RSS

Arxiu de la categoria: 1. Crítiques

Crítiques teatrals d’obres que he tingut el goig de veure a Barcelona i rodalies.

Jerusalem. La festa dels marginals

Vaig voler anar al teatre grec a veure Jerusalem, aquell era l’espectacle per gaudir d’un vespre d’estiu a l’amfiteatre de Montjuic. El reclam era bicèfal: Arquillué com a protagonista i l’Orson Welles català a la direcció – potser per això ahir vaig fer l’entrepà acompanyat d’una free damm “encara amb més sabor” – però no va ser possible. Esperant la decisió dels acompanyants que segueixen les meves recomanacions, van anar desapareixent les millors entrades i ….. va quedar pendent. Sortosament el Grec sempre torna, i el Gall també.

Una de les millors virtuts del Manrique director és la tria de textos, rarament va cap als clàssics de tota la vida, i ens porta uns espectacles carregats de novetat i de potència, espectacles que pots recomanar sense haver-los vist, pots fer allò de “tinc les entrades, encara no l’he vist, però hi pots anar segur”. Un gran ajut per als que ens hem convertit en “recomanadors d’espectacles” per als que son coneixedors del nostre “vici” per l’art més viu.

Jerusalem, de Jez Butterworth, no és una excepció, és un espectacle gran, fresc, que passa per damunt de la platea del Temple del Raval, sense que te’n adonis. En un moment determinat vaig pensar que no farien entreacte – a mi no m’agraden gaire – , l’espectacle anava avançant, fent-me fins i tot somriure enmig del caos, un caos representat pels elements escenogràfics i sobretot per les rèpliques dels actors i actrius.

L’Arquillué està genial, això no és una notícia però es que ho està molt, ho està més, i no seria just no destacar-ho, com no seria just no destacar el Víctor Pi en un Professor entranyable que no fa ni un gest sobrer. No us perdeu la seva actuació sense paraules, assegut al sofà amb un cobrellit a modus de toga, mentre el Gall fa una de les seves dissertacions.

No pots esperar que el gall no s’adoni que està sortint el sol” El gall ho sap tot, ho controla tot, i et fa veure les misèries d’una Anglaterra rural, on els desheretats semblen feliços, carregats d’alcohol, drogues i misèria, representats especialment pel Marc Rodriguez en un Ginger fantàstic. Potser no és un disc-yei, o sí, però punxa la seva innocència al servei d’una comunitat que l’ha deixat “sense la festa d’ahir”.

L’Elena Tarrats torna a posar la seva ànima antiga que ens va captivar a Maremar, sota la disfressa de Fada del bosc, la que porta al Gall el millor i el pitjor, i que en el moment precís, fa que la bellesa surti com un au fènix enmig del desastre, un desastre que la Chantal i l’Olivares, miren d’arreglar a base d’ordenances municipals. Ells dos, que doblen paper, demostren unes taules imprescindibles per fer necessaris uns personatges aparentment menors. Si fa no fa el que li passa a l’Albert Ribalta, especialment en l’escena de la gran trompa, quan ja està fart de ballar i de tot. Estan molt bé els joves Clara de Ramon, Anna Castells – que també ha deixat Maremar –  Guillem Balart i Adrián Grösser, recordant-nos que els bons directors fan aquestes coses, fins i tot el nen, el petit dels Byron, demostra que “la seva sang és especial”.

Un espectacle rodó, recomanable i revisable, vull dir que no em faria res tornar-lo a veure. Platea aplaudint dempeus, tot i que actualment això ja no es estrany, potser perquè darrerament tenim un teatre que ens mereixem.  Teniu les entrades?….. A veure, no hem entès res o què?

 

 
Deixa un comentari

Publicat per a 15 Novembre 2019 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , , , , , , ,

Abans que es faci fosc. El poder de la Míriam Iscla.

“Retinosi pigmentària”, un diagnòstic cruel que ho canvia tot en una vida plena d’estels, de planetes, de secrets del més enllà per somniar-los des d’aquí.

El monòleg que ens ofereix la Míriam Iscla, va de somnis i de malsons, va de llum i de foscor, passa d’una banda a l’altra de la corda vital, aferrant-se a la filla que necessita i que la necessita, per no caure en el pou – potser hauria de dir el crater -.

Ningú entra a la sala de l’Espai Lliure enganyat, sabem que aniran maldades, que el títol de l’espectacle no parla de la tarda, parla d’una foscor més gran, fins i tot molt més que la dels 40 anys que vam tenir en aquest nostre país. Portem la tensió de veure – mai millor dit – com ho entomarem..

Abans que es faci fosc no és un monòleg molt colpidor tot i la temàtica, t’hi porten de la ma com si fossis la filla de la protagonista, fins que apareix el bastó blanc. Practicar per organitzar la bossa de l’escola – quina llauna se li posa a un infant per anar al cole? – com una forma elegant d’assumir el que et vindrà al damunt, mirant de no perdre de tot el somriure, ara que encara el pots veure.

Ara que ho penso, potser es que amb el que estem vivint aquests dies a Catalunya, poques coses ens poden colpir més, i potser en Pep Pla i la Míriam Iscla han volgut treure ferro a un problema greu de salut, no ens han volgut fer plorar, una mena d’anti-Marató, que també resulta d’agrair.

Bona interpretació com ja estem acostumats – fa uns dies deia en una tertúlia teatral que la Iscla es garantia – en un espectacle delicat i poc pretensiós, escrit per Hattie Naylor. Potser no serà el millor de la temporada, però no et decebrà. La predisposició no era la millor però l’aplaudiment va tancar l’acte com cal fer-ho.

La retinosi pigmentària no pinta gens bé, esperem que el que ara estem patint tingui una sortida airosa. Pel bé de tothom i pel bé de les nostres “filles”.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 17 Octubre 2019 in 1. Crítiques

 

Lontano Blu. Trabajo actoral en la Badabadoc

 

La soledad del texto pone a la actriz ante sus miedos y de ellos el miedo a la muerte, o el miedo a lo desconocido, el miedo a la soledad del miedo.

Sin apoyo del autor ni del director ni de la escenografía, la actriz intenta superar la situación con el apoyo de un actor que huye de la muerte desplazándose por la cuerda de la vida hasta el momento del nacimiento,  otro desconocido que intenta describir de forma totalmente irreal, apoyándose en la mentira.

Mirar a la muerte a la cara puede reducir el miedo que, sin embargo, crece cuando se trata de la muerte ajena, de la muerte del amigo. Nacimiento y muerte, lo que nos iguala a todos. Ese es el concepto.

Lontano Blu es un ejercicio de introspección en voz alta, buscando la mayor representación de la muerte como el momento esperado que, por otro lado, da todo el sentido a la vida. Un esfuerzo de Manuela de Meo y de Pietro Traldi, que sin ayuda externa, cruzan sobre el hilo de la vida, buscando una fuerza que ven mejor representada en el otro.

Finalmente, la música, despide el espectáculo y da paso a la introspección del espectador, provocándole el pensamiento sobre lo vivido, deseando tener mucho más tiempo para ensayar el cara a cara final.

Aplauso por el esfuerzo y por el tema expuesto. De eso va el teatro.

“Si les gustó, traigan a sus amigos, y si no les gustó nada, traigan a sus enemigos”. Sin público, nada tendría sentido, ni el nacimiento, ni la muerte.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 10 Octubre 2019 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , ,

Un dia qualsevol. Full d’asos i reis

No us deixéssiu enganyar pel títol, no us faré cap jugada mestra del joc de cartes més cinematogràfic, doncs els meus coneixements al respecte es limiten a posar cara de pòquer com a bon actor que soc. Considerant que l’espectacle de la Villarroel transcorre en una residència per a gent gran, imagino molt més possible que els jocs vagin de dòmino o de parxís, fins i tot de brisca, que d’allò del “ho veig i pujo 100 més”.

Crec que una bona jugada real – sembla que les escales de color o els pòquers són complicats d’aconseguir – és un full, que resulta d’ajuntar una parella i un trio, precisament el joc a tres agafa un paper inesperadament important tot i que us pugui semblar ciència ficció quan parlem de persones amb força experiència a la motxilla. No us deixeu portar pels estereotips. Deia doncs que el full d’asos i reis, seria el resum inicial d’aquest espectacle; parella d’Antonietes (Tarrasón i Castan) i trio de Grans (Colomer, Pla i Ferrer), i amb aquesta mà, podeu “veure i pujar” un espectacle en clau de comèdia, que et fa pensar sobre un futur i un present encara no resolt.

Ahir us parlava d’educació (Amor Mundi a la Beckett), i crec que poc a poc hem aconseguit posar-la a un bon nivell, però el tema gent gran el tenim resolt?, i com aquell acudit del polític que subvenciona molt la presó de la ciutat i gens l’escola i quan li pregunten els motius, respon que a l’escola segur que no hi tornarà, ens hauríem de preocupar del present dels nostres veterans que no és altra cosa que el nostre futur.

Oriol Tarrasón escriu i dirigeix un text fàcil, fresc i que et fa riure mentre penses. Molts cops us he dit que jo no ric quasi gens, i us asseguro que ahir vaig riure dels comentaris irònics dels tres grans, amb una Imma Colomer esplèndida passant per damunt del seu tremolor amb aquella mestria que la caracteritza i que va llaurar-se al Teatre Lliure. Al Pep Ferrer l’hem vist fer-se Gran, en personatges i més personatges que sempre ens ha fet viure amb una qualitat indiscutible i el Quimet Pla torna a demostrar que durant anys l’hem tingut desaprofitat, i consti que el seu mèrit teatral va molt més enllà d’haver-nos “facilitat” el seu hereu.

El trio que no vol morir sense fer-ne un, es un reclam per a la gent gran que dubta si anar a viure a una residència pot ser una bona idea o si seria millor ser companys de pis amb infermera inclosa, i si la infermera es diu Annabel Castan, el dubte queda esvaït a l’instant.

Fa temps em vaig apuntar al club de fans de l’Annabel, em sembla una actriu d’una qualitat espaterrant, amb una mirada que ho diu tot, aquell somriure discret que aporta més que les paraules i que resol el personatge amb una senzillesa només a l’abast de les més grans.

Ara us confessaré que vam escollir aquest espectacle sense saber-ne res més que era de les Antonietes, una garantia total. El trio de grans va ser una sorpresa posterior al veure els cartells promocionals, i quan vaig llegir la sinopsi – la mateixa tarda de gaudir l’espectacle – em vaig adonar que parlaven del meu futur i això podia ser un punt afegit interessant.

Mitjana d’edat alta a la platea – habitual en general però quan el reclam es diu Ferrer, Colomer i Pla, la cosa augmenta – i agraïment sense manies a la feina de la companyia en aquell símbol cada cop més estès de posar-se dempeus al moment de l’aplaudiment.

Un dia qualsevol t’ensenya el que pot ser la vida en una residència qualsevol, que disposa d’un circuit tancat de megafonia on “ràdio diàlisi” desperta el personal com ho feia Robin Williams amb aquell “Good morning Vietnam”.

Antonietes, Tarrasón, Annabel…. i el que vingui després, té sempre tota la garantia que necessites per clicar allò de “Comprar entrades”. Visca el Grec i visca el teatre… sigui grec o no.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 12 Juliol 2019 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , ,

Amor mundi. L’aventura d’educar

Quan jo era petit, els nens i nenes anàvem a col·legi, els pares ens matriculaven i confiaven més o menys cegament en els mestres;  suposo que no els quedava altre opció. Quan el col·legi va esdevenir escola, quan els pares es van reunir en AMPES, quan els nens es van convertir en aprenents de dirigents i van començar a fer la vida menys amable als que treballen per ajudar-los a ser millors, tot va canviar. I deixo que cada un de vosaltres decideixi en quins aspectes el canvi va ser a millor.

L’Aurelia (Marta Angelat) es mestra però ja no treballa. Un problema de visió i un altre amb una criatura, l’han deixat a casa, que ha esdevingut el conegut “racó de pensar”, pensar en veu alta en aquest cas, per facilitar el fet teatral.

Amor Mundi, de Victoria Szpunberg es un text que deixa molt clar el conflicte que vol tractar, la situació d’indefensió dels professionals de l’educació, sovint ofegats entre normatives i males arts d’aquells que quan eren d’infantil, els idolatraven.

Una pèrdua de la serenitat exigible, una situació poc pensada – o no – un  enregistrament malèvol, que condueix a la reflexió, en companyia d’una neboda (Aina Calpe) que no serà el que sembla, i una monitora de pati (Blanca Garcia-Lladó), que oferirà  la part més fresca de la situació, permetent al públic la rialla imprescindible.

Impressionant interpretació de la “nena”, donant un cop d’efecte per la seva naturalitat, i oferint la part més neta de la canalla. Un consell, no tingueu pressa a sortir de la sala.

Un bon espectacle, tirant a fosc potser per posar-te en la situació de mala visió de la protagonista, un espectacle  que et permet un llarg comentari sobre el sistema educatiu mentre gaudeixes d’una cervesa torrada i  un bon acompanyament de plat. L’espectacle passa volant, si fa no fa com el temps de tertúlia al menjador, fins el fosc final, quan el personal de sala et recorden que també volen anar a dormir.

 
2 comentaris

Publicat per a 11 Juliol 2019 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,

Casa de nines, 20 anys després. Nora torna convertida en la Vilarasau

Els clàssics tenen això, que mantenen pels segles dels segles, la seva força, el  missatge que anys després, continua d’actualitat, i “casa de Nines” de Henrik Ibsen, ha estat sempre un símbol feminista, un text reivindicatiu que tenca el patriarcat masclista imperant, des d’allò de l’Adam i la seva costella, obrint una porta que encara cal vigilar que no es torni a tancar.

En aquest text, titulat “A doll’s House, part 2” , Lucas Hnath evita versionar el clàssic tot i fer-ho, i situa l’acció 20 anys després del cop de porta més conegut de la història. Aquí ja no importa la carta d’en Krogstad, ni l’ajut de la Kristine, aquí agafa un major protagonisme la mainadera, una Anne Marie brillantment interpretada per Isabel Rocatti i la filla Emmy, que no tenia cap mena de protagonisme, 20 anys abans.

L’espectacle comença com un retorn que ja s’endevina curt, i flueix com un combat dialèctic amb tres taulers, on Nora juga unes simultànies amb Anne Marie, amb Emmy, i lògicament amb Torvald, un Ramón Madaula irònic, que no ha canviat gens la perspectiva del que és un matrimoni entre dos iguals. Madaula es un veterà, i Madaula sempre t’ofereix una actuació de qualitat, suposo que no ho dubta ningú.

Emmy, es el personatge que vol equilibrar la situació, en una interpretació de Júlia Truyol que ja no sorprèn, després del seu pas per la Kompanyia, que vol mostrar ala mare, una opció que no havia contemplat i que possiblement sigui la que caldrà escollir.

La Vilarasau fa el de sempre, fer-te creure que l’autor va escriure el text pensant en ella, fa una Nora esplèndida i regala sentiment i expressió amb la seva generositat habitual. Ho sé, i ho confesso,  soc del club de fans de la Vilarasau i aspiro eternament a la presidència, però es que “el monstre” no em defrauda mai, i això que aquest cop vaig badar una mica, i érem a la fila 10, massa lluny pel meu gust, doncs necessito sentir-los respirar.

Silvia Munt dirigint comença a “Manriquejar”, comença a ser garantia d’espectacle ben trobat i ben resolt. La Colometa es va fer gran i va canviar els “balls de punta” per la cadira de directora, i hem tingut sort…. la mateixa que van tenir ella i els seus fills quan la ploma de la Rodoreda va fer  aparèixer l’adroguer i els va salvar d’un destí tràgic.

Casa de nines sempre ha estat un text que m’ha encantat. Vaig ser Torvald Helmer el 2005 en un fragment d’un espectacle sobre la dona que vam anomenar “Mira’m però escolta’m”, i vaig insistir a muntar el text sencer, però encara no ha estat possible. Tot i això, el cop de porta de Nora, a tot el que l’enviolta i l’ofega en nom d’una protecció que va de dalt a baix i mai de costat, sempre el tindré present, i encara més si 20 anys després, Nora torna a tancar la porta al cdrit de “espero viure per veure-ho”. De fet, tots ho volem veure, o com a mínim, tots ho hauríem de voler.

Públic dempeus, satisfet després de donar-los la possibilitat de somriure,  en una nova mostra de que el teatre té una màgia especial i que entra dins de l’ànima per quedar-s’hi. La Xirgu, segueix somrient entre les bambolines del Temple del Raval.

 
1 comentari

Publicat per a 28 Juny 2019 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , ,

El Gran mercado del mundo. Calderón en modus Cabaret

oid, mortales, oid, i al pregón de la Fama todos acudid!

Així comença l’auto sacramental d’un dels clàssics més clàssics de la literatura i el teatre en castellà, i poc t’imagines el que anirà seguint, fins arribar a la gran atracció, on el buen i el mal genio, pugnaran per aconseguir la Gracia de l’amor i la de la fortuna.

El savi Albertí, conscient de la solidesa de la literatura del segle XVII, fa un truc de màgia monumental i converteix un text poc explorat per la seva densitat, en un espectacle que passa ràpid per no mantenir-te massa estona amb la  boca oberta.

Els autos sagramentals son al·legories, parlen de religió, parlen de fe i d’heretgia, parlen de culpa o d’innocència, parlen de lascívia, de golafreria, de supèrbia… de tantes i tantes meravelles humanes, que passades per l’escenari adquireixen un protagonisme digne d’aplaudiment.

Si em preguntessin qui ha dirigit aquest espectacle i no ho sabés, suposo que diria Bieito o Rigola, per posar dos exemples de “trencadors habituals”, dels que fan una paella a Tirant el Blanc o posen Twin Peaks a Macbeth, però la sorpresa del teatre, fa que sigui el propi director del Nacional, qui converteixi la sala massagran en una mena de parc temàtic inventat per David Lynch.

Els que penseu -com jo mateix- que els clàssics de la literatura castellana, que cap mestre va saber ensenyar-nos a entendre, són una mala elecció per agafar entrades, feu un canvi de xip i voleu cap al Gran Mercat on no perdreu detall de la competició entre “talents”, que busquen la “gràcia”, sense pensar si associar-se amb la “culpa” és una bona idea o si resulta més adient tancar els ulls en el més gran acte de “fe”.

Espectacle molt recomanable, que va “in crescendo” des dels primers versos que la “fama” escampa des del seu gronxador, fins que s’aixeca la cortina, i el  gran mercat comença a girar.

No sé què diria Calderón, però tinc molt clar el que dic jo: Enhorabona a tots, els de l’escenari, els que ho fan possible i els que han decidit amb criteri o potser amb fortuna, que, per cert, no està representada per cap personatge.

El final de l’espectacle amb Jimy Fontana, fa que il mondo segueixi girant, amb tot el vent a favor.

 
1 comentari

Publicat per a 14 Juny 2019 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , ,