RSS

Arxiu de la categoria: 1. Crítiques

Crítiques teatrals d’obres que he tingut el goig de veure a Barcelona i rodalies.

Salvació Total Imminent Immediata Terrestre i Col·lectiva. Un experiment teatral

Si entres a la pàgina de Sixto Paz per veure que porten entre mans, veus que aquest mes tornen a presentar un espectacle de teatre en comú que ja van presentar a la Beckett. Com que aquells dies no ens va ser possible anar-hi, aprofitem una segona oportunitat, aquest cop a l’Ideal Barcelona. Centre d’arts digitals.

Ells, ho descriuen així

“Un home ha escrit un llibre que ho prediu tot: des del lloc on es formarà un forat negre a les paraules que direm en els pròxims minuts. Ha convocat tots els seguidors en un espai on seuran i manifestaran la seva fe en una cosa que, de fet, ningú sap si existeix. Teniu fe en ell i en el que diu?

Salvació Total Imminent Immediata Terrestre i Col·lectiva és la història d’una família que busca respostes després d’un cataclisme.

En aquest muntatge, el públic té un paper determinant. Cada espectador trobarà a la butaca una còpia impresa d’un llibre profètic i, durant la funció, públic i actors en passaran les pàgines plegats.

Agafeu les ulleres de llegir perquè us faran falta. Obriu el llibre i passeu la pàgina.”

Entrem a una nau ocupada per tamborets aptes per a gent jove. Damunt de cada tamboret, un llibre. Tot i que no sé si és correcte jo us recomano donar-li un cop d’ull a les primeres pàgines i així us feu una idea de la història, que comença amb un accident en un llac gelat on una mare i una filla veuen com el fill i el pare cauen a l’aigua. El destí del fill és fatal i el pare acaba a l’hospital on hi té una revelació còsmica o d’univers paral·lel o del que vulgueu. A partir d’aquí han passat els anys i la mare torna a buscar a filla…. La resta ja ho veureu, i ho viureu en primera persona. De fet, els aplaudiments també aniran per vosaltres.

Estem acostumats als invents d’en Pau Roca i col·laboradors i possiblement aquest es posa al capdamunt. Aneu-hi amb la ment oberta i sereu part del espectacle. Ulleres preparades i veu escalfada per si heu de llegir text. Teatre immersiu crec que en diuen, o també seria com una comuna de flipats pel teatre. Ja m’ho direu.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 13 Mai 2022 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , ,

Els homes i els dies. Adaptació. Direcció. Interpretació. I punt

No resulta senzill adaptar un llibre – de fet uns dietaris – però el teatre va d’això, de reptes que cal superar per aconseguir la “molta merda” habitual i l’aplaudiment del públic, el gran premi.

Xavier Albertí torna a la que va ser casa seva i opta per l’habitació gran. No sé si va escollir bé doncs al llarg de l’espectacle em va semblar que demanava sala petita, proximitat i fins i tot un escenari “cutre”, però això només és la meva opinió. Quan tires de sala gran has d’omplir l’escenari, i amb un espectacle que se sosté en el text i la interpretació, és un risc.

El savi Albertí decideix que alguns actors mirin el panorama des del pont – des de la passarel·la que t’obliga a aixecar el cap si ets a primera fila -, i organitza unes caixes mòbils que considero el gran encert escenogràfic. Un espectacle que es podria llegir, Albertí el converteix en una coreografia mil·limètrica, per acompanyar les dues hores i mitja de funció que resumeixen 20 anys de la vida d’un autor poc conegut, David Vilaseca, que ell mateix va deixar pòstumament en uns dietaris publicats amb el mateix títol de l’obra, “Els homes i els dies”.

I l’espectacle va d’això, d’homes que es troben, que practiquen sexe esbojarrat, que es deixen que s’exigeixen, que menteixen…. i dies de solitud només trencats per l’amistat d’algunes dones i pel difícil contacte amb la mare i el pare. Quan més cossos visites, més sol et pots sentir.

Podem assegurar que David Vilaseca no va ser feliç, no va aconseguir publicar el llibre somniat, no va conèixer l’amor i va posar la vida a cent per hora fins que – quines coses – va morir atropellat per un camió.

He escrit una obra mediocre. No em queda ni la possibilitat de pensar que si no se’m reconeix, és perquè encara no se’m ha descobert. Fora de la discoteca no soc ningú i a ningú li importo. L’únic lloc on soc feliç, és allà dins

Resulta inevitable recordar el mític “Àngels a Amèrica”, l’espectacle que va inaugurar el TNC que Pujol li va muntar a Flotats per fer-se el modern, sense recordar que Cultura i Poder mai s’entenen. Aquell espectacle va ser una bomba per tot plegat. El cementiri jueu de Praga, les escenes combinades damunt l’escenari, en Pou interpretant Roy M. Cohn…. en  fi, deixem-ho que no pararia.

Sovint, a la vida, els veritables motius pels quals fem les coses els sabem al cap del temps, retrospectivament, i no al moment de fer-les. Això és particularment cert amb relació als meus diaris

De nom, em podeu dir David”.

Als 23 anys, a un campus dels Estats Units, en David Vilaseca comença a escriure el seu diari i  ho fa al llarg de 20 anys, fins pocs dies abans de morir atropellat. La seva mare el troba i d’acord amb els seus amics el farà veure la llum.

Diu Josep Maria Miró, autor de l’adaptació teatral, que no el va conèixer, però que si ho hagués fet se’n hauria enamorat. Rubén de Eguía dona vida a David Vilaseca en una actuació memorable, relatant sense l’ajut dels moviments o les rèpliques habituals en una trama canònica. Ens fa arribar una imatge de “bon noi” mentre relata la part més sòrdida de l’existència.

La resta de repartiment (Mercè Aránega, Albert Ausellé, Alejandro Bordanove, Addi Cherbou, Francesc Cuéllar, Luiz Felipe Lucas, Paula Blanco, Oriol Genís – boníssim quan fa de terapeuta – Federico Metral – aporten presència, imatge i actuació molt creïble confonent-se entre l’escenografia. Vull destacar especialment en Roberto G Alonso amb un monòleg que descriu la Barcelona més canalla en un personatge molt autèntic – el vestit de vermell a la fotografia –

Les referències a Pintura o Literatura aporten un plus de cultura a un espectacle que té en la seva dificultat el seu valor màxim.

El boca orella no ha funcionat massa, ahir la sala quedava massa gran, per recordar-nos que això ja és un defecte de fàbrica i que cal escollir molt bé els espectacles que s’hi posen. Espectacle difícil de recomanar però que t’aboca a llegir la publicació sencera d’un personatge que tot i viure poc temps, ho va fer amb intensitat. Sentir-se identificat? Doncs segur que hi ha públic que l’entendrà millor, i d’altres no tant,  però això passa sempre en el teatre i en la vida en general.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 12 Mai 2022 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , , , , , , ,

L’altre, l’espectacle a recomanar

Quan un espectacle fa riure és una comèdia? Les comèdies només són per distreure’t de la guerra i altres misèries que omplen el nostre dia a dia? En quin gènere classifiquem aquest text de Roc Esquius que posa damunt l’escenari de la Beckett un veterà com Sergi Belbel?

La veritat és que tot això és parlar per parlar. El teatre t’ha de fer pensar i si abans de la cervesa i les braves has rigut, doncs tot això que tens.

Jo no soc gaire de comèdies així en pla clàssic. No necessito distreure’m dels problemes, més aviat vull tenir-los presents encara que només sigui per si hi puc fer alguna cosa, però….Amb “L’altre” he rigut com mai, i he de reconèixer que m’ha agradat que em passés.

Cesc Casanovas hi té la mà trencada en això dels personatges còmics. Des del principi, les seves imitacions del Polònia fan gràcia perquè les interpreta  ell, seria capaç de fer riure parlant de segells o de l’índex de preus al consum, i el seu aliat, l’Àlex Ferré no es queda enrere. Dos actors per donar vida a sis personatges i a un públic que després de tanta pandèmia, tanta mascareta i tant confinament, necessita tornar al teatre, tant com el teatre ens necessita a nosaltres.

