La doble vida del speaker

Tres minuts per explicar la meva doble activitat d’actor i muntanyenc, amb motiu del meu 4art any de conductor de la Mostra d’audiovisuals i fotografia de Muntanya de Sant Martí.

 

Las leyes de la frontera. La dificultat de recomanar un llibre que m’ha encantat

Havia tingut un mal dia, sortosament ja no recordo el motiu – sempre serveix eliminar els mals dies quan fas la tria del que cal recordar – i tenia la idea que fer-te un regal era una bona forma de combatre la part fosca del viure. Vaig anar al centre cultural que presumeix de tenir els preus més econòmics, i vaig anar directament al racó de la lectura. Tenia previst demanar per Nadal el darrer llibre de Javier Cercas, “Las leyes de la frontera” però no vaig voler esperar i el vaig comprar. Vaig conèixer Javier Cercas com la majoria, per “Soldados de Salamina” un llibre que vaig llegir en una tarda, i em va semblar genial “Anatomia de un instante” sobre els fets de l’intent de cop d’estat del febrer del 81, era lògic tornar a l’autor que duia, al menys per mi, un cent per cent d’efectivitat. L’he tingut uns quants dies preparat, a ma però sense obrir – quan tinc un paper de teatre per estudiar no puc llegir gaire – i un dia d’aquest el vaig començar, va sobre uns personatges de la meva joventut, sobre els “quinquis”, la denominació d’origen dels delinqüents juvenils dels inicis de la meva vida adulta, és a dir que parla d’uns fets que jo vaig viure tot i que de lluny. La història parla d’un tal Zarco, però  s’endevina el conegut “Vaquilla”, les pelis del Jose Antonio de la Loma, parlava doncs, de fets que em recordaven temps passats. Ara mateix l’he acabat, m’ha encantat, Cercas segueix amb el cent per cent d’efectivitat pel que a mi respecta.  No puc recomanar-lo a tothom, possiblement el tema li resulti “xinés” a la gent jove, i potser a d’altres no els faci ni fred ni calor, però està escrit d’una forma brillant, com si es tractés d’un autor que parla amb tres persones per poder escriure les memòries d’una d’elles, i enllaça les converses creant addicció. Fins a la darrera pàgina et pot fer variar el sentit d’alguns fets, i m’ha passat allò de voler avançar però fer-ho a poc a poc per por d’acabar el llibre. Després d’això espero en candeletes el proper “Cercas”, des que vaig perdre el “Manolo” i els seus Carvalhos, no havia trobat un escriptor de capçalera. Crec que ja el tinc. Ja només falta que sigui tan prolífic com el Pedrolo o el Terenci, i que de tant en tant pugui anar a la Llibreria a buscar el darrer. Quan un llibre enganxa t’aporta serenitat, plaer i pau interior, tots els problemes els tenen els personatges, i tu els vius amb intensitat externa. Quina gran cosa que algú t’ensenyi a llegir. En tota l’extensió de la frase.

 

El regal més valuós

Des de sempre, o almenys des que jo tinc records, el dia de Nadal s’ha escrit amb majúscula per ser el dia més important de l’any, el dia mític – personalment he mitificat el 8 d’octubre en un rampell d’egolatria  que em concedeixo per recordar-me que soc humà – el dia que ningú no ha d’estar sol a casa seva – els altres 364 no passa res? – el dia que resulta dur treballar-lo tot i que  actualment és més dur no treballar aquest dia pel fet de no treballar-ne  cap, i també es el dia on ens agrada regalar-nos coses i aquí és on volia arribar. Que vol dir regalar? Quin significat té aquest gest sovint criticat, d’altres cops reivindicat com una mena de “suplici” buscant infatigablement l’objecte del fet? Jo ho tinc clar, és una d’aquelles idees que difícilment em faran canviar, regalar o millor dit fer un regal és l’objectivació de l’estimació que sents per a algú i per això els regals tenen el valor que tenen i com podeu imaginar no em refereixo a l’etiqueta que volen arrencar-te a la botiga i que personalment mai m’ha preocupat eliminar. Comprar alguna cosa per a algú, pensar en el que li agrada, dedicar-li el teu pensament… si els pensaments es poguessin embolicar de regal….es clar que potser no faria ni falta embolicar-ho, però sí, ara penso que el fet d’embolicar un regal, és l’altre moment que dediques a la persona destinatària, posant-li una mica més de tu – els regals cal embolicar-los personalment encara que no siguis traçut amb el paper i la cinta adhesiva – Per tot això, el millor regal no és mai el més car, no és la peça de marca, no ha de ser la joia preciosa, el millor regal és el personalitzat, el regal que la teva gent et fa amb la seva imaginació i la seva traça personal, el regal que comporta dies de disseny i hores de realització, el regal que és per tu i per quasi ningú més, el que expliques als teus amics, el que més t’enorgulleix de rebre i d’aquests n’he tingut uns quants aquest Nadal. Diu el savi Moisès Broggi que  “Si lleveu al món l’amor i l’amistat, tot el que hi resta és menyspreable”, i pensant una mica en això confirmo una sospita que tenia de fa temps, tot el que necessito per ser feliç ho tinc al meu voltant i per això visc al paradís… i menjo pomes sense problemes.

P.D. Si has arribat aquí demostres un interès pels meus pensaments i només per això t’estic agraït i t’ofereixo els millors desitjos, això sí, embolicats personalment. Prova de ser feliç i seràs al camí correcte per aconseguir-ho.

Carles

 

Premi de blocaires

Amb menys d’un mes de vida, el bloc Paisatge teatral ha rebut dos premis atorgats per Allegir,  El Liebster Award i el The Versatile Blogger Award. Estic encantat

Sembla que són dos premis que s’atorguen entre bloggers per tal  de donar a conèixer blocs minoritaris que tinguin menys de 200 seguidors. Quin honor!

Ara toca, doncs, fer la corresponent tria de 5 blocs a qui atorgar els premis seguint les normes següents:

1. Copiar i enganxar el premi en el bloc
2. Fer conèixer i enllaçar el bloc que te l’ha atorgat
3. Premiar 5 blocs amb la condició que tinguin menys de 200 seguidors i fer-los saber que  els hem atorgat el premi.
4. Confiar que continuaran la cadena premiant  5 dels seus blocs preferits.

I el nostre veredicte és:

Bloc de Muntanya d’Enric Puig Parreño, per la seva estima a la natura i la seva dedicació i companyia als més novells

Bloc de Pau Bacardit, un gran home de cine que parla de teatre, amb qui he compartit alguns projectes artístics

Can Misèries, un bloc de cuina low cost, amb plats elaborats per a gent amb poques ganes de gastar

Voltar i Voltar, un bloc de viatges i d’activitats culturals d’un home que estima el teatre, en Miquel Gascon

Maike disseny, el bloc que la Mari Angels va crear per fer-nos partícips de la seva nova vida. Un bloc de roba amb gust per a tots els gustos.

 

Va passar, avui ho he recordat, i ho vull compartir

Les tres de la tarda, he sortit de casa després de dinar – no gaire, la veritat – i vaig cap a la feina acompanyat de les cançons d’en Llach que recorren incansables el trajecte entre el meu mp3 – senzillet – i la meva orella. Baixo les escales del metro i prenc la meva T10 per obrir-me pas cap a l’andana on el ferrocarril soterrat em conduirà al vell Paral·lel on treballo i no pas de vedette. Un senyor, potser una mica més gran que jo em mira com si em conegués, enretiro l’auricular de la meva única orella útil i escanejo a velocitat de banda ampla el meu disc dur  en concret la carpeta de persones conegudes. Els resultats de l’operació no son gaire satisfactoris, crec que la fesomia no em resulta desconeguda però no soc capaç de posar-li nom ni ubicació. L’home m’interroga
-Ets en Carles oi? – veig que l’home va ben encaminat –
Sí, li responc, però mantinc una mica la intenció esperant que ell es descobreixi una mica i jo el pugui recordar
– Nosaltres – algú més, que comparteix vida amb ell queda inclòs en la conversa – som socis del Partiquí, coneixem al Jesús Concernau – jo també el conec, penso i també soc soci del Partiquí –
i… vaja que ens agrada molt com actues – somric mig agraït i mig content del que em diu – el primer cop que et vam veure feies una obra de la Montserrat Roig – visca! Un cop més algú se’m dirigeix com a actor a causa d’aquest personatge tant carismàtic per mi – i un calfred que s’origina a l’esquena s’escampa pels braços creant allò que col·loquialment li diem “pell de gallina”
– Sí, és la meva obra preferida, moltes gràcies…
Fa dies que et veia i que et volia saludar – diu l’home patint per no entretenir-me més del conte –
Doncs moltes gràcies, -llavors em diu el seu nom – encaixem i ens acomiadem amb un “encantat de conèixer-vos  que expresso amb la major sinceritat
Entro al metro content i per un moment imagino moltes coses, coses que podrien haver estat i que potser seran i somric sense preveure si algú em mira i pensa que estic sentint un programa de ràdio d’aquests que fan riure… no saben que aquesta petita conversa m’ha alegrat el dia.

 

M’han regalat un bloc!

Jo encara no ho sé, però la meva família m’està preparant un regal molt especial pel meu aniversari: un bloc! Un espai on poder escriure sobre allò que més m’agrada: el teatre.