RSS

Arxiu de la categoria: 4. El meu grup: El Partiquí

Tot allò relaionat amb el grup teatral del que formo part, l’Associació Teatral El Partiquí, del barri del Clot de Barcelona.

Lluny de la Terra Baixa, un projecte amb repte inclòs

Finalment el divendres 1 d’octubre de 2021, quatre anys després d’un altre 1 d’octubre històric, vam estrenar un projecte que estava a punt per al 13 de març de 2020, el dia que es va tancar el país. Assaig general fet, escenografia muntada i ….. espectacle cancel·lat. Aquest cap de setmana hem fet les paus i el públic, encara al 50% d’aforament, ens ha ajudat a que la festa fos gran tot i les mascaretes i altres mesures que comencen a demostrar-se poc lògiques. Si anem ben juntets al metro, realment cal deixar cadires entre espectadors que miren endavant i van amb mascareta?

Però parlem de teatre, doncs ja fa força temps que vaig decidir adaptar un dels grans clàssics del teatre català i donar-li un caire més modern com m’agrada a mi.

Va ser després de l’estrena d’Electra, la primera tragèdia grega del meu grup de teatre i de l’èxit aconseguit, que vaig decidir-me a dirigir un nou projecte, i aquest cop seria amb un clàssic català, doncs en els temps que vivim, cal posar davant de tothom, tot el que pugui recordar-nos la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra identitat.

Al meu muntatge no hi hauria samarres ni barretines, moltes de les situacions serien suggerides fugint d’un realisme que, de vegades, et pot lligar de mans. Un personatge que no participa a l’escena, pot aparèixer enmig d’un relat, el vestuari no recordarà gens la Catalunya rural, i els símbols obligaran el públic a treballar una mica que és del que es tracta.

Vaig reduir l’essència del text d’en Guimerà – amb el seu permís espero – a una hora i quart, i vaig voler mirar els personatges d’una altra forma. L’amo no sempre és el més dolent tot i que el que fa no seria per posar-li medalles, però cal recordar que massa cops, el pitjor ho tenim al costat i que les persones “com nosaltres” poden ser molt i molt dolentes. Això ho representen les tres germanes que van vestides d’executius, les persones que representen la competitivitat, els beneficis, la insolidaritat, els cops de colze, aquells senyors de vestit i corbata que creuen que estan per damunt de tot i que saben el que és important i el que no.  Què la Nuri original es converteixi en  Joanet va ser una decisió de càsting, doncs els grups amateur tenim el personal que tenim. Un cop avançaven els assajos, l’actuació d’en Marcel ens confirmava que la decisió era molt bona.

M’agrada treballar amb equips petits, doncs ho facilita tot, i molts cops podem fer una duplicitat de personatges en un actor – en Marc en aquest cas -. Érem nou per a deu personatges, però la resta no podia desdoblar-se i per això vaig decidir tirar endavant un repte que m’havia passat pel cap quan preparava Electra, i que no era altra cosa que actuar a més de dirigir.

Això podia tenir una dificultat afegida doncs quan era a escena perdia la perspectiva des de fora, però això s’arregla amb una ajudant de direcció i amb la imaginació personal. Volia marcar una gran diferència d’edat entre la Marta – la Irene, la mateixa que va protagonitzar Electra – i el Sebastià, i per això em vaig adjudicar el paper. També em resultava més senzill donar-li el punt humà que volia, doncs no em calia explicar-ho massa. El Sebastià  porta massa anys de llop, i no seria senzill donar-li un toc d’humanitat, per explicar els motius que el porten a fer el que fa.

En Jofre – l’Orestes d’Electra_ era sense cap mena de dubte en Manelic. Llavors estava en un altre projecte però li vaig vendre bé. Crec que sempre ha estat satisfet d’acceptar el paper.

Montse, Àngels – amb qui he compartit els millors projectes que he fet – i Eva, eren les actrius adequades per donar vida a la Mercè, la Pepa l’Antònia, que han donat un dels encerts més grans de l’espectacle. Les germanes vestides d’executiu que son “lo peor”.

En Xavi és una garantia, es l’actor més acadèmic del grup, i feia un Tomàs insuperable, i en Marc  – espectador i Teseu a Electra – tornava a fer doblet amb en Xeixa i el pare, o un que li fa de pare – , amb la seva solvència habitual.

Que en Jofre toqui el saxo em permetia la música en directe, en el moment de més enyorança del Manelic, quan veu que el casament no ha estat el que creia, i recorda la seva muntanya tocant la melodia de les Muntanyes del Canigó.

Un element imprescindible era un vídeo del malson de la Marta, quan explica a en Tomàs, tota l’aventura que la va portar a la Masia del Sebastià, amb la mare morta i amb aquell home que li feia de pare. Li vaig encarregar el vídeo al Martí, una garantia en tots els aspectes i amb una mínima indicació va fer una creació, dels personatges amb màscares d’animals – per allò de l’home i la bèstia que es viu al text de Guimerà. El resultat es un altre gran moment de l’espectacle, projectant sobre el ciclorama que es al fons de l’escena mentre la Marta va parlant i movent-se damunt l’escenari, sota l’atenta mirada d’en Tomàs i lògicament, del públic.

Tenia molt clar que l’escena passaria en un bar de poble, un poble de l’Alt Empordà que seria Garriguella, el meu poble de desconnexió des de fa set anys. Imatges de les vinyes, de la casa de l’indià, del Canigó…. i finalment la imatge que protagonitza el programa de mà, el Bar, en una fotografia de Jose Cantí, que converteix un bar de Gràcia en el bar “El Molí”, escenari de la nostra història.

Un bar que té una barra, una taula amb quatre cadires i per indicació de l’escenògraf, una prestatgeria i uns fanals que marcaran el carrer. La porta del bar és un marc de quadre, on en molts moments de l’obra s’hi emmarca l’amo de tot, el llop, en Sebastià.

Utilitzar cadires per simbolitzar les ovelles o els gossos d’en Manelic, els sorolls d’ambient del seu relat fetes pels mateixos actors, el gong que marca les campanades horàries ,les de casament o les de mort , i un sac llençat pel Sebastià damunt d’en Manelic, i que simbolitza el llop amb qui es barallarà, a qui matarà i que li suposarà el primer “duro” que guanyarà.

El micròfon de peu per fer parlar els personatges de qui s’expliquen coses, era un recurs que m’agradava i per això hi es.

Lluny de la Terra Baixa vol homenatjar un gran autor, un clàssic del teatre català, i demostrar que com passa sempre, aquests textos eterns, permeten noves visions.

Ja l’hem estrenat, ara esperem uns quants bolos per gaudir de posar el nostre treball davant del màxim número d’espectadors. Aquest és el nostre servei a la comunitat.

 

Etiquetes: , , ,

Electra. Un projecte aixecat del tot

Feia temps que em voltava pel cap dirigir una tragèdia grega. El meu grup no n’havia presentat mai cap i em semblava que és un gènere que cal tocar malgrat les dificultats. El teatre amateur tendeix a fer coses de les que podríem definir com a comercials, sigui per millor coneixement per part dels actors i actrius, com per la millor acollida del públic.

El Partiquí, sempre s’havia apartat del més “habitual”, el tarannà del director de sempre – en Ferran – feia que qualsevol cosa que pogués semblar habitual, li provocava major rebuig i d’altra banda, el seu respecte pel teatre com a servei públic, li feia considerar si estàvem o no preparats per determinats textos. Era un avançat,  en moltes ocasions estrenava textos que els professionals posaven damunt l’escenari, un temps després, però tenia aquest punt rebel amb el que “fa tothom”.

Darrerament, hem anat estrenant espectacles que inicialment podrien acostar-se més als habituals de les sales professionals, sense perdre el punt de textos de qualitat, i “Somni d’una nit d’estiu” ,”El temps i els Conway” o “Mort d’un viatjant” van marcar un canvi d’estil, en el fet de treballar espectacles més coneguts pel públic.

“Stockmann, l’enemic del poble” va suposar un canvi important, amb una posada en escena molt moderna que va encantar i sorprendre els seguidors habituals del grup i els programadors de Mostres i Concursos, i llavors vaig pensar que era el moment.

Feia temps que havia decidit que seria Electra la tragèdia escollida. M’agradava Antígona, no tant Medea, i el text que vaig trobar de “Les Troianes” era molt farragós. Èdip mai m’ha cridat gaire.  L’Electra que va muntar el Broggi al TNC, hi va tenir un paper important. La vaig veure dos cops, possiblement per l’atracció que provoca la Clara Segura i la forma de dirigir del director de La Perla 29. Estava decidit.

Calia muntar l’espectacle amb un grup reduït de gent, per facilitar-ho tot, i volia música en directe considerant que tenia un actor que toca el piano – el Mateu – a qui li podia demanar la part musical i la part interpretativa. El Pianista, a més de ser Pílades, l’amic d’Orestes, agafaria una part del rol que li podria correspondre al Cor, que el formarien tres espectadors, en un homenatge al públic, sense el que el teatre no tindria cap sentit. El Pianista es qui li fa veure a Electra, els motius que han portat a la seva mare Clitemnestra a matar Agamèmnon, el seu marit i pare de la protagonista. El pianista, donaria força a escenes com la cursa de quadrigues o la mort de la Reina i d’Egist. També li vaig demanar de fer la cançó de bressol de Brams, per significar el lligam d’Electra amb el seu germà Orestes. El Mateu ho va clavar.

En un petit homenatge a una pel.lícula que va marcar la meva generació – Jesucrist Superstar” seria un grup d’actors i actrius, a les runes d’un teatre grec, els que posarien en escena l’obra, i així, el Corifeu era el Director de la companyia que en determinats moments havia de dir el text com si d’unes instruccions a l’actriu – Irene Sancho que es Electra – per donar vida al personatge, un personatge que acabarà posseint-la del tot al final, quan la resta dels seus companys tornen a ser actors i actrius, en una altra al·lusió a la peli de Norman Jewison.

Un dels moments que em van semblar més pesats al muntatge del TNC, va ser quan el Preceptor explica a Clitemnestra la suposada mort d’Orestes en una cursa de cavalls, i per això, vaig convertir el Preceptor en un comentarista que transmet la cursa en directe amb un micròfon “vintage” de peu, mentre el públic – el Cor, el Corifeu i Clitemnestra mateixa – ho segueixen des de les cadires, protegits del sol del desert per unes ulleres de sol. L’actor que feia el Preceptor – només ho podia fer el Martí això – va aconseguir crear l’escena més destacada per tothom que va veure l’espectacle. Tothom hi va estar d’acord, el monòleg del micro era brutal.

Per adaptar-me al repartiment que tenia, vaig fer que Crisòtemis, fos la germana gran, on encara donava més força a l’actitud d’Electra que sabia mol millor que ningú, el que calia fer. Anna Elvira va fer una Crisòtemis fantàstica, i les escenes entre les germanes resultaven una delícia. En Jofre era Orestes, un actor que conec des que era petit i que ja marcava maneres. Tenia ganes de fer un espectacle amb ell, i dirigir-lo ha estat un goig. La seva entrada amb el Preceptor i amb el pianista esdevingut Pílades posava el públic en tensió, sense haver sentit encara el primer lament d’Electra –“llum sagrada, aire que embolcalles la terra…”.

Un altre moment destacable era el retrobament amb Electra a partir de cantar plegats la Cançó de bressol de Brams, que la germana li cantava abans de deixar-lo en mans del Preceptor, per salvar-li la vida. Aquesta mateixa cançó és interpretada pel pianista quan Electra acaba de saber que el seu germà ha mort.

Àgels feia una Clitemnestra suau i agressiva alhora, amb les seves taules habituals es desplaçava per l’escena amb elegància i autoritat, morint només amb el suport de la llum, el so del piano  i la gestualitat de la cara. Volia evitar unes morts ortopèdiques, i tan Clitemnestra com Egist, morien en la imaginació del públic.

El Cor iniciava l’espectacle fora de la sala, entrant cap a les butaques de platea mentre la resta de la companyia feien exercicis d’escalfament i concentració davant del públic. El mateix director recordava l’imminent inici de l’espectacle i recordava d’apagar els mòbils. Montse, Leo i Marc van estar molt convincents en el seu paper de públic que alterna els comentaris entre ells amb les indicacions a la protagonista, clàssiques del Cor de les Tragèdies. A l’Escena final, Marc esdevé Egist, l’amant de la mare que ha de pagar la mort d’Agamèmnon, rei de Micenes.

Poder dirigir Electra requeria disposar del repartiment necessari per dur-la a bon fi, i l’aparició d’Irene al grup, va marcar l’inici d’aquest treball. Era capaç de fer-ho i ho sabia. La dificultat del personatge feia créixer la seva motivació. La resta vindria sola. Va ser un gust dirigir-la, com a la resta de la companyia, doncs qualsevol indicació la realitzaven de forma perfecta. Al segon o tercer assaig ja van aconseguir emocionar-me.

El vestuari també havia de ser modern. Les noies havien de dur vestits actuals que recordessin els vestits grecs – el vestit d’Electra està comprat en una botiga de platja a Roses – mentre que els nois anirien amb vestuari modern del tot. Lògicament, el Cor- Públic, aniria mudat, com abans s’anava al teatre. La feina de la Mari Àngels en aquest sentit, no va deixar res a l’atzar.

L’escenografia era senzilla i preciosa, amb columnes d’un teatre grec en runes, una font amb pedres de l’Empordà recollint l’aigua, dos canelobres amb espelmes de cera d’abella, una safata amb pedres negres com les dels llocs de relax i descans per simbolitzar la tomba d’Agamèmnon, un recipient metàl·lic amb flors seques i un vas també de metall amb llet per fer les libacions.

El terra, una barreja de lloses i sorra com trobaríem en un teatre grec dels que puguem visitar actualment. Tres cadires pel públic, i el piano, a més d’un micròfon de peu. El títol de l’obre projectat al fons de l’escenari i una rampa d’entrada amb quatre torxes.

En aquest moment, l’espectacle està estrenat (9 de novembre de 2017), ha anat a la Mostra de teatre Amateur de Pineda de Mar (28 d’abril de 2018) i s’ha presentat amb col·loqui final, per a estudiats i professors que per un o altre motiu, treballen aquests textos (26 abril de 208). Confiem en poder portar-la a Mostres i Concursos, entre finals de 2018 i principis del 2019.

Aquest és l’enllaç per veure tot l’espectacle. Els que l’hem aixecat, n’estem molt orgullosos.

 

Etiquetes: , , , , ,

Mort d’un Viatjant a La Cate de Figueres

Viatjant pòster FigueresAquest dissabte dia 7 de novembre tornem a la Sala La Cate de FIGUERES. Un espectacle “estrella” per a una programació de professionals on el nostre grup s’hi ha fet un lloc. Willy Loman va formar part de la meva vida com a projecte i des del mes de maig ja és una realitat. L’estrena amb la sala plena, i ara portem Brooklin a Figueres i ja tenim previst un bolo a l’Auditori de Bellavista el 9 de gener de 2016.

El nostre “viatjant” segueix el seu recorregut, els sentiments a flor de pell, el text potent i colpidor, els personatges impecables, i la felicitat d’oferir el nostre treball al públic. Aixecar aquest espectacle va ser fabulós, fer-lo viatjar per Catalunya ens acosta a l’Olimp.DSC03426

 
1 comentari

Publicat per a 4 Novembre 2015 in 4. El meu grup: El Partiquí

 

Etiquetes: , , ,

Mort d’un viatjant. El somni fet realitat

Em diuen que va ser l’any 1972 – jo creia que feia més temps – un programa de teatre a TVE, el mític Estudio 1 ofereix “Muerte de un viajante” d’Arthur Miller, un text imprescindible en el teatre americà i en el teatre universal, no en va les reposicions de les desventures de la Família Loman, han estat posades periòdicament damunt del escenaris tot i que amb menys freqüència del que mereix aquest text fonamental.

José Maria Rodero es Willy Loman, el viatjant somniador que encara creu en l’èxit quan només el fracàs ha aterrat a la seva vida. Abandonat pels clients, incomprès pels fills, només la seva Linda i el bon amic Charly miren d’ajudar-lo a empassar-se el dia a dia. El record del germà triomfador (Ben) li permet un mig somriure i el record d’un temps passat on els projectes encara no havien desaparegut l’ajuda a “seguir somniant” enmig de la tempesta.

Veure aquell espectacle em va marcar, son aquelles coses que passen de vegades a la vida i no en saps veure el motiu, però des d’aquell dia he volgut ser el viatjant, he somniat ser Willy Loman, i entrar a casa amb les maletes de mostraris, abraçar la Linda i apropar-me als meus fills, Happy i especialment Bif, el fill gran que havia de ser GRAN.

Han passat els anys, he donat vida a altres personatges que sempre estimaré – el meu personatge de cada espectacle passa a formar part de la meva història – però Willy Loman era allà, al seu jardí, mirant de plantar pastanagues o escaroles, mirant d’aconseguir unes vendes impossibles i mirant de “reparar” algunes “coses” que havia fet.

 Finalment va sortir el projecte, fa un any aproximadament, vaig trobar la directora que també volia muntar aquest espectacle i em vaig envoltar d’un repartiment molt i molt especial. D’aquí un mes aproximadament serà el gran dia. Després del premi al millor actor al Concurs de Terrassa, de portar “Una ciutat brillant” a la Sala La Cate de Figueres reservada als professionals i d’haver fet un Pitarra a la Sala tallers del TNC, ara apareix la Familia LomanViatjant Pòster v2. El camí dels somnis cada cop sembla més real.

El fet de ser un text poc escollit pels amateurs ens pot afavorir, el temps ho dirà.

 

 

 

 
 

Tallers d’en Pitarra. Associació teatral el Partiquí

Torna el teatre amateur amb el segell de qualitat del Partiquí. Una reestrena molt especial recordant la fita de ser el primer grup amateur que actuava al Teatre Nacional. Van ser quatre grups, però el Partiquí va obrir la Mostra del anomenat Epicentre Pitarra

Dues gatades d’en Pitarra,  L’últim Trencalòs  i Coses de l’Oncle, dues peces breus dels anomenats singlots de l’autor més satíric del segle XIX. Una gran ocasió per veure aquest espectacle per primer cop o per reviure aquella data històrica.

El títol de l’espectacle juga amb la sala “TALLERS” i l’expressió taller de treball sobre, en aquest cas, el satíric autor català.

Divendres 10 d’octubre a les 21,30 h. I dissabte 11 a les 18 hores, a la Sala Jesús Concernau del Centre Cultural La Farinera del Clot.Pitarra Tallers

 
 

Etiquetes: , , , , ,

El teatre amateur arriba a la Sala Tallers

 

trencalòsEl 12 de novembre de 1996, un muntatge dirigit per Josep Maria Flotats, “Àngels a Amèrica” va inaugurar la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya i el 28 de juny de 2014, un muntatge de El Partiquí va obrir la porta del temple als grups amateurs, amb una Mostra al voltant de Pitarra.

El somni s’havia fet realitat, tants i tants cops ocupant les butaques de les diferents sales del Gran Teatre Català, desitjant ser a l’altra banda, a l’escenari i ahir va passar. A les 12 del migdia, sortia per donar la benvinguda al públic que va omplir la Sala Tallers, recordar-los d’apagar els mòbils i recomanant tenir a ma les pastilletes per la tos. Dedicar l’espectacle a l’amic i mestre Jesús Concernau era lògic i obligat. Confio que des del món teatral on treballi ara, tingués una estona per veure’ns.

Que vaig sentir en aquell moment?, vaig trigar més d’una hora a adonar-me’n, quan amb l’espectacle acabat, saludat els amics que van acompanyar-me en aquesta cita especial, i rebent els comentaris dels companys del grup que havien fet el paper de públic, l’emoció es va fer present. Havíem actuat al Teatre Nacional de Catalunya potser per primer cop i dic potser, imaginant o desitjant que hi pugui haver un segon, un tercer…. un quart? Be, be, no continuo….

Sabíem o imaginàvem que l’experiència seria gran però ho va ser molt més, la gent de teatre que treballen al Nacional ens van acollir amb una professionalitat i un sentit de protecció dignes d’agraïment, el nivell d’organització no tenia fissures i en tot moment vam sentir-nos com a casa.

–          Aniria bé un focus per uns llampecs, fet, un micro a dalt, fet, voldria sortir a dir lo dels mòbils, fet, i així fins a l’infinit. Gràcies amics del TNC, ens heu tractat tant be que tornarem…..

El personatge del Narrador de “l’Últim Trencalòs”, el poeta que inventa la “Llegenda romàntica del segle XI, no premiada en los JOCS FLORALS, escrita en vers i en català del que ara es parla” – tal com la va descriure l’autor – serà sempre un personatge especial, el personatge que em va dur a la mítica Sala Tallers, el personatge a qui vaig donar vida en una sala professional plena de gom a gom i que va assolir la fita de fer realitat un vell somni. Les “Gatades” d’en Pitarra son això, animalades i astracanades de marca major, però ens van obrir les portes del Gran Teatre, i això marcarà sempre un abans i un després.

Si el 2013 va ser l’any del premi al millor actor al concurs de Terrassa, el 2014 es el de les sales professionals, primer La Cate de Figueres i ara la Tallers del Nacional.

“A qui no fa esgarrifar?”DSC01241

 

 

 
 

Etiquetes: , , , ,