La mare de l’Eduard Fernández va morir la primavera del 2020, enmig d’aquell caos de, de vegades, mirem de no recordar, i com tants altres, no li va poder dir l’adéu que ell hagués volgut. Ha passat el temps, les coses s’han anat assentant, i els sentiments han donat pas a les accions, i l’Eduard Fernández, un artista de categoria, ha trobat la millor forma de posar remei a allò que va quedar pendent.
Un monòleg escrit per Santiago Loza, treballat amb la complicitat d’un amic – Andrés Lima – i el mateix Eduard, es converteix per art de màgia – la màgia del teatre – en un espectacle que em va tenir immòbil durant 80 minuts aproximadament, i que em va fer espurnejar els ulls mentre sortia de la sala, una estrena per part nostra de Los Teatros del Canal, a la sala verde, plena de gom a gom, per acompanyar un mite en una creació només a l’abast dels més grans.
Eduard Fernández es posa en la pell de la seva mare, que tots els que no la van conèixer, ho van poder fer finalment, un personatge que ocupa tot l’escenari, en una cuina blanca on es projecten des dels electrodomèstics als personatges secundaris de la història. Una posada en escena calculada al mil·límetre, com no podia ser d’altra forma.
Més o menys comença així, amb l’Eduard convertit en la seva mare:
“Esta mañana ha ocurrido un hecho curioso. Me he levantado, he abierto los ojos como cada día desde que recuerdo, me levanto, me digo será un día largo y agotador pero nos pondremos en pie, le daremos batalla desde su inicio. Esta minúscula historia tuvo un quiebre…”
Doncs la història de l’Anna Maria, la mare de l’Eduard, no té res de minúscula, és la història de tantes dones de la seva generació que van dedicar la vida al servei dels seus, del marit, dels fills, dels pares en moltes ocasions, dones valentes poc reconegudes que eren tot estimació i treball.
L’Eduard juga “a casa” disposa dels materials per aixecar un homenatge únic, un homenatge que seria l’enveja de qualsevol que vulgui “fer alguna cosa especial” per acomiadar la persona més important de la nostra vida. Amb el teu permís, Eduard, prenc nota de la teva idea.
Al final de l’espectacle, quan l’Eduard es treu la perruca doncs “Eduardo va a venir hoy”, i deixa marxar la seva mare, la sala es posa immediatament en peu, homenatjant aquella dona que amb la seva estimació, la seva cura i la seva eterna presència, ens ha permès gaudir d’un monstre de la interpretació.
La barreja del text amb les cançons “d’aquella època” composen un espectacle dinàmic en la seva sobrietat, tot sembla anar a poc a poc quan, realment, no paren de passar coses. Potser Txèkhov els va inspirar?
Vam agafar l’AVE per anar al teatre, no ens volíem arriscar a que l’espectacle que va anunciar en una entrevista que li va fer el Ricard Ustrell, no aterrés també a Barcelona. Esteu avisats, si el programen a casa nostra no dubteu ni un segon. Un gran actor embarcat en un gran espectacle que és un gran homenatge. El final a la platja, possiblement de Castelldefels, resulta impactant i bonic alhora.
L’espectacle em va deixar sense paraules, un cop digerit he aconseguit fer-ne un petit resum, ho he fet per vosaltres i per sumar-me a l’homenatge a l’Anna Maria, gran amiga de la meva sogra, la Nuri.
Paisatge teatral 