RSS

Arxiu de l'autor: carleslucasgiralt

Oncle Vània, un text rus per a un director Lituà

Un dia, en una reunió de presentació del Temporada Alta, en Salvador Sunyer m’animava a veure teatre estranger, una de les especialitats del Festival Gironí. Jo li deia que no veia clar això de llegir subtítols i perdre’m l’expressió dels actors i actrius, les seves mirades, el seu llenguatge no verbal, els seus silencis – aquí no caldria llegir -. Deu ser per això que el nom d’Oskaras Korsunovas no em deia gran cosa, però Manrique, Benet, Marco, Truyol – sí, sí, no és la Clara Segura ni la Vilarasau, però ja és garantia – a més de l’Anna Güell, la Carme Sansa – una clàssica de tota la vida – i sobretot Txékhov, tenien prou tirada per assenyalar aquest espectacle i desplaçar-nos a Girona. Finalment ho vam deixar pel Teatre Lliure que ens permetia escollir més fàcilment data, i aquesta va ser dimecres.

L’any 2014 vam “mitificar” la Companyia Les Antonietes que havíem descobert en un espectacle Shakespèrià anterior – Molt soroll per no res -, amb el Vània de l’Espai Lliure, una creació en tota regla amb una Annabel Castan, un Pep Ambrós o un Arnau Puig – allà ens vam fer del seu club de fans – espectaculars, i sempre resulta emocionant veure’n una altra versió – això no em passa amb el cinema, però en el teatre m’encanta – .

La proposta del director Lituà és diferent, recull l’essència del metge rus i porta els actors i les actrius al límit, potser massa per a alguns puristes, però a mi m’agraden les posades en escena arriscades, i aquesta no deixa de ser-ho. Potser no caldria fer espectacles de quasi tres hores, sempre penses que alguna escena no faria falta, però quan les interpretacions són brillants, endavant amb el teatre, que preu per preu, sabates grosses.

Un cop, la Clara Segura em va dir que mai es cansa de sentir que ens ha agradat la seva feina, doncs tornarem a dir que el treball del Marco, el Benet o el Manrique torna a ser molt gran, i que la Truyol segueix amb pas ferm quan surt de la seva Calòrica particular, o que les bones actrius com la Anna Güell o la Carme Sansa, marquen taules en papers que semblen petits. No recordava haver vist la Raquel Ferri – sembla realment russa – amb un treball gestual molt bo, i tampoc recordo Kaspar Bindeman, imagino que un dels motius principals de que hi sigui és la seva faceta musical, per fer un Teleguin diferent.

L’espai escènic combina mobiliari d’abans amb d’altre d’actual, potser per recordar-nos que els drames humans no tenen època. I, aquest cop,  no sé si les projeccions aporten gaire, fora de l’escena del passeig del professor amb la seva dona, just abans d’entrar en escena.

L’oncle Vània del Lliure – 45 anys de vida ja – de Txékhov, i d’un director Lituà que tria repartiment català, ofereix prou motius per anar al teatre. I a més a més, als que necessiteu el moment de riure, us l’ofereixen amb claredat.

Per cert, no seria possible sortir de la Sala Puigserver directament al carrer sense pujar primer i baixar després? Els genolls amb molts espectacles al damunt ho agrairien. Que diu el cap de sala al respecte?.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 3 Desembre 2021 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , , , , ,

Aquell dia tèrbol que vaig sortir d’un cinema de l’Eixample i vaig decidir convertir-me en un om. A la segona va la vençuda

Pot semblar que m’apunto a la broma del títol llarg i miro d’augmentar-lo per, com diu una de les protagonistes, “no recordar el nom de l’espectacle que he vist i llavors em veig obligat a explicar de què va”, però no es així.

