El Preu. La rebaixa de l’I.V.A no redueix la qualitat

Poques vegades em fixo en el preu del teatre, és el meu vici i ja se sap que els vicis… en fi, què us he d’explicar…., però si el preu el fixa Arthur Miller, la cosa canvia radicalment. A Arthur Miller li dec molt, Willy Loman m’ha acompanyat mitja vida i els somnis del viatjant que decideix finalment morir per cobrar l’assegurança i deixar alguna cosa als seus, seran sempre el meu espectacle de capçalera amb el permís del príncep de Dinamarca.

L’anterior temporada no vaig poder veure aquest espectacle, i lògicament aquestes coses no es poden deixar passar així com així, o sigui que aquest dimarts passat vaig veure com els germans Víctor i Walter, escopien tot el seu passat, i no precisament en forma de mobles, tot i  la presència del comprador – un Marco esplèndid – que mira de participar sense voler-ho, o això diu, en la posta a prova dels lligams familiars, l’autèntica especialitat de l’autor.

Miller és un mestre en mostrar les relacions humanes dins  la família, els seus textos fan sortir tots els sentiments brutals que s’amaguen darrera d’aquesta mini-societat parental que tant s’havia defensat històricament – la veritat es que actualment la família com a tal, sembla una anècdota – i “El preu” no n’és cap excepció.

Silvia Munt, més habitual darrere les càmeres que al peu de l’escenari s’envolta d’assegurances de vida. Un gran text i quatre actors-actrius que sumen més hores d’escenari que de son:  Pere Arquillué, Rosa Renom, Ramón Madaula i Lluís Marco. He de dir que els tres actors – la Renom em va captivar fent la Kay Conway fa molts anys – cada cop m’agraden més, com els bons vins van pujant qualitat, i cada cop em resulten més importants a l’hora d’escollir un espectacle. Jo miro sempre de sumar, autor, director i repartiment, considerant que alguns en concret em porten al teatre per si sols.

El preu és un gran espectacle de teatre, vàlid per a tothom, per als iniciats i per als que no ho són tant, i es que quan un bon text s’ofereix amb garanties, el teatre no et falla mai. Si he de dir alguna cosa en contra em referiré a l’aire condicionat del Goya, una mica massa fort per mi, tot i que potser el que em va deixar gelat, van ser les paraules del geni de Nova York. Gràcies Miller i gràcies Munt per escollir-lo, la resta era cosa nostra, especialment l’aplaudiment final.Visca el Grec i la seva descendència

 

Tots eren fills meus. Fills de qui?

Arthur Miller és el meu dramaturg top. L’autor de l’obra que em va impressionar de jove i que vaig perseguir fins aconseguir estrenar-la i protagonitzar-la conjuntament amb els meus fills, Mort d’un Viatjant. La Història de la família Loman m’acompanya des de fa anys, i per més espectacles que faci, mai arribaré a sentir el mateix que vaig sentir aquell 29 de maig de 2015. Suposo que per aquest motiu, ahir, al jardí dels Keller, en molts moments, vaig veure aquells personatges, potser no els mateixos però sí, el mateix estil familiar. Dos fills, en aquest cas en Larry absent, un pare que somnia un bon futur per a l’altre fill, en Chris, que ha d’heretar la fàbrica de peces d’avió, on Joe – Jordi Bosch -, el patriarca que creu en el famós somni americà, ha treballat tants anys per deixar un futur en herència, i una mare, Kate – Emma Vilarasau -, que viu trasbalsada – aquí sí que hi ha una diferència clara amb la Linda dels Loman – per un fill desaparegut a la guerra, que molts donen per mort però que ella “sap” que tornarà, i per això, no pot admetre que la promesa del fill, l’Anne Deever no segueixi “esperant”.

Si m’heu llegit algun cop, parlant de la Vilarasau, ja podeu imaginar que vaig ser el primer de canviar dues entrades del meu abonament, per dues localitats a primera fila de la zona 1 de la Puigserver, que com va passar amb Yerma, torna a convertir-se en un escenari central envoltat de quatre graderies que permeten apropar l’espectador, una bona forma de dur el públic al jardí dels Keller una nit de tempesta, on els llamps i trons acompanyen l’entrada dels espectadors i espectadores. La sala que va dissenyar el Déu del Lliure, torna a marcar diferències.

Va explicar la Vilarassau que coincidint amb en David Selvas, tots tos “es tenien ganes” i que l`un tenia pensat un text amb un personatge per ella, i ella tenia ganes de fer un personatge dirigida per ell i oh, miracle!, resulta que era el mateix personatge, era la Kate Keller que va crear l’Arthur Miller quan encara dubtava si aquell ofici d’escriure històries era realment el seu camí. . Això sí que és tenir tots els astres a favor, si fa no fa, com tenia el Larry aquell dia que va desaparèixer. Diu el director Selvas, que “Tots eren fills meus” és el millor text de Miller, en això discrepo, per mi, ja us ho he dit, és Mort d’un Viatjant, però Panorama des del Pont, Les bruixes de Salem, el Preu, Després de la caiguda… o Tots eren fills meus, seran sempre un reclam important per acostar-me al teatre. Dues hores i quart si fa no fa – vam començar tard i per això no puc assegurar el que va durar, és el que passa a les estrenes on s’omple la platea de gent de la faràndula que, es veu que van tard – de teatre del gran, d’emocions, de vida, de somnis, de secrets amagats, de pares i de fills, i de veïns que entren i surten del jardí – com en Charley a Mort d’un viatjant –aquest cop, hi ha el dr. Bayliss – Eduard Buch – i la seva muller Sue – Gemma Martinez – , en Frank – Francesc Marginet – que està fent la carta astral d’en Larry, el protagonista absent, o la seva muller Lydia – Clara de Ramon – que estava enamorada d’en George – Quim Àvila – , però des que aquest va allistar-se, ja ha tingut tres fills. Aquest cop també hi ha nen petit, per ajudar a humanitzar una mica més el protagonista de l’obra, en Joe, que l’ha nomenat policia de barri i que li recomana tenir sempre els ulls ben oberts. Aquest paper se’l reparteixen Ricard Bujan i Ramon Mir. Ves a saber si entre ells dos hi ha un Carlos Cuevas en construcció.

Jordi Bosch  i Emma Vilarasau marquen territori, són dos gegants de l’escena catalana i ho deixen clar des del primer moment. Resulta enriquidor mirar-los quan no parlen, de fet, l’espectacle comença amb un silenci de Kate, durant la nit que el vent ha tombat la pomera que van plantar, per mantenir l’esperança en la tornada d’en Larry. Eduardo Lloveras és Chris, el fill que sempre veu tothom per la part més bona, il·lusionat en casar-se amb Anne – Clàudia Benito – ara que ja no és la novia del seu germà. Es el prototipus de fill que d’una banda admira el pare mentre el creu exemplar – com passa amb Biff a Mort d’un viatjant – però que tota aquella admiració es converteix en odi, quan descobreix la veritat. I finalment, la gran pregunta: De qui son tots fills seus? Ja us avanço que tot i ser matrimoni, només un d’ells dos porta el títol a la butxaca del personatge. Un gran espectacle que agradarà tothom que el vagi a veure, doncs, Miller mai no decep i Selvas i la seva companyia ho saben. Públic dempeus i satisfacció per una estrena molt lluïda, on la gent de teatre – m’hi incloc – no va faltar a la cita. Un nou Miller al currículum.

 

Macbett de Ionesco,riure d’una tragèdia

No és una novetat que el públic rigui en moments tràgics del teatre, potser per augmentar el drama que sofrim alguns amb aquestes situacions, però en el cas del Macbett que ofereix Ramon Simó a la Petita del Nacional, la cosa està completament justificada. Ho confesso, vaig somriure en algun moment – el casament del protagonista –

Ionesco agafa l’argument de Shakespeare i construeix una trama en forma de farsa que va fer les delícies del públic que ahir omplia la platea de la Sala Petita, la que poques vegades decep. El repartiment està brillant i això sempre s’ha posat en els mèrits del director – Ramon Simó -, que n’ha fet la traducció al català.

David Anguera dona el tret de sortida a l’espectacle quan finalment tothom ha deixat de mirar el mòbil, seu al piano i comença una actuació destacable en tots els sentits, tot i ser qui parla menys, recordant allò de que els silencis i les expressions, el que els tècnics en diuen subtext, sumen molt en un espectacle teatral.

Josep Julien i Pepo Blasco, amb americana, cartera de mà i espasa, mostren al públic de què anirà tot allò, i els que s’havien envalentit amb una tragèdia respiren tranquils darrera la mascareta. Els dos actors formen un duet còmic que suma moltes hores d’escenari i això es nota. Donen vida a Candor i Glamiss, els primers que volen destituir el despòtic Duncan, un David Bagés que ja ens ha mostrat en altres ocasions la seva faceta còmica.

“Nosaltres no volem ser el ruc enganyat de ningú, i menys encara els rucs de Duncan. Ha, ha! El nostre benamat sobirà

NI enganyats ni atropellats

Ni atropellats ni enganyats

Fins i tot en els meus somnis

Fins i tot en els meus somnis, ell penetra com un malson vivent”

Julien i Blasco es mouen per l’escenari, s’amaguen darrera uns plafons que son taules aixecades, i s’enduen el públic a la butxaca d’on només sortirà per passar per les altres butxaques que aniran apareixent.

Joan Carreras torna a ser Macbett, però s’assembla poc al que va muntar Rigola al Lliure l’any 2012, i aquest cop utilitza totes les armes de la comèdia per “acceptar” tots els beneficis que el seu sobirà li ha ofert, com agraïment a la victòria sobre els enemics, aspecte que agradarà poc al seu amic Banco – un fantàstic (com sempre) Pep Ambròs-

“És molt comprensiu amb tu, estimat. T’ha recompensat prou bé.

Jo no li he demanat res. Ha pagat, ha pagat bé, m’ha pagat més o menys bé, no m’ha pagat gaire malament els serveis que li he fet, que li havia de fer, perquè és el nostre senyor”.

Anna Alarcón fa una Lady Duncan-Macbett totalment identificada amb la farsa de l’autor. Una actriu que veiem més per la pantalla que al natural i que està francament bé, com ho està Laia Alsina tant fent de donzella, de minyona, de bruixa….. Realment l’escena de les bruixes et fa dubtar de quantes n’hi ha, amb una veu distorsionada, aporten el misteri que ja se’ls suposa a aquests personatges fantàstics i fantasmagòrics.

Xavi Ricart sempre actua bé, faci el que faci, es un actor de repartiment que aporta tot el que cal al personatge, tant li fa que sigui a l’escenari com al plató del Polònia. Doncs ja està dit tot, si afegim que també dirigeix.

Ja ho he destacat abans, la direcció està molt bé i la posada en escena on fins i tot s’hi canta, fa les delícies d’un públic a qui se li fan curtes les quasi tres hores d’espectacle – descomptar 20 minuts de parada higiènica o d’avituallament, dels 180 minuts. A la sortida, pluja important, sort que aprofitant el tema del preu espectacle del pàrquing, vam baixar en cotxe – no li digueu a la Colau -.

Espectacle fàcil de recomanar, i que ningú s’espanti per la durada, si l’espectacle t’enganxa et passa volant. I aquest, enganxa molt.

“Si, ara que tinc el poder, enviaré a l’infern la llet dolça de la concòrdia, capgiraré la pau universal i destruiré qualsevol rastre d’unitat sobre la terra”. Ja sabem qui és el culpable de tot el que ens toca viure. El teatre ho explica tot.

 

La Ruta de la Palta. Revolta verda al Tantarantana

• “Yo nunca había cruzado el Charco, nunca había estado al otro lado del Atlántico
• Y hay algo que te haya impresionado?”

Aquest és el nus del conflicte, tot el que el director – Marc Chornet – esdevingut protagonista de la història va viure a Xile en un intercanvi artístic  al Espacio Checoslovaquia de Santiago, on entra en contacte amb actors i actrius, dos dels quals (Cristián Chaparro y Daniella Santibáñez, formen part d’aquest espectacle.

El títol es refereix a una fruita, l’alvocat, que paradoxalment resulta molt més cara de comprar al país que la produeix que, per exemple a Catalunya. Chornet i Projecte Ingenu es troben una vaga de consum de palta – una mica com aquella mítica vaga de tramvies de que parlaven els meus avis, i que va aconseguir abaixar-ne el preu. Tindran el mateix els xilens?

Que no se m’enfadin els vegans, però es que el menjar verd que no deixa petjada ecològica, resulta que provoca especulació en preus que fa que un aliment bàsic a Xile sigui prohibitiu. I com sempre que hi ha negoci, no hi ha límits a arrasar el que calgui per seguir traient  or – verd en aquest cas- .

Recordo no fa pas massa temps el disgust que va tenir una pacient xilena quan li vaig descobrir una al.lèrgia a l’alvocat. El posava a tot arreu, els seus pares tenien una plantació a Xile….Si nosaltres fem pa amb tomàquet, a Xile fan pa amb palta, així us en feu una idea.

Si em fessin fer associacions, lamentablement Xile sempre em recorda Pinochet, la Casa de la Moneda, el Estadio Nacional, Víctor Jara, Allende i Quilapayun. Preferiria associar-ho als Andes o fins i tot al Dakar que es va fer allà, o als futbolistes xilens que van triomfar a Europa…. però per mi Xile sempre em recordarà la lluita contra la dictadura, els obrers assassinats a Santa Maria de Iquique, i el record d’Amanda mentre els carrers es mullaven.

L’espectacle de Chornet no té res d’Ingenu, passa d’imatges boniques a dolor en primera fila, de permetre’t somriure quan en un restaurant vegà de les rambles, et canten els plats que porten tots alvocat,  als manifestants lluitant entre el fum contra “los milicos” que ocupen els carrers de Santiago

Diu Chornet  que “Al teatre s’hi ha d’anar per militància. El teatre és revolució” i ja us he dit molts cops que al teatre s’hi va a treballar i en aquest cas una mica més. La experiència sonora que t’ofereixen al Tantarantana et fa estar molt atent per seguir el text, de vegades com a cantinel.la, de vegades com entrevista, com a monòleg, mentre escoltes Allende o Violeta Parra. Jo no sé que vol dir sentir en estèreo, jo només he tingut una oïda – la dreta – i potser em vaig perdre detalls de l’espectacle, però això no va fer que hi perdés interès, de fet no m’importaria tornar-hi per processar el que potser va quedar surant a l’ambient càlid de la sala. Potser aquest cop em trauria els auriculars que et donen al entrar i miraria de seguir-ho tot sense barreres i pel cantó dret de la cara.

Les coreografies són esplèndides sota un espai sonor molt treballat en directe, com es fa sempre el teatre.

De pie, luchar, que vamos va a triunfar,  avanzan ya, banderas de unidad

Y tú vendrás, marchando junto a mí y así verás tu canto y tu bandera florecer…

El pueblo, unido, jamás será vencido

O això ens agrada creure.

 

Si mireu el vent d’on ve, veureu el Lliure com dança…

 

Diu una  cançó infantil de tota la vida i que malgrat passin els anys, res no la traurà de les boques dels infants i els educadors, de “Si mireu el vent d’on ve, veureu el pomer com dança”.  Possiblement per això, el temps no fa canviar gaire els conflictes familiars d’una família de l’Anglaterra rural, dedicada al cultiu de pomes, com aquella recordada pel·lícula  “Les normes de la casa de la sidra” tot i que aquest cop sense orfenats, però amb algun conflicte amb nens pel mig, que no puc desvetllar-vos ara.

He de confessar, abans de res, que sóc fan incondicional de la Vilarasau, i que vaig escollir l’estrena gratuïta, de l’abonament d’aquest any, sense preocupar-me de res més, però he de dir que el Farelo – ja fa temps que se’l pot anomenar directament pel cognom, com es fa amb els grans – està brillant, molt i molt brillant, amb un paper d’aquells que en diem “agraïts” sempre que es facin bé.

El conflicte escènic és evident des del primer moment, l’Irene ha perdut el marit, i la companyia d’en Len no podrà substituir gran cosa, si fa no fa com la d’en  Roy, com no sigui mantenir el rol de la mestressa de la casa que sempre ha hagut “de cuidar homes”. L’entreacte – a mi no m’agraden els entreactes –  després de la gran caiguda de fulles i de pomes, et permet dirigir-te cap a la segona part on es desvetllarà el motiu de tanta “mala llet”, considerant que la preparació ha estat ben plantejada, a la primera,  potser de forma una mica massa llarga al meu entendre. He de dir que veure teatre no m’agrada, el que m’interessa és viure’l, i això, des de la fila 9 de la Puigserver, no em resulta possible – dieu-me maniàtic, però és el que hi ha-.  A mi el teatre m’agrada sobretot des de l’escenari, però més enllà de la fila 5, soc home mort. Ahir era l’estrena, i suposo que compartir sala amb tant companys de vici i ofici – tot i que ells cobren i jo no, els considero els meus col·legues – té el preu de no “pillar” fila 1, que és on jo em moc millor.

Si mireu el vent d’on ve, és un espectacle gran, en una sala gran i amb dos grans al repartiment, acompanyats de tres joves (Claudia Cos, Lluís Marquès i Laura López) que mantenen el nivell, tot i que pel meu gust – i això és cosa del director, en Fernando Bernués – quan es crida molt, em motivo poc, una mica com quan en un espectacle en un gran escenari, s’ha de córrer per no alentir la situació. El drama en veu baixa em fa mantenir la respiració, els crits, quan n’hi ha massa,em distreuen.

A mi m’agrada molt el teatre, és difícil que un espectacle no m’agradi, sempre puc aprendre coses, i el text de Nell Leyshon no és una excepció. Espectacle recomanable, que no m’importaria tornar a “viure” des de la fila u. Segur que seria molt diferent.

 

ART. Talent i punt

L’any 1994, l’escriptora i actriu Yasmina Reza, estrena un text aparentment senzill, apte només per a grans actors, que multipliquen l’humor que destil·len les paraules per convertir-lo en un èxit. Aquest és el primer talent d’aquesta història, el de l’autora.

Art no és el clàssic text de comèdia que fa riure mentre el llegeixes, com passa amb “el Sopar dels idiotes” per posar un exemple, necessita posar-se en boca i en cara i si això s’aconsegueix, el resultat és espectacular i fa riure fins i tot als que, en el millor dels cassos, arriben a somriure – i parlo amb coneixement de causa –. Segon talent, el dels protagonistes.

No guanyaré cap pulitzer a la gran notícia, si dic que el repartiment d’aquest ART, es excepcional, però no seria just obviar-ho pel fet de ser obvi. Un cop, felicitant la Clara Segura per un dels seus papers, li deia que ja devia estar acostumada als elogis i va dir-me que no, que això era com un jardí, on les flors cal anar-les regant perquè no es marceixin, i malgrat que puguem pensar que els grans ja estan acostumats a sentir elogis, sembla que la cosa els agrada tot i córrer el risc de provocar addicció. També pot passar que quan més grans són, més modestos es tornen i que els puguis fer sentir avergonyits, però amics meus, aquest és el preu de la fama, el preu de ser grans.

Durant molt de temps, a casa, anomenàvem el “Ramón de Plats Bruts” a un actor que ens encantava, que seguíem sempre que podíem i que era un reclam segur a l’hora d’escollir un espectacle. Ens reconeixem fans del Lluís Villanueva, però si dic que està genial en el paper del dermatòleg que es guanya bé  la vida i que compra un quadre blanc per 200.000 €, és la pura realitat. Clava el paper, dir qualsevol altra cosa només tindria categoria de guarnició – patates o amanida -.

Què dir del Francesc Orella, un dels grans de l’escena catalana, jo diria que el meu primer record ve de TV3, de la sèrie ”Estació d’enllaç” , però l’he vist molt al teatre, m’ha fet creure tots els seus personatges, va estar genial amb “L’estranger” de Camús i quan sembla que ho has vist tot, et regala sorpreses, com em va passar amb el Shakespearià Falstaff. La platea amb gran nombre d’estudiants, que la professora de francès havia dut al teatre, el deurien transportar momentàniament al seu “Merlí“, la darrera creació per televisió. És el primer que se’n fot de la compra del quadre, està brillant com és habitual en ell. Amb l’Orella passa allò de que sembla que el paper li han fet a mida, però això passa amb tots els personatges que fa, i que no s’assemblen gens els uns amb els altres.

Aquests dies he estat revisant el programa “Teatral” de TV3, els malalts de teatre tenim aquestes coses, i el Pere Arquillué – que vaig conèixer fent “Arnau” – n’era el presentador, el que conduïa l’espectador pels camins que cal fer per aixecar un espectacle com “L’art de la comèdia”, i per mi, en aquell moment, representava el teatre, la meva gran passió. L’he vist fent molts i molts papers dalt de l’escenari, també l’he seguit en alguna sèrie, però mai oblidaré el seu Cyrano de Bergerac a la Biblioteca de Catalunya, es va convertir en el Depardieu català, l’actor amb qui pensava Edmond Rostand quan escrivia el seu text. He de dir en honor d’en Flotats, que el seu Cyrano cap a l’any 85, em va captivar… fins que vaig veure el de l’Arquillué. Però no perdem el fil, i cal dir que una de les grans atraccions d’Art és veure el personatge possiblement més còmic de la terna  interpretat per aquest gran de l’escena, amb un monòleg comentant les invitacions del seu casament, que passarà a la història, deixant aquell d’en Jordi Bosch a “La Bête” en un segon  pla. No recordo l’Arquillué en altres papers còmics, i això representa, al menys per mi,  un al·licient més.

Tots tres estan fantàstics, no s’esperava menys d’uns cracks, però aquests grans tenen aquestes coses, quan creus que ja no et sorprendran, et deixen amb la boca oberta, i en aquest cas, per riure, allò que tant agrada. La direcció d’en Miquel Gorriz alguna cosa hi ha tingut a veure naturalment.

Espectacle imprescindible. Podrien batre el record de ”The Mousetrap” a  Londres, tot i que el Goya ja anuncia el seu proper espectacle, es clar que sempre es pot tornar. El teatre té aquestes coses, el mateix espectacle el pots veure més d’un cop fins a convertir-se en vici, tot i  el terrible IVA cultural.