RSS

Orsini. El Liceu al TNC

17 maig

M’agrada la Victòria – i això que no soc competitiu-, m’agrada el que diu: “Li he donat un cop d’ull. M’agrada molt el teatre… de totes les coses, crec que és la més important”. Doncs això, i a partir d’aquí ja us puc continuar explicant la meva experiència ahir a la Sala Tallers del Nacional, aquella sala on un dia vaig demanar que apaguessin els mòbils just abans d’interpretar Pitarra. La Tallers sempre serà la meva Sala i la d’Àngels a Amèrica.

Potser hauria de concretar que quan parlo de Victòria, em refereixo al personatge que interpreta Miriam Alamany, a l’espectacle que la Companyia Solitària i Xicu Masó, ofereixen aquesta temporada al TNC; Orsini, la bomba del Liceu, d’Aleix Aguilà.  Doncs quedi aclarit.

Jo no ric gaire al teatre, en el millor dels casos somric, però Pol López i Pau Vinyals – en Pol i en Pau, que semblen dos personatges de Cavall Fort – ho van aconseguir. Aquests actors, quan es tracta de comicitat, diuen tant com expressen amb la cara o el silenci, i potser aquest es el motiu de que em facin riure. I  a més a més, l’escena del Nico – Pau Vinyals – interpretant Julio Iglesias en un escenari desmuntat per l’explosió, amb collarets  que envejaria qualsevol Diva de l’òpera, em va resultat esplèndida. He d’aclarir que m’agrada quan canten al teatre, tot i que els musicals no em diuen res, una escena amb algú cantant o fent música en directe, m’afegeix un plus de gaudi de l’espectacle. Això també em passa al cinema; una escena en un bar on algú interpreta una cançó – generalment melancòlica o enigmàtica – em posiciona perfectament a la casella de sortida, i a partir d’aquí…. que segueixi el show. En alguns espectacles que he dirigit, hi han aparegut aquests elements, cada un té les dèries que té.

Seria injust no reconèixer el paper de la Júlia Barceló, que a més és l’actriu fent d’actriu, la Reventós, que no serà mai una anarquista. Com els seus companys de Companyia, utilitza totes les seves arts per mantenir el públic, del Liceu o del Nacional, pendents en tot moment d’ella. Està francament bé.

El trio Solitari, convida la Miriam Alamany a la seva festa, segurs de que algú que considera que el teatre és el més important, és la millor aliada en una “casament bomba”. Els nuvis “s’han arriscat”, però ja sabem que qui no arrisca, no pisca. Escena complicada la de la Victòria des de la platea sense la xarxa que representa l’escenari, i ben resolta per part de l’actriu.

L’horari que va inventar el Belbel, per poder anar a dormir aviat entre setmana, – 20:00 –  permet un mos una mica més reposat als faranduleros de socarrel, tot comentant el que s’ha viscut des de la butaca.

I si teniu gana, us recomano – de fet ho recomana en Nico –  els dàtils fregits amb oli de coco i enrotllats amb bacon vegà.

Alguna cosa no em va agradar? Com es pot dir que “anar de colònies és l’infern”?

Una bona opció de teatre, a la Tallers del Nacional.

Anuncis
 
Deixa un comentari

Publicat per a 17 Mai 2019 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

 
%d bloggers like this: