RSS

Arxiu de l'autor: carleslucasgiralt

Ni rastre de qui vam ser. “Som bons en això que fem

Fel Faixedas i Carles Xuriguera van adaptar amb el seu Teatre de Guerrilla el que Samuel Beckett va escriure com a teatre de l’absurd, i en van fer un estil propi que manté el públic esperant-ne més i més.

En Fel i en Carles són els únics que poden estar dos o tres minuts damunt l’escenari sense deixar anar ni una rèplica i el públic riu. I ja no diguem quan deixen anar la primera frase: “vaig tard” llavors ja trontolla la sala.

I així comença “Ni rastre del que vam ser”, un espectacle en el més pur estil marca de la casa però que finalment deixa anar ganivets de tota mena sobte el teatre que es fa que pot ser un teatre que els ha volgut deixar fora. “Som bons en això que fem” diuen els vigilants d’escenari qualificats, que miren de mantenir en vida, un teatre vuit ves a saber si per la pandèmia o altres calamitats que ens envolten. “Avui, ha vingut gent”

El problema és el Ramón, el seu cap, que no els tracta bé – sembla obligatori que dins les feines d’un cap, hi destaqui el maltractament dels seus empleats, molts comitès d’empresa viuen d’aquesta filosofia – i per això volen “fer-se autòmats, que no és altra cosa que pagar una quota cada més i llavors ja no et fots mai malalt ”.

Molts cops m’he preguntat el motiu de l’encasellament dels Teatre de Guerrilla, en un estil tan propi i tan poc comú, a mig camí entre el clown i Beckett, i perquè no els hem vist mai fent un personatge en una obra de Wilde o de Williams, però crec que mai tindrem la resposta. Segons ells mateixos, “aquí estem bé. A fora som dos actors que ningú vol veure”.

Quasi 90 minuts d’espectacle d’aquest estil tant particular, amb el públic content i agraït de veure que no sempre resulta imprescindible l’autor famós ni la direcció més mítica – un respecte al Robert Molist – per donar vida a un espectacle de teatre exitós.

Un Versus totalment renovat, amb unes butaques que respecten perfectament l’espectador, ofereix un espectacle dinàmic en la seva lentitud mil·limetrada, que forçosament acaba en aplaudiment. El que no queda clar és si algú ha revisat els fotoreceptors de la sala.

Fel Faixedas i Carles Xuriguera, amb el seu xerrac que ha comprat amb els beneficis de vendre’s la Creu de Sant Jordi, tornen cap Arbúcies cada vespre, després de la funció.

Falta molt per plegar?  A tu, 40 segons més que a mi”

Finalment han decidit no esperar Godot.

Ve el teatre, i per que vingui no el pots anar a buscar, t’has de quedar quiet i escoltar, esperar

Tenir un estil molt especial, no ha de ser cap problema i si no, mireu el Tricicle.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 18 Setembre 2022 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , ,

Quanta, quanta guerra…la Rodoreda en mans del jovent d’avui

Hi ha temes lamentablement recurrents per la seva oportunitat, i la guerra i en concret la guerra civil, segueix present en les nostres vides. Diuen que a la guerra hi perd tothom però això és una forma pacifista de veure-ho, doncs en aquest país on uns van guanyar clarament i uns altres van perdre, els primers segueixen trepitjant i decidint, gràcies al atado y bien atado.

Diu la Rodoreda que es va inspirar en la pel·lícula “El manuscrit trobat a Saragossa” per crear la història de l’Adrià Guinart, que va marxar de casa amb “en Rosend, el fill del drapaire, que era dos anys més gran que jo, que des que hi havia guerra no parava de parlar-me’n

Quanta, quanta guerra… és l’aventura de l’Adrià, que deixa casa de la seva mare, que era de Sarrià i tenia un camp de clavells, on s’hi ofegava. Va coneixent personatges relacionats amb la guerra, tot i que ell la passa una mica pel costat. De fet, ell ni volia que li ensenyessin a matar.

Biel Rossell i Pep Farrés, adapten la darrera novel.la de la Rodoreda a una hora d’espectacle on totes les armes són escèniques, sense privar-se de res. Música, rèpliques enregistrades, titelles, màscares, ombres i autèntics jocs de mans amb elements d’utilleria, demostrant que quan hi ha imaginació i públic de mentalitat oberta, no cal explicar-ho tot. Remarcable direcció de Pep Farrés i el moviment creat per Glòria Ros.

