RSS

Arxiu de la categoria: 1. Crítiques

Crítiques teatrals d’obres que he tingut el goig de veure a Barcelona i rodalies.

Canto jo i la muntanya balla i tothom aplaudeix

El llibre d’Irene Solà ha recollit un munt de premis i especialment el premi de tots els lectors que informats pel boca-orella habitual han convertit aquesta novel.la rural de fantasmes, de dones i homes, de llamps i de trons, en un altre fenomen natural que fa xalar els lletraferits en comptes dels meteoròlegs.

Ara que ha tornat la Solitud de Víctor Català, resulta impossible no veure detalls que es recorden l’una a l’altra.  Si el llibre està bé, resulta arriscat fer-ne una peli, una obra de teatre, un joc? No hauria de ser així en mans expertes, i en aquest cas, la Clàudia Cedó deixa en safata al Guillem Albà i el Joan Arqué, l’origen d’un espectacle espaterrant que posa dempeus el públic de la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya.

Judit Dedderman posa música a una festa de gest, text, titelles, bruixes o fantasmes. En Doménech a qui un llamp fa protagonista inicial de la història, la Dolceta, la Sió, la Mia o l’Hilari i el fill dels gegants, es mouen damunt la terra de la Biblioteca, en una coreografia de desgast físic, que et fa oblidar la poca comoditat que tens a les cadires.

La direcció de Guillem Albà i Joan Arqué ha d’optar a premi doncs els actors i les actrius fan una interpretació brutal en tots els sentits. Gest, música, paraula, expressió…. impagable l’escena de la nena interpretada per la Caterina Tugores que definitivament “se surt” quan dona vida a la gossa. Es espectacular, però es que l’Anna Sahun, la Laura Aubert, El Diego Lorca i l’Ireneu Tranis ratllen a la mateixa alçada, l’alçada de la muntanya.

És una meravella, et traslladen a la muntanya sense que te’n adonis que balla, al so de la guitarra de l’Amaia Miranda. No es pot deixar perdre les habilitats musicals de la Laura Aubert que toca els instruments habituals (violí i contrabaix)  o del Ireneu Tranis també al violí, per anar donant més pes a tot l’espectacle.

Amb les entrades reservades vaig llegir el llibre i mirava d’imaginar com durien tot allò al teatre, i el resultat supera totes les expectatives. Encara tinc adolorida l’espatlla dreta, de forçar l’aplaudiment mentre desafiàvem el toc de queda.

No se si queda alguna entrada però com diuen els muntanyencs, la Muntanya sempre hi és i sempre hi pots tornar. Prenguin nota senyors de la Perla29.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 30 Abril 2021 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , , , , ,

Els Ocells de la Calòrica, volen de nou

Ho confesso, he necessitat gastar tres oportunitats per gaudir d’aquest espectacle de la companyia de moda. El cartell de la Beckett quan encara no en sabia res d’ells no em va cridar gaire l’atenció i vaig tirar cap a d’altres escenaris més convencionals. Els meus confidents habituals, em van donar bones referències més tard, massa tard i vaig conformar-me amb allò de “no es pot veure tot”.

Els ocells van tornar, com ho fan sempre,  al niu del Poblenou però  en aquella ocasió no vaig poder-ho combinar amb l’agenda laboral i teatral… semblava mentida que tornés a deixar-ho escapar però a la tercera va anar la vençuda. Vaig veure de casualitat la programació del teatre de Granollers i vaig recomanar l’espectacle als meus amics del Vallès Oriental, nosaltres, finalment vam tenir confinament comarcal però…..

  • Si et paren i et posen una multa només has d’anar al jutjat a denunciar el Govern independentista, que t’ha posat una multa, i el jutge ni tan sols et preguntarà si ets guàrdia civil o si creus que Puigdemont està fugat, et traurà la multa i els inhabilitarà per seguir perseguint els “altres catalans”
  • Però es que jo…soc…
  • Cony, treu-te el llaç groc el dia que vaigis al jutjat, que se t’ha de dir tot

Doncs això, unes hores abans de que caduqui el confinament comarcal, anem a Granollers. Ja tenim el nostre càstig, i es que som a la fila 15, jo que soc de 1a o 2a a tot estirar, però els bolos són així, no hi ha opció de canvi de dia, i si no, un altre cop espavila.

Els ocells és una comèdia grega d’Aristòfanes, una comèdia àcida que retratava aquella societat del 414 abans del cristu, on convivien els savis amb els ganduls, els filòsofs amb els que manaven, els que decidien amb els que haurien de decidir, i la Calòrica en fa la seva versió particular com ha de ser.

El resum seria que uns humans que fugen de la ciutat després de disparar contra la democràcia i ves a saber si contra la constitució i enmig del bosc troben un puput a qui, en comptes de matar, veuen com una opció de futur que els pot donar la vida que ja no comptaven tenir. A partir d’aquí ja us ho podeu imaginar, tirant amb bala contra tot el que es belluga d’aquella forma que es fa en les comèdies que volen denunciar. Hi ha moments autènticament hilarants, i amb la marca de la casa d’una interpretació impecable. No es retraten personatges, es fan viure damunt l’escenari sense permetre’s ni un moment de defalliment.

Pisteter acaba sent el rei de les aus, i les aus perden la llibertat a canvi d’una suposada millora social que els havia de fer ser com els homes….Els homes son lliures? Aquí hi hauria molta feina a pensar, i potser ho haurem de deixar als filòsofs.

Sota la batuta d’Israel Solà i la dramatúrgia de Joan Yago, Xavi Francés, Aitor-Galisteo-Rocher, Esther López i Marc Rius porten l’espectacle als núvols de la sala, on els espectadors aixequen el cap per anar seguint la trajectòria d’aquesta companyia.

El teatre no el puc gaudir des de la fila 15, però he aprés la lliçó: La Calòrica no decep mai, i això és molt important quan has de quadrar agenda.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 30 Abril 2021 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , ,

Anatomia d’un instant. Història contemporània al Lliure

Aquest és un país de 40. Ens agrada celebrar els 40 anys de naixement, cantar les 40 jugant a cartes, 40 anys va durar la foscor d’aquell malparit i 40 anys fa que el Juan Carlos va contractar una assegurança que li va permetre tota mena de trapelleries sota el paraigües del “Vapararelcop”.

El 23 de febrer del 1981 va ser un dia especial, millor dit, una tarda-vespre, carregadeta d’emocions i de bales que els tricornis van deixar anar al Congreso de los Diputados, un lloc que els era estrany, un lloc on fer lleis quan la llei la dicta el general de torn o el generalísimo si fa el cas.

Es van escriure molts llibres sobre l’entrada d’un paio amb bigoti i mala llet de fàbrica, un tipus que enyorava detencions, tortures i altres distraccions, i que ja en tenia els ous – verds es clar – plens, de tanta demo no se què i de tant comunista passejant-se tranquil·lament “por la calle de Alcalá”.

Diu Javier Cercas al pròleg del seu llibre “Anatomia de un instante” que es preguntava quants espanyols podien pensar que Adolfo Suárez, Santiago Carrillo, Gutierrez Mellado o Tejero, eren personatges de ficció, tal i com molts anglesos creien que també ho va ser Churchill, personatges coneguts per la televisió com JR Ewing o el Cotxe fantàstic, protagonistes d’una realitat que segurament superaria la ficció.

Crisi econòmica, atur, nostàlgics del règim – i no em refereixo als espàrrecs o les carxofes – periodistes patriòtics, església més temerosa del Gobierno que de Deu i una banda armada amb origen al País Basc que havia declarat la guerra a las fuerzas armadas, van ser el cultiu on va créixer la idea de que calia fer fora el culpable de tot, o sigui en Suárez, que d’amic de taberna del Rei, va passar a anar per lliure, atrevint-se fins i tot, en plena Setmana Santa, legalitzar el partit roig.

Pep Cruz ja hi era, va creuar Girona tot sortint del teatre, per veure si la gent d’esquerres havia sortit al carrer, Xavi Sáez era petit i com a molt pot recordar si els pares estaven nerviosos mirant la tele o escoltant música sacra per la ràdio, i l’Enric Auquer i la Roser Vilajosana no estaven ni projectats i han hagut d’endinsar-se en el tema com ho farien amb un text de Shakespeare o de Txékhov.

En Rigola munta una festa d’aniversari sense massa pressupost, per homenatjar l’heroi Borbó, ara caigut en desgràcia i mig eclipsat per un fill que “ha salido al padre” però amb més mala llet. Vesteix tres actors d’unicorns en una d’aquelles coses que necessiten de col·loqui perquè t’expliqui els motius ocults d’aquesta decisió, mentre que la noia esdevinguda presidente, acaba l’espectacle enfilant-se per les parets del poder.

“Hola, soy de Cebreros y me presento a Presidente”, així va guanyar les eleccions un reciclat del Movimiento que va fer més coses d’esquerres que tots els sociates que li han anat al darrera. D’entrada, ell no ens va fotre a dins l’Otan.

23 F Anatomia d’un instant és una classe d’història contemporània que explica moltes coses del que estem vivint ara, no en va, un discurs reial, uns polítics conspirant amb la premsa i un cretí uniformat amb els seus companys de gresca alcohòlica, son els protagonistes d’un instant que sempre s’anirà repetint.

Els diputats no van per terra, però deu n’hi do el fang que porten als respectius parlaments i segurament, de tot allò, ens quedaria demanar que per arreglar tot el sarau que tenim “se sienten coño” y solucionen los problemes de la gente, els problemes de veritat.

Javier Cercas ho va escriure, la Trinca ho va cantar i tots plegats vam patir, els més grans perquè ja hi eren l’any 36 i els més joves perquè  havíem vist com les gastaven  els armats. “Tranquil Jordi” va dir el rei de copes, i en Jordi, tranquil o no, va anar a mirar si li sortien els comptes d’Andorra.

Què feia el 23 F? Era a una guarderia fent revisions mèdiques escolars, i em quedava un mes de solter.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 21 Abril 2021 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , ,

De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda

Que la Companyia La Calòrica trenca esquemes ja no és un secret per a ningú, i el seu camí cap al cel va a tota màquina. Dels teatres petits a la Beckett, al Lliure  i ara al TNC.

Alguns dels seus títols són llargs, com aquells plats que ocupen dues rengles a la carta dels restaurants, mirant d’explicar-te amb tot detall el que seria un fricandó o una tempura. Son molt bons, i donen molta feina, no vols perdre’t ni un sol detall de les seves cares, dels seus gestos i tot i que s’exposen en línia, resulta quasi impossible seguir-los a tots.

Xavi Francès, Aitor Galisteo-Rocher (en molts moments em recorda l’Angel Llàcer ), Esther López, Marc Rius i Júlia Truyol, conviden Mónica López a treballar amb ells – aspecte que participa de l’argument de l’espectacle – i li posen una pressió brutal per poder seguir-los. Alguns d’ells els hem vist en altres muntatges amb altres directors, però el segell Calòrica segueix el camí de l’Antonietes, La Perla 29 o del Dagoll Dagom, un segell personal d’aquells que garanteixen la recomanació per als més teatraires o per als que s’han matriculat fa poc en aquesta filosofia de vida.

L’excusa és el canvi climàtic,  els congressos o les reunions d’escala, tant li fa, l’exhibició interpretativa dels calòrics no pot deixar fred ningú – perdoneu l’acudit fàcil -. La posada en escena, lluny dels escenaris faraònics, resulta impecable en la seva senzillesa, i això  que no hi falta de res. El camió que els espera a la sortida mentre el públic surt ordenadament cap al carrer, no és poca cosa, però l’espectacle pot anar de bolos i això és un punt molt important, sobretot per als que, com nosaltres, vam badar al TNC i sentint els comentaris entusiastes dels nostres confidents teatrals, la possibilitat Teatre Jardí de Figueres va ser una nova opció.

Encara els queden bolos, i no seria mala idea programar de nou aquest espectacle, ara que en temps de restriccions, resulta més complicat augmentar la immunitat cultural. Era un vespre fred, però la Calòrica ens va facilitar escalfar-nos les mans aplaudint amb intensitat.

Grans, molt grans.

P.D. La reunió de veïns, el mossèn del Congrés o la gamba cantant el “Soy Rebelde”, són impagables, i això que anar als bolos encara surt més econòmic.

Que collons espera el Procicat per permetre canviar de comarca per anar a jugar, als museus, als concerts o al teatre? Que l’exercici està bé, però exercitar la ment encara més. Algú sap si hi ha teatres a Andorra?

 
 

Etiquetes: , , , , , , , ,

Classe presencial i magistral a la Villaroel

No m’havia plantejat tornar a l’escola, fins que el reclam Sixto Paz m’ha fet deixar l’esbarjo i entrar novament a l’aula.

El currículum del Pau Roca assoleix sempre una puntuació excel·lent i ja fa anys que progressa adequadament. Aquest cop amb la complicitat d’un Pau Carrió que mai decep i compartint curs amb dos companys de treball, escollits de forma precisa.

Carlota Olcina i Pol López, formen un grup d’estudi excepcional amb el Pau Roca que està senzillament sublim.

Les cinc de la tarda, els alumnes han sortit de l’aula per anar a les extraescolars mentre devoren el berenar que algú els ha ofert a la porta de l’escola. El professor aprofita  el temps per rematar alguna feina mentre un pare, exalumne, no vol fer tard  a parlar dels estudis d’un dels seus fills. La mare del mateix alumne entra més tard, els autobusos, la complicació del barri, les excuses habituals…. “el nen fa tard, li tinc dit a la meva mare que no ha de fer tard”

“No passa res” respon el mestre, però sí que passa, passa que entre rialla i rialla, recordem si aquelles vivències llunyanes, d’un col·legi que no té res a veure amb l’escola d’avui, ens han marcat d’una o altra forma i si els records d’infantesa hem decidit arxivar-los en aquella capsa de damunt de l’armari, utilitzant la pols com a mecanisme d’oblit.

Sempre he pensat que vaig anar massa aviat a col·legi, que no vaig viure res del que viuen els alumnes d’ara, que m’hagués agradat aprendre d’una altra forma, tot i que, ves a saber si llavors tot hagués estat diferent. Diferents si que són els personatges dobles del Pau i la Carlota, que s’adapten a cada edat d’una forma espectacular. Veus nens de 9 anys, on hi veies pares de trenta.

Classe, és un text de Iseult Golden i David Horan, una joia irlandesa que podria guardar-se al costat de les creacions de Connor Mc Pherson i que de la mà d’un director que sap trobar mentre busca – Pau Carrió – i amb un repartiment de luxe, fa que la classe magistral a l’aula magna de la  Villaroel, es converteixi en matèria essencial d’examen. Els deures per fer a casa, amb o sense ajuda dels pares, no tenen data d’entrega, senzillament cal enquadernar-los per al futur.

Un espectacle amb tantes  garanties, que no acceptarà una nota inferior a la matrícula d’honor, que et pot ajudar a subvencionar els amics que es matricularan a partir d’ara.

Els projectes de Sixto Paz, tenen la garantia que necessites, per clicar damunt la butaca, amb el dit prèviament desinfectat amb gel hidroalcohòlic. Anar al teatre amb mascareta ja comença a ser un clàssic, i segueix protegint la nostra gola d’aquella tos tant habitual en els teatres d’abans

La nit no ha estat rodona del tot, l’autobús ha accelerat , i els senyals dels que estan arribant a la parada no han servit de res. Es clar que aquell conductor, segurament no té temps d’anar al teatre, i així ens va.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 14 Abril 2021 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , ,

Testimoni de guerra. Un relat en primera línia de foc

Els monstres de la guerra ocupen l’escenari de la Sala Tallers en temps convulsos. Dos reporters que descriuen la crueltat i l’horror viscut en primera línia i sense protecció addicional.

“No faig reportatges de guerra, retrato la humanitat al límit”

Pau Carrió, contracta Kevin Carter i Marie Colvin per portar-nos el dolor enmig de la pandèmia. Construeix dos monòlegs perfectament connectats que els monstres de la guerra ens fan empassar en un estat de tensió al límit.

Pol López i Laura Aubert, baixen del firmament on fa temps que viuen, per arrossegar-se sobre el fang de la maledicència humana, i disparar mentre miren d’esquivar les bales.

“Que va passar amb la nena?” Doncs el que els passa a totes les nenes a qui la guerra ha robat la infantesa i unes quantes coses més.

La guerra omple el paisatge de persones que perden la identitat per passar a ser baixes o danys col·laterals, i algú hi ha de ser per explicar-ho, per posar la primera pedra d’una solució que sovint veiem impossible. Les imatges de ciutats de “gana i de fred”, els soldats espantats que disparen implacables, el crit ofegat quan ja no pots continuar en silenci, la metralla que entra, i el calvari d’hospital en hospital recordant imatges per fer l’inventari que et dirà si valia o no valia la pena tot allò.

El primer monòleg, el del fotoperiodista sud-africà Kevin Carter a qui dona vida Pol López segons diu el programa – allà només hi veus el personatge- ens posa enmig del caos amb un punt d’inflexió a la guerra del Sudan, al camp de refugiats on el fotògraf aconsegueix captar la imatge que li donarà el  Pulitzer i que li obrirà les portes on trobarà sempre la mateixa pregunta… “Vas ajudar la nena? “.

Quan mires de respirar i de destensar coll i barres amb la sortida d’en Kevin, et cau la garrotada un altre cop. La Marie Colvin – Laura Aubert segons el programa tot i que no la veus – et descriu l’aventura de ser dona en un infern d’homes i la vocació que la porta a escriure la part més negra de la humanitat. L’escena de primera línia a Sri Lanka només pot qualificar-se de brutal en tots els sentits.

Pau Carrió crea un espectacle des del full en blanc, oferint una aventura a dos monstres de l’escena, que et deixen enmig del camp de batalla per mirar de que oblidis el caos en que s’ha convertit la nostra vida des d’allò de Wuhan.

Gaudir d’un espectacle patint és la màgia del teatre, que t’ha de fer pensar, que t’ha de sacsejar, que t’ha de permetre respirar el mínim, perquè quan surtis, siguis millor persona que quan has entrat, i no pas gràcies al gel hidroalcohòlic.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 27 gener 2021 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,