Vaig asseure’m a primera fila de la Puigserver el dimecres 20 d’octubre a les 7 de la tarda, disposat a veure un espectacle especial en molts sentits, i vaig sortir ahir dimecres 10 de novembre, passades les 9 del vespre. Una marató de teatre? No estaria malament però no es ben bé això. Aquell 20 d’octubre cap a les 8,40 del vespre va passar una cosa no havia viscut mai. El tècnic de so apareix damunt l’escenari – això actualment no et sorprèn,doncs cada cop apareixen més persones fora de repartiment a participar de l’espectacle – però resulta que no era un recurs dramàtic, era que s’havia espatllat la taula de so… però això els passa als professionals? Doncs ja podem estar tranquils els amateurs, ara ja sabem el que cal fer, una altra cosa es que puguem fer-ho.

Van mirar d’arreglar-la i finalment van suspendre l’espectacle. El cap de sala ens diu que podem demanar que ens tornin els calers – com? – o agafar entrades per un altre dia – aaahhh! – i això vam fer. Ahir, de nou a primera fila a tornar a gaudir d’un espectacle especial on “una actriu i un actor amb moltes taules i que poden viure d’interpretar” acompanyen cinc actrius joves que aporten una frescor increïble a l’obra.

Tinc pendent de veure la pel·lícula de la Sofia CoppolaLes verges suïcides” – el teatre sempre dona feina, i “no arregla els problemes, si de cas els fa més grans” – doncs l’espectacle va d’això, d’un repartiment de set, que barregen el seu paper actoral amb els personatges de la pel·lícula que segons diu el programa, va estrenar-se fa 20 anys.

La presentació de les actrius joves a l’inici de l’espectacle ja et posa en situació. Alícia Falcó, Blau Granell, Roc Martínez, Abril Pinyol i Lea Torrents es presenten al públic i ens donen dades personals i dels personatges que interpreten, les germanes Lisbon. El dia 20, la Lea Torrents duia una crossa i ens explica més o menys el motiu. Ahir ja no la duia i lògicament es va saltar aquesta part del text. M’encanta. Com m’encanta l’escenografia que barreja un gimnàs i un escenari d’una escola – la típica sala polivalent que tots coneixeu – amb un menjador i cuina de la casa dels Lisbon, on Joan Carreras i Mia Esteve fan una exhibició de recursos, per donar raó a la presentació que els fan. Impagable l’escena de la festa que organitzen a casa, per mirar de que la Cecília socialitzi una mica més amb la gent de la seva edat, o l’escena on repassen el text de l’espectacle utilitzant els matalassos de gimnàs com a llit de matrimoni.

No sé si el mèrit és de la dramaturga – Eleonora Herder – o de la directora – Alicia Gorina –  però l’espectacle té un ritme calculat al mil·límetre i per poc que hi entris, decidiràs esforçar-te molt més per entendre els adolescents o fins i tot et plantejaràs treballar amb ells i per ells. Que dura que resulta aquesta etapa de la vida on tots els perills d’un món imperfecte i injust, et cauen al damunt mentre mires d’entendre qui ets i que vols fer amb la teva vida.

Ahir no hi havia massa públic a la sala però al nostre voltant hi teníem gent jove, possiblement alumnes amb els seus profes enrotllats, que utilitzen el teatre per fer-los més lliures i més independents – felicitats – Quan veig les sales de teatre ocupades per gent jove acompanyada de mestres, m’adono que encara ens en podem sortir. El dia que aquests joves hi vagin sense els mestres, ja serà la bomba.

A la segona va anar la de veritat, vam gaudir de nou de la hora i 40 minuts repetits i els 20 minuts nous i vam poder aplaudir al final. Espectacle molt recomanable, dels que fan treballar mentre gaudeixes. Al costat de les taules del Joan Carreras i la Mia Esteve, trobem unes cadires molt ben ocupades. Felicitats a tothom

 
Deixa un comentari

Publicat per a 11 Novembre 2021 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , , ,

TRAVY, un Pla genial al Jardí

La família Pla es posa a les ordres del petit de la casa esdevingut líder per encàrrec “d’un teatre important que ens dona carta blanca”, per fer teatre dins del teatre. Un fundador de Comediants i una creadora del Circ Cric tenien tots els números per crear un clan de “joglars” que decideixen explicar la seva història.

