RSS

Category Archives: 1. Crítiques

Crítiques teatrals d’obres que he tingut el goig de veure a Barcelona i rodalies.

Maremar, el musical compromès

image2El teatre, en la seva funció de servei públic, posa el punt de mira sobre conflictes que no podem o no volem veure, i s’aprofita de la nostra indefensió asseguts a la butaca, per sacsejar el nostre enteniment i la nostra consciència, i mostrar-nos la cruesa i la grandesa del gènere humà.

La Mediterrània ja no és la font d’inspiració que va ser, el pont de cultura i de somnis de tantes generacions, ara ha esdevingut cementiri d’il·lusions i trencament de futurs imaginats millors, de tantes persones que deixen la seva terra confiant en l’acollida del món més ric, un món, on els dirigents tornen a mirar el seu propi interès, que no passa, fora d’alguna fotografia escadussera, per acollir aquells que no poden comprar el producte.

Maremar va de tot això, utilitza un clàssic – com sempre fa el teatre – de Shakespeare, “Pèricles, príncep de Tir”, per mostrar la crueltat, la de les persones i la del mar. La deessa Diana – Mercè Martínez – , esdevé la narradora de la història de Pèricles, que fuig de la persecució d’Antíoc a bord de la seva nau – alguna cosa més que una patera, però amb un destí també incert -. Pèricles es casarà amb Thaïsa i d’ells neix Marina – nascuda al mar enmig de la tempesta. La suposada mort de tots tres, esdevindrà per un cop en la tragèdia grega, un miratge i finalment es produirà l’esperat retrobament en l’escena del “Núvol blanc” on la veu prodigiosa de l’Elena Tarrats i el rostre impagable del Roger Casamajor, composaran un dels moments àlgids de la història, sense oblidar, es clar, les Corrandes de l’Exili, esdevingudes tema principal del teaser de l’espectacle.

Els musicals mai han estat el meu gènere favorit. N’he vist dos a Broadway per allò de ser imprescindible si vas a New York, i un a Londres, si fa no fa pel mateix. Aquí, a casa, potser quatre o cinc  i poca cosa més, però ara es tractava de Llach i de Shakespeare, i tot recordant  que ja fa 40 anys que Antaviana ens va captivar a tots, calia tornar a Dagoll Dagom, a qui tenia abandonats des del primer Mar i Cel.

Les coreografies són impressionants, amanides amb projeccions de mar i de refugiats, un mar sense pietat per aquells que l’han vist com el camí cap a un món millor. Aquests actors i actrius d’avui dia ho fan tot. Canten, ballen, interpreten…. l’espectacle total.

Vaig sortir del teatre emocionat i decidit, decidit a tornar-hi. Confio que el boca-orella mantindrà Pèricles lluitant damunt el vaixell  durant uns quants mesos, doncs em queda molta feina a fer. Recomano fila 6-7, no massa a prop, per copsar tota la grandesa de l’espectacle. A mi, que m’agrada primera fila – ahir era a la tercera -, crec que val la pena prendre una mica de perspectiva.

Maremar és un espectacle coral on l’ànima antiga de la Elena Tarrats, ha de sorprendre tothom qui no l’hagi vist cantar – a “l’ànec salvatge” sorprenia però no cantava – i qui pensi que el Roger Casamajor només és un intèrpret de gran qualitat, s’endurà la sorpresa de veure’l “cantant trist  les ànimes que corren com rius paral.lels”. Anna Castells,  Cisco Cruz,  Marc Pujol, Aina Sánchez, Marc Soler, Marc Vilajuana i la ja anomenada Mercè Martínez, estan fantàstics. Els canvis de personatge,  el ball, les cançons, flueixen damunt l’escenari i s’escampen pel pati de butaques amb les primeres onades de l’espectacle. Públic dret, obligant-los a sortir molts cops a saludar, va ser la part positiva del final de l’espectacle. La negativa? Doncs això, que s’havia acabat. Us deixo que vaig a buscar entrades per a un altre diaimage1 (2)

Anuncis
 

Etiquetes: , , ,

Blanca desvelada. Poder escènic al Brossa

“Si me hubiese ido a Francia no habría parido en la cárcel y mi hija seguiría viva”

Frase potent que resum, al meu criteri, el nus argumental d’aquest espectacle, reeditat a l’Escenari Brossa per aclamació popular. Alejandra Jiménez Cascón, escriu i interpreta dues històries carregades de personatges, que en un moment de l’espectacle, es creuen per no deixar-se més. Una republicana del Partit que pareix a la presó uns dies abans de ser afusellada – això per si sol ja et glaça l’ànima – i una monologuista que mostra el seu art en un local de mala mort, envoltada de conflictes i de somnis, que la porten a peregrinar des d’una massatgista a un “sanador” que li volen fer veure la situació vital que l’aclapara.

A la gent d’escenari sempre ens agrada destacar la interpretació d’algú, i l’exhibició de l’Alejandra Jiménez, no deixa cap dubte. El seu rostre, acompanya de forma equilibrada la gestualitat i la veu, per donar vida a dotze personatges que formen part de la seva història. Fa riure i fa contenir la respiració al 50 per cent, aconseguint, doncs, el millor regal pel públic, que com sempre diem, necessita riure per deixar anar una mica d’adrenalina.

Direcció  de Montse Bonet per descarregar d’alguna feina a la gran protagonista de l’espectacle, ben acompanyats d’una llum precisa i uns efectes de so, imprescindibles i ben trobats.

Seguint les instruccions de la “reina del ball”, recomano l’espectacle a la meva tieta, i a tots i totes que teniu la gentilesa de llegir el que he escrit. Us he de dir que ho escric per vosaltres i que, com passa al teatre, sense vosaltres, el que escric no tindria sentit.

Llarga ovació – tipus Liceu – per agrair l’esforç i la qualitat d’un espectacle que ha tornat per mèrit propi.

 

 
Deixa un comentari

Posted by a 10 Octubre 2018 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , ,

No m’oblideu mai. Teatre amb col·loqui imprescindible

Tots sabem que el teatre fa pensar, que el teatre serveix per treure’t de la zona de confort i enfrontar-te amb el món injust que t’envolta, i que ho fa a partir de fer-te viure els conflictes dels protagonistes com si no fossin teus, tot i que sempre acabes identificant-te amb el que acabes de veure. “Un conflicte d’avui, escrit fa….”, quants cops ho hem assegurat, sortint de la sala de teatre…

Però el Verbatim teatre, juga a més amb les paraules reals dels protagonistes, dels personatges, no diu res que no hagin dit ells,requereix un treball d’investigació  previ, que va molt més enllà de la inspiració de l’autor. El Verbatim teatre és lliçó en estat pur, no s’amaga darrera de cap doble sentit, no cal interpretar el conflicte, el que vol explicar-te ho explica de forma descarnada i natural, amb la naturalitat del món real.

Marta Montiel i Elies Barberà, expliquen de forma excel·lent, les vivències de joves que han volgut acabar amb la seva vida, perquè no volien patir més, joves que van ser objecte de la crueltat de l’entorn i que van decidir que no valia la pena continuar. Ells hi van parlar i ells reprodueixen  magistralment, els seus sentiments a partir de les seves paraules. Llàtzer Garcia porta la direcció d’un espectacle on els mateixos actors controlen la il·luminació i el so, amb la mateixa exactitud que controlen la paraula i el gest. De la bateria se’n cuida  Edu Vàsquez.

No m’oblideu mai parla del suïcidi entre els joves, parla dels que sortosament se n’han sortit, i no poden oferir-nos el dol dels que estimaven els qui sí que van fer-ho, perquè cap ha sigut capaç d’explicar-ho en paraules. Unes paraules que poden ajudar a tractar aquest tema amb els joves en risc, molt més que les mateixes imatges, que no sempre valen més que mil paraules.

La nit de divendres a la Planeta de Girona, va ser un aula educativa per a joves i adults, per als que volen fer alguna cosa per canviar el món i pels que el canvi, com passa tants cops, els va arribar tard.

Moltes gràcies i moltes felicitats, als que fan possible aquest tipus de teatre. Un cop més, l’escena que contemplem, podria haver estat un mirall; treballem perquè només sigui un quadre del passat.

Teatre de l’Enjòlit, endavant amb la vostra mestria, el camí d’un món més habitable, passa per l’escenari, i teniu el públic espectant.

 
Deixa un comentari

Posted by a 7 Octubre 2018 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , ,

Festa d’una nit d’estiu a l’escenari Brossa

No sé si encara podem anomenar-la una nit d’estiu però aquesta nit hem estat de festa a l’Escenari Brossa amb la juganera proposta dels Pirates Teatre. Entenc perfectament l’èxit que va assolir la temporada passada i la necessitat de tornar a cridar el Puck  per escampar pensaments d’amor, arreu del pati de butaques.

Els actors i actrius reben el públic a l’entrada de la sala, on els conviden a tastar un filtre d’amor i començar el viatge fantàstic sense perdre temps. La Laura Aubert es posa el públic a la butxaca des de la primera rèplica i el reparteix per les butxaques de tots els seus companys de repartiment, que no el deixaran fins la darrera frase del follet, quan diu allò de “si us hem ofès nosaltres…. vostre perdó farà esmenar-nos ….i ara deu-me les mans , si som amics….” i les mans li donem, picant enfervorits per agrair a tota la companyia, 100 minuts de festa, esforç i somriure constant, si fa no fa, com si la “floreta ponentina” hagués deixat caure el seu suc sobre els nostres ulls, i ens hagués enamorat del que estem veient.

El muntatge dirigit per Adrià Aubert, passa com un alè, vas seguint la història, gaudint d’un espectacle total, on la música, les cançons, els canvis de personatge son constants, donant-li una frescor indispensable en una nit d’estiu.

Molts de nosaltres hem vist propostes sobre el text de Shakespeare, alguns fins i tot l’hem interpretat, però no tinc cap dubte que el conte proposat pels Pirates s’endú el premi major. Si realment Shakespeare va escriure aquest text per oferir-lo a les noces d’un amic, la proposta de l’Escenari Brossa, acompleix tots els requisits imprescindibles per una  celebració com cal.

Llarga vida als pirates i al seu somni, que potser no sempre serà d’una nit d’estiu, però segur que t’allunyarà dels mals moments i de les cabòries del teu dia a dia.

La forma de presentar l’actor amb cap d’ase de qui s’enamorarà Titània, m’ha semblat esplèndid. Afavoreix la comicitat del personatge, aspecte molt més complex quan s’utilitza un cap tal qual.

Recomanable?  A veure, que no m’he explicat prou bé o necessiteu que l’Oberon us llenci algun filtre afegit.

 

 
Deixa un comentari

Posted by a 3 Octubre 2018 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,

Escala Visual Analògica, valori de 0 a 10 les sensacions viscudes a la platea

Recordar el passat per construir el futur, es una de les filosofies més adequades per moure’t per la vida, i si les T de teatre fan 25 anys d’escenari, resulta del tot justificat mirar enrere, i celebrar-ho amb un nou espectacle. La copeta va a part.

E.V.A. juga amb les inicials de l’escala per valorar el dolor, i el nom de la primera dona, la dona del principi, la que va iniciar-ho tot. Precisament aquesta es la idea de la Clara quan decideix aquest nom per la seva filla, la “noia que tot ho fa bé”, la nova generació que parla idiomes, que viatja, que domina la tecnologia i la ciència, la “Mary Poppins” que té contractada la Lola per cuidar els seus bessons mentre mira de vendre pisos o el que calgui.

E.V.A. es un espectacle amb ADN “T de teatre” però diferent, un espectacle on et deixen somriure discretament – un respir al públic, que sempre va bé –  mentre t’injecten en vena, tota mena de dolor, i especialment el dolor moral que sempre fa més mal i que els analgèsics més potents, no poden suavitzar.

E.V.A parla de dones, i parla de conflictes que comencen a l’adolescència i que sembla que quedin amagats tot i que la realitat demostra que el temps no ho cura tot, el temps manté i engreixa el dolor de joventut, aquella edat on volem creure que tot és passatger i que tot es  “mono” i irrellevant. La Paloma viu un trauma als 14 anys, un trauma que l’acompanya, que la fa com es, que l’impedeix ser feliç, malgrat utilitzar-lo per donar sentit a la seva vida, si es que la feina que escollim, realment pot fer-ho. Ella es dedica a treure el dolor, un dolor que va conèixer i que la va marcar per sempre.

A l’espectacle hi surten filles i hi surten mares, d’una i altra generació, hi surten actrius i hi surten metgesses, hi surt ciència i hi surten sentiments, i tal com afirma una de les protagonistes, “demà començaré a sentir”, doncs el dolor potser li ha impedit fer-ho fins ara.

E.V.A. barreja les històries aparentment disperses, que van trobant el fil conductor que ve de la joventut, una joventut que tots hem viscut d’una forma possiblement menys feliç del que ens volen fer creure, una joventut que segur que ens va marcar la personalitat i el camí que finalment vam seguir.

Dir que la direcció és de l’Orson Welles català, ja representa una garantia, i el text del mateix Manrique amb el Marc Artigau i la Cristina Genebat, composa un espectacle molt digne per ser dedicat a qui va estar director artístic del temple del Raval i que avui ha passat a la posteritat. Carles Canut, que els deus t’acompanyin en el teu camí per altres escenaris. No en dubteu, E.V.A, és un espectacle que justifica del tot, la sortida de casa, l’entrada al teatre i la birra final per comentar el que has viscut, en una escala del 0 al 10.

 

 
Deixa un comentari

Posted by a 28 Setembre 2018 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,

Les VEUS DE TXERNÒBIL s’escampen per l’Escenari Brossa

Txernòbil és la tragèdia en majúscules. L’accident nuclear que el 26 d’abril de 1986 va canviar la vida i la mort de tanta gent, i que les autoritats van voler tapar tirant-li terra al damunt.

La periodista Svetlana Aleksievitx,  va treballar deu anys per conèixer totes les conseqüències de la catàstrofe, entrevistant moltes persones afectades d’una o altra forma, i que va publicar amb el títol de “La Pregària de Txernóbil”.

El 25 d’abril de 2018, el programa 30 minuts de TV3, ofereix un reportatge sobre un grup de dones que desafiant les autoritats, decideixen tornar a les seves cases, actualment al terreny anomenat “zona morta”, on l’aire, l’aigua, i la vida en general, no serien el lloc més buscat per crear-hi una llar. El reportatge s’anuncia com “Les àvies de Txernóbil”.

Aquesta seria la situació que porta a Joan Cusó – un dels creadors de Vol-Ras – i la Companyia POTCUIA – nascuda a partir d’aquest projecte –  a crear aquest espectacle, on les càmeres en directe, els retroprojectors, les titelles o el teatre de gest, porten l’espectador a Ucraïna, a viure – si això realment és possible – a la zona morta.

L’espectacle treu dels arxius humans més amagats, la tragèdia “en clau La vida és bella”, és a dir, emocionant sobre el drama amb un somriure a la boca, gràcies a la senzillesa dels moviments, acompanyats d’una música excel·lentment escollida, que s’escampa com radioactivitat per damunt de les butaques de la sala.

Interpretació acurada de les 4 actrius i 1 actor, que van donant vida a la vida, que sembla resistir en un exercici d’adaptació humana que pot semblar increïble. Les cases contaminades que passen per una cinta i cauen dins les bosses de plàstic, la projecció de TAC o de radiografies, el color verd de l’aigua, o les àvies perfectament dirigides mentre beuen, potser per oblidar, porten el públic a un terreny contaminat de suavitat enganyosa.

Un pare que veu morir la seva filla de sis anys que encara volia viure, la mare d’una criatura malformada – afectada d’aplàsia, en diuen els metges – que curiosament sembla sobreviure, la mestra d’escola que pateix pels seus alumnes, son exemples d’una vida que no ho és gaire, en un terreny cremat per fora i per dins.

L’espectacle té moments de gran intensitat i d’altres d’acompanyament, sense que hi hagi una clara divisió entre uns i altres. La coherència de tot el que veiem ho afavoreix així, i si bé no et deixa sense respiració, et contamina clarament de dubtes sobre l’anomenat progrés de les societats actuals.

La proximitat del públic, un clàssic de la sala, permet el ritme suau, sense sirenes ni estridències, i fa que el missatge t’atrapi de forma silent, si fa no fa com la radioactivitat.

Bon inici de temporada al teatre del Born. Brossa i el seu centenari, poden estar satisfets. De fet, ho estan.

 
Deixa un comentari

Posted by a 5 Setembre 2018 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,

La Seca Espai Brossa esdevé Escenari Joan Brossa i presenta la temporada

Diuen els savis que a més d’alimentar el cos, cal alimentar l’esperit i diu la tradició que una celebració s’acompanya d’un bon àpat i una copa, potser per això, aquest matí, al teatre del Born, hem fet l’aperitiu del gran àpat que ens serviran des de demà mateix i fins el proper estiu, ja integrats en l’any Joan Brossa que serà el 2019, centenari del naixement del poeta.

Vint i quatre espectacles, seran servits a dalt i a baix del teatre del Born, on hi trobarem menges de tota mena, amb la salsa clàssica d’avançada, de tastets que seran repartits arreu de Catalunya després de la seva presentació a les sales del carrer de Flassaders.

Una festa Brossa-festa Grossa, defineix el centenari d’un dels grans poetes catalans com bé ha assenyalat en Vicenç Altayó vingut directament des del Cap de Creus. Brossa és un gran home i un home gran i per això, la Fundació i l’Escenari ens conxorxen per oferir la dosi exacta d’aliment, per mantenir el nostre esperit ben saludable.

Tres itineraris – Mirada de dona, Emocions en escena i Memòria i revolta – ens permeten caminar sobre el teatre per fer camí cap a la llibertat. La cultura ens fa lliures, no ho oblidem. I potser per això, val la pena recordar les paraules del poeta que diu:

La gent no s’adona del poder que té. Amb una vaga general d’una setmana n’hi hauria prou per a ensorrar l’economia, paralitzar l’estat i demostrar que les lleis que imposen no són necessàries

L’acte d’aquest matí, encetat per Hauson, que ha donat pas al Ferran Madico – Director artístic- ha permès a tots els protagonistes de la temporada, fer-nos un tastet de cada un dels espectacles, aconseguint aquell terrible efecte de voler “veure-ho tot”.

Veus de Txernòbil obre demà mateix la Sala Joan Brossa en un treball signat per Joan Cusó sobre aquella tragèdia nuclear de l’any 86, i obrirà pas a Carola un text amb els ulls de dona de la Campmany, el Somni “Pirata” de Shakespeare que torna a petició popular com ho fa Blanca desvelada després del seu èxit ara fa tres temporades.

La pantalla es fa protagonista amb Cielo TV i Disc, una pel.lícula teatral faran tardor teatral que també oferirà “Mexicatas” un text del Belbel sobre l’experiència catalana de les dones de la terra del tequila.

Bollywood, Bombay, Barcelona ens farà riure i el gran Hausson portarà la màgia top mentre digerim els àpats de Nadal.

Els titelles denunciants de Roig pèl-boig anirà de Santa Llúcia a Reis, recordant l’explotació infantil, reis que portaran tots els secrets del Sostre de la Capella Sixtina, explicats pels artesans que van fer possible el miracle de Michelangelo. Un cop encetat l’any Brossa, Maleïda tardor ens obrirà els ulls al pas del temps i als sentiments de Carinyo, en les dues propostes de teatre valencià que també tindrem al Born.

La proposta de Marc Chornet i Anna Maria Ricart, presenta un nou Projecte ingenu sobre el Don Joan de Palau i Fabre, l’altre component del duet de la Sala, just a temps de conèixer qui és realment Paquita, un personatge de la Companyia Perlimplín que ens mantindrà l’interès fins al final de l’espectacle. Un final que potser proclamen les dues peces breus de Joan Oliver, Tercet en re i Gairebé un acte, ja quasi tocant la setmana santa.

Laberints de l’striptease representa l’autèntic cor de la temporada en l’any Brossa, on Judes traït ens planteja un cop més  l’antic dilema de si va ser necessària la seva participació en tot allò que va passar.

El teatre basat en textos reals que coneixem com a Verbatim ens porta Mili KK i els Diners, i Ricard III ens torna a Shakespeare, imprescindible en una temporada com cal. La Laminimal teatre portarà el món després del final a Apocalypse uploaded , i Pablo Ley ofereix el misteri de Poe a L’esfondrament de la casa usher, per rematar la temporada  amb Màtria, una visió feminista i d’esquerres de les ferides de la Guerra Civil.

Espectacles que ens faran parlar, que ens faran pensar, que ens sacsejaran, o sigui, espectacles que faran el servei públic que és el teatre.

Mireu el tipus d’abonament que us interessa més, que no s’hi val anar dient allò de que el teatre és car. Apagueu els mòbils que fem fosc i comencem l’àpat.

 

 
Deixa un comentari

Posted by a 4 Setembre 2018 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , ,