RSS

Author Archives: carleslucasgiralt

Una  gossa en un descampat. Possiblement l’espectacle de la temporada

Diuen que per escriure bé, ho has de fer sobre una cosa que coneixes, al menys al principi. Explicar alguna cosa que has viscut en primera persona, t’ajuda a buscar les paraules, les imatges, el procediment per explicar el conflicte, el nus de l’espectacle teatral. A més a més, diuen que escriure sobre el patiment resulta més fàcil que sobre les meravelles que la vida t’aporta – serà per això que no es pot veure un tn sense deprimir-te? –

La Claudia Cedó escriu un text sobre una experiència dolorosa que va viure, embarassada de cinc mesos, un projecte que no va acabar bé, amb l’afegit d’haver de decidir, d’escollir entre dues possibilitats no bones. L’entenc, perdre un fill és el pitjor que et pot passar i tot i que el fill encara no el coneguis, resulta igualment traumàtic. Nosaltres ho vam viure. Ella parla d’un descampat, d’un lloc on et sembla trobar tot el que no hauria de formar part del teu paisatge, un paisatge d’arbres, sol i aigua que composa la fotografia més bonica del teu trajecte, però el descampat hi és, i la Júlia ha de tornar-hi de forma constant per poder assumir el motiu principal que va crear-li el seu.

Una gossa en un descampat és un espectacle ben escrit, ben posat en escena i ben interpretat, sobre un conflicte en tota regla, que tot i això, permet algun respir en forma de rialla com manen els cànons. Dona al públic un moment de respir, que els ajudi a sobreviure entre el dolor i la respiració aturada i així evitaràs que ho facin quan no toca. Un matrimoni buscant carxofes en un supermercat o informar de l’ofici d’un d’ells, per justificar les intromissions en la feina de la infermera.

La Vicky Luengo i la Maria Rodriguez són la mateixa persona i s’intercanvien els papers segons el dia en una idea del Sergi Belbel que crec afegeix un al·licient més. Podem veure a una d’elles fent la Júlia més real i l’altra de la seva consciència, de la seva ànima, de qui l’ajuda a recuperar l’estat d’ànim. El joc entre els records o les imatges dels personatges protagonistes, resulta molt ben trobat. Les fesomies es barregen, la família, els professionals sanitaris, fins i tot els del teatre, que assagen un espectacle del propi descampat.

Al final de l’espectacle no tenia idea de quan havia durat, però se’m va fer curt, pendent de tots els angles de l’escena –els escenaris centrals encara resulten més difícils de controlar segons com – i l’aplaudiment dempeus el vaig tenir clar, tal com el van tenir la resta del públic.

Exhibició interpretativa del Pep Ambròs, tirant de físic i de taules – fa anys que el segueixo i em sembla esplèndid -, del Xavi Ricart, amb la seva perfecció habitual, de la veterana Anna Barrachina a qui ja no li recordem l’època cubana –reconec que el seu estil no em va dir mai massa cosa –  i de la Queralt Casasayas, fent costat a les dues Júlies que estan brillants, molt brillants. Com podeu deduir de tot el que dic, és un espectacle recomanable cent per cent. A més a més, teniu el bar de la Beckett  al costat, per gaudir de la conversa i el bon menjar mentre comenteu el que heu vist.

Clàudia, la solució final la marca l’arribada dels fills que hi són per què l’altre no va poder seguir. Això sí que tanca el cercle.

Anuncis
 
1 comentari

Posted by a 6 Juliol 2018 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , ,

Blink. A l’àtic hi viu una història d’amor

Des de sempre s’ha dit que noi coneix noia, noia coneix noi i a partir d’aquí, tot va més o menys com ha d’anar. I aquest podria ser el resum de l’espectacle que La Carbonara teatre ofereix al Tantarantana del pis de dalt.

El text de Phil Porter explica com dues ànimes més o menys semblants, amb situacions vitals que poden guardar-se a la mateixa carpeta de l’ordinador, viuen una petita, molt petita història d’amor. Suposo que fins i tot l’amor és diferent per a cada persona i en aquest cas… en fi, tampoc es tracta d’aixecar la llebre.

Una molt bona interpretació de la Mar Solà i el Jaume Forés que trenquen la quarta paret des que el públic busca el millor lloc per seure – jo primera fila sense dubtar-ho – en uns personatges senzills en la seva complexitat, amb personatges afegits a la Sophie i en Jonah, autèntics protagonistes del fet. Una escenografia senzilla però molt imaginativament aprofitada, acompanya els protagonistes que, d’altra banda, disposen del regal de tenir el públic molt a prop, aspecte que sempre ajuda, o al menys a mi, m’ajuda.

Una hora i escaig d’un text bonic i interessant, que manté fins al final la incògnita de la situació, que finalment resulta ser…. insisteixo, no aixequem la llebre – spoilers que en diuen ara –  Bona direcció d’en Joan Xancó, oferint un espectacle que no per petit ha de ser menystingut. El teatre sempre és gran, és l’espectacle més viu i això no accepta discussió. Aplaudiment.

 
 

Etiquetes: , , , , , ,

Othello. Shakespeare en temps de la postveritat

Des del faristol i amb l’ajuda d’un micròfon, un polític fa una confidència al públic. Sense pudor. Es reafirma en la seva creença cada vegada que la diu. Com més vegades la repeteixi, potser aconseguirà convèncer més votants. No vola a l’Air Force One, no té escó al Congrés dels Diputats ni ha ocupat mai la Generalitat. És Iago, el manipulador més conegut dels escenaris.

Com totes les obres que, escrites fa segles, segueixen ocupant les cartelleres (de teatre, de cinema, d’òpera…) dels nostres dies, Othello té quelcom d’universal, de perenne, en la descripció de l’ànima humana. Però aquest Othello de Les Antonietes va més enllà. No és universal, és pura actualitat. És un retrat dels nostres dies des de tots els prismes en què pugui ser observada. El racisme. Les relacions masclistes. La manipulació invisible.

Desdèmona i Othello viuen un amor apassionat, irracional, que esdevé, amb excessiva facilitat, submissió. Entrega. Control. El desenllaç cruel és tristament reconeixible, però és en el desenvolupament de la relació on rau l’autèntic drama. Ella, relegada a personatge de suport en el text original, pren aquí el seu moment de protagonisme quan, reclosa a la cambra, però trencant subtilment la quarta paret, reclama –a la penombra, entre llàgrimes silencioses– el respecte de què tantes dones no han gaudit, ni gaudeixen.

Estava convençut que l’Arnau Puig era capaç de fer un Iago excepcional. I així és. Perquè s’allunya de qualsevol tipus d’histrionisme. S’expressa amb la mateixa cordialitat i serenor quan manipula sense pietat els seus companys d’escena que quan es justifica davant nostre. Tan natural, tan real, tan humà com l’Aslaksen de Stockmann o el Teleguin de Vània. Viu el seu odi i comparteix les seves ànsies de fer mal amb una naturalitat que espanta i és tan subtil i elegant en els seus paranys que desperta en l’espectador una pregunta inevitable: quantes vegades em deuen haver manipulat a mi de manera semblant, sense que hagi estat capaç ni d’adonar-me’n? Quantes idees infundades deuen haver plantat dins meu perquè creixessin amb força entre les meves conviccions més fermes?

Acostumats a les posades en escena gairebé nues de projectes anteriors de la companyia, les llargues cortines blanques que embolcallen tot l’escenari semblen tota una novetat. No obstant, l’espai s’allunya del realisme i esdevé un element força secundari, més enllà del seu valor conceptual: entre la blancor aparent, la catifa vermella per on entren les estrelles, admirades per tothom. El vermell de la passió i de la sang que es vessarà. Les cortines, al cap i a la fi, només són falsos murs per on es colen braços i mans que torturen mentalment Othello, usant la màgia de la llum de manera molt encertada. En el tram final, apareix l’enginy escenogràfic per transformar l’ordre de les cortines en el desordre dels llençols on es consuma la tragèdia.

Per als que vam gaudir de manera excepcional muntatges com Vània o Un tramvia anomenat desig resulta inevitable fer comparacions en què és fàcil sortir-hi perdent. Però el més important és que Les Antonietes mantenen l’aposta per recuperar clàssics de màxima vigència, amb una posada en escena de petit format però rica en recursos i un treball interpretatiu d’alta qualitat.

 
 

Etiquetes: , , ,

Temps salvatge, interpretació salvatge, escenografia salvatge al TNC

Si el teatre ha de ser la representació de la realitat en la seva pitjor versió, a fi i efecte de fer pensar i de sacsejar consciències, no hi ha dubte que el text de Josep Maria Miró, ens mostra el pitjor de la convivència o el pitjor de la parella. Ens presenta una comunitat de veïns on la por a l’extern vol amagar la por a la convivència. 4 pisos on vuit persones sobreviuen entre diferències més o menys insalvables, més o menys evidents, més o menys justificables.

L’escenografia és brutal. Crida l’atenció al llegir les acotacions del text, que descriu el que l’espectador veurà, com si Josep Maria Miró hagués escrit la seva obra per aixecar-la a la sala gran del TNC, aprofitant al màxim, les seves possibilitats escèniques. Tres espais diferents – bosc, pavelló esportiu, jardí amb piscina i 4 pisos,  que permeten intercanviar-se de forma immediata, la clàssica escenografia del Director del teatre que es pot permetre el luxe de “demanar”. Cal dir que el muntatge faraònic compleix el seu servei, no es tracta d’una exhibició, sinó d’una necessitat que, d’altra banda, impedeix qualsevol opció de “bolos”. Això si, disposen de dos vehicles per dur personal, però no la veig rodant per Catalunya o l’extranger.

Un repartiment de molta fusta, amb veterans de l’escena acompanyant la Laia Manzanares, fent el salt des de l’institut Guimerà on estudiava filosofia, a l’escenari del Nacional, i una direcció perfecta que permet entrar de forma ràpida en el conflicte…. llàstima d’entreacte que sempre refreda una mica la cosa, però suposo que la gent té les seves necessitats a part de mirar el mòbil fins que ja s’ha fet el primer fosc.

No sé si aquesta comunitat és un lloc bonic per viure-hi, però temps salvatge és un bon espectacle per veure i naturalment per viure, com no podria ser d’altra forma, tractant-se del savi del teatre – Xavier Albertí  ­- i dels seus personatges. NO tenia gaire experiència en Josep Maria Miró, però tinc ganes de recuperar altres espectacles d’aquest autor.

Temps salvatge és un espectacle gran, imagino el que es deu sentir saludant des de l’escenari, una sala enorme aplaudint i cridant “bavo” – em pregunto per què cal dir-ho en castellà -, i la veritat es que m’agradaria tastar-ho. Un somni? Potser sí, però qui sap. Com va dir una estudiant de grec fa uns dies, després de viure l’espectacle-col·loqui ELECTRA de el Partiquí, “el teatre és meravellós”.

FOSC

 
 

Bérénice. Segueix el drama a Montjuïc

Una lectura dramatitzada no és fàcil, i un text en vers tampoc, per això, Bérénice només aterra tres dies al Lliure de Montjuïc, però ahir, la sala era plena i els que hi vam ser ho vam passar bé.

Vaig fer la meva primera lectura l’any 2002, era Teseu a la Primera Història d’Esther. Em va semblar una forma interessant d’oferir un text. Després van venir Biederman, Sacco i Vanzetti, La màquina d’aigua, Cartes d’amor, el Testament…. no eren per a tots els públics, però els amants del teatre ho gaudien força. En fi, tranquils,  no he vingut a parlar de la meva experiència, si no de l’espectacle que aquest cap de setmana omplirà la Sala Puigserver.

Bérénice és un text complex que parla d’un conflicte ancestral, el rebuig que provoca l’estranger, el que no considerem un dels nostres, i per això, un conflicte actual com passa tants i tants cops.

No tenia la millor localitat, vaig quedar massa de costat i això m’impedeix sentir correctament, però després del patiment inicial m’hi vaig acostumar – una mica com passa al principi d’una peli argentina, fins que no t’hi acostumes et costa seguir el que diu el Darin -. Potser va coincidir amb l’entrada de la Vilarasau, recitant de memòria, sense llegir, la seva primera rèplica. A partir d’aquell moment tot va anar com havia d’anar.

No m’atreviré a  criticar res del Lluís Pasqual, però no vaig entendre massa el paper de Titus l’emperador, representat per la Rosa Maria Sardà. En una posta en escena clàssica potser hagués funcionat, però en una lectura on només disposes de la veu – una veu gens greu – se’m feia molt estrany. El motiu el desconec.

Bérénice és un espectacle difícil, com el mateix nom amb dos accents, però el teatre té aquestes coses, i si bé no seria un muntatge per regalar entrades a algú no molt iniciat, resulta gratificant per als habituals de l’art més viu.

Llarg aplaudiment com no pot ser d’altra forma en un espectacle garantit (Pasqual+Vilarasau+Lliure).

 
 

Etiquetes: , , ,

Electra. Un projecte aixecat del tot

Feia temps que em voltava pel cap dirigir una tragèdia grega. El meu grup no n’havia presentat mai cap i em semblava que és un gènere que cal tocar malgrat les dificultats. El teatre amateur tendeix a fer coses de les que podríem definir com a comercials, sigui per millor coneixement per part dels actors i actrius, com per la millor acollida del públic.

El Partiquí, sempre s’havia apartat del més “habitual”, el tarannà del director de sempre – en Ferran – feia que qualsevol cosa que pogués semblar habitual, li provocava major rebuig i d’altra banda, el seu respecte pel teatre com a servei públic, li feia considerar si estàvem o no preparats per determinats textos. Era un avançat,  en moltes ocasions estrenava textos que els professionals posaven damunt l’escenari, un temps després, però tenia aquest punt rebel amb el que “fa tothom”.

Darrerament, hem anat estrenant espectacles que inicialment podrien acostar-se més als habituals de les sales professionals, sense perdre el punt de textos de qualitat, i “Somni d’una nit d’estiu” ,”El temps i els Conway” o “Mort d’un viatjant” van marcar un canvi d’estil, en el fet de treballar espectacles més coneguts pel públic.

“Stockmann, l’enemic del poble” va suposar un canvi important, amb una posada en escena molt moderna que va encantar i sorprendre els seguidors habituals del grup i els programadors de Mostres i Concursos, i llavors vaig pensar que era el moment.

Feia temps que havia decidit que seria Electra la tragèdia escollida. M’agradava Antígona, no tant Medea, i el text que vaig trobar de “Les Troianes” era molt farragós. Èdip mai m’ha cridat gaire.  L’Electra que va muntar el Broggi al TNC, hi va tenir un paper important. La vaig veure dos cops, possiblement per l’atracció que provoca la Clara Segura i la forma de dirigir del director de La Perla 29. Estava decidit.

Calia muntar l’espectacle amb un grup reduït de gent, per facilitar-ho tot, i volia música en directe considerant que tenia un actor que toca el piano – el Mateu – a qui li podia demanar la part musical i la part interpretativa. El Pianista, a més de ser Pílades, l’amic d’Orestes, agafaria una part del rol que li podria correspondre al Cor, que el formarien tres espectadors, en un homenatge al públic, sense el que el teatre no tindria cap sentit. El Pianista es qui li fa veure a Electra, els motius que han portat a la seva mare Clitemnestra a matar Agamèmnon, el seu marit i pare de la protagonista. El pianista, donaria força a escenes com la cursa de quadrigues o la mort de la Reina i d’Egist. També li vaig demanar de fer la cançó de bressol de Brams, per significar el lligam d’Electra amb el seu germà Orestes. El Mateu ho va clavar.

En un petit homenatge a una pel.lícula que va marcar la meva generació – Jesucrist Superstar” seria un grup d’actors i actrius, a les runes d’un teatre grec, els que posarien en escena l’obra, i així, el Corifeu era el Director de la companyia que en determinats moments havia de dir el text com si d’unes instruccions a l’actriu – Irene Sancho que es Electra – per donar vida al personatge, un personatge que acabarà posseint-la del tot al final, quan la resta dels seus companys tornen a ser actors i actrius, en una altra al·lusió a la peli de Norman Jewison.

Un dels moments que em van semblar més pesats al muntatge del TNC, va ser quan el Preceptor explica a Clitemnestra la suposada mort d’Orestes en una cursa de cavalls, i per això, vaig convertir el Preceptor en un comentarista que transmet la cursa en directe amb un micròfon “vintage” de peu, mentre el públic – el Cor, el Corifeu i Clitemnestra mateixa – ho segueixen des de les cadires, protegits del sol del desert per unes ulleres de sol. L’actor que feia el Preceptor – només ho podia fer el Martí això – va aconseguir crear l’escena més destacada per tothom que va veure l’espectacle. Tothom hi va estar d’acord, el monòleg del micro era brutal.

Per adaptar-me al repartiment que tenia, vaig fer que Crisòtemis, fos la germana gran, on encara donava més força a l’actitud d’Electra que sabia mol millor que ningú, el que calia fer. Anna Elvira va fer una Crisòtemis fantàstica, i les escenes entre les germanes resultaven una delícia. En Jofre era Orestes, un actor que conec des que era petit i que ja marcava maneres. Tenia ganes de fer un espectacle amb ell, i dirigir-lo ha estat un goig. La seva entrada amb el Preceptor i amb el pianista esdevingut Pílades posava el públic en tensió, sense haver sentit encara el primer lament d’Electra –“llum sagrada, aire que embolcalles la terra…”.

Un altre moment destacable era el retrobament amb Electra a partir de cantar plegats la Cançó de bressol de Brams, que la germana li cantava abans de deixar-lo en mans del Preceptor, per salvar-li la vida. Aquesta mateixa cançó és interpretada pel pianista quan Electra acaba de saber que el seu germà ha mort.

Àgels feia una Clitemnestra suau i agressiva alhora, amb les seves taules habituals es desplaçava per l’escena amb elegància i autoritat, morint només amb el suport de la llum, el so del piano  i la gestualitat de la cara. Volia evitar unes morts ortopèdiques, i tan Clitemnestra com Egist, morien en la imaginació del públic.

El Cor iniciava l’espectacle fora de la sala, entrant cap a les butaques de platea mentre la resta de la companyia feien exercicis d’escalfament i concentració davant del públic. El mateix director recordava l’imminent inici de l’espectacle i recordava d’apagar els mòbils. Montse, Leo i Marc van estar molt convincents en el seu paper de públic que alterna els comentaris entre ells amb les indicacions a la protagonista, clàssiques del Cor de les Tragèdies. A l’Escena final, Marc esdevé Egist, l’amant de la mare que ha de pagar la mort d’Agamèmnon, rei de Micenes.

Poder dirigir Electra requeria disposar del repartiment necessari per dur-la a bon fi, i l’aparició d’Irene al grup, va marcar l’inici d’aquest treball. Era capaç de fer-ho i ho sabia. La dificultat del personatge feia créixer la seva motivació. La resta vindria sola. Va ser un gust dirigir-la, com a la resta de la companyia, doncs qualsevol indicació la realitzaven de forma perfecta. Al segon o tercer assaig ja van aconseguir emocionar-me.

El vestuari també havia de ser modern. Les noies havien de dur vestits actuals que recordessin els vestits grecs – el vestit d’Electra està comprat en una botiga de platja a Roses – mentre que els nois anirien amb vestuari modern del tot. Lògicament, el Cor- Públic, aniria mudat, com abans s’anava al teatre. La feina de la Mari Àngels en aquest sentit, no va deixar res a l’atzar.

L’escenografia era senzilla i preciosa, amb columnes d’un teatre grec en runes, una font amb pedres de l’Empordà recollint l’aigua, dos canelobres amb espelmes de cera d’abella, una safata amb pedres negres com les dels llocs de relax i descans per simbolitzar la tomba d’Agamèmnon, un recipient metàl·lic amb flors seques i un vas també de metall amb llet per fer les libacions.

El terra, una barreja de lloses i sorra com trobaríem en un teatre grec dels que puguem visitar actualment. Tres cadires pel públic, i el piano, a més d’un micròfon de peu. El títol de l’obre projectat al fons de l’escenari i una rampa d’entrada amb quatre torxes.

En aquest moment, l’espectacle està estrenat (9 de novembre de 2017), ha anat a la Mostra de teatre Amateur de Pineda de Mar (28 d’abril de 2018) i s’ha presentat amb col·loqui final, per a estudiats i professors que per un o altre motiu, treballen aquests textos (26 abril de 208). Confiem en poder portar-la a Mostres i Concursos, entre finals de 2018 i principis del 2019.

Aquest és l’enllaç per veure tot l’espectacle. Els que l’hem aixecat, n’estem molt orgullosos.

 

Etiquetes: , , , , ,

Èdip, la Biblioteca al Romea

Les tragèdies gregues són poesia que relata situacions inversemblants. Mares que maten fills, fills que maten mares, o fills que tenen fills amb les seves mares, però relatades amb paraules musicals  que et fan sentir bé, si fa no fa, com si els déus t’haguessin estat propicis. Tots els textos dels grecs antics van farcits d’oracles, de déus, de Cases, de la llacuna Hades i el seu barquer Caront…. noms que si vols processar-los d’entrada, et poden atabalar. Un consell, deixeu que tots els noms flueixin pel vostre interior, gaudiu de la pronuncia dels actors i actrius i penseu que el nus principal l’entendreu quan sigui el moment. La resta és per posar-te en situació.

Les tragèdies gregues s’utilitzaven per educar la gent, per explicar-los en forma de teatre, el que calia fer o el que estava mal fet, i tot i semblar situacions impossibles, la vida diària ens demostra el contrari – això passa amb els grans clàssics, sempre semblen escrits ara mateix – Representen un teatre imprescindible i el 2018 sembla destinat pels déus a oferir-nos diverses manifestacions d’aquest teatre. Ja el Grec 2017 va començar a marcar la pauta. Medea, Èdip, Troyanas, Electra – permeteu-me afegir també, la nostra aportació amateur al festival tràgic de la cartellera catalana – Bérénice  aquesta escrita per Racine, ens porten el drama més cru, davant dels nostres ulls, que sortosament, no han sofert el destí dels d’Èdip el rei.

Però tornem a Broggi i el seu Èdip-Manrique, brillant com sempre tot i que és l’espectacle menys Broggi que he vist. Els directors tenen dret a posar els textos damunt l’escenari com creguin convenient, i en aquest cas no vaig veure detalls màgics, potser per donar tot el protagonisme al text. La tragèdia té un ritme pausat, trencat per la resposta irada del rei -els reis sempre manen i decideixen el futur dels altres segons els ve de gust – que ofereix el contrast necessari entre qui mana i qui obeeix. Manrique manté el tempo de la ràbia de forma magistral mentre Martínez ho fa amb la calma que se li suposa al sacerdot. Gelabert provoca el rei sense complexos, acomplint els papers principals a l’hora de demostrar els “fets”. Curiosa la interpretació del pastor, potser en un homenatge als que de veritat fan aquesta feina, o potser era un pacte realitzat als pirineus – llàstima de no tenir ahir el col·loqui per preguntar-ho – .

La rampa que puja des de la platea, permet una entrada lenta a escena, com requereix el ritme de l’espectacle, així com els joncs que es desplacen endavant per tancar l’espai quan fa falta. El  detall de la font – nosaltres també la tenim a Electra – i l’olivera al fons, potser recordant-nos un dels grans muntatges de Broggi a la Biblioteca, Antígona, precisament la filla d’Èdip, trenquen la monotonia terrosa general.  Tot l’espai escènic és preciós en la seva aparent senzillesa, transmet aridesa i suavitat alhora, i t’acompanya pels camins poètics que ja anuncien les paraules de Borges recitades per Pablo Derqui a l’inici de l’espectacle – no sé si a través de micròfon o de ràdio -.

Oriol Broggi surt de la Biblioteca però s’endú l’ambient i l’aroma de la nau gòtica, al Temple del Raval. Un experiment reeixit com no podia ser d’altra forma. Les tres potes que asseguren un espectacle -text, direcció, repartiment – són de marbre i no podien fallar. Recomanació clara i evident.

 
 

Etiquetes: , , , , , , ,