RSS

Category Archives: Uncategorized

Victòria d’Enric V. Un èxit esperat  que ja no sorprèn.

 

IMG_3011Estarem d’acord que el reclam Shakespeare  facilita sortir de casa amb les entrades a la butxaca, o al mòbil, que tot canvia. Si afegim el segell Lliure, l’assegurança comença a tenir pes, i després del que vam veure la temporada anterior amb l’invent del Pasqual anomenat Kompanyia, he de dir que anava tranquil i segur de la tria, i d’haver embarcat un cop més, a la meva companya habitual.

Victòria d’Enric V és un d’aquells textos de Shakespeare on hi surten batalles que resultarien pesades vistes en cinema on  caps tallats i sang a dojo arribarien a cansar els que volem anar de cara al centre del conflicte. En teatre és una altra cosa, el teatre sempre és una altra cosa i les escenes de lluita permeten fer volar la imaginació dels directors, per aconseguir una plasticitat emocionant, deixant el text del personatge turmentat, totalment equilibrat amb el paisatge escenogràfic.

La Kompanyia rendeix al cent per cent, no sé  si per la pressió que fa tenir el director en escena, o el bateria del grup català més famós del moment, però resulta impossible destacar algú en un treball coral perfecte.  Ja sé que és  inevitable tenir preferències, generalment per moments concrets de l’espectacle o per afinitat públic- actor amb determinat artista, i ja que m’ho demaneu – m’ho demaneu realment? – he de destacar en Pep Ambrós – m’he postulat com a president del seu club de fans que no sé si existeix – pel seu treball impecable en un paper poc lluït, i moments impagables del David Verdaguer – a qui últimament, totes li ponen – com l’escena  abans de la batalla on canta  assegut al terra, esquena per esquena amb la Maria Rodriguez..

La primera hora i mitja et demostra que has anat a veure un Shakespeare, amb personatges secundaris de gran potència, protagonistes potents i aquells minuts sobrants que sempre hi ha i que et fa pensar que el bo d’en William cobrava per full escrit, però els darrers 15 minuts, a partir de la pluja – i ho deixo aquí – són impagables. No resulta senzill deixar amb l’ai al cor, amb la boca oberta, amb la respiració tallada, en una escena de tots els actors i actrius, però de vegades… aquestes coses passen.

L’afegit de la música en directe de l’Arnau Vallvé, el bateria de Manel, el mateix Pau Carrió, que demostra que igual fa un cosit que un rostit, i de la Laura Aubert que fa la seva aportació musical al contrabaix  a més dels seus dos personatges – un molt més clavat que l’altre al meu parer –  resulta un llaç perfecte a un regal per al públic assistent.

La temporada comença forta al Lliure de Gràcia, ara toca  comprar els abonaments.Enric V

Anuncis
 
2 comentaris

Posted by a 5 Octubre 2014 in Uncategorized

 

Etiquetes: , , ,

Una Ciutat brillant. Aquest cop a Figueres

SONY DSCEl dissabte 15 de març a les 21,30  “Una ciutat brillant” a la Sala La Cate de Figueres. Un any després del premi al Concurs Ciutat de Terrassa, John torna a la consulta de l’Ian i de nou aparèixen els fantasmes.

L’espectacle dels quatre personatges aclaparats pel sentiment de culpa torna a oferir-se al públic assedegat d’espectacle.  Sentim l’orgull d’actuar en una sala on els professionals fan la seva feina i tenim la pressió d’una responsabilitat afegida. Estem a punt, vibrem en els darrers assajos, i comptem les hores que falten pel debut.

Dormo unes quantes hores però es com si alguna cosa dintre meu volgués mantenir-me despert tota la nit

Les paraules de John es fan realitat. Necessitem el caliu del públic i garantim una hora i 45 minuts de tensió escènica.  La vanguardia també ho anunciaTerrassa criticaIMG_0481

 
Deixa un comentari

Posted by a 1 Març 2014 in Uncategorized

 

Primer premi d’actor al Concurs de teatre de Terrassa

IMG_0481Quatre de la tarda del que sembla ser el primer dia d’estiu o potser de primavera xafogosa. Aquest matí hem estat a Terrassa a l’acte de lliurament de premis del XXXIXè premi ciutat de Terrassa de teatre. Primer premi al millor actor pel meu paper de John a “Una ciutat brillant”. Es tanca el cercle, al menys fins al maig, alegria brutal i emoció un cop recollit el guardó. És el meu primer premi individual, l’any passat vam aconseguir el premi al millor espectacle del Centre Moral de Gràcia amb “Els Justos”, però d’alguna forma les emocions viscudes damunt l’escenari  aquella tarda del 17 de març, s’han vist reconegudes pel jurat del concurs. Després del premi de poder actuar, de viure aquella tarda, de recollir felicitacions del públic, tanco de moment el cercle emotiu de Dublín, a la consulta de l’Ian, injustament oblidat en el palmarès.

El proper 24 de maig al vespre i el 25 a la tarda, tornarem a Dublín, aquest cop a casa nostra, a la Farinera, i tornaré a viure una experiència difícil d’oblidar.

IMG_0479Gràcies Manel per oferir-me el paper, per la confiança, gràcies al suport dels meus amics que representen l’energia que em fa  invencible, i gràcies als companys del grup que van fer possible aquest espectacle. Vaig acabar sense veu per una faringitis que no va impedir-me actuar.  Estic radiant i per celebrar-ho… vaig al teatre a veure els meus col·legues, en aquest cas els feréstecs del Lliure.

 
7 comentaris

Posted by a 13 Abril 2013 in Uncategorized

 

Una historia catalana. Dues hores cinquanta buscant la nansa.

La temporada passada no em va cridar l’atenció, em vaig imaginar un “remember” d’aquella cançó de la Trinca barrejant els indis amb els catalans doncs d’alguna banda havia tret que la cosa era un western. Els resultats deurien ser prou fins al punt d’obrir la Sala Massagran del TNC a un dramaturg jove sortit del projecte t6 i que també va triomfar amb Pàtria – hi hauria força a parlar d’això – per reestrenar l’espectacle de la Tallers – ara tancada, snif –

Aquesta temporada, calculant els espectacles del meu abonament vaig tornar a deixar-la de banda però els comentaris a la xarxa gairebé m’hi han portat, a base de suplement aprofitant els dijous sense IVA.

TNC_2La primera confirmació d’aquesta nit de teatre és que “la primera idea sempre és la bona”, la segona confirmació es que el Borja Espinosa és molt més alt que el que semblava fent de Starsky a Plats bruts i la tercera es que per tractar lo “rars” que son a “lo Pallars” prefereixo Gran Nord – per cert, a punt d’estrenar segona temporada-

Res a dir del treball dels actors doncs compleixen amb professionalitat, però tenen poques possibilitats d’optar a premi. A destacar la “ballaruga” del David Bagés fent de pijo amanerat, per mi el moment culminant de l’espectacle.

M’he passat dues hores i cinquanta minuts buscant la nansa per on poder agafar l’espectacle i no ho he aconseguit. Potser el problema és meu però, que volia explicar en Casanovas? Que te a veure Lo Pallars o Tor amb el Comandante cero i la seva revolució, o els quinquis de la Mina, increïblement associats per via carnal amb la filla pija del constructor ric – això no cola ni de conya –

Amb la presentació del Borja Espinosa ja he començat a patir, sonava a justificació, a demanar que portem els nostres amics al teatre ni que sigui pel títol de l’obra i que per cert encara em fa dubtar. Els primers minuts de l’espectacle han confirmat els pitjors presagis i ni el quadro plàstic tipus Sergio Leone del final del segon acte aconsegueixen variar la tònica. Per fi surt el western que jo esperava veure…. uuuuffff quan veia que el final era a prop – no per res sinó per l’hora – em preocupava si sabrien acabar-ho… “no pot ser” m’he sentit comentar interiorment, no pot ser que aquest espectacle hagi estat una sorpresa de la temporada anterior i que s’hagi tornat a programar. Els aplaudiments finals amb públic dret m’ha fet dubtar de la meva capacitat d’espectador…. però he seguit sense trobar la nansa per enlloc. Ho sento molt, preferiria parlar-ne be però de petit em van ensenyar a dir sempre la veritat.

 

Etiquetes: , , , , , ,

La darrera escena de la gran Lizaran

Lizaran-TNC-Escenes-TERESA-MIRO_ARAIMA20130111_0185_12Dissabte al migdia, assegut al sofà rebo la notícia, la Lizaran fa el seu darrer cop de cap, mentre la immensa platea de tots aquests anys de creació aplaudeix dreta, oferint el premi més preuat per  la gent de teatre. El somriure malèvol, la ganyota irònica, la satisfacció dissimulada per mantenir la situació i el públic rendit a la qualitat. Sembla que la Lizaran decideix anar a fer teatre a un altre lloc, la Terra l’hi ha quedat petita, necessita nous projectes, noves emocions, aquí ho ha viscut tot i no te pietat, ens deixa orfes però ens prohibeix plorar, aquí només plora ella i quan cal fer-ho, si el personatge ho demana, si el director pacta amb l’actriu la postura escènica de la tristesa. Anys i anys de cultura, de sentiments sacsejats, d’impressions a tots els òrgans del cos,giren pàgina i fan fosc. Enmig de l’escenari la presència, el poder, la tempesta de sensacions,acota lleugerament el cap per permetre’ns afegir-nos a la seva festa, i somriu pensant que és el darrer cop que ens ho permet, que ja n’hi ha prou, que ja ens ha ensenyat a caminar sols entre butaques, que ens ha deixat el camí prou marcat i que marxa. Seguim aplaudint, les mans vermelles comencen a demanar treva però la Lizaran ens fa continuar, a partir d’avui reviurem tot el que ella ens va fer viure, i ens adonarem, si es que encara no ho saviem, que el dotze de gener de 2013, una Bèstia de teatre va passar a la posteritat. Crec que la Lizaran preferiria que l’anomenés així que no que digués, una dama de l’escena. Gràcies per tot, i pensa que si algú ens confirma que has esdevingut Eurídice, reconvertits en Orfeus anirem a buscar-te, cantarem per convèncer les guardianes i fins i tot correrem el risc de tombar-nos a darrera hora i perdre-ho tot.

No descansis en pau, segueix interpretant com ho vas fer per nosaltres.

 
6 comentaris

Posted by a 12 gener 2013 in Uncategorized

 

Els nostres tigres beuen llet. El trobador del món bonic obre la porta gran del TNC

Un capvespre de vacances de Nadal just a l’inici d’un any que tots ens volen pintar fatal és el moment ideal per sortir de casa cap al monumental temple que en Pujol va regalar al seu Cyrano particular. Entrem els primers a la immensa graderia de la sala que cada cop veig més gran i poc a poc es van omplint les butaques de gent jove, molt jove… que sap que no va a veure un musical però que han estat arrossegats pels actors que encara van a escola. Crec que la mitjana d’edat va pels 18 anys i encara perquè alguns “veterans” la fem pujar.

big_Foto_Albert_Espinosa_2A_David_Ruano_TNCVaig descobrir l’Espinosa fent comentaris de cinema, parlant de les seves “pelis” favorites, era un nen gran i era un gran nen, algú que possiblement va madurar de pressa per culpa del càncer però que va decidir plantar-se i mirar i sobretot descriure el món amb els seus ulls d’infant entremaliat. Després de llegir el Món groc vaig dedicar-li un altar i per això em fa por ser poc objectiu al jutjar el seu treball teatral més important fins ara.

El món petit de l’Espinosa semblava més adequat per la sala petita o fins i tot per la sala tallers reconvertida en una habitació de jugar, però la immensitat de la sala gran…. feia una mica de respecte. Només pujar el teló ens adonem d’un dels motius que poden explicar-ho, l’escenografia ens situa a un camp de futbol potser d’una gran casa o d’un parc proper, un d’aquells camps on es formen els futbolistes del futur, i cinc adolescents juguen a pilota cremant energies de forma vertiginosa. Els fills del director de cine (Andreu Benito) preocupat per la salut de la seva estimada miren d’omplir l’escenari i de cridar l’atenció del públic de la seva edat. No n’hi ha cap de grassonet, tots marquen musculatura potser per allò de l’homenatge al Rocco i els seus germans, tot i que costa d’acceptar si vols la realitat. El públic més gran espera nous missatges per connectar amb l’espectacle, on  no triga gens la presència de la malaltia, aquest cop en forma d’una cosa hereditària que provoca baixades de tensió i desmais. He de confessar que vaig passar por, i no pas per la salut dels germans futbolistes sinó pel caire que prenia la situació. Uns desmais que fan riure al públic, un pare sever i draconià potser passat de voltes, encarnat per un actor que traspua bondat, un robatori d’anells que recorda Beau Geste i els actors jovenets lluint el que fa uns anys s’anomenava cossos Danone. Com que al teatre s’hi va a treballar no vaig perdre ni un segon i vaig buscar el que el Peter Pan català pretenia explicar-nos. Què feia aquest pare dolent entre els textos de l’Espinosa? No em puc despistar, els nois jovenets són substituïts pels seus personatges grans i en Carreras, el Garrido, el Rifé – el metge bo de polseres vermelles – l’Herrera i el mateix Espinosa prenen el relleu i ens condueixen vint anys més tard on una sorprenent Clara de Ramon – per a  mi la millor de l’espectacle – porta l’estimació damunt l’escenari. Espinosa comença a emocionar el personal, algunes adolescents s’obliden dels nens que han vingut a veure i entren en el drama familiar, aquest és el meu Espinosa, l’home capaç de relatar el món on m’agradaria viure i començo a oblidar el partit de futbol massa llarg del començament, i la mala llet del director Benito, que té massa pinta de bon home per creure’l com a pare “malparit”. Una hora i mitja més tard les coses canviaran però ja em permetreu que sigui discret en bé d’omplir les butaques del Temple en els propers dies.

Aquest espectacle és una història d’amor portada al límit, tal i com fa sempre l’enginyer dels sentiments, format als hospitals més que a l’ESCAC, no busqueu personatges de Txèkhov ni de Shakespeare, no hi ha els turmentats de Miller, tot i que el germà gran s’hi acosta en algun moment, i no hi ha els guions enrevessats de Mamet, hi ha un homenatge al cinema, al futbol que el nostre Petit Príncep tant estimava abans d’acomiadar-se de la seva cama, i hi ha un homenatge als sentiments. Sigueu persones grans quan éreu petits i Peter Pan us signarà l’espectacle amb la dedicatòria més bonica que hagueu pogut imaginar. Val la pena baixar les escales de la Gran Sala, asseure’s, dibuixar un somriure i deixar que les emocions surtin, penseu que el món que ens ha tocat viure, no és GROC.

Els nostres tigres beuen llet

 els nostres esparvers van a peu

els nostres taurons s’abismen en les pregoneses del mar

els nostres llops badallen a la porta de la gàbia

els nostres escurçons s’espanten d’una centella

les mones d’una alenada, i els paons d’uns centella

Un encontre inesperat de la premi Novel  Wislawa Szymbroska, dóna títol a l’espectacle.

 
2 comentaris

Posted by a 4 gener 2013 in Uncategorized

 

Etiquetes: , , , , , ,

Una ciutat brillant de Conor Mc Pherson.

REPARTIMENT:

John  …………………………………………….Carles Lucas

 

No feia gaire que havia començat l’any 2012, l’equip de programació havia llegit uns quants textos i calia posar una estrena a final de curs – el teatre va com l’escola i final de curs queda al juny – els directors habituals estaven ocupats en projectes diferents, fins i tot teníem dues actuacions a concurs amb “Els Justos”, però el nostre públic necessitava una estrena per poder marxar de vacances amb els deures fets. En Manel Bonmatí havia manifestat – o no – el seu desig de dirigir alguna cosa i jo mateix vaig proposar-lo. Havíem llegit tres obres de Conor Mc Pherson i el mateix director va escollir “Una ciutat brillant”, un thriller psicològic que parla de “personatges desplaçats” que “viuen en un món obsessionat pel que podia haver estat i per la possibilitat del que podria ser.”  Dos dels personatges son clarament víctimes socials: Neasa i Laurence, però tots ho són de la “duresa”  de la vida. Alguna cosa així va comentar-nos en Manel a la primera reunió de treball, però anem a pams.

Un vespre que no vaig poder assistir a l’assaig – això resulta quasi excepcional – es va fer el repartiment de l’obra, i l’endemà al matí en Manel va trucar-me per dir que tenia una còpia del text a la recepció de “La Farinera” i que el meu paper era en John. Vaig treballar a l’Ambulatori fins al migdia i vaig dirigir-me a peu a recollir el text. Jo coneixia l’obra d’una primera lectura però no tenia processada del tot la magnitud dels papers. Quan vaig rellegir-lo em vaig impressionar, en John, tot i no sortir a totes les escenes té aproximadament el 70% del text, era sense cap mena de dubte el personatge que em faria parlar més de tots els que havia fet en els meus deu anys de teatre, era un repte… però m’agraden els reptes i a partir d’aquell moment, en John, aquell home de Dublin que després de perdre la seva muller queda aclaparat per un sentiment de culpa extraordinari que el porta a veure-la, o potser a imaginar-la i que aquest fet el farà anar a veure l’Ian, un terapeuta que també pateix els seus propis conflictes personals, aquell home s’apoderaria de mi d’una forma total. Érem dos, fent el mateix camí.

“Una ciutat brillant” serà un espectacle especial per mi, i no només per donar vida a un personatge excel·lent sinó per ser el primer cop que vaig sentir el nerviosisme de l’estrena, Vaig estar tres mesos estudiant text de forma compulsiva, no vaig llegir res més, vaig recordar els meus temps d’exàmens, vaig ser John als trens, a les cases rurals, a casa meva i vaig descobrir que era capaç de fer-ho, era capaç de recordar aquella quantitat de text, d’imbuir-me de personatge i de patir el que aquell home patía. Va ser un goig i no vaig dubtar gens a pressionar per repetir l’espectacle aquesta propera temporada. Encara confio que alguna mostra de teatre o algun concurs decideixi escollir “Una ciutat brillant” d’el Partiquí, a l’hora de programar els espectacles.

Els assajos van ser com de professionals, el director marcava l’escena a fer i els actors havíem estudiat el paper per poder interpretar damunt l’escenari les vivències dels personatges i cada assaig era una satisfacció i un esforç al cinquanta per cent. Fèiem un equip petit, un director, una ajudant de direcció, tres actors i una actriu, posats en cos i ànima en aquell projecte. Escenografia, vestuari, tipus d’il·luminació, ho vam viure tot a flor de pell, era el nostre projecte, un projecte amb tot el que calia per sentir-nos importants.

He de confessar, ara que no em sent ningú, que en algun moment d’aquells assajos vaig tenir la remota sensació de que podia haver-me dedicat a això, i perdoneu l’immodèstia però jo ho vaig sentir així – crec que els actors hem de tenir aquest punt d’immodèstia afegit a la sensació de que sempre podem aprendre més –

Ian i John viuen un estat emocional que varia al llarg dels cinc actes de l’obra, fins i tot caldria dir que s’entrecreuen i el que comença a baix acaba dalt i a l’inrevés. Una de les coses que més em va satisfer va ser quan el públic va confirmar-me que havien viscut aquestes sensacions i fins i tot un amic professional de la psiquiatria va considerar que era un muntatge que els que fan aquesta feina l’havien de veure.

Jo m’estimo tots els personatges que he fet, i espero poder transmetre-ho en aquest apartat del meu bloc, uns els estimo per un motiu i d’altres per un de diferent, sempre he cregut que el personatge a qui havia de donar vida era el millor del repartiment i això m’ha ajudat a posar-me a la seva pell. En John de Dublín serà sempre el repte més gran, al menys el primer gran repte, el que va fer-me estar inquiet fins al final de l’estrena; el segon dia el vaig gaudir de cap a peus.

“Gràcies Ian, bona sort”. Gràcies Manel per confiar en mi, i gràcies al públic que van ser el motiu principal d’aquella feina. Ser damunt l’escenari m’apropa molt al que deu ser la felicitat.

 “És una obra d’actors, amb personatges rics i complexos que anhelen alguna cosa fora del seu abast, però que tanmateix l’anhelen i estan esperançats”

 

Associació teatral el Partiquí. Divendres 1 de juny i dissabte 2 de 2012 a les 22 h. A l’Auditori del Centre Cultural La Farinera del Clot. Av, Cort Catalanes 837

 

 

 

Etiquetes: , , , ,