“Les coses velles i lletges d’aquest mon, no les vol ningú”, una frase de la Marina – Annabel Castan – que resulta una declaració d’intencions en un món dominat per les aparences, les comparacions i les lògiques frustracions, on la salut mental del joves està cada cop més en risc.
Un barri trist on la música mira d’obrir una finestra d’aire per continuar vivint. La música en directe de Jorge Cabrera i Ignasi Guasch, donen credibilitat a un nou projecte del mag Tarrasón que converteix missatges en espectacles amb una facilitat envejable.
Les Antonietes tenen un segell personal que sempre ens ha agradat i per això no vam dubtar a acostar-nos al teatre Akadèmia on el propi director, envoltat de molts amics i amigues segons vam veure, observava la seva obra des de la darrera fila – per sort l’Akadèmia no és el Grec ni la Sala Massagran -.
El duet Annabel Castan – l’Antonieta major – i Pep Ferrer – adoptat a la causa des d’Un dia qualsevol, condueixen la part més textual de l’espectacle amb solvència, Ignasi Guasch (Lenon amb una n – aporta la sensibilitat del personatge que ha patit però que tira endavant tot i les mancances, i Jorge Cabrera carrega amb la part musical i aporta una credibilitat en el personatge que surt de qualsevol mètode. En alguns moments vaig pensar que era un músic incorporat a l’espectacle – no el recordava en altres muntatges – però després vaig entendre que la direcció de Tarrasón l’havia portat a una naturalitat extrema. Qualsevol persona del públic es podria identificar amb el personatge, un germà que ofereix companyia per salvar la pròpia solitud.
Annabel Castan també canta – i el que calgui – aporta moments brillants marca de la casa i fa un personatge tan real que no sembla teatre. Pep Ferrer acumula hores d’ofici, és un d’aquells actors que sembla que l’han anat a buscar perquè el personatge estava inspirat en ell, i sempre dona la talla. És un clàssic del teatre català.
No sé si havia vist a l’Ignasi Guasch després del seu pas per l’hospital de les Polseres vermelles, possiblement en alguna peli, però el cinema no el recordo mai massa bé – com li passa al mateix personatge del Marcel o Lenon amb una n – potser m’ho hauria d’apuntar a l’agenda. És el paper bonic de l’espectacle, el que fa somriure, el que pot ajudar a treure el millor de cada un.
Un espectacle diferent, amb moments musicals sense ser un musical, en un intent de posar festa enmig de la foscor d’un magatzem on les mandarines miren de sobreviure, esperant l’amo que ha anat a pescar.
Tarrasón dibuixa molt bé els personatges, i això sempre és un bon motiu per seguir-lo. Ell mateix explica que “Kiss me Love” parla del seu pare, com “Un dia qualsevol” ho feia de la seva àvia i que els dos espectacles formen part d’una trilogia que tancarà “Un ocell sobre la pluja”, que parlarà d’ell mateix. Doncs, de moment, ja tenim una feina pendent, i en vindran més. Al teatre s’hi va a treballar i l’Oriol Tarrasón i les Antonietes demanen currículums. Encara que l’Ataulfo els desestimi tots d’entrada, el Lenon amb una n li acabarà robant el cor, la millor sostracció que es pot fer en aquest món de lladres que tenim organitzat.
“Com a director el que més m’interessa de la feina que fem amb Les Antonietes és la possibilitat de fer comprendre al públic que el teatre és un art necessari. Crec que a més d’entretenir, ha de servir perquè la societat expressi els seus conflictes i les seves pors i ajudar-nos a avançar tots junts cap a una vida més equilibrada“
No cal dir res més. Cap a casa a sopar i a rumiar.
Paisatge teatral 