RSS

Macbett de Ionesco,riure d’una tragèdia

No és una novetat que el públic rigui en moments tràgics del teatre, potser per augmentar el drama que sofrim alguns amb aquestes situacions, però en el cas del Macbett que ofereix Ramon Simó a la Petita del Nacional, la cosa està completament justificada. Ho confesso, vaig somriure en algun moment – el casament del protagonista –

Ionesco agafa l’argument de Shakespeare i construeix una trama en forma de farsa que va fer les delícies del públic que ahir omplia la platea de la Sala Petita, la que poques vegades decep. El repartiment està brillant i això sempre s’ha posat en els mèrits del director – Ramon Simó -, que n’ha fet la traducció al català.

David Anguera dona el tret de sortida a l’espectacle quan finalment tothom ha deixat de mirar el mòbil, seu al piano i comença una actuació destacable en tots els sentits, tot i ser qui parla menys, recordant allò de que els silencis i les expressions, el que els tècnics en diuen subtext, sumen molt en un espectacle teatral.

Josep Julien i Pepo Blasco, amb americana, cartera de mà i espasa, mostren al públic de què anirà tot allò, i els que s’havien envalentit amb una tragèdia respiren tranquils darrera la mascareta. Els dos actors formen un duet còmic que suma moltes hores d’escenari i això es nota. Donen vida a Candor i Glamiss, els primers que volen destituir el despòtic Duncan, un David Bagés que ja ens ha mostrat en altres ocasions la seva faceta còmica.

Nosaltres no volem ser el ruc enganyat de ningú, i menys encara els rucs de Duncan. Ha, ha! El nostre benamat sobirà

NI enganyats ni atropellats

Ni atropellats ni enganyats

Fins i tot en els meus somnis

Fins i tot en els meus somnis, ell penetra com un malson vivent

Julien i Blasco es mouen per l’escenari, s’amaguen darrera uns plafons que son taules aixecades, i s’enduen el públic a la butxaca d’on només sortirà per passar per les altres butxaques que aniran apareixent.

Joan Carreras torna a ser Macbett, però s’assembla poc al que va muntar Rigola al Lliure l’any 2012, i aquest cop utilitza totes les armes de la comèdia per “acceptar” tots els beneficis que el seu sobirà li ha ofert, com agraïment a la victòria sobre els enemics, aspecte que agradarà poc al seu amic Banco – un fantàstic (com sempre) Pep Ambròs-

És molt comprensiu amb tu, estimat. T’ha recompensat prou bé.

Jo no li he demanat res. Ha pagat, ha pagat bé, m’ha pagat més o menys bé, no m’ha pagat gaire malament els serveis que li he fet, que li havia de fer, perquè és el nostre senyor”.

Anna Alarcón fa una Lady Duncan-Macbett totalment identificada amb la farsa de l’autor. Una actriu que veiem més per la pantalla que al natural i que està francament bé, com ho està Laia Alsina tant fent de donzella, de minyona, de bruixa….. Realment l’escena de les bruixes et fa dubtar de quantes n’hi ha, amb una veu distorsionada, aporten el misteri que ja se’ls suposa a aquests personatges fantàstics i fantasmagòrics.

Xavi Ricart sempre actua bé, faci el que faci, es un actor de repartiment que aporta tot el que cal al personatge, tant li fa que sigui a l’escenari com al plató del Polònia. Doncs ja està dit tot, si afegim que també dirigeix.

Ja ho he destacat abans, la direcció està molt bé i la posada en escena on fins i tot s’hi canta, fa les delícies d’un públic a qui se li fan curtes les quasi tres hores d’espectacle – descomptar 20 minuts de parada higiènica o d’avituallament, dels 180 minuts. A la sortida, pluja important, sort que aprofitant el tema del preu espectacle del pàrquing, vam baixar en cotxe – no li digueu a la Colau -.

Espectacle fàcil de recomanar, i que ningú s’espanti per la durada, si l’espectacle t’enganxa et passa volant. I aquest, enganxa molt.

Si, ara que tinc el poder, enviaré a l’infern la llet dolça de la concòrdia, capgiraré la pau universal i destruiré qualsevol rastre d’unitat sobre la terra”. Ja sabem qui és el culpable de tot el que ens toca viure. El teatre ho explica tot.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 31 Març 2022 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , , ,

“El més bonic que podem fer” Anar al teatre

Què t’ha portat aquí? La feina, la parella, els diners, la família? Així et rep el rei del teatre de proximitat Pau Roca, mentre la Montse Colomé balla feliç tot esperant els seus moments de glòria. Jan Vilanova Claudín parla per boca d’en Pau Roca, i ens explica la història novel·lesca de la seva àvia, que tot i pertànyer als nens que la guerra va portar a Moscou l’any 1937 – especialment des del País Basc – , es delia per fer companyia als seus nets, fer-los l’esmorzar – torrades amb mantega i sucre – portar-los al Mc Donalds, al Corte Inglés o al cinema. L’important era tenir-los a prop i que mai l’oblidessin.

Fa sis mesos que soc avi i encara no tinc vivències que fa temps que somnio però he vist la meva mare gaudir dels meus fills i els meus nebots, i com ells li tornen tota l’estimació que durant els anys més tendres de la seva vida, els va demostrar. Ser avi és molt gran. Ser àvia deu ser l’hòstia.

L’espectacle del duet fantàstic Roca – Vilanova Claudín, ho ha tornat a fer, i han creat un espectacle proper i natural, converteixen el teatre en el menjador de casa on l’amic que sempre vols convidar, t’alegra la tarda amb tot el que et fa viure. Pau Roca és un gran actor però es creix en la distància curta i el seu espectacle, seu i d’en Jan, aporta una hora i mitja de felicitat, somriures i enyorança d’una infantesa que vas viure amb els avis que et cuidaven quan estaves malalt, que jugaven amb tu al parxís o que et duien a berenar a la Font del Cuento.

La Babuxka d’en Jan és la protagonista de la història, un relat del seu net que vol salvar allò que més l’amoïnava, que no la recordessis quan anés vagant per l’Univers. Les constel·lacions familiars, els terapeutes que t’ajudaran a fugir de les crisis o les Residències on els més grans acaben la seva història, prenen partit en un espectacle suau que no deixa de sacsejar-te sense que te’n adonis. Les paraules d’en Jan en boca d’en Pau són ganivets entrant a l’ànima, amb l’anestèsia de la felicitat que traspuen.

Montse Colomé és la babuxka (babushka) ballarina, que ha perdut el contacte amb la realitat però no amb el més gran tresor que ha tingut a la vida, els seus nets. La coreògrafa i ballarina aporta un caliu imprescindible en un relat que no et canses d’escoltar. La Fundació Joan Brossa resulta un escenari ideal per a un espectacle que mereix un llarg aplaudiment. El record de les faves a la catalana o les rosquilles de la meva iaia, quedaran per sempre en un mural virtual que anirà creixent segons passin nous convidats al menjador del Jan-Pau.

El nostre darrer espectacle va ser hISTÒRIA de Jan Vilanova Claudín que va acompanyar-nos el dia de l’estrena i ens va aportar les seves opinions al col·loqui final. En Jan, el Pau i Sixto Paz en general, ja formen part de la nostra família, no ens preparen l’esmorzar però ens porten al teatre i ens marquen el camí a seguir. Gràcies i Molta merda.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 23 Març 2022 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , ,

L’oreneta. L’espectacle del dolor

El 12 de juny de 2016, un terrorista americà d’ascendència afganesa va perpetrar un mortal atemptat a la  discoteca Pulse d’Orlando. Les víctimes compartien la característica de pertànyer a la comunitat LGTBI. Això ens ho explica el programa de ma – en paper des de fa ja un temps – i com diu en Ramón, aquest detall va ser cabdal a l’hora d’escollir l’objectiu terrorista.

Explica l’autor – el geni Guillem Clua – que va escriure sense deixar passar el temps, sense prendre perspectiva, que va escriure com una necessitat, com va fer el Llach aquell 3 de març de 1976, quan “els grisos” van entrar disparant a l’Església de Sant Francesc a Gasteiz i va compondre Campanades a morts.

I Clua ha escrit un text que podria seguir el camí del Mètode Grönholm, el text teatral català més representat al món mundial, i fer la volta al món si les armes ho permeten. L’oreneta és un text de Pulitzer, una brutalitat que fa plorar mentