RSS

Arxiu de la categoria: 1. Crítiques

Crítiques teatrals d’obres que he tingut el goig de veure a Barcelona i rodalies.

Un dia qualsevol. Full d’asos i reis

No us deixéssiu enganyar pel títol, no us faré cap jugada mestra del joc de cartes més cinematogràfic, doncs els meus coneixements al respecte es limiten a posar cara de pòquer com a bon actor que soc. Considerant que l’espectacle de la Villarroel transcorre en una residència per a gent gran, imagino molt més possible que els jocs vagin de dòmino o de parxís, fins i tot de brisca, que d’allò del “ho veig i pujo 100 més”.

Crec que una bona jugada real – sembla que les escales de color o els pòquers són complicats d’aconseguir – és un full, que resulta d’ajuntar una parella i un trio, precisament el joc a tres agafa un paper inesperadament important tot i que us pugui semblar ciència ficció quan parlem de persones amb força experiència a la motxilla. No us deixeu portar pels estereotips. Deia doncs que el full d’asos i reis, seria el resum inicial d’aquest espectacle; parella d’Antonietes (Tarrasón i Castan) i trio de Grans (Colomer, Pla i Ferrer), i amb aquesta mà, podeu “veure i pujar” un espectacle en clau de comèdia, que et fa pensar sobre un futur i un present encara no resolt.

Ahir us parlava d’educació (Amor Mundi a la Beckett), i crec que poc a poc hem aconseguit posar-la a un bon nivell, però el tema gent gran el tenim resolt?, i com aquell acudit del polític que subvenciona molt la presó de la ciutat i gens l’escola i quan li pregunten els motius, respon que a l’escola segur que no hi tornarà, ens hauríem de preocupar del present dels nostres veterans que no és altra cosa que el nostre futur.

Oriol Tarrasón escriu i dirigeix un text fàcil, fresc i que et fa riure mentre penses. Molts cops us he dit que jo no ric quasi gens, i us asseguro que ahir vaig riure dels comentaris irònics dels tres grans, amb una Imma Colomer esplèndida passant per damunt del seu tremolor amb aquella mestria que la caracteritza i que va llaurar-se al Teatre Lliure. Al Pep Ferrer l’hem vist fer-se Gran, en personatges i més personatges que sempre ens ha fet viure amb una qualitat indiscutible i el Quimet Pla torna a demostrar que durant anys l’hem tingut desaprofitat, i consti que el seu mèrit teatral va molt més enllà d’haver-nos “facilitat” el seu hereu.

El trio que no vol morir sense fer-ne un, es un reclam per a la gent gran que dubta si anar a viure a una residència pot ser una bona idea o si seria millor ser companys de pis amb infermera inclosa, i si la infermera es diu Annabel Castan, el dubte queda esvaït a l’instant.

Fa temps em vaig apuntar al club de fans de l’Annabel, em sembla una actriu d’una qualitat espaterrant, amb una mirada que ho diu tot, aquell somriure discret que aporta més que les paraules i que resol el personatge amb una senzillesa només a l’abast de les més grans.

Ara us confessaré que vam escollir aquest espectacle sense saber-ne res més que era de les Antonietes, una garantia total. El trio de grans va ser una sorpresa posterior al veure els cartells promocionals, i quan vaig llegir la sinopsi – la mateixa tarda de gaudir l’espectacle – em vaig adonar que parlaven del meu futur i això podia ser un punt afegit interessant.

Mitjana d’edat alta a la platea – habitual en general però quan el reclam es diu Ferrer, Colomer i Pla, la cosa augmenta – i agraïment sense manies a la feina de la companyia en aquell símbol cada cop més estès de posar-se dempeus al moment de l’aplaudiment.

Un dia qualsevol t’ensenya el que pot ser la vida en una residència qualsevol, que disposa d’un circuit tancat de megafonia on “ràdio diàlisi” desperta el personal com ho feia Robin Williams amb aquell “Good morning Vietnam”.

Antonietes, Tarrasón, Annabel…. i el que vingui després, té sempre tota la garantia que necessites per clicar allò de “Comprar entrades”. Visca el Grec i visca el teatre… sigui grec o no.

Anuncis
 
Deixa un comentari

Publicat per a 12 Juliol 2019 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , ,

Amor mundi. L’aventura d’educar

Quan jo era petit, els nens i nenes anàvem a col·legi, els pares ens matriculaven i confiaven més o menys cegament en els mestres;  suposo que no els quedava altre opció. Quan el col·legi va esdevenir escola, quan els pares es van reunir en AMPES, quan els nens es van convertir en aprenents de dirigents i van començar a fer la vida menys amable als que treballen per ajudar-los a ser millors, tot va canviar. I deixo que cada un de vosaltres decideixi en quins aspectes el canvi va ser a millor.

L’Aurelia (Marta Angelat) es mestra però ja no treballa. Un problema de visió i un altre amb una criatura, l’han deixat a casa, que ha esdevingut el conegut “racó de pensar”, pensar en veu alta en aquest cas, per facilitar el fet teatral.

Amor Mundi, de Victoria Szpunberg es un text que deixa molt clar el conflicte que vol tractar, la situació d’indefensió dels professionals de l’educació, sovint ofegats entre normatives i males arts d’aquells que quan eren d’infantil, els idolatraven.

Una pèrdua de la serenitat exigible, una situació poc pensada – o no – un  enregistrament malèvol, que condueix a la reflexió, en companyia d’una neboda (Aina Calpe) que no serà el que sembla, i una monitora de pati (Blanca Garcia-Lladó), que oferirà  la part més fresca de la situació, permetent al públic la rialla imprescindible.

Impressionant interpretació de la “nena”, donant un cop d’efecte per la seva naturalitat, i oferint la part més neta de la canalla. Un consell, no tingueu pressa a sortir de la sala.

Un bon espectacle, tirant a fosc potser per posar-te en la situació de mala visió de la protagonista, un espectacle  que et permet un llarg comentari sobre el sistema educatiu mentre gaudeixes d’una cervesa torrada i  un bon acompanyament de plat. L’espectacle passa volant, si fa no fa com el temps de tertúlia al menjador, fins el fosc final, quan el personal de sala et recorden que també volen anar a dormir.

 
2 comentaris

Publicat per a 11 Juliol 2019 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,

Casa de nines, 20 anys després. Nora torna convertida en la Vilarasau

Els clàssics tenen això, que mantenen pels segles dels segles, la seva força, el  missatge que anys després, continua d’actualitat, i “casa de Nines” de Henrik Ibsen, ha estat sempre un símbol feminista, un text reivindicatiu que tenca el patriarcat masclista imperant, des d’allò de l’Adam i la seva costella, obrint una porta que encara cal vigilar que no es torni a tancar.

En aquest text, titulat “A doll’s House, part 2” , Lucas Hnath evita versionar el clàssic tot i fer-ho, i situa l’acció 20 anys després del cop de porta més conegut de la història. Aquí ja no importa la carta d’en Krogstad, ni l’ajut de la Kristine, aquí agafa un major protagonisme la mainadera, una Anne Marie brillantment interpretada per Isabel Rocatti i la filla Emmy, que no tenia cap mena de protagonisme, 20 anys abans.

L’espectacle comença com un retorn que ja s’endevina curt, i flueix com un combat dialèctic amb tres taulers, on Nora juga unes simultànies amb Anne Marie, amb Emmy, i lògicament amb Torvald, un Ramón Madaula irònic, que no ha canviat gens la perspectiva del que és un matrimoni entre dos iguals. Madaula es un veterà, i Madaula sempre t’ofereix una actuació de qualitat, suposo que no ho dubta ningú.

Emmy, es el personatge que vol equilibrar la situació, en una interpretació de Júlia Truyol que ja no sorprèn, després del seu pas per la Kompanyia, que vol mostrar ala mare, una opció que no havia contemplat i que possiblement sigui la que caldrà escollir.

La Vilarasau fa el de sempre, fer-te creure que l’autor va escriure el text pensant en ella, fa una Nora esplèndida i regala sentiment i expressió amb la seva generositat habitual. Ho sé, i ho confesso,  soc del club de fans de la Vilarasau i aspiro eternament a la presidència, però es que “el monstre” no em defrauda mai, i això que aquest cop vaig badar una mica, i érem a la fila 10, massa lluny pel meu gust, doncs necessito sentir-los respirar.

Silvia Munt dirigint comença a “Manriquejar”, comença a ser garantia d’espectacle ben trobat i ben resolt. La Colometa es va fer gran i va canviar els “balls de punta” per la cadira de directora, i hem tingut sort…. la mateixa que van tenir ella i els seus fills quan la ploma de la Rodoreda va fer  aparèixer l’adroguer i els va salvar d’un destí tràgic.

Casa de nines sempre ha estat un text que m’ha encantat. Vaig ser Torvald Helmer el 2005 en un fragment d’un espectacle sobre la dona que vam anomenar “Mira’m però escolta’m”, i vaig insistir a muntar el text sencer, però encara no ha estat possible. Tot i això, el cop de porta de Nora, a tot el que l’enviolta i l’ofega en nom d’una protecció que va de dalt a baix i mai de costat, sempre el tindré present, i encara més si 20 anys després, Nora torna a tancar la porta al cdrit de “espero viure per veure-ho”. De fet, tots ho volem veure, o com a mínim, tots ho hauríem de voler.

Públic dempeus, satisfet després de donar-los la possibilitat de somriure,  en una nova mostra de que el teatre té una màgia especial i que entra dins de l’ànima per quedar-s’hi. La Xirgu, segueix somrient entre les bambolines del Temple del Raval.

 
1 comentari

Publicat per a 28 Juny 2019 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , ,

El Gran mercado del mundo. Calderón en modus Cabaret

oid, mortales, oid, i al pregón de la Fama todos acudid!

Així comença l’auto sacramental d’un dels clàssics més clàssics de la literatura i el teatre en castellà, i poc t’imagines el que anirà seguint, fins arribar a la gran atracció, on el buen i el mal genio, pugnaran per aconseguir la Gracia de l’amor i la de la fortuna.

El savi Albertí, conscient de la solidesa de la literatura del segle XVII, fa un truc de màgia monumental i converteix un text poc explorat per la seva densitat, en un espectacle que passa ràpid per no mantenir-te massa estona amb la  boca oberta.

Els autos sagramentals son al·legories, parlen de religió, parlen de fe i d’heretgia, parlen de culpa o d’innocència, parlen de lascívia, de golafreria, de supèrbia… de tantes i tantes meravelles humanes, que passades per l’escenari adquireixen un protagonisme digne d’aplaudiment.

Si em preguntessin qui ha dirigit aquest espectacle i no ho sabés, suposo que diria Bieito o Rigola, per posar dos exemples de “trencadors habituals”, dels que fan una paella a Tirant el Blanc o posen Twin Peaks a Macbeth, però la sorpresa del teatre, fa que sigui el propi director del Nacional, qui converteixi la sala massagran en una mena de parc temàtic inventat per David Lynch.

Els que penseu -com jo mateix- que els clàssics de la literatura castellana, que cap mestre va saber ensenyar-nos a entendre, són una mala elecció per agafar entrades, feu un canvi de xip i voleu cap al Gran Mercat on no perdreu detall de la competició entre “talents”, que busquen la “gràcia”, sense pensar si associar-se amb la “culpa” és una bona idea o si resulta més adient tancar els ulls en el més gran acte de “fe”.

Espectacle molt recomanable, que va “in crescendo” des dels primers versos que la “fama” escampa des del seu gronxador, fins que s’aixeca la cortina, i el  gran mercat comença a girar.

No sé què diria Calderón, però tinc molt clar el que dic jo: Enhorabona a tots, els de l’escenari, els que ho fan possible i els que han decidit amb criteri o potser amb fortuna, que, per cert, no està representada per cap personatge.

El final de l’espectacle amb Jimy Fontana, fa que il mondo segueixi girant, amb tot el vent a favor.

 
1 comentari

Publicat per a 14 Juny 2019 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , ,

La partida d’Escacs un Nobel i un Max

La meva història amb el text de Zweig comença el 2015 quan vaig fer un versió reduïda per teatre d’un text fantàstic de l’escriptor austríac, “Carta d’una desconeguda”. L’experiència va ser tant edificant que remenant en una llibreria vaig descobrir “Novel.la d’escacs”, li vaig fer un cop d’ull i la vaig comprar amb l’idea de fer-ne un muntatge teatral. Un cop llegida no ho vaig veure massa clar, i allà va quedar, entre llibres de teatre sense ser-ho realment,però en bona companyia.  I quina va ser , la meva sorpresa quan veig a la programació del Romea, un muntatge de l’Ivan Morales anomenat “La partida d’Escacs” de Stefan Zweig. Em va faltar temps per agafar entrades amb data d’avui. El reclam Morales ja era important, i si afegim Bosch protagonitzant un monòleg de 70 minuts, no hi havia dubte que es preparava un bon vespre de teatre al Temple del Raval.

“Monomaníac, Segur que en coneixen algun”, si fa no fa com el senyor B, que d’una manera inesperada agafa tot el protagonisme de l’espectacle, precisament quan en Mc Connor es a punt de fer un mal moviment en el seu enfrontament grupal amb Mirco Czentovic, el campió mundial d’escacs, que viatja de Nova York a Buenos Aires, a continuar guanyant diners, movent el peó a alfil o la torre a reina.

Jordi Bosch fa una exhibició de poder, donant vida a tot personatge que apareix per l’escenari, deu perdre un parell de quilos a cada funció, imagino que s’ha menjat un bon plat d’espagueti abans de sortir a escena, o potser és més de ressopó. Era evident que la gent s’aixecaria per retornar a l’actor, una mínima part del que ens ofereix en setanta minuts d’espectacle, i si algú es va impressionar amb el monòleg de mitja hora a  “La Bete”, que es vagi preparant.

Un text escrit per un premi nobel, posat en boca d’un premi Max o butaca o el que calgui,  per l’art d’un director que mai defuig l’originalitat. Ivan Morales ja no es aquell actor de Poblenou, es un animal de teatre en tota regla.

Premis reunits sota l’atempta mirada de la Xirgu, que com tots sabeu, segueix passejant entre bastidors del mític teatre.

Moltes gràcies i bon profit si es que ara mateix esteu reposant forces mentre comenteu l’espectacle viscut.

Ah! que resulta que no tenen ni premi Nobel ni premi Max? Doncs amb l’austríac ja fan tard però amb el català encara hi son a temps.El que no tinc cap dubte es que en son mereixedors.


 
1 comentari

Publicat per a 4 Juny 2019 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , ,

PAPUSHKAS: Infancia, exilio y muerte en la Badabadoc

No os sorprenda que me dirija a vosotros en castellano, pues el espectáculo del que os voy a hablar viene de Buenos Aires, de la  Avenida Corrientes, de la mano de los teatristas Melisa Freund y Julio Marticorena.

Papushkas, mi propio kadish, vive unos días en la Sala Badabadoc.

En palabras de la autora o de la protagonista, que tanto da, “Kadish es un rezo de la religión judía, que es una plegaria a los muertos, una plegaria que debe de hacer el hijo varón, y por ello, Melisa no tiene otro remedio que utilizar el teatro para realizar su particular Kadish al papá fallecido el 2017”.

Papushkas es una obra de teatro dentro de la misma obra, la autora propone el proyecto a un actor, amigo de su padre, que de hecho ya le dio vida en un texto anterior titulado “Infancia y Exilio”. Su sencillez es su fuerza, como no puede ser de otra forma. Eso son los rezos, palabras sencillas que pretenden lo máximo, como seguro pretende la autora, que tira de sus mejores vocablos, en honor a quien le dio vida y profesión. Padre autor y actor, hija autora, actora, directora… un todo en uno que demuestra una capacidad dramática digna de todo elogio. El espectáculo vuela ante el público, a quien se avisa que abandone la sala si es demasiado impresionable, en un truco mágico que pretende captar, más si cabe, la atención del respetable. Un drama que te puede permitir una sonrisa en un momento dado, un pequeño respiro al público.

Como buen espectáculo, Papushkas tiene momentos cumbre, uno de ellos al inicio, cuando la protagonista nos relata “el dia más triste del mundo fue…” o cuando debemos lidiar con la información de la subida al poder de Hitler, cuando nos hablan de los SS o de los campos de exterminio. La humanidad está traumatizada por el holocausto, y la respuesta sentimental a cualquier alusión al respecto, se acompañará siempre de un escalofrío.

Julio Marticorena es niño, adulto y mayor.  Grande el momento que juega con un auto de juguete mientras relata la visita de un SS aquella misma tarde. No hacia falta traer a Alterio, Julio era la mejor elección.

Espectáculo muy recomendable, no lo duden, pero si me aceptan un consejo, justo acabar el aplauso deben acudir con urgencia a tomar una cerveza con papas, mientras comentan lo que han vivido.

Que bueno que vinieron a Barcelona. Gracias amigos.

 

 
Deixa un comentari

Publicat per a 18 Mai 2019 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , ,

Mili KK Uns textos lamentablement vigents a La Seca

El teatre Verbatim es fa a partir de textos reals, de paraules que els protagonistes veritables de la història, han formulat a preguntes dels que creen l’espectacle. Es un teatre de veritat que té molt de reportatge però en un format que el converteix en espectacle. I Això es el que ofereix la Sala Palau i Fabre de l’Escenari Joan Brossa

Parlar ara de la Mili? Però si la Mili ja no existeix, si el ministre Trillo, seguidor de Shakespeare i amb problemes de geografia que el feien confondre el Salvador amb Hondures va tenir el seu moment de gloria quan va anunciar la fi del “Servicio Militar Obligatorio”, el mateix que un ministre socialista que el coneixia d’oïdes, el va descriure com una fita de la democràcia…. Seria perquè tot cristo hi havia d’anar? – bé, això no seria ben bé així, però serviria per la descripció – o, com fan tots els ministres de la guerra, per donar “peixet” als portadors de sabres i estrelles, que estiguin contentets i no treguin els tancs a passejar?.

Fa uns dies vaig llegir el llibre de Raül Romeva, “Esperança i llibertat”, i parla d’en  Pepe Beúnza, el primer objector de consciència de l’Estat que va ser empresonat per motius polítics i no només religiosos l’any 1971 – l’any que va néixer Romeva – quan encara manava aquell element que encara algú reivindica avui dia.

Preparar-se per la presó, com van fer aquells primers objectors, es el que els va tocar el 2017 als polítics catalans que ara els jutgen – per dir algo, es clar, doncs el càstig ja el tenen des de fa mig miler de dies – i com tantes altres lluites – la igualtat, el dret a vot, la setmana de 40 hores, el feminisme….-  han necessitat del sacrifici d’uns pocs, per beneficiar a uns  molts. La lluita dels objectors en va ser un exemple.

Calia ser valent, tenir les idees molt clares, i donar-se el suport que no els donaria la família – no et posis en problemes era la frase dels que van sobreviure la post-guerra –i ho van fer, i ho van lluitar i ho van patir, i ho van aconseguir, i avui en dia, ja no cal buscar certificats mèdics per aconseguir que et donin “inútil” – potser aquesta va ser la meva petita col.laboració en aquesta lamentable història, suposo que el tema ja deu haver prescrit – certificat que no va acceptar Beúnza, “No em faci un certificat dient que no estic bé mentalment, digui que com que estic perfectament, no vull anar a aprendre a disparar.

I si nos ataca el enemigo y matan a tu madre y violan a tu novia?”

“Pero ustedes hacen eso de invadir, matar madres y violar novias?”

Marc Angelet i Jumon Erra, construeixen un espectacle que va a una velocitat brutal, que recorda la brutalitat d’uns temps que “teòricament” no haurien de tornar. Francesc Cuéllar, Rafa Delacroix i Alberto Lozano, es posen a les “ordres” d’Angelet, per oferir un espectacle tan brillant com colpidor amb moments d’una brillantor espaterrant. La reunió a Can Serra ja marca territori, però els quadres finals em van semblar una creació digna d’un geni. Utilitzar les imatges amb criteri, al servei del que estàs explicant, combinant el canó actual – i quan dic canó, no penseu malament. Crec que des que no hi ha mili, ja se li diu projector – amb el projector de diapositives dels anys 60 i 70. Els tres actors estan en forma, i no necessiten anar al gimnàs, l’exercici escènic els obliga a mantenir la respiració compassada mentre treuen energia per cada part del cos. L’espectacle comença tranquil, amb la declaració de Beúnza al tribunal militar – dios nos libre – però és un miratge, l’acció trepidant, les paraules passades pel micro, les corredisses amunt i avall del petit espai de que disposen – per assenyalar la constricció de la presó o de la caserna – els crits amb el nivell just, i les mirades a banda i banda, d’un públic que els embolcalla com faria una mare davant l’adversitat de la lluita.

Parlar de la Mili ha estat un clàssic que es va perdent. Cada cop hi ha més participants a les converses de cubata i gintònic, que no ho han viscut, i els que encara quedem, ja ens sentim ridículs  d’explicar batalletes. Potser per això, es un bon moment per treure aquest text, aquest espectacle. Per això, i per les semblances amb una altra lluita contra els jutges – militars o no, que tant li fot –  que confonen la llei amb la justícia.

No vaig poder quedar-me al col.loqui, i em va saber greu, doncs segur que va aportar encara més veritat, a tota la que van desplegar els actors en una hora llarga d’espectacle. Aplaudiment al text, a la direcció, a la interpretació i al que s’explica. El més dur? Una frase final que diu que hi ha països europeus que estan pensant de tornar a implantar el “Servicio militar obligatorio” Perdona?

 

 
Deixa un comentari

Publicat per a 18 Mai 2019 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , ,