De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda

Que la Companyia La Calòrica trenca esquemes ja no és un secret per a ningú, i el seu camí cap al cel va a tota màquina. Dels teatres petits a la Beckett, al Lliure  i ara al TNC.

Alguns dels seus títols són llargs, com aquells plats que ocupen dues rengles a la carta dels restaurants, mirant d’explicar-te amb tot detall el que seria un fricandó o una tempura. Son molt bons, i donen molta feina, no vols perdre’t ni un sol detall de les seves cares, dels seus gestos i tot i que s’exposen en línia, resulta quasi impossible seguir-los a tots.

Xavi Francès, Aitor Galisteo-Rocher (en molts moments em recorda l’Angel Llàcer ), Esther López, Marc Rius i Júlia Truyol, conviden Mónica López a treballar amb ells – aspecte que participa de l’argument de l’espectacle – i li posen una pressió brutal per poder seguir-los. Alguns d’ells els hem vist en altres muntatges amb altres directors, però el segell Calòrica segueix el camí de l’Antonietes, La Perla 29 o del Dagoll Dagom, un segell personal d’aquells que garanteixen la recomanació per als més teatraires o per als que s’han matriculat fa poc en aquesta filosofia de vida.

L’excusa és el canvi climàtic,  els congressos o les reunions d’escala, tant li fa, l’exhibició interpretativa dels calòrics no pot deixar fred ningú – perdoneu l’acudit fàcil -. La posada en escena, lluny dels escenaris faraònics, resulta impecable en la seva senzillesa, i això  que no hi falta de res. El camió que els espera a la sortida mentre el públic surt ordenadament cap al carrer, no és poca cosa, però l’espectacle pot anar de bolos i això és un punt molt important, sobretot per als que, com nosaltres, vam badar al TNC i sentint els comentaris entusiastes dels nostres confidents teatrals, la possibilitat Teatre Jardí de Figueres va ser una nova opció.

Encara els queden bolos, i no seria mala idea programar de nou aquest espectacle, ara que en temps de restriccions, resulta més complicat augmentar la immunitat cultural. Era un vespre fred, però la Calòrica ens va facilitar escalfar-nos les mans aplaudint amb intensitat.

Grans, molt grans.

P.D. La reunió de veïns, el mossèn del Congrés o la gamba cantant el “Soy Rebelde”, són impagables, i això que anar als bolos encara surt més econòmic.

Que collons espera el Procicat per permetre canviar de comarca per anar a jugar, als museus, als concerts o al teatre? Que l’exercici està bé, però exercitar la ment encara més. Algú sap si hi ha teatres a Andorra?

 

La nit de la Iguana. La costa del Pacífic a la Gran del TNC

Tot i que ja hi estem acostumats, les demostracions de poder escenogràfic, de vegades, ens complauen, acceptem l’exhibició d’escenaris faraònics, en bé de determinats espectacles, i els personatges turmentats d’en Tenessee Williams, es digereixen mol millor a la terrassa del Costa Verde, encara que l’oferiment de  ron-cocos no passa de ser una promesa electoral en temps de mascareta i distància.

Tot i que el meu autor ianqui preferit és l’Arthur Miller, no hi ha dubte que l’autor del Tramvia més ben anomenat i tota la resta de personatges sortits de la seva imaginació, formen part d’un univers teatral on cal tornar-hi de tant en tant.

Carlota Subirós tira de pressupost per muntar una escenografia espectacular que promet des que darrera la teva mascareta, baixes les escales de la Massagran del TNC, darrerament amb el públic separat, potser per evitar els espectadors que comenten els espectacles en veu alta. L’escenografia et porta directament a la costa del Pacífic, a Mèxic, on els “chicos” Pancho i Pedro, preparen l’entrada triomfal de la Maxine, que tot i ser fora de temporada, ens ofereix quedar-nos un parell d’hores al seu hotel. I això que en aquell moment encara no sap que es a punt d’arribar en Shannon, amb un grup de professoretes de l’Institut Baptista Femení de Blowing Rock, Texas i la nena de catorze anys que és un prodigi musical.

El quartet principal de l’espectacle el completen el Nonno i la Hannah, avi i neta que miren de sobreviure mentre ell treballa per acabar el seu darrer poema

“… Oh, no podries triar, dolç coratge

un nou indret per fer-hi també estatge?

no únicament en un arbre daurat

sinó al meu cor, que viu tan espantat”

Nora Navas, Joan Carreras, Lluís Soler i Màrcia Cisteró, interpreten amb solvència i seguretat, marca de la casa, els turmentats personatges de l’autor, i ho fan amb tanta facilitat, que no t’impressionen gaire, doncs senzillament els veus, i t’hi sents més o menys identificat, i passen les dues hores sense adonar-te de que no ets a la terrassa del Costa Verde aguantant nazis borratxos que celebren els bombardejos de Londres, o mirant d’entendre els motius de la Charlotte, per estimar en Shannon, l’home d’església que tothom estima sense ell voler-ho.

La nit de la Iguana no és el millor text  de l’autor de Mississipí, i possiblement el muntatge de la Carlota Subirós no és el millor espectacle que veurem aquesta temporada, però un teatraire ha de tornar de tant en tant als personatges clàssics, que sempre t’ofereixen noves lectures. Un espectacle gran que rarament sortirà…. no canten prou per girar pels teatres d’òpera, que podrien suportar una escenografia faraònica com aquesta.

Una bona forma de començar la Setmana Santa, on sempre preferiré el teatre que les processons.

• “Collons, ja estic vestida”
• “Collons, estic marejat de tanta febre que tinc”
• Collons, quines ganes tenim d’anar al teatre
• Collons, aquesta s’acaba aquesta setmana, el comentari va tard.

 

Maremar, el musical compromès

El teatre, en la seva funció de servei públic, posa el punt de mira sobre conflictes que no podem o no volem veure, i s’aprofita de la nostra indefensió asseguts a la butaca, per sacsejar el nostre enteniment i la nostra consciència, i mostrar-nos la cruesa i la grandesa del gènere humà.

La Mediterrània ja no és la font d’inspiració que va ser, el pont de cultura i de somnis de tantes generacions, ara ha esdevingut cementiri d’il·lusions i trencament de futurs imaginats millors, de tantes persones que deixen la seva terra confiant en l’acollida del món més ric, un món, on els dirigents tornen a mirar el seu propi interès, que no passa, fora d’alguna fotografia escadussera, per acollir aquells que no poden comprar el producte.

Maremar va de tot això, utilitza un clàssic – com sempre fa el teatre – de Shakespeare, “Pèricles, príncep de Tir”, per mostrar la crueltat, la de les persones i la del mar. La deessa Diana – Mercè Martínez – , esdevé la narradora de la història de Pèricles, que fuig de la persecució d’Antíoc a bord de la seva nau – alguna cosa més que una patera, però amb un destí també incert -. Pèricles es casarà amb Thaïsa i d’ells neix Marina – nascuda al mar enmig de la tempesta. La suposada mort de tots tres, esdevindrà per un cop en la tragèdia grega, un miratge i finalment es produirà l’esperat retrobament en l’escena del “Núvol blanc” on la veu prodigiosa de l’Elena Tarrats i el rostre impagable del Roger Casamajor, composaran un dels moments àlgids de la història, sense oblidar, es clar, les Corrandes de l’Exili, esdevingudes tema principal del teaser de l’espectacle.

Els musicals mai han estat el meu gènere favorit. N’he vist dos a Broadway per allò de ser imprescindible si vas a New York, i un a Londres, si fa no fa pel mateix. Aquí, a casa, potser quatre o cinc  i poca cosa més, però ara es tractava de Llach i de Shakespeare, i tot recordant  que ja fa 40 anys que Antaviana ens va captivar a tots, calia tornar a Dagoll Dagom, a qui tenia abandonats des del primer Mar i Cel.

Les coreografies són impressionants, amanides amb projeccions de mar i de refugiats, un mar sense pietat per aquells que l’han vist com el camí cap a un món millor. Aquests actors i actrius d’avui dia ho fan tot. Canten, ballen, interpreten…. l’espectacle total.

Vaig sortir del teatre emocionat i decidit, decidit a tornar-hi. Confio que el boca-orella mantindrà Pèricles lluitant damunt el vaixell  durant uns quants mesos, doncs em queda molta feina a fer. Recomano fila 6-7, no massa a prop, per copsar tota la grandesa de l’espectacle. A mi, que m’agrada primera fila – ahir era a la tercera -, crec que val la pena prendre una mica de perspectiva.

Maremar és un espectacle coral on l’ànima antiga de la Elena Tarrats, ha de sorprendre tothom qui no l’hagi vist cantar – a “l’ànec salvatge” sorprenia però no cantava – i qui pensi que el Roger Casamajor només és un intèrpret de gran qualitat, s’endurà la sorpresa de veure’l “cantant trist  les ànimes que corren com rius paral.lels”. Anna Castells,  Cisco Cruz,  Marc Pujol, Aina Sánchez, Marc Soler, Marc Vilajuana i la ja anomenada Mercè Martínez, estan fantàstics. Els canvis de personatge,  el ball, les cançons, flueixen damunt l’escenari i s’escampen pel pati de butaques amb les primeres onades de l’espectacle. Públic dret, obligant-los a sortir molts cops a saludar, va ser la part positiva del final de l’espectacle. La negativa? Doncs això, que s’havia acabat. Us deixo que vaig a buscar entrades per a un altre dia

 

Victòria d’Enric V. Un èxit esperat que ja no sorprèn.

 

Estarem d’acord que el reclam Shakespeare  facilita sortir de casa amb les entrades a la butxaca, o al mòbil, que tot canvia. Si afegim el segell Lliure, l’assegurança comença a tenir pes, i després del que vam veure la temporada anterior amb l’invent del Pasqual anomenat Kompanyia, he de dir que anava tranquil i segur de la tria, i d’haver embarcat un cop més, a la meva companya habitual.

Victòria d’Enric V és un d’aquells textos de Shakespeare on hi surten batalles que resultarien pesades vistes en cinema on  caps tallats i sang a dojo arribarien a cansar els que volem anar de cara al centre del conflicte. En teatre és una altra cosa, el teatre sempre és una altra cosa i les escenes de lluita permeten fer volar la imaginació dels directors, per aconseguir una plasticitat emocionant, deixant el text del personatge turmentat, totalment equilibrat amb el paisatge escenogràfic.

La Kompanyia rendeix al cent per cent, no sé  si per la pressió que fa tenir el director en escena, o el bateria del grup català més famós del moment, però resulta impossible destacar algú en un treball coral perfecte.  Ja sé que és  inevitable tenir preferències, generalment per moments concrets de l’espectacle o per afinitat públic- actor amb determinat artista, i ja que m’ho demaneu – m’ho demaneu realment? – he de destacar en Pep Ambrós – m’he postulat com a president del seu club de fans que no sé si existeix – pel seu treball impecable en un paper poc lluït, i moments impagables del David Verdaguer – a qui últimament, totes li ponen – com l’escena  abans de la batalla on canta  assegut al terra, esquena per esquena amb la Maria Rodriguez..

La primera hora i mitja et demostra que has anat a veure un Shakespeare, amb personatges secundaris de gran potència, protagonistes potents i aquells minuts sobrants que sempre hi ha i que et fa pensar que el bo d’en William cobrava per full escrit, però els darrers 15 minuts, a partir de la pluja – i ho deixo aquí – són impagables. No resulta senzill deixar amb l’ai al cor, amb la boca oberta, amb la respiració tallada, en una escena de tots els actors i actrius, però de vegades… aquestes coses passen.

L’afegit de la música en directe de l’Arnau Vallvé, el bateria de Manel, el mateix Pau Carrió, que demostra que igual fa un cosit que un rostit, i de la Laura Aubert que fa la seva aportació musical al contrabaix  a més dels seus dos personatges – un molt més clavat que l’altre al meu parer –  resulta un llaç perfecte a un regal per al públic assistent.

La temporada comença forta al Lliure de Gràcia, ara toca  comprar els abonaments.

 

Una Ciutat brillant. Aquest cop a Figueres

El dissabte 15 de març a les 21,30  “Una ciutat brillant” a la Sala La Cate de Figueres. Un any després del premi al Concurs Ciutat de Terrassa, John torna a la consulta de l’Ian i de nou aparèixen els fantasmes.

L’espectacle dels quatre personatges aclaparats pel sentiment de culpa torna a oferir-se al públic assedegat d’espectacle.  Sentim l’orgull d’actuar en una sala on els professionals fan la seva feina i tenim la pressió d’una responsabilitat afegida. Estem a punt, vibrem en els darrers assajos, i comptem les hores que falten pel debut.

“Dormo unes quantes hores però es com si alguna cosa dintre meu volgués mantenir-me despert tota la nit”

Les paraules de John es fan realitat. Necessitem el caliu del públic i garantim una hora i 45 minuts de tensió escènica.  La vanguardia també ho anuncia

 

Primer premi d’actor al Concurs de teatre de Terrassa

Quatre de la tarda del que sembla ser el primer dia d’estiu o potser de primavera xafogosa. Aquest matí hem estat a Terrassa a l’acte de lliurament de premis del XXXIXè premi ciutat de Terrassa de teatre. Primer premi al millor actor pel meu paper de John a “Una ciutat brillant”. Es tanca el cercle, al menys fins al maig, alegria brutal i emoció un cop recollit el guardó. És el meu primer premi individual, l’any passat vam aconseguir el premi al millor espectacle del Centre Moral de Gràcia amb “Els Justos”, però d’alguna forma les emocions viscudes damunt l’escenari  aquella tarda del 17 de març, s’han vist reconegudes pel jurat del concurs. Després del premi de poder actuar, de viure aquella tarda, de recollir felicitacions del públic, tanco de moment el cercle emotiu de Dublín, a la consulta de l’Ian, injustament oblidat en el palmarès.

El proper 24 de maig al vespre i el 25 a la tarda, tornarem a Dublín, aquest cop a casa nostra, a la Farinera, i tornaré a viure una experiència difícil d’oblidar.

Gràcies Manel per oferir-me el paper, per la confiança, gràcies al suport dels meus amics que representen l’energia que em fa  invencible, i gràcies als companys del grup que van fer possible aquest espectacle. Vaig acabar sense veu per una faringitis que no va impedir-me actuar.  Estic radiant i per celebrar-ho… vaig al teatre a veure els meus col·legues, en aquest cas els feréstecs del Lliure.