Roc Esquius inventa una trama sobre informàtics – la seva antiga professió – sobre robots que t’han d’alliberar de la solitud. I ho fa en clau de comèdia – fent riure – per facilitar el procés d’aprenentatge del espectador. Us imagineu unes instruccions qualsevols en clau comèdia?

L’entrada del Carles i l’Andreu (els subjectes de proves) fa pujar el nivell del espectacle que ja no decau fins la penúltima escena que és autènticament brutal. Els dos actors barregen els sis personatges damunt l’escenari en un exercici de treball interpretatiu digne de premi. Sergi Belbel agafa el text d’en Roc i s’inventa una posada en escena dinàmica fins a l’infinit i més enllà, posant davant els ulls del públic, l’espectacle total.

En Conrad i l’Adrià, els dos informàtics creadors de l’invent, són els encarregats de tancar l’espectacle i fer que l’altre esdevingui imprescindible a les nostres vides. El desgast d’en Cesc i de l’Àlex, resulta impressionant i no hi ha millor forma de pagar-lo que fent això, RECOMANAR l’espectacle sense cap mena de dubte.

La Sala Beckett, en Sergi Belbel, el Cesc Casanovas i l’Àlex Ferré, donen vida a una joia que és el text d’en Roc Esquius. A més a més,  avui teníem el col·loqui o sigui que abans de la cervesa i les braves, ja hem parlat de teatre amb els protagonistes. Nit rodona.

Com que l’espectacle ens ha agradat molt, el recomanem als nostres amics, coneguts i saludats, i especialment als que heu tingut la gentilesa de llegir el que us escric.

Molta merda pel que queda i bons bolos per Catalunya i l’estranger.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 6 Mai 2022 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , ,

Rita. Pensar en la mort tot rient.

“A veure quan feu una comèdia”, aquesta és la frase que hem sentit tots els que ens dediquem al teatre d’una forma o altra i que ens sentim molt més atrets pel drama o la tragèdia, però que, de tant en tant, hem de donar “peixet” al públic – potencial o no – i permetre’ls riure sense que ens hagi de sorprendre el moment.

El dia de Sant Jordi vaig fer un recorregut teatral, Broggi, Belbel i Buchaca i mentre aquesta darrera em signava la seva primera novel.la, vam parlar de teatre, naturalment. Entre altres coses em va dir que havien aconseguit dues setmanes i mitja a la Villarroel – darrerament hi anem sovint – pel seu espectacle “Rita”, que la pandèmia havia trastocat. Aquella mateixa tarda vaig agafar les entrades per al primer dia que era ahir. La Buchaca s’ho ha fet tot, ho ha escrit i ho ha aixecat, o sigui que el mèrit no s’ha de repartir.

Una escenografia suggerent, de les que a mi m’agraden, que no requereixen realisme – al públic no cal explicar-li tot – amb una colla d’elements que recorden temps passats, records familiars que podrien ocupar un altell o unes golfes si tens la sort – o no – de tenir-les. M’encanta el detall de la maleta on guardar elements de vestuari-atrezzo en un espectacle amb escenes separades per un petit canvi de llum. Text i actrius que fins i tot donen paper a una persona de la primera fila sense que hagi assajat prèviament. Al públic li encanten aquestes coses, la Portas i la Espígul tenien el públic entregat des de la primera rèplica.

Un text molt ben construït per la dramaturga esdevinguda novel·lista, que fa pensar sobre la mort i sobre l’estimació a éssers tant diferents com una mare – l’amor màxim que es pot tenir – i una mascota – deixem aquest tema per a un altre dia –

La Júlia – metge – té problemes per prendre decisions – esperem que no amb els pacients – i la Montse – no queda clara la seva professió, però sembla que té clients – mira d’ajudar-la, però la trama ens anirà portant cap a un intercanvi de situacions on una té clar el que a l’altra  fa dubtar, en un entramat en clau comèdia que fa pensar, i condueix el públic fins l’esclat final, un clímax real que dona pas a l’aplaudiment general. Entrar i sortir, entrar i sortir, entrar i sortir, i respirar per una feina ben feta.

Un bon espectacle, fàcil de recomanar per a tots els públics que s’aniran acostumant a veure la Mireia Portas creant personatges nous, sense les imitacions que tant i tant ens han fet gaudir. Encara recordo el Belbel presentant al TNC la temporada 2011-2012 i anunciant-nos una actriu que ho petaria en dos espectacles. Era la Sara Espígul, el temps ha donat la raó a l’altre dramaturg esdevingut novel.lista, una cosa positiva del confinament.

Alguna cosa a criticar? Vinga, va, vaig a fer de repel·lent: una oncòloga no opera.

Encara hi sou a temps. Segur que tornaran però més val assegurar-se el tema que després se’ns acumula la feina.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 5 Mai 2022 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , ,

Final de partida. Un clàssic per al currículum

Que els textos de Samuel Beckett no son senzills i que resultarien complexos per fer-ne un comentari a les PAU, és cosa sabuda per tots els que tenim el teatre a la capçalera de la nostra vida. Tot esperant Godot, Els dies feliços o Final de partida, son espectacles de l’autor irlandès que hem pogut veure darrerament a la cartellera catalana i el resultat sempre és el mateix, divisió d’opinions que deien dels “toros” quan jo era petit, com els “nubes y claros” que recitaven els “hombres del tiempo” i que podríem defensar amb allò de que en la varietat hi ha el gust.

Final de partida té problemes amb el boca orella doncs tot i permetre riure als que “ho necessiten imperiosament” pot decebre els que han escollit l’espectacle només pel repartiment, sense conèixer l’autor que millor descriu el pessimisme i el pitjor de la humanitat. Beckett no ofereix mai grans arguments però presenta els conflictes escènics d’una forma evident i potser no apta per a tots els públics. Al teatre s’hi va a treballar, i amb Beckett hi ha una mica més de feina.

Un home vell, cec, en cadira de rodes, anomenat Hamm, el seu criat de sempre, emmurriat però disposat a servir l’amo i que respon al nom de Clov, i els pares del primer personatge, Nagg i Nell, que viuen enterrats en sorra dins d’uns contenidors. Realment descrit així reconec que no donarien ganes d’acostar-se al temple del Raval, però els que tenim el teatre a l’ADN, sabem que Beckett i el seu Final de Partida formen part d’aquells clàssics que no et pots permetre perdre’t. Uns amics em van preguntar fa uns dies si ja l’havia vist, per si els podia dir alguna cosa positiva doncs no els havia agradat gens, ja els vaig dir que Beckett només és senzill en les situacions, en els arguments, en els seus textos no hi passen massa coses, hi ha pocs girs de guió, però ningú com ell descriu la part més bruta i pessimista de la humanitat, una part que cal recordar que existeix i més en uns temps on una infecció total i una guerra a Europa, ens tornen a enfonsar en el pessimisme més autèntic. Estem fatal, fins hi tot ho estan els afeccionats al futbol – masculí – que han perdut aquell consol de que “tot va malament, però potser ho guanyarem tot” i el teatre ha de fer el servei de recordar-nos-ho.

Sergi Belbel dirigeix quatre veterans de l’escena catalana. Hi ha moltes taules en un escenari decrèpit on només Boixaderas s’hi desplaça tot i la seva coixesa, un escenari d’on sembla que no voldrà escapar-se tot i que sempre cal esperar el canvi de guió en el clímax del espectacle.

El teló que rep el públic ja et posa en situació – darrerament l’escenari acostuma a estar a la vista, per anar entretenint els qui entrem aviat a la sala,  però Final de Partida requereix l’afegit d’una cortina tirada i a punt de morir.

Després de quasi 5 anys  de parlar dels Jordis que representen la lluita d’un poble per assolir el seu màxim, tres Jordis més acaparen l’atenció de la platea, al costat de la Minguillón, la sempre recordada Rosa de Poblenou, una creació del Papitu Benet i Jornet que va obrir el camí a les sèries pensades i escrites en català. Amb ella, Boixaderas, Bosch i Banacolocha, el trio de Jordis et porten directament a la festa de la cultura que tot i la possible pluja, celebrarem aquest dissabte 23 d’abril. Moltes hores de teatre, molts escenaris trepitjats, molt ofici en un espectacle potent.

Final de partida d’un vell que perd, que deixa de perdre i que torna a perdre” diu en Hamm, però el teatre sempre guanya. Espectacle difícil de recomanar però necessari per al currículum de qualsevol bon espectador de l’art més viu.

Per cert, ahir vam tornar al teatre sense mascareta, sin trampa ni cartón, que deia aquell, i això també va ser una cosa positiva.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 21 Abril 2022 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , ,

Síndrome de gel. Fer-se el suec davant el problema

A la meva feina, el professor Joseba Achotegui, va descriure la Síndrome d’Ulisses, una combinació específica de símptomes psicopatològics que presenten els immigrants en situació extrema, també anomenada síndrome de l’emigrant amb estrès crònic i múltiple. Durant anys el vaig sentir explicar-ne tots els detalls.  Per això i per l’antecedent de “El metge de Lampedusa” “Una gossa en un descampat” o la “Mare de sucre”, vaig escollir aquest espectacle dins del meu abonament del Lliure 21-22, molt abans que els deliris d’un mal dirigent tornessin a posar d’actualitat el drama dels immigrants.

Ahir era el dia de conèixer aquesta “Síndrome de resignació” que afecta els immigrants més joves especialment quan veuen molt a prop la deportació – paraula que ja provoca mal rotllo  – Els afecta una apatia general, un deixar de somriure, de menjar, de relacionar-se… i que la Dra Elisabeth Hultcrantz va posar-se a estudiar per mirar de fer-hi alguna cosa. Malament ho tenen els metges quan la solució està en mans dels dirigents a qui extreuen la sensibilitat just abans d’entrar al despatx que els ha estat atorgat per una democràcia que molts cops no encerta.

Muntsa Alcañiz interpreta la doctora Bloom, que farà l’impossible per servir aquests pacients joves que “encara no estan malalts físicament” i que per això no hi ha opció d’ingressar-los al gran hospital de Malmö que dirigeix un cirurgià orgullós – Carles Martínez – de tot el que Suècia fa per la seva gent sota les directrius d’Olof Palme.

Síndrome de gel no es el que pateixen els infants immigrants, es el que demostren els polítics, els dirigents, els que “saben el que cal fer” per dirigir un país. En aquest espectacle, Clàudia  Cedó i Mohamad Bitari, expliquen la història d’ Eman i les seves filles Hasan – Roc Martínez –  i Baran – Jana Punsola – que arriben a Suècia el 2014 fugint del genocidi d’Estat Islàmic a Iraq. Dos anys després,  la nova legislació del  país d’acollida, comença a “fer-se el suec” davant el seu problema d’immigrants i els envia una carta de deportació. Baran és qui la llegeix i així comença tot.

El teatre ha de fer pensar, ha de sacsejar, ha de provocar i això s’aconsegueix forçant la màquina fins a l’extrem, en un espectacle interpretat quasi totalment per dones i on l’home ha de representar el pitjor de la societat – a veure quan podem anar canviant això – fins i tot en Carles Martínez reclama menjar carn enfront les companyes vegetarianes o veganes en una, al meu criteri, exageració del tema. Potser es volen concentrar massa problemes – immigrants, racisme, masclisme, canvi climàtic, diversitat sexual – en un únic text i per algun moment podem quedar empatxats i perdre el fil del que realment volem explicar. Judit Farrés interpreta Linda Mattson, l’assistent social que treballa colze a colze amb la doctora Bloom, i Silvia Albert la psiquiatra Margaret Läckberg

Manar Taljo interpreta Lamya Al-Abed, filla d’un advocat que ja va lluitar en favor d’aquests immigrants i que va deixar les seves memòries en unes llibretes que seran un llegat important en aquesta història. L’apendicitis de Lamya tindrà un paper cabdal en la història.

El realisme actual que fa que Asma Ismail – Eman Hajji – parli en àrab, alenteix una mica les escenes però si en Xicu Masó ho ha decidit així, hi té tot el dret. Cada cop més, veiem en llibres o en textos teatrals, fragments en altres llengües, com veiem que actors i actrius es substitueixen per persones no dedicades a l’art de la interpretació…a mi, personalment, m’emocionen molt menys però considerant que la cosa es premia potser es que no hi entenc gaire.

Espectacle difícil de recomanar però que té el seu lloc a la programació trencadora del Lliure.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 7 Abril 2022 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , , , , , ,