RSS

El Papa. Una delícia interpretativa

10 nov.

No és que el tema de l’Església i els seus líders sigui una cosa que em motivi especialment, però quan es tracta de teatre i de dos pesos pesants de l’escena catalana, la cosa canvia. No vull dir que “cedeixi” vull dir que “canvio”.

Lluís Soler i Xavier Boada donen vida a Ratzinger i Bergoglio en una creació del dramaturg Anthony McCarten, que imagina el que va passar entre tots dos a Castel Gandolfo, quan el Papa Benet XVI decideix jubilar-se i donar pas al seu successor, per buscar un tomb a l’Empresa.

Segur que en aquesta sorprenent decisió, – el Papa ho és fins que el seu Cap el crida – hi van tenir molt a veure els casos d’abusos detectats a l’Església, així com la poca popularitat del pontífex nascut a Baviera, que va decidir fer un pas al costat i dedicar-se a la vida interior.

Lluís Soler i Xavier Boada claven els personatges, des del primer minut només veus a Benet i a Francesc, l’un més conservador i l’altre més al costat dels pobres, com sempre s’ha dit que va fer el seu inspirador. Això és el millor que es pot dir d’un actor, que no el veus.

L’escenari buit, amb les arcades inferiors i superiors, l’escala, les rajoles, la taula i els bancs blancs, et posen en situació des que entres a la sala, amb 15 minuts de temps per anar-te ambientant. Quan la veu avisa que tanquis el mòbil i la foscor dona pas a la projecció – la cúpula del Vaticà en una nit de pluja intensa – ja no necessites res més. Ets a Roma, i et poses en situació d’aclarir els motius que conduiran el Papa, a deixar la seva feina.

Després d’una primera escena on Soler va marcant territori mentre menja sopa i mira un capítol de Rex, la projecció ens porta a Argentina, possiblement a la província de Córdoba, on el bisbe Bergoglio fa un sermó de comiat, doncs també ha decidit fer un pas al costat i deixar les seves funcions eclesiàstiques i dedicar-se a les coses més petites de la vida, en una residència per a capellans jubilats.

Com que ja sabem com va acabar la història, podem anar gaudint de cada paraula, de cada pensament expressat pels dos protagonistes, gaudint de cada gest, de cada moviment, de com s’interpreta un personatge i de com l’actor ha desaparegut fins la salutació final.

Potser heu vist la pel·lícula de Fernando Meirelles, amb guió – lògicament – del mateix Anthony McCarten, The Twuo Popes, amb Anthony Hopkins i Jonathan Pryce, doncs és el mateix, però aquest cop en viu i en directe, com fa sempre el teatre. Una visió diferent de la mateixa història.

Bona direcció de Guido Torlonia, director artístic del Akadèmia, de qui crec que no havia vist cap altre espectacle i correctes actuacions dels tres personatges menys protagonistes – Núria Farrús, Míriam Lladó i Marc Treserras – . Un bon espectacle, sense cap mena de dubte,  fàcil de recomanar als no iniciats i als que ja professen la religió de Talia. Una hora i quaranta minuts per gaudir del teatre de proximitat, amb una excel·lent posada en escena i unes interpretacions de Butaca.

                     “La confessió neteja el pecador, però no ajuda la víctima

Advertisement
 
Deixa un comentari

Publicat per a 10 Novembre 2022 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , ,

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

 
A %d bloguers els agrada això: