RSS

Quant temps em queda? Riure sense pensar de què estàs rient.

28 jul.

Fa anys es parlava de l’humor negre, d’acudits sobre temes que “no haurien de fer riure”, però els temps canvien i mentre no toquis determinades religions, de la resta està tot permès.

La prova la tenim en la darrera creació de la Marta Buchaca, que després de Rita on ja feia l’aperitiu sobre el tema de la mort, ara t’ho engalta sense anestèsia i t’ofereix una hora i mitja de comèdia espaterrant que provoca aplaudiments a mig espectacle – allò tan habitual al teiatru de tota la vida- i que posa el públic dempeus quan realment queda clar que l’espectacle s’ha acabat, amb la darrera anotació de la llista.

Lluís Villanueva, Marta Bayarri, David Vert i  Betsy Turnez, condueixen el text de forma trepidant, vigilant de pausar mentre el públic riu, a fi de que ningú es perdi ni una sola rèplica. Una comèdia d’abans, escrita ara, durant la pandèmia – quin gran regal a la creativitat, ha fet el puto coronavirus- que podria batre tots els rècords de públic, si el teatre Goya té reservades prou dates. El boca-orella ha de ser espectacular, i ja veus parelles que no han aconseguit entrades junts i hauran d’esperar a la cervesa final per comentar com s’ho han passat de bé.

Qui diu que la gent no va al teatre? El Goya no és precisament petit i ahir no hi cabia ni una agulla – al teatre no se sap que et punxin, com passa a la discoteca- i segur que seguiran així temps i temps. Si tenen data de tancament, ja poden anar reprogramant i que els quatre protagonistes deixin dates a les respectives agendes.

En Pere Armengol, dermatòleg de professió, sap que li queda un mes de vida, i ha fet la clàssica llista del que vol fer abans de morir. Realment algú la fa aquesta llista? O només es tracta d’un recurs de guió, que dona per molt. Si la peli de la Coixet ho plantejava en forma de drama, el text de la Buchaca t’ho presenta en forma de comèdia on no hi ha humor negre, allà només hi ha humor, rialla i aplaudiments a terminis.

L’espectacle no perd ritme en cap moment, però l’escena entre en Pere i la cunyada, resulta propera al clímax. Ahir, en algun moment, els protagonistes van tenir problemes per no riure, i llavors t’adones que son humans. El final de l’espectacle és molt espectacular, valgui la redundància. Aquí ningú mira el rellotge, el temps passa volant.

M’estaré afeccionant a les comèdies? Serà que m’estic fent gran? O es que les comèdies d’ara no són com les d’abans? Aquí ho deixo.

No us explico res, només tingueu en compte que quan sembla que tot s’ha acabat, encara queda rematar el clímax.

Cada cop admiro més els dramaturgs, i cada cop veig més complicat aconseguir escriure un text, tot i que sempre m’ha fet il·lusió. Escollir el tema sembla difícil però si es pot riure de la mort, els camins de la comèdia són infinits.

I diuen que la gent no va al teatre, perquè tots tenen ganes de passar hores als aeroports, on res fa riure…. calla… que tal una comèdia que es digués “I no nos dicen nada, y vamos con niños”. Es pot riure de tot?

P.D. Espectacle per veure, per recomanar, per regalar i per iniciar-se en aquest art tan necessari per la vida saludable.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 28 Juliol 2022 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

 
A %d bloguers els agrada això: