RSS

Cerca resultats per a ‘Pitarra’

Tallers d’en Pitarra. Associació teatral el Partiquí

Torna el teatre amateur amb el segell de qualitat del Partiquí. Una reestrena molt especial recordant la fita de ser el primer grup amateur que actuava al Teatre Nacional. Van ser quatre grups, però el Partiquí va obrir la Mostra del anomenat Epicentre Pitarra

Dues gatades d’en Pitarra,  L’últim Trencalòs  i Coses de l’Oncle, dues peces breus dels anomenats singlots de l’autor més satíric del segle XIX. Una gran ocasió per veure aquest espectacle per primer cop o per reviure aquella data històrica.

El títol de l’espectacle juga amb la sala “TALLERS” i l’expressió taller de treball sobre, en aquest cas, el satíric autor català.

Divendres 10 d’octubre a les 21,30 h. I dissabte 11 a les 18 hores, a la Sala Jesús Concernau del Centre Cultural La Farinera del Clot.Pitarra Tallers

 
 

Etiquetes: , , , , ,

Orsini. El Liceu al TNC

M’agrada la Victòria – i això que no soc competitiu-, m’agrada el que diu: “Li he donat un cop d’ull. M’agrada molt el teatre… de totes les coses, crec que és la més important”. Doncs això, i a partir d’aquí ja us puc continuar explicant la meva experiència ahir a la Sala Tallers del Nacional, aquella sala on un dia vaig demanar que apaguessin els mòbils just abans d’interpretar Pitarra. La Tallers sempre serà la meva Sala i la d’Àngels a Amèrica.

Potser hauria de concretar que quan parlo de Victòria, em refereixo al personatge que interpreta Miriam Alamany, a l’espectacle que la Companyia Solitària i Xicu Masó, ofereixen aquesta temporada al TNC; Orsini, la bomba del Liceu, d’Aleix Aguilà.  Doncs quedi aclarit.

Jo no ric gaire al teatre, en el millor dels casos somric, però Pol López i Pau Vinyals – en Pol i en Pau, que semblen dos personatges de Cavall Fort – ho van aconseguir. Aquests actors, quan es tracta de comicitat, diuen tant com expressen amb la cara o el silenci, i potser aquest es el motiu de que em facin riure. I  a més a més, l’escena del Nico – Pau Vinyals – interpretant Julio Iglesias en un escenari desmuntat per l’explosió, amb collarets  que envejaria qualsevol Diva de l’òpera, em va resultat esplèndida. He d’aclarir que m’agrada quan canten al teatre, tot i que els musicals no em diuen res, una escena amb algú cantant o fent música en directe, m’afegeix un plus de gaudi de l’espectacle. Això també em passa al cinema; una escena en un bar on algú interpreta una cançó – generalment melancòlica o enigmàtica – em posiciona perfectament a la casella de sortida, i a partir d’aquí…. que segueixi el show. En alguns espectacles que he dirigit, hi han aparegut aquests elements, cada un té les dèries que té.

Seria injust no reconèixer el paper de la Júlia Barceló, que a més és l’actriu fent d’actriu, la Reventós, que no serà mai una anarquista. Com els seus companys de Companyia, utilitza totes les seves arts per mantenir el públic, del Liceu o del Nacional, pendents en tot moment d’ella. Està francament bé.

El trio Solitari, convida la Miriam Alamany a la seva festa, segurs de que algú que considera que el teatre és el més important, és la millor aliada en una “casament bomba”. Els nuvis “s’han arriscat”, però ja sabem que qui no arrisca, no pisca. Escena complicada la de la Victòria des de la platea sense la xarxa que representa l’escenari, i ben resolta per part de l’actriu.

L’horari que va inventar el Belbel, per poder anar a dormir aviat entre setmana, – 20:00 –  permet un mos una mica més reposat als faranduleros de socarrel, tot comentant el que s’ha viscut des de la butaca.

I si teniu gana, us recomano – de fet ho recomana en Nico –  els dàtils fregits amb oli de coco i enrotllats amb bacon vegà.

Alguna cosa no em va agradar? Com es pot dir que “anar de colònies és l’infern”?

Una bona opció de teatre, a la Tallers del Nacional.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 17 Mai 2019 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , ,

Mort d’un viatjant. El somni fet realitat

Em diuen que va ser l’any 1972 – jo creia que feia més temps – un programa de teatre a TVE, el mític Estudio 1 ofereix “Muerte de un viajante” d’Arthur Miller, un text imprescindible en el teatre americà i en el teatre universal, no en va les reposicions de les desventures de la Família Loman, han estat posades periòdicament damunt del escenaris tot i que amb menys freqüència del que mereix aquest text fonamental.

José Maria Rodero es Willy Loman, el viatjant somniador que encara creu en l’èxit quan només el fracàs ha aterrat a la seva vida. Abandonat pels clients, incomprès pels fills, només la seva Linda i el bon amic Charly miren d’ajudar-lo a empassar-se el dia a dia. El record del germà triomfador (Ben) li permet un mig somriure i el record d’un temps passat on els projectes encara no havien desaparegut l’ajuda a “seguir somniant” enmig de la tempesta.

Veure aquell espectacle em va marcar, son aquelles coses que passen de vegades a la vida i no en saps veure el motiu, però des d’aquell dia he volgut ser el viatjant, he somniat ser Willy Loman, i entrar a casa amb les maletes de mostraris, abraçar la Linda i apropar-me als meus fills, Happy i especialment Bif, el fill gran que havia de ser GRAN.

Han passat els anys, he donat vida a altres personatges que sempre estimaré – el meu personatge de cada espectacle passa a formar part de la meva història – però Willy Loman era allà, al seu jardí, mirant de plantar pastanagues o escaroles, mirant d’aconseguir unes vendes impossibles i mirant de “reparar” algunes “coses” que havia fet.

 Finalment va sortir el projecte, fa un any aproximadament, vaig trobar la directora que també volia muntar aquest espectacle i em vaig envoltar d’un repartiment molt i molt especial. D’aquí un mes aproximadament serà el gran dia. Després del premi al millor actor al Concurs de Terrassa, de portar “Una ciutat brillant” a la Sala La Cate de Figueres reservada als professionals i d’haver fet un Pitarra a la Sala tallers del TNC, ara apareix la Familia LomanViatjant Pòster v2. El camí dels somnis cada cop sembla més real.

El fet de ser un text poc escollit pels amateurs ens pot afavorir, el temps ho dirà.

 

 

 

 
 

Timó d’Atenes, Un repte , que cal acceptar

 

IMG_3301Dirigir-se aquest dies a la Biblioteca de Catalunya suposa anar preparat a treballar una mica, sabent que potser hi haurà algun fragment del muntatge que resultarà difícil de digerir, si fa no fa com la pizza a domicili que el protagonista, mira d’empassar-se tot just coneguda la seva ruïna personal.

Vaig conèixer aquest text de Shakespeare fa un any aproximadament, el meu director de teatre el va proposar per fer-lo com a lectura dramatitzada. Era un text molt poc representat i per aquest motiu resultava un repte. Finalment la possibilitat d’actuar al TNC dins la Mostra de teatre amateur sobre Pitarra, va deixar aparcat l’home ric, centre de la seva societat i gran amic dels seus amics, per a més endavant. Possiblement el fet que ara estigui en cartellera, el deixarà molt i molt aparcat.

Al llegir el text vaig trobar-li moltes coses interessants però també alguns moments “espessos” que caldria vestir amb criteri per no perdre l’atenció de l’espectador. Tenia la gràcia de ser un espectacle poc conegut i això sempre il·lusiona. No sé quina idea tenia en Ferran, potser ja no ho sabrem.

Però tornem als professionals, al David Selvas en la seva faceta de director, al Manrique i les seves actuacions magistrals, ben acompanyats d’un repartiment acurat, amb sorpreses com l’Albert Ribalta a qui sempre perseguirà l’Andreu de Jet lag, la seva gran creació. No cal destacar ningú, tothom està bé i tothom treballa de forma coral per oferir-nos una estona de feina compartida.

Timó d’Atenes no és un espectacle per pretendre entendre totes les actituds, cal entrar dins la festa i dins el món dels exclosos i deixar-se portar per les emocions que es creïn. No resulta senzill entendre el general Alcíbiades, o l’Apemant, pot ser més fàcil identificar-se amb la Flàvia, però la reacció d’en Timó, del tot comprensible inicialment, et porta per camins complexos fins a un final potser lògic, malgrat tot.IMG_3303

Dos moments èpics del muntatge: la cançó de Le métèque  cantada en directe , o la transformació del món de festes i riquesa en un món paral·lel de desarrelats, cada cop més proper.

Les cadires de la nau gòtica de la Biblioteca eren plenes de gom a gom de públic ansiós, de públic exigent, de públic generós, de públic identificat amb un Timó que ens recorda la ingratitud de l’ésser humà, i els contrastos que marquen un camí vital molt autèntic. No diré que és apte per a tots els públics, però la gent de teatre ha de recollir el guant i acceptar el repte.

« Avec ma gueule de métèque, de juif errant, de pâtre grec,

de voleur et de vagabond,

avec ma peau qui s’est frottée au soleil de tous les étés

et tout ce qui portait jupon »

IMG_3295

 
Deixa un comentari

Publicat per a 22 Novembre 2014 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , ,

El teatre amateur arriba a la Sala Tallers

 

trencalòsEl 12 de novembre de 1996, un muntatge dirigit per Josep Maria Flotats, “Àngels a Amèrica” va inaugurar la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya i el 28 de juny de 2014, un muntatge de El Partiquí va obrir la porta del temple als grups amateurs, amb una Mostra al voltant de Pitarra.

El somni s’havia fet realitat, tants i tants cops ocupant les butaques de les diferents sales del Gran Teatre Català, desitjant ser a l’altra banda, a l’escenari i ahir va passar. A les 12 del migdia, sortia per donar la benvinguda al públic que va omplir la Sala Tallers, recordar-los d’apagar els mòbils i recomanant tenir a ma les pastilletes per la tos. Dedicar l’espectacle a l’amic i mestre Jesús Concernau era lògic i obligat. Confio que des del món teatral on treballi ara, tingués una estona per veure’ns.

Que vaig sentir en aquell moment?, vaig trigar més d’una hora a adonar-me’n, quan amb l’espectacle acabat, saludat els amics que van acompanyar-me en aquesta cita especial, i rebent els comentaris dels companys del grup que havien fet el paper de públic, l’emoció es va fer present. Havíem actuat al Teatre Nacional de Catalunya potser per primer cop i dic potser, imaginant o desitjant que hi pugui haver un segon, un tercer…. un quart? Be, be, no continuo….

Sabíem o imaginàvem que l’experiència seria gran però ho va ser molt més, la gent de teatre que treballen al Nacional ens van acollir amb una professionalitat i un sentit de protecció dignes d’agraïment, el nivell d’organització no tenia fissures i en tot moment vam sentir-nos com a casa.

–          Aniria bé un focus per uns llampecs, fet, un micro a dalt, fet, voldria sortir a dir lo dels mòbils, fet, i així fins a l’infinit. Gràcies amics del TNC, ens heu tractat tant be que tornarem…..

El personatge del Narrador de “l’Últim Trencalòs”, el poeta que inventa la “Llegenda romàntica del segle XI, no premiada en los JOCS FLORALS, escrita en vers i en català del que ara es parla” – tal com la va descriure l’autor – serà sempre un personatge especial, el personatge que em va dur a la mítica Sala Tallers, el personatge a qui vaig donar vida en una sala professional plena de gom a gom i que va assolir la fita de fer realitat un vell somni. Les “Gatades” d’en Pitarra son això, animalades i astracanades de marca major, però ens van obrir les portes del Gran Teatre, i això marcarà sempre un abans i un després.

Si el 2013 va ser l’any del premi al millor actor al concurs de Terrassa, el 2014 es el de les sales professionals, primer La Cate de Figueres i ara la Tallers del Nacional.

“A qui no fa esgarrifar?”DSC01241

 

 

 
 

Etiquetes: , , , ,

Un cop abandonada la Casa de repòs… decideixo tornar

 

SONY DSCUn mig llunyà diumenge de febrer de 2013 obria l’ordinador i deixava escrit al seu disc dur: Diumenge matí, després d’una nit inquieta, amb la barreja de sensacions clàssiques després d’una estrena, es presenta un dia assolellat i fred. “Vostè ja ho entendrà”, ha passat pàgina, ahir la segona representació amb una sala no plena però que feia goig i un públic emocionat i satisfet de l’experiència viscuda. Ara queda al calaix, i la necessitat de tornar a posar-la sobre l’escenari després d’un mes i mig de treball intens – a més del nostre habitual, es clar –  està més present que mai. Potser a la Mostra de teatre de Pineda o una altra mostra. Per als concursos no serveix al ser de només dos personatges… possiblement no és un espectacle per a un concurs, però necessitem tornar-hi, no volem acceptar la coneguda ingratitud del teatre amateur, que després d’una feina molt gran et queda una petita recompensa en forma de dues, tres actuacions i a creuar els dits.

Només falten dos dies per anar a Pineda, finalment els desitjos es fan realitat. Entre les dues dates el concurs de Terrassa i el pas d’en John a categoria de mite del meu imaginari particular, Oberó el Rei de les Fades,i la Sala professional de Figueres acollint també la consulta del psiquiatra on John mira d’oblidar els seus fantasmes. Algú decideix que he de tornar a la Casa de Repòs, impregnat el meu interior dels desitjos d’Orfeu per recuperar la meva Eurídice particular. La Mostra de teatre ens ha fet recuperar aquest text al mateix temps que mirem de preparar el muntatge de Pitarra per optar a la Sala Tallers del TNC, sense oblidar el senyor Beevers del Temps i els Conway que s’estrena el 23 de maig… moments de tensió, de moure tots els ressorts interns per donar resposta a cada un dels reptes. Dos assajos i endavant cap a la Mostra… no deies que t’agradava el teatre? que t’apassiona? doncs aquí el tens, i ara que s’acosta el moment em sento bé, i espero retrobar la meva Musa, i que el senyor President la deixi sortir. Aquest cop no em giraré, no em giraré, no em giraré, no em …..

La resposta, dissabte dia 3 a les 16,45 a la Sala Polivalent (carrer Antoni Doltra 11-13) de Pineda de Mar. Nosaltres hi serem, ara cal que hi siguis tu.

 

Etiquetes: , , ,