Una taula de fusta complexa en la seva simplicitat, dos coves amb elements essencials( terra i aigua) o una llauna, permeten transportar els actors (Biel Serena s’ocupa de l’espai sonor però també interpreta personatges) i el públic, als paisatges més inquietants.

L’escena amb la vella que “era la verge dels escapularis” resulta tenebrosa, manté el públic aguantant la respiració fins que l’Adrià acaba fent el que fa, un cop coneix el destí d’aquella noia del riu, que no li agradaven les persones que l’estimaven.

Seixanta minuts de desgast físic, de combinar recursos escènics per explicar la guerra del jove que sentia vergonya d’haver fugit de la guerra com qui fuig de la pesta i que tornaria diferent. Havia vist la mort de la vora. I el mal.

Un bon espectacle per anar obrint temporada, ara que el Tantarantana està d’aniversari. 30 anys de servei públic, 30 anys de teatre. Per molts anys més.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 14 Setembre 2022 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,

El viatge de Paula. Un monòleg viu i inquietant

Comença la temporada a la Badabadoc el dia més trist per al Regne Unit des de fa molts anys. Tot i que als escacs es tracta de mantenir viu el rei, sembla que els del te a les cinc i els barrets impossibles, pateixen molt més per perdre la reina, però no insistim més en el tema que prou que n’haurem de menjar.

I ara que dic menjar, d’això va el text que ha escrit i que interpreta brillantment la Sara Fernández, sota la direcció d’Alejandra Jiménez. El trastorn  alimentari que fa guanyar pes de forma incontrolada. Un greu problema de la societat moderna.

El viatge de la Paula no parla de turisme, parla d’un viatge vital marcat per un conflicte familiar que li comportarà un trastorn de conducta alimentari. Les mancances d’afecte poden repercutir de moltes formes i en aquest cas, el conflicte està directament relacionat amb el cos, aquests cossos que des de fa anys representa que han de ser d’uns patrons molt, massa concrets i estereotipats.

“A quina pel.lícula hi surt una protagonista grossa?” es pregunta la Paula a la consulta de la coach de torn? La gran pregunta de sempre i tot que per tema saludable no seria recomanable tenir un excés de pes, tampoc ho és fumar i amb això no torturen psicològicament a ningú – i potser caldria fer-ho-.

Sara Fernández fa un gran treball, amb moments realment deliciosos com quan serveix copes en un pup irlandès i utilitza una maleta com safata, o mou capses de cartró com si jugués a Lego, per indicar que està treballant, amb un ordinador. Dues maletes, una motxilla i set capses de cartró, li permeten un treball escenogràfic complex i que per a sorpresa meva, arrenca rialles en part del públic. De veritat que fa riure que una persona tingui una vida tant difícil? No tornaré amb el tema de les rialles fora de lloc, no em vull fer pesat, tot i que sempre acaben sorprenent-me.

El sobrepès, un tema difícil de gestionar si el pateixes o el vius a casa, i que un cop més, el teatre ens posa davant de la nostra finestra. La Badabadoc és un teatre de proximitat que a més, la propera setmana tindrà noves butaques i un nou clima. Avui hem començat tard, però era el primer dia després de vacances i amb el tema de la reina – ho sento, he dit que no en parlaria més – s’ha d’entendre. No m’he quedat a prendre la copa de cava, tenia feina a escriure per vosaltres.

Bona estrena de temporada i com dirien aquells: The show must go on.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 9 Setembre 2022 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , ,

Immunitat. El debat pendent

Si partim de la base que el teatre és un servei públic essencial, que va estar tancat durant la pandèmia – qui decidia aquestes coses? – ara no ens queda altra que recuperar el temps perdut, i això és el que estem fent tots aquells que necessitem l’art escènica com energia vital.

Jordi Casanovas té un do per escriure sobre l’actualitat, es el dramaturg que haurien de llegir les agències de notícies, i ara ens presenta el gran debat pendent sobre la pandèmia, les seves llums, les seves ombres i tot el que, un cop vist el que ha passat, sembla tant evident el que calia haver fet i encara més senzill, criticar el que es va fer.

Estem acostumats a tenir tot el que necessitem, tot el que volem i sobretot, que ens solucionin tots els problemes, que nosaltres ja ens ocuparem de criticar-ho tot. Sempre recordaré un personatge que la nit de cap d’any va quedar “immobilitzat” en una casa rural a causa de la neu, el van anar a treure en helicòpter i va engaltar “es increïble que en ple segle XXI t’hagin de venir a treure en helicòpter” Que volia? Doncs imagino que una llevaneus a la porta i una banda de música tocant-li “el vals de las velas”.

Faig aquesta introducció perquè d’això va el espectacle de la Villaroel, d’un grup de persones seleccionades per un ordinador – o no – que d’una forma impensada, acaben parlant sobre tot el que va passar aquell gens llunyà 2020. Els hospitals col·lapsats amb UVIS a les cafeteries, les Residències vivint un infern, tantes empreses tancades per un problema de no essencialitat, i tanta gent fent pastissos, escrivint novel·les o cançons, i fent gimnàstica de menjador. Els senyors U, Tres i Sis, i les senyores Dos, Quatre i Cinc, han de seguir les instruccions de la Lia, una computadora més bèstia que aquella del 2001 una odissea de l’espai, i utilitzant la capseta amb el botó verd i vermell, mirant de no fer com aquell senyor del PP que no tenia clar el que havia de votar.

Bones interpretacions de l’Òscar Muñoz, Mercè Pons, Javier Beltrán, Vicenta Ndongo, Ann Perelló i Borja Espinosa, a més de la Carla Tovias parlant des del Ciberespai i bona direcció del Jordi Casanovas, que ha pogut aixecar un espectacle sense patir per si feia cas o no a les acotacions de l’autor, que segur que no es va queixar de res.

El programa de mà et diu que potser aniràs canviant d’opinió segons avanci l’espectacle o segons les teves pròpies experiències personals en aquell 2020 horrible, tot i que quan creus que tu “vas amb el núm …” et deixa anar una opinió que ja no comparteixes gens. Jo vaig estar d’acord amb el senyor U, fins que va deixar anar la seva opinió final, però es clar, aquesta era la meva opinió personal. La veritat es que m’hagués encantat fer un col·loqui al final de l’espectacle, però ja he dit que no està bé demanar-ho tot.

La pandèmia del COVID 19 ha estat una terrible novetat a les vides de molta gent, la perspectiva del que va estar ingressat amb respiració assistida, segur que no té res a veure amb el que patia per tenir el restaurant tancant, el que havia de saltar-se les normes per anar de cap de setmana o el que va llogar-se com a passejador de mascotes per poder sortir al carrer i fugir del veí que tot el dia tenia el “Resistiré” a tot drap. Passaran els anys i encara no ens haurem posat d’acord, però els que vam anar al teatre juguem amb avantatge per al dia del “debat final” on tot quedarà clar per sempre, amén.

P.D. Com s’ha dit des del primer moment, el més important és assolir IMMUNITAT de grup, i el teatre és una gran font d’anticossos.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 6 Agost 2022 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , ,

Quant temps em queda? Riure sense pensar de què estàs rient.

Fa anys es parlava de l’humor negre, d’acudits sobre temes que “no haurien de fer riure”, però els temps canvien i mentre no toquis determinades religions, de la resta està tot permès.

La prova la tenim en la darrera creació de la Marta Buchaca, que després de Rita on ja feia l’aperitiu sobre el tema de la mort, ara t’ho engalta sense anestèsia i t’ofereix una hora i mitja de comèdia espaterrant que provoca aplaudiments a mig espectacle – allò tan habitual al teiatru de tota la vida- i que posa el públic dempeus quan realment queda clar que l’espectacle s’ha acabat, amb la darrera anotació de la llista.

Lluís Villanueva, Marta Bayarri, David Vert i  Betsy Turnez, condueixen el text de forma trepidant, vigilant de pausar mentre el públic riu, a fi de que ningú es perdi ni una sola rèplica. Una comèdia d’abans, escrita ara, durant la pandèmia – quin gran regal a la creativitat, ha fet el puto coronavirus- que podria batre tots els rècords de públic, si el teatre Goya té reservades prou dates. El boca-orella ha de ser espectacular, i ja veus parelles que no han aconseguit entrades junts i hauran d’esperar a la cervesa final per comentar com s’ho han passat de bé.

Qui diu que la gent no va al teatre? El Goya no és precisament petit i ahir no hi cabia ni una agulla – al teatre no se sap que et punxin, com passa a la discoteca- i segur que seguiran així temps i temps. Si tenen data de tancament, ja poden anar reprogramant i que els quatre protagonistes deixin dates a les respectives agendes.

En Pere Armengol, dermatòleg de professió, sap que li queda un mes de vida, i ha fet la clàssica llista del que vol fer abans de morir. Realment algú la fa aquesta llista? O només es tracta d’un recurs de guió, que dona per molt. Si la peli de la Coixet ho plantejava en forma de drama, el text de la Buchaca t’ho presenta en forma de comèdia on no hi ha humor negre, allà només hi ha humor, rialla i aplaudiments a terminis.

L’espectacle no perd ritme en cap moment, però l’escena entre en Pere i la cunyada, resulta propera al clímax. Ahir, en algun moment, els protagonistes van tenir problemes per no riure, i llavors t’adones que son humans. El final de l’espectacle és molt espectacular, valgui la redundància. Aquí ningú mira el rellotge, el temps passa volant.

M’estaré afeccionant a les comèdies? Serà que m’estic fent gran? O es que les comèdies d’ara no són com les d’abans? Aquí ho deixo.

No us explico res, només tingueu en compte que quan sembla que tot s’ha acabat, encara queda rematar el clímax.

Cada cop admiro més els dramaturgs, i cada cop veig més complicat aconseguir escriure un text, tot i que sempre m’ha fet il·lusió. Escollir el tema sembla difícil però si es pot riure de la mort, els camins de la comèdia són infinits.

I diuen que la gent no va al teatre, perquè tots tenen ganes de passar hores als aeroports, on res fa riure…. calla… que tal una comèdia que es digués “I no nos dicen nada, y vamos con niños”. Es pot riure de tot?

P.D. Espectacle per veure, per recomanar, per regalar i per iniciar-se en aquest art tan necessari per la vida saludable.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 28 Juliol 2022 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,

28 i mig. Un homenatge i un joc

No puc explicar el motiu pel qual no vaig veure aquesta estrena de la Perla 29 l’any 2013. Ho hauria de mirar al meu diari, el problema es que encara no l’he començat i a la meva edat potser ja no cal. Si que us puc dir que ens vam plantejar anar a París al  Théâtre de la Colline però finalment no va ser possible i a la tercera, al Grec 2022, ho hem aconseguit.

Aquest espectacle beu d’una peli de Fellini, que s’anomena Otto e mezzo i parla d’un director que un cop ha triomfat, té un buit d’inspiració i recorda altres temps…. En paraules de Broggi, “Fellini et fascina i a la vegada penses si t’estàs perdent alguna cosa, però et commou”.

“Series capaç de deixar-ho tot i començar de nou?” Gran pregunta que segur que té moltes respostes matitzades.

Oriol Broggi fa una de les seves “perles” i construeix un homenatge al teatre, al cinema, a les cançons, al circ i a la cultura en general en un espectacle vibrant, de pel·lícula italiana autèntica. Barreja imatges de cinema projectades al fons de l’escenari amb recreacions en directe, convertint el teatre Grec en un aliat impagable. “Un joc, una obra festiva que et fa plorar”.

 La nit de Barcelona, la lluna, la música, el text i el joc escènic , composen un espectacle imprescindible tot i que només el tindrem dos dies. Tornarà? Qui sap.

Alguns actors i actrius repeteixen d’aquella primera experiència però d’altres s’han canviat… ja fa uns anys d’aquella estrena i la vida teatral segueix.

Escenes de muntatges de la Perla que potser reconeixereu, es barregen amb escenes de la mateixa pel·lícula de Federico Fellini, o els personatges en cerca d’autor de Pirandello. El resultat, dues hores llargues d’espectacle que puja al damunt del podi del Grec 2022.

 A l’espectacle, mig en italià i mig en català, brilla de forma coral tota la companyia on fins i tot l’Oriol Broggi trepitja escenari, ell i els regidors de la Perla 29. La música en directe resulta un punt que multiplica l’efecte aconseguit, i al públic no li queda altre remei que acomiadar la companyia dempeus.

Quan vaig mirar la programació del teatre Grec no vaig dubtar, anava sobre segur. Aquest matí, la brigada de l’Ajuntament, encara recollia tota la merda acumulada davant del teatre. L’amfiteatre grec era ple. No era per menys

decideixo ser feliç, obro el pit de l’imprevist, ja vull veure el que no he vist, abandono el cantó trist

 
Deixa un comentari

Publicat per a 12 Juliol 2022 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , ,