garcia Lorca és als escenaris, és al sentiment de les persones, és en cada tremolor que provoquen les seves paraules en boca de genis com Pep Tosar, en un espectacle amb “Duende” que actualment ofereix la Sala Goya.

Lorca és el flamenc més pur, el “cante jondo”, la terra andalusa, les dones torturades per una societat que no les vol, que només les desitja, Lorca és la consciència permanent del que cal canviar, Lorca és la llibertat sexual, Lorca és el fil que em queda com a nexe d’unió amb el país veí de qui voldria separar-me amistosament.

Pep Tosar crea un espectacle Lorquià, acompanyat pel ball omnipresent de Pol Jiménez que adopta la persona del poeta granadí, dipositant-lo en cada racó del seu art. És un espectacle que toca la perfecció amb la mateixa precisió que ho fan els guitarristes que posen música a la paraula i faciliten el “taconeo” tan propi de l’art flamenc.

Federico Garcia és un espectacle àudio visual, poètic i embruixador com si el mateix Lorca l’hagués dissenyat per dur-lo pels camins més recòndits de l’Espanya que va viure i que el va matar, amb el grup “La Barraca”. Tosar demostra un coneixement del poeta granadí i de l’art escènic més pur, per regalar-nos un espectacle que hauria de tornar cada any. El vaig veure ahir, i ja estic buscant persones per dur-los a gaudir d’aquesta meravella de la cartellera Barcelonina, “donde viven las manolas, las que van a la Alhambra, las tres y las cuatro solas”.

Una hora i mitja d’espectacle dedicat al “Público” aquell “Público” per qui el poeta va escriure una de les seves primeres obres i que ell considerava “irrepresentable, “pues imagina que unos personajes son caballos”.

El tren i la seva màgia, recorden les vies d’anada i tornada, a la vida i a una mort que mai sabrem si va ser buscada, quan un cop produït l’aixecament del general colpista, el fa tornar a Granada abans d’emprendre un viatge salvador a Mèxic amb la seva admirada Xirgu. El teatre que l’hauria pogut salvar, possiblement el va condemnar, doncs la cultura sempre serà un arma massa perillosa per als defensors de la pàtria, que lluny de donar-te caliu, t’aixafa per no deixar-te respirar. Un tren, on persones que poden i saben parlar de Lorca, situen els moviments del poeta damunt una pantalla transparent que deixa veure l’interior de Lorca, les seves vísceres principals que no son altres que  la música flamenca, el cant, el ball i la paraula. Una composició digna de ser dins d’un museu.

Els temps que vivim, fan de Lorca un imprescindible per regar l’esperit i així fer-lo créixer en roses vermelles, aquelles que parlen el llenguatge de “Doña Rosita”. No en dubteu, en els moments més crítics, Lorca et donarà la resposta.

“En ocho años que dure el luto, no debe cruzar este arco el viento de la calle. Haceros cuenta que hemos tapiado con ladrillos, puertas y ventana s”  una casa – el teatre – que necessita Lorca per passar qualsevol “luto” que la terra aspra de l’Andalusia particular de cadascú, vulgui apartar-lo de la més mínima ombra de felicitat.

Gràcies Tosar, per descobrir, un cop més, on és Federico Garcia Lorca.

Anuncis
 
Deixa un comentari

Publicat per a 5 Abril 2019 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

 
%d bloggers like this: