RSS

Category Archives: 3. Els meus personatges

Personatges que interpreto i actuacions en què participo en tota mena d’àmbits

Stockmann, l’enemic del poble

 

SONY DSC

Feia poc que havíem donat vida a la família Loman, que havíem tocat el cel amb un projecte de tota la vida que finalment havia resultat un somni, compartint escenari amb els meus dos fills, i fent el personatge que perseguia des que el vaig descobrir al mític “Estudio 1”. En Martí, va dir-me que si em feia gràcia algun text en particular ell el dirigiria i realment la proposta resultava engrescadora al màxim. No calia dir que en Mateu hi participaria també com actor.

Un dia, suposo que després de buscar, llegir o imaginar possibles espectacles, em va parlar de “l’Enemic del poble” d’Ibsen, la història del dr. Stockmann, que descobreix aigua contaminada al balneari de la seva ciutat i ha d’enfrontar-se a l’Alcalde – el seu germà – en un conflicte on l’economia i l’ètica demanen actuacions contraposades. Havíem vist la versió que va fer l’Oriol Tarrasón amb “Les Antonietes” i ens havia encantat. No calia dir res més, el projecte estava escollit.

En Martí va reescriure el text, en va fer una dramatúrgia nova on entre d’altres detalls el parentesc del doctor i de l’alcalde passava de germans a pare i fill i per això sabia com aniria la cosa. En Mateu em faria de contrapunt i en Martí ens dirigiria. La resta de companys de repartiment d’autèntic luxe i el projecte resultava molt i molt engrescador.

Era el meu tercer cop de metge de  ficció – l’altre, el de cada dia miro de que sigui real –  el doctor Manel de la sèrie “ El Món de l’asma”, el Doc d’Advertència per a embarcacions petites que no seria un gran exemple professional i ara el Dr. Stockmann… realment es pot considerar que tinc experiència en aquest ofici, el de metge vull dir…

Des del primer moment els assajos van ser una delícia, fèiem improvisacions de dos en dos personatges per trobar sensacions que després calia aplicar. Des del primer dia sabíem el text i això ens permetia treballar els personatges com segurament fan els professionals i quan tornàvem a casa ho fèiem amb la satisfacció de la feina ben feta, excitats pel treball i per això calia relaxar-se una mica al tornar a casa. Bé, relaxar-se i refrescar un cop més el text treballat abans d’anar a dormir – això va molt bé per sedimentar el text -.

Vam aixecar l’espectacle amb una facilitat que ens va permetre avançar l’estrena un mes – a mi m’havien d’intervenir del maluc i això em va permetre avançar l’estada a la clínica – El doctor Stockmann tenia molt clar el que calia fer, les aigües del balneari estaven contaminades i calia refer tot el sistema de distribució. L’Alcalde, Peter Stockmann no ho veia així, i se’n feia creus del que el seu pare, en Thomas, pretenia, amb la complicitat de la premsa i dels comerciants – bé, almenys en un principi, fins que l’Alcalde els fa veure el que “perdran” en aquesta història. L’assemblea popular que convoca el doctor per fer conèixer al públic les novetats, representa un punt molt alt de l’espectacle que comporta finalment la declaració d’enemic del poble per Stockmann pare.

Una escenografia de conduccions d’aigua, galledes, bidons, les entranyes d’un balneari que ha passat de situar la població al mapa, a convertir-se en un risc que “cal minimitzar” i una posta en escena on els actors i les actrius son sempre dalt de l’escenari tot i no participar en determinat moment de l’espectacle li donen un toc de modernitat que va encantar el públic. En aquest moment, a més de les dues representacions de l’estrena, hem participat a1 concurs de Sant Feliu de Llobregat, entrem a la Mostra de teatre Amateur de Pineda de mar el 30 d’abril a l’Auditori – poca broma – i ens ha permès una fita amb categoria de somni, doncs el dia 30 de març vam fer un espectacle reservat a estudiants i professors amb col·loqui final que ens va permetre posar el cartell de “esgotades les localitats” i mantenir una conversa amb el públic jove, de gran qualitat. El 26 i 27 de maig tornem a la Farinera.

Encara ens queda la promoció d’aquest espectacle a mostres i concursos d’aquest any i del proper, possiblement el durem a la sala La Cate de Figueres on vam obrir una porta als amateurs amb “Una ciutat brillant”, però Stockmann, l’enemic del poble ja ens ha permès omplir la platea d’estudiants, un luxe. Creia que després de Willy Loman  tot seria baixada i el Dr. Stockmann m’ha fet tornar cap amunt. No hi ha dubte que tornar a treballar junts els Lucas hi té una gran part de culpa.

Deixem que el poble jutgi i decideixi per ell mateix, Hovstad. Si vostè no ho vol fer públic, ho faré jo mateix. Convocaré una assemblea popular i llegiré les cinc pàgines de l’informe lletra a lletra

 

Anuncis
 

Etiquetes: , , , , , , , ,

Willy Loman, un projecte fet realitat, superant els millors somnis

DSC03187

 

Diuen les hemeroteques que Arthur Miller va estrenar Death of a salesman l’any 1949 i que aquest text el va catapultar a la glòria; en paraules del mateix dramaturg “Mai vaig imaginar que adquirís les proporcions que ha tingut. Era una obra literal sobre un venedor, però després es va convertir en un mite, no només aquí, sinó en moltes altres parts del món”

Sembla que va ser l’any 1952, quan Tamayo la va estrenar a Madrid amb Carlos Lemos i Paco Rabal, però la meva història comença el 1972 (jo sempre havia pensat que va ser abans) quan vaig veure José Maria Rodero interpretant Willy Loman al mític Estudio 1 de TVE. Pot semblar una mica “peliculero” però puc assegurar que aquell dia vaig començar un camí que m’havia de conduir a interpretar el viatjant somniador, orgullós del seu fill Bif, que decideix fer el darrer servei a la seva família amb l’assegurança de vida que sempre s’ha afanyat a pagar.

Els canvis d’humor, els “flashback” vint anys enrere, la conversa imaginària amb el seu germà Ben, els records, els patiments, el somni americà allunyant-se… tot plegat feien de Willy Loman un personatge magnífic.

Jo no feia teatre en aquella època, ni tan sols sabia si n’arribaria a fer mai, i malgrat això, al meu interior hi havia una veu que em deia que no podia passar per aquesta vida sense interpretar el Loman de Miller. Vaig fer un parell d’anys de teatre cap al 77, quan estava acabant la carrera, va ser una mitja casualitat, el teatre m’atreia però no trobava la porta per entrar a l’escenari, i un cop aconseguit el fet de trepitjar taules amb un muntatge sobre un encara poc conegut Miquel Martí i Pol, vaig haver de deixar-ho… motius? Possiblement inexplicables.

Va ser el 2001, una altra casualitat em fa trepitjar escenari i s’encenen els focus interns, era la gran ocasió, fer allò que més m’apassiona, allò pel què crec que serveixo, i van anar apareixent personatges a la meva vida, a tots els estimo, tots formen part de mi, però faltava Willy Loman, el mític venedor que pren la decisió més dramàtica possible en bé dels seus, un home difícil que estima la seva dona i els seus nois, a qui voldria oferir-los el paradís sense pensar que mai no l’ha tingut.

La proposta no tirava endavant, els motius eren diversos, fins que finalment apareix una directora que volia muntar aquest espectacle des de feia anys. Finalment serà possible, parlem del projecte, ens imaginem coses, compartim opinions sobre repartiment i sembla evident que el meu fill gran, component del grup, és evidentment en Bif Loman, el projecte comença a encendre llums de neó. No hi ha un Happy clar entre la gent del grup, uns per grans, altres per joves, i surt la gran idea, el meu fill petit té l’edat que correspon al Happy del text de Miller, li diem i accepta, el somni americà potser s’allunya però el meu somni és més fort que mai.DSC03212

Linda, l’interpretarà una actriu amb qui m’encanta treballar, amb qui hem compartit altres projectes, li ofereixen el paper i accepta encantada, tenim la família al complet. L’Oncle Ben és evident, en Charly, Bernard, Howard, la senyoreta Forsythe, la seva amiga, el cambrer Stanley, la Dona…. tots els personatges ja tenen vida, i a mitjans d’octubre comencem a treballar. L’escenografia és complexa, hi ha problemes d’espai, de pressupost, de ser amateurs i no professionals, acceptem no cobrar però podríem tenir quatre quartos per fer un bon escenari no?   Superem tots els entrebancs, hi posem tota la il·lusió, fem assajos de més a més, vaig per tot arreu amb el text de Willy Loman a l’iPad. L’encarregat de vestuari em vesteix, quan em poso aquell vestit em sento el “Viatjant” i les ulleres resulten definitives. Tinc ganes d’estrenar ,alguns amics organitzen un grup important de persones per viure el gran dia, fa molt temps que em senten parlar d’aquest projecte, hi volen ser, els Lucas ja son els Loman, tot és a punt per la gran estrena.

Divendres 29 de maig a les 21,30, trepitjo la tarima accessòria que representa el carrer amb la meva maleta plena de mostres de ves a saber el què (mai he sabut el producte que intenta vendre en Willy Loman”, s’obre el meu focus i sona la meva cançó…. tot comença

  • Willy?
  • No passa res, he tornat

El somni s’havia fet realitat, a partir d’aquí les sensacions, les emocions,les

paraules, allò és Brooklyn, i jo sóc Willy Loman… DSC03426

 
 

Etiquetes: , , ,

Lectura de l’obra “SACCO I VANZETTI” de Mauricio Kartun . Febrer 2006 Dramatúrgia sumària de documents sobre el cas

REPARTIMENT

Fiscal Katzman         …………………………………Carles Lucas

La lectura d’un text teatral pot semblar més densa o més difícil d’assimilar, però en aquest cas, la força de les paraules ens mantenen en tensió tot esperant la resolució del cas; ningú pot deixar d’assistir a una experiència d’aquest tipus, la màgia del teatre hi serà sempre present

D’aquesta forma animàvem el nostre públic a assistir al que molts considerarien una mena d’experiment teatral on els actors interpreten darrere d’un faristol, el personatge a qui han de donar vida. No hi ha moviments, només el poder de les paraules i la vida que l’actriu o l’actor hi poden donar. Les lectures que ofereix el Partiquí tenen la particularitat de presentar a més, moviments escènics o rèpliques interpretades sense llegir  que faciliten la tasca a l’espectador.

Sacco i Vanzetti van protagonitzar una història real d’un dramatisme intens que facilitava la tasca. Cartes escrites a un familiar, bis a bis en una presó, els crits d’un reu condemnat o les al·legacions dels lletrats al judici no requerien gaire moviment i tot i això el tenien en molts moments de l’espectacle.

Personalment no tinc cap dubte que és la lectura que més m’ha apassionat. Jo donava vida al fiscal Katzman, l’home que va aconseguir dur els anarquistes italians fins la cadira elèctrica, i es va fer bona aquella asseveració de que els dolents aconsegueixen mobilitzar millor els sentiments del públic. Recordo encara avui amb emoció el raonament tècnic i les paraules destinades a convèncer un jurat per donar un veredicte de culpabilitat, havia repetit aquell argument a la dutxa, al carrer, al passadís de casa, ho tenia tant assumit que Sacco i Vanzetti no tenien cap mena de possibilitat, ni el mateix governador de Massachussets faria cas a la defensa de l’advocada Thomson, i el jutge Thayer pronunciaria el temut veredicte.

Els actors tenim la sort de posar-nos a la pell de tots els possibles personatges, podem ser els més malvats, els més indefensos, els més rics, ens poden matar, trair, colpejar, estimar, podem tenir una escena d’amor amb personatges inquietants o encisadors, aquesta és la màgia, i el secret es saber imaginar-ho, no pots estar pendent de reviure situacions semblants, sortosament la nostra vida no és tan crua.

Quasi mai repetim les lectures però Sacco i Vanzetti va tenir una acollida tant espectacular, que tres mesos després tornàvem a condemnar-los.

El gran amic i mestre Jesús Concernau va fer una interpretació brutal del reu Medeiros, un personatge endurit per la vida i bel·ligerant amb la condició humana, un dels personatges més impressionants que li he vist fer mai. Encara avui, la seva fotografia il·lustra la portada de la pàgina oficial de facebook del nostre grup.

Tots els que vam participar en aquest espectacle el recordem amb respecte i admiració, una admiració repartida entre els personatges reals, els textos que ens els van fer entendre i la resposta d’un públic colpit per les circumstàncies.

El Fiscal Katzman és un dels personatges més negres que he representat, vestit creuat impecable, sabates lluents i corbata escollida per aconseguir un propòsit malèvol, enviar l’anarquisme al costat més fosc, personalitzant-ho, com sempre passa, en uns caps de turc, uns obrers italians acusats injustament de robatori i assassinat. Fins el darrer moment els dos homes pensaven que la pena els seria commutada…El judici de Dedham va ser la seva fi.

Mil nou-cents setze: sentències de vint anys de presó a dirigents del moviment obrer nord-americà sense altre delicte que la seva afiliació als sindicats de la IWW, Treballadors Industrials del Món….”

“… Alguna cosa ha succeït, advocat Thomson, en aquesta terra nostra: ha vingut gent estranya de pells també estranyes, gent que no et mira als ulls, que parlen només en el seu idioma….  el tribunal va refusar la seva apel·lació per aquests anarquistes i si vostè pensa com un bon americà prou que ho entendrà…. Aquí ja no es tracta de culpables o innocents, només es tracta de si guanyen ells o nosaltres…”

 

Etiquetes: , , , ,

Una ciutat brillant de Conor Mc Pherson.

REPARTIMENT:

John  …………………………………………….Carles Lucas

 

No feia gaire que havia començat l’any 2012, l’equip de programació havia llegit uns quants textos i calia posar una estrena a final de curs – el teatre va com l’escola i final de curs queda al juny – els directors habituals estaven ocupats en projectes diferents, fins i tot teníem dues actuacions a concurs amb “Els Justos”, però el nostre públic necessitava una estrena per poder marxar de vacances amb els deures fets. En Manel Bonmatí havia manifestat – o no – el seu desig de dirigir alguna cosa i jo mateix vaig proposar-lo. Havíem llegit tres obres de Conor Mc Pherson i el mateix director va escollir “Una ciutat brillant”, un thriller psicològic que parla de “personatges desplaçats” que “viuen en un món obsessionat pel que podia haver estat i per la possibilitat del que podria ser.”  Dos dels personatges son clarament víctimes socials: Neasa i Laurence, però tots ho són de la “duresa”  de la vida. Alguna cosa així va comentar-nos en Manel a la primera reunió de treball, però anem a pams.

Un vespre que no vaig poder assistir a l’assaig – això resulta quasi excepcional – es va fer el repartiment de l’obra, i l’endemà al matí en Manel va trucar-me per dir que tenia una còpia del text a la recepció de “La Farinera” i que el meu paper era en John. Vaig treballar a l’Ambulatori fins al migdia i vaig dirigir-me a peu a recollir el text. Jo coneixia l’obra d’una primera lectura però no tenia processada del tot la magnitud dels papers. Quan vaig rellegir-lo em vaig impressionar, en John, tot i no sortir a totes les escenes té aproximadament el 70% del text, era sense cap mena de dubte el personatge que em faria parlar més de tots els que havia fet en els meus deu anys de teatre, era un repte… però m’agraden els reptes i a partir d’aquell moment, en John, aquell home de Dublin que després de perdre la seva muller queda aclaparat per un sentiment de culpa extraordinari que el porta a veure-la, o potser a imaginar-la i que aquest fet el farà anar a veure l’Ian, un terapeuta que també pateix els seus propis conflictes personals, aquell home s’apoderaria de mi d’una forma total. Érem dos, fent el mateix camí.

“Una ciutat brillant” serà un espectacle especial per mi, i no només per donar vida a un personatge excel·lent sinó per ser el primer cop que vaig sentir el nerviosisme de l’estrena, Vaig estar tres mesos estudiant text de forma compulsiva, no vaig llegir res més, vaig recordar els meus temps d’exàmens, vaig ser John als trens, a les cases rurals, a casa meva i vaig descobrir que era capaç de fer-ho, era capaç de recordar aquella quantitat de text, d’imbuir-me de personatge i de patir el que aquell home patía. Va ser un goig i no vaig dubtar gens a pressionar per repetir l’espectacle aquesta propera temporada. Encara confio que alguna mostra de teatre o algun concurs decideixi escollir “Una ciutat brillant” d’el Partiquí, a l’hora de programar els espectacles.

Els assajos van ser com de professionals, el director marcava l’escena a fer i els actors havíem estudiat el paper per poder interpretar damunt l’escenari les vivències dels personatges i cada assaig era una satisfacció i un esforç al cinquanta per cent. Fèiem un equip petit, un director, una ajudant de direcció, tres actors i una actriu, posats en cos i ànima en aquell projecte. Escenografia, vestuari, tipus d’il·luminació, ho vam viure tot a flor de pell, era el nostre projecte, un projecte amb tot el que calia per sentir-nos importants.

He de confessar, ara que no em sent ningú, que en algun moment d’aquells assajos vaig tenir la remota sensació de que podia haver-me dedicat a això, i perdoneu l’immodèstia però jo ho vaig sentir així – crec que els actors hem de tenir aquest punt d’immodèstia afegit a la sensació de que sempre podem aprendre més –

Ian i John viuen un estat emocional que varia al llarg dels cinc actes de l’obra, fins i tot caldria dir que s’entrecreuen i el que comença a baix acaba dalt i a l’inrevés. Una de les coses que més em va satisfer va ser quan el públic va confirmar-me que havien viscut aquestes sensacions i fins i tot un amic professional de la psiquiatria va considerar que era un muntatge que els que fan aquesta feina l’havien de veure.

Jo m’estimo tots els personatges que he fet, i espero poder transmetre-ho en aquest apartat del meu bloc, uns els estimo per un motiu i d’altres per un de diferent, sempre he cregut que el personatge a qui havia de donar vida era el millor del repartiment i això m’ha ajudat a posar-me a la seva pell. En John de Dublín serà sempre el repte més gran, al menys el primer gran repte, el que va fer-me estar inquiet fins al final de l’estrena; el segon dia el vaig gaudir de cap a peus.

“Gràcies Ian, bona sort”. Gràcies Manel per confiar en mi, i gràcies al públic que van ser el motiu principal d’aquella feina. Ser damunt l’escenari m’apropa molt al que deu ser la felicitat.

 “És una obra d’actors, amb personatges rics i complexos que anhelen alguna cosa fora del seu abast, però que tanmateix l’anhelen i estan esperançats”

 

Associació teatral el Partiquí. Divendres 1 de juny i dissabte 2 de 2012 a les 22 h. A l’Auditori del Centre Cultural La Farinera del Clot. Av, Cort Catalanes 837

 

 

 

Etiquetes: , , , ,

El mateix paisatge . De Montserrat Roig

REPARTIMENT:

Rafael Pagés  …………………………………………….Carles Lucas

Tot just havia arribat al grup en la meva segona etapa, la Lola Vidal em diu que llegeixi un text a veure que em sembla. Era un guió per a televisió escrit per Montserrat Roig i es deia “El mateix paisatge”, una història de dos personatges de vida trista a la Barcelona dels anys 60. Dos personatges marcats per una infantesa viscuda enmig d’una guerra civil que no  feia amb ells, però que les circumstàncies familiars els van fer participar en uns esdeveniments que mai haurien d’haver viscut.

En Rafael era un ballarí d’un Music Hall que ens recordaria el Molino, homosexual i amb una infantesa difícil doncs el seu pare va formar part dels escamots que al començament de la guerra anaven a “donar el passeig” a la gent de dretes i el duia amb ell per “fer-lo un home”. Em va encantar, era un muntatge bàsicament de dos personatges i el d’home era un caramel.

–          M’ha encantat, vaig dir

–          El vols fer?

–          Vaig sentir un salt al cor, ni se m’havia passat pel cap que aquest era del motiu de fer-me llegir el text – ara potser ho sospitaria, però llavors jo era un passerell teatralment parlant –

–          Has de ballar un tango – la meva inutilitat pel ball es remunta en “la noche de los tiempos” –

–          No podria ser un cantant de cabaret?

–          De cap manera, es un ballarí

Vaig buscar a algú que em pogués ensenyar quatre passes de ball que quedessin més o menys dignes, i a més a més a l’inici del muntatge hi ballàvem un “cha cha cha”, quasi res, però el teatre era això, era aprendre a fer coses, era posar-se a la pell d’aquells personatges, i era el que més m’agradava, la resta era una anècdota.

Els assajos del Mateix paisatge van ser encantadors, tenia una companya insuperable i vam arribar a un nivell de complicitat molt gran. Hi havia una escena on jo la duia a sopar i li explicava la meva vida amb l’il·lusió d’un adolescent, ella no deia quasi res però els seus ulls em donaven peu per viure en mi mateix tot el que el meu personatge vivia. Cap al final de l’espectacle, jo li explico que el meu pare em duia a afusellar els franquistes del poble – un era el seu pare – i li canviava la cara i jo sense veure-la ho sentia… sembla increïble però era així.

Un dels moments més autèntics del muntatge el vivíem al vestidor on les actrius que feien de coristes anàvem amunt i avall buscant les mitges o ajudant-se a cordar les faldilles… era com si l’obra ja hagués començat, com si allò que el públic no veia ja formés part de l’espectacle del Music Hall, el Venus Cabaret. Això em feia sortir a l’escenari totalment posat en el personatge.

Els records d’infantesa estaven enregistrats en vídeo, en blanc i negre, jo feia el paper del meu pare i el meu fill feia el meu paper, quan a la darrera escena, la Joanna explicava el motiu de la seva venjança, mirar el vídeo em feia plorar i al obrir el llum, la vida destrossada d’en Rafael Pagés  apareixia sense solució de continuïtat als ulls del públic. La meva amiga m’havia traït, m’havia fet perdre el meu promès, m’havia dut a la presó… havia esmicolat una vida trista en l’únic moment d’alegria que havia tingut.

Quan sortíem a saludar al ritme d’una cançó de la Marina Rossell encara tremolàvem. En Rafel va ser el personatge de la meva vida, i després n’han vingut molts i espero que d’altres m’estiguin esperant – No vull deixar el teatre sense fer el Willy Loman de Mort d’un Viatjant – però potser per les circumstàncies que el van envoltar, tindrà sempre un lloc principal per mi. La darrera anècdota del muntatge va ser que força gent van creure que era gai en realitat, el millor que li pot passar a un actor, com a mínim a un actor amateur.

 
 

M’han regalat un bloc!

Jo encara no ho sé, però la meva família m’està preparant un regal molt especial pel meu aniversari: un bloc! Un espai on poder escriure sobre allò que més m’agrada: el teatre.

 

Etiquetes: , ,