La primera sorpresa la vaig donar jo a la meva dona quan li vaig proposar d’anar a veure un espectacle que tenia a veure amb el circ, un dels pocs espectacles que em posa nerviós, però la tirada de l’Oriol Pla era superior a tots els dubtes i neguits que em podien aclaparar, imaginant una platea amb gent rient tota l’estona. Els que em llegiu sabeu que en el moment de més hilaritat somric, i em costa acceptar aquelles rialles inevitables en espectacles dramàtics. Doncs sí, em vaig arriscar i ho vaig pagar, doncs a la segona fila del Teatre Jardí, cap a la butaca 11 hi havia una persona que cridava més que riure. Sembla que algú li va dir que la cosa faria riure i a partir de la primera rèplica ja no va parar. Realment cal riure fent soroll? Diuen que la tos despista els actors i les actrius, doncs la “carcajada” exagerada i fora de temps, molesta molt més que un mòbil il.luminat quan es fa el fosc i estaves badant.

I posats a criticar, diré que a primera fila, a la butaca 13, una persona que per edat deu dur la tercera dosi de Pfizzer, anava sense mascareta possiblement per celebrar que al costat hi tenia algú que no era de la seva bombolla.

Però tornem a l’escenari i a la genialitat d’un espectacle ple d’humor intel.ligent…

 – Has llegit Shakespeare?

– Si, en diagonal –  

… d’humor negre i de gestualitat brillantment calculada en un grup que assegura que “assajar és de covards”

El monòleg gestual de l‘Oriol a l’inici de l’espectacle sembla sortit d’una barreja de Tricicle i Rubianes, una exhibició de taules que després serviran d’escenografia, on s´hi pot fer una truita o un enterrament. Tenen els moviments tant calculats, que l’Oriol ensopega de la mateixa manera al aixecar-se del tamboret quan repeteixen les escenes per necessitats del guió.

Travy és un espectacle sentimental, bonic i graciós, tot i que no cal plorar ni riure escandalosament, per respecte a la companyia i a la resta de públic.

Tinc molt clar que l’havia de veure a l’Espai Lliure en comptes de al Teatre Jardí, doncs TRAVY és un espectacle de proximitat… però si em queixo, algú em dirà allò de  “haber pedido muerte”

Cremarem el piano de casa i des de les golfes del cervell farem un pas. Un salt” Senzillament genial.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 17 Octubre 2021 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , ,

Descripció d’un paisatge. Gloria al gran Papitu

El 16 d’abril de 1996, a la Facultat de Filosofia i lletres de l’Autònoma, Toni Casares dirigeix un text de Benet i Jornet, i en aquell moment de ben segur no tenia previst tornar-hi el 2021 a la Sala Beckett, però aquestes coses passen.

Jo la vaig veure al Romea l’any 1979 sota direcció de Joan Ollé, amb el que s’anomenava Companyia de teatre estable de Barcelona. Àngels Moll i Rosa Maria Sardà eren les germanes Munàdil, crec que Joan Borràs era el Funcionari i Joan Miralles Bassir, tot i que la memòria em podria jugar males passades. Hi eren en Pep Torrents,  Mercè Managuerra, Nadala Batista i  Joan Vallès a més de dos nens que s’alternaven en el paper de fills d’en Basir. (Oscar Ranea i Daniel Muntaner). Va ser un dels espectacles que em va quedar emmagatzemat al racó de la memòria de classe A i per això no vaig dubtar ni un segon a agafar les millors entrades per ahir, primera fila centre.

L’any 1979 no anàvem tant al teatre com ara, no ens ho podíem permetre i potser no teníem tanta oferta, però aquells actors i actrius, conjuntament amb els del “Estudio uno” van forjar la meva passió pel teatre que no m’ha deixat mai més. El meu currículum d’actor comença a ser llarg però el d’espectador va per nota i considerant que al teatre s’hi va a treballar, jo, a més hi vaig a aprendre.

Aquest és el meu amo, a qui serveixo amb recompensada fidelitat” diu el brillant Carles Martinez mentre ens posa en situació. No sé si parla de l’Emir o del públic, doncs aquest egarenc que viu a Sant Cugat, aporta ofici sempre que els directors espavilats li ofereixen paper. Carles Martinez és un dels grans actius d’aquest espectacle on ja no cal posar-hi nens, ni columnes de palau, on els suggeriments al públic fan prou la seva feina per no haver d’explicar-ho tot. Descripció d’un paisatge té una posada en escena de les que a mi m’agraden, de les que miro d’aplicar quan dirigeixo un espectacle, on el realisme queda una mica apartat, permetent que el director hi posi molt més de la seva collita.

Descripció d’un paisatge va enrere en el temps per justificar la revenja de les germanes Munàdil, i en molts moments s’atura tot, per donar més força a les paraules que ens posen a lloc. El text és l’essència del teatre, i sovint ens ho permet tot. Només cal posar-lo en boca d’experts i la resta ve sola.

Màrcia Cisteró agafa el relleu de la Sardà i fa una Kàtila esplèndida com ja ens té acostumats i Enka Alonso és l’Àngels Moll del segle 21, la Zahira, la germana petita que agafa el paper d’heroïna de tragèdia grega per dur a terme la revenja sobre Bassir, l’home que tant havia estimat.

Francesc Ferrer és Bassir, el covard que finalment distingeix cadascun dels colors del paisatge, mentre “a la ciutat estantissa que hem inventat, entre el mar i el desert, comença a caure-hi la pluja… i cases i persones comencen a dissoldre’s en l’aigua” mentre el públic inicia el seu reconeixement a la feina feta i marca un pas més cap a la immunitat cultural.

Ona Borràs, Fina Rius, Òscar Rabadan i Pep Ferreren un paper petit però important – completen el repartiment d’un espectacle que obre la porta al més gran autor català contemporani, l’home que jugava amb un teatret i que va conduir generacions d’espectadors cap al teatre, quan els “culebrots de la tele” encara eren una idea remota.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 14 Octubre 2021 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , , , , , ,

Eva contra Eva, un combat d’actrius al Goya

Realment em costa classificar aquest espectacle en quant a gènere, si el públic riu deu ser una comèdia – jo no vaig riure – però també és un thriller doncs fins i tot al sortir, de camí al bar o al bus, encara tens dubtes de si “anava al cotxe o no”. Sembla que finalment en Benito ho té clar, o al menys així ho diu, tot i que tractant-se d’un crític o d’un poli, sempre diuen saber més del que saben.

Però si em costa classificar, em costa molt menys qualificar i, de fet, la nota està marcada al carrer com si es tractés del concurs de Gràcia amb el diploma habitual de Verdi de dalt o de Joan Blanques (veure foto). Els que em seguiu coneixeu la meva devoció per la Vilarasau, que lluita damunt l’escenari amb una Nausicaa Bonnín esplèndida com sempre, i només per això, l’espectacle ja m’entra directament a la carpeta de guardar per sempre. No tinc massa dubtes en que el que l’espectacle suggereix sobre la successió de la gran dama, es faci realitat.

Pau Miró juga amb les escenes com si estigués entrenant per a una sèrie per a les nits de dilluns a TV3, portant l’espectador amunt i avall amb la seva mascareta i la distància de seguretat.

Queda gaire d’aquesta història de cadires buides entre bombolles? Crec que la justificació no surt per enlloc, doncs estem parlant de persones callades, mirant endavant i amb la mascareta al seu lloc. Senyors i senyores  del PROCICAT, entre els punts de l’ordre del dia, quan parlin de l’oci nocturn, recordin els temples de la Cultura on no s’hi menja ni s’hi beu, i tornem al 100% d’aforament a veure si anem aconseguint la immunitat cultural d’una vegada. Prometem no ballar ni tirar llaunes al terra. Paraula de Txèkhov.

L’Andreu Benito es un cas per estudiar, sembla que sempre faci el mateix i sempre ho fa tot diferent. Sempre veus el personatge que interpreta.  Ara recordo aquell mític programa “Teatral”, on en Joan Carreras feia broma de que l’Homar donava indicacions sempre basant-se en el que havia fet el Benito. Es un actor que aprecio, suposo que alguna cosa té a veure amb el fet que tots dos hem estat John a “Una ciutat brillant” de Connor Mc. Pherson.

M’encanta veure l’Àlex Casanovas damunt els escenaris, és un veterà que va passar-ho malament i m’agrada que torni a fer d’actor, és un bon actor i va ser un bon presentador de programes de TV com el fantàstic “Casting” on vam descobrir el “Teatre de Guerrilla”, o aquell “Amor a primera vista”. Aplaudiment.

La Miriam Alamany fa un paper complicat, al principi sembla que no estigui gaire fina però no hi ha dubte que segueix les indicacions de la Colometa, que segueix triomfant donant instruccions al seu repartiment. Si la direcció és bona, els actors i actrius estan tots bé.

En resum, un text ben construït, que et fa rumiar, i que a més parla de teatre dins del teatre – un clàssic- i posat damunt les taules per cinc veterans de l’ofici més bell del món, permet un espectacle recomanable i fàcil d’embolicar de regal per portar  l’amic, el company de feina,  la tieta o  la cunyada a l’oci nocturn més interessant de tots.

De camí a casa, a l’autobús, dues senyores seguien parlant sobre si allò que havia passat amb les actrius, havia passat o no. No es pot demanar més… o sí, sí que en volem més. La propera setmana serà la Beckett.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 7 Octubre 2021 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , , ,

Lluny de la Terra Baixa, un projecte amb repte inclòs

Finalment el divendres 1 d’octubre de 2021, quatre anys després d’un altre 1 d’octubre històric, vam estrenar un projecte que estava a punt per al 13 de març de 2020, el dia que es va tancar el país. Assaig general fet, escenografia muntada i ….. espectacle cancel·lat. Aquest cap de setmana hem fet les paus i el públic, encara al 50% d’aforament, ens ha ajudat a que la festa fos gran tot i les mascaretes i altres mesures que comencen a demostrar-se poc lògiques. Si anem ben juntets al metro, realment cal deixar cadires entre espectadors que miren endavant i van amb mascareta?

Però parlem de teatre, doncs ja fa força temps que vaig decidir adaptar un dels grans clàssics del teatre català i donar-li un caire més modern com m’agrada a mi.

Va ser després de l’estrena d’Electra, la primera tragèdia grega del meu grup de teatre i de l’èxit aconseguit, que vaig decidir-me a dirigir un nou projecte, i aquest cop seria amb un clàssic català, doncs en els temps que vivim, cal posar davant de tothom, tot el que pugui recordar-nos la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra identitat.

Al meu muntatge no hi hauria samarres ni barretines, moltes de les situacions serien suggerides fugint d’un realisme que, de vegades, et pot lligar de mans. Un personatge que no participa a l’escena, pot aparèixer enmig d’un relat, el vestuari no recordarà gens la Catalunya rural, i els símbols obligaran el públic a treballar una mica que és del que es tracta.

Vaig reduir l’essència del text d’en Guimerà – amb el seu permís espero – a una hora i quart, i vaig voler mirar els personatges d’una altra forma. L’amo no sempre és el més dolent tot i que el que fa no seria per posar-li medalles, però cal recordar que massa cops, el pitjor ho tenim al costat i que les persones “com nosaltres” poden ser molt i molt dolentes. Això ho representen les tres germanes que van vestides d’executius, les persones que representen la competitivitat, els beneficis, la insolidaritat, els cops de colze, aquells senyors de vestit i corbata que creuen que estan per damunt de tot i que saben el que és important i el que no.  Què la Nuri original es converteixi en  Joanet va ser una decisió de càsting, doncs els grups amateur tenim el personal que tenim. Un cop avançaven els assajos, l’actuació d’en Marcel ens confirmava que la decisió era molt bona.

M’agrada treballar amb equips petits, doncs ho facilita tot, i molts cops podem fer una duplicitat de personatges en un actor – en Marc en aquest cas -. Érem nou per a deu personatges, però la resta no podia desdoblar-se i per això vaig decidir tirar endavant un repte que m’havia passat pel cap quan preparava Electra, i que no era altra cosa que actuar a més de dirigir.

Això podia tenir una dificultat afegida doncs quan era a escena perdia la perspectiva des de fora, però això s’arregla amb una ajudant de direcció i amb la imaginació personal. Volia marcar una gran diferència d’edat entre la Marta – la Irene, la mateixa que va protagonitzar Electra – i el Sebastià, i per això em vaig adjudicar el paper. També em resultava més senzill donar-li el punt humà que volia, doncs no em calia explicar-ho massa. El Sebastià  porta massa anys de llop, i no seria senzill donar-li un toc d’humanitat, per explicar els motius que el porten a fer el que fa.

En Jofre – l’Orestes d’Electra_ era sense cap mena de dubte en Manelic. Llavors estava en un altre projecte però li vaig vendre bé. Crec que sempre ha estat satisfet d’acceptar el paper.

Montse, Àngels – amb qui he compartit els millors projectes que he fet – i Eva, eren les actrius adequades per donar vida a la Mercè, la Pepa l’Antònia, que han donat un dels encerts més grans de l’espectacle. Les germanes vestides d’executiu que son “lo peor”.

En Xavi és una garantia, es l’actor més acadèmic del grup, i feia un Tomàs insuperable, i en Marc  – espectador i Teseu a Electra – tornava a fer doblet amb en Xeixa i el pare, o un que li fa de pare – , amb la seva solvència habitual.

Que en Jofre toqui el saxo em permetia la música en directe, en el moment de més enyorança del Manelic, quan veu que el casament no ha estat el que creia, i recorda la seva muntanya tocant la melodia de les Muntanyes del Canigó.

Un element imprescindible era un vídeo del malson de la Marta, quan explica a en Tomàs, tota l’aventura que la va portar a la Masia del Sebastià, amb la mare morta i amb aquell home que li feia de pare. Li vaig encarregar el vídeo al Martí, una garantia en tots els aspectes i amb una mínima indicació va fer una creació, dels personatges amb màscares d’animals – per allò de l’home i la bèstia que es viu al text de Guimerà. El resultat es un altre gran moment de l’espectacle, projectant sobre el ciclorama que es al fons de l’escena mentre la Marta va parlant i movent-se damunt l’escenari, sota l’atenta mirada d’en Tomàs i lògicament, del públic.

Tenia molt clar que l’escena passaria en un bar de poble, un poble de l’Alt Empordà que seria Garriguella, el meu poble de desconnexió des de fa set anys. Imatges de les vinyes, de la casa de l’indià, del Canigó…. i finalment la imatge que protagonitza el programa de mà, el Bar, en una fotografia de Jose Cantí, que converteix un bar de Gràcia en el bar “El Molí”, escenari de la nostra història.

Un bar que té una barra, una taula amb quatre cadires i per indicació de l’escenògraf, una prestatgeria i uns fanals que marcaran el carrer. La porta del bar és un marc de quadre, on en molts moments de l’obra s’hi emmarca l’amo de tot, el llop, en Sebastià.

Utilitzar cadires per simbolitzar les ovelles o els gossos d’en Manelic, els sorolls d’ambient del seu relat fetes pels mateixos actors, el gong que marca les campanades horàries ,les de casament o les de mort , i un sac llençat pel Sebastià damunt d’en Manelic, i que simbolitza el llop amb qui es barallarà, a qui matarà i que li suposarà el primer “duro” que guanyarà.

El micròfon de peu per fer parlar els personatges de qui s’expliquen coses, era un recurs que m’agradava i per això hi es.

Lluny de la Terra Baixa vol homenatjar un gran autor, un clàssic del teatre català, i demostrar que com passa sempre, aquests textos eterns, permeten noves visions.

Ja l’hem estrenat, ara esperem uns quants bolos per gaudir de posar el nostre treball davant del màxim número d’espectadors. Aquest és el nostre servei a la comunitat.

 

Etiquetes: , , ,