Els musicals, així en general, no m’interessen massa, però considerant que els escenaris m’atrauen molt, de tant en tant clico entrades per aquest gènere de teatre.
Fa un any, vam assistir a la darrera funció de “Cantando bajo la lluvia”, era l’aniversari de la Montse i tenia la peli d’en Gene Kelly mitificada. Ens va agradar i per això i pel fet que després de cinc temporades s’acomiada la Jaula de las Locas, vaig repetir regal d’aniversari i ahir tornàvem al Tívoli entre autocars vinguts d’arreu de Catalunya, plens de gent amb força vida viscuda, que volien passar una bona estona, i a fe que ho van aconseguir. Ivan Labanda és un primer espasa del teatre musical, canta, balla i té aquella gràcia natural que ja el va fer ser protagonista en una d’aquelles noves vides de El Molino. Ell i l’Àngel Llàcer que a més és el director, s’alternen en el paper principal, un Zaza que resulta un caramel per a un actor que li sap treure suc. Diu el text, canta, es mou amb gràcia i improvisa que és el que sempre han fet les vedettes que se saben centre de totes les mirades. Interacciona amb el públic – ahir va treure petroli del grup de Sant Pere de Ribes que amb la seva alcaldessa i el regidor de cultura al capdavant, havien aterrat al teatre del carrer Casp.
La Jaula de las Locas és un musical divertit, alegre i que, en aquests moments, està molt treballat i encara les seves darreres funcions amb una alegria encomanadissa. No cal buscar grans missatges, cal estar decidit a passar una estona agradable, a riure i a aplaudir espontàniament o per prescripció/imposició des de l’escenari. Resulta inevitable veure en Ivan Labanda, la direcció de Llàcer i fins i tot resulta senzill imaginar-lo a ell mateix en el paper. Si els vols veure els dos, cal anar-hi dos cops, però això ja seria vici. Al principi, Llàcer era Zaza i Labanda era Georges, ara, el paper de la parella el fa Armando Pita – molt bo també – i resulta obligatori destacar l’actuació de Ricky Mata com a “Jacob”, un altre personatge deliciós.
A veure si resultarà que, tal com m’està passant amb les comèdies, m’estic afeccionant als musicals. Sembla que la paraula espectacle, combina perfectament amb interès personal. A la meva dona li agraden els musicals, i com que jo m’ocupo de la programació i miro d’estar al dia de les propostes, no puc oblidar els musicals i tenir-los presents especialment si representen un regal d’aniversari.
El teatre té aquestes coses, crea addicció. Sortosament no s’han inventat centres de desintoxicació teatral.
Paisatge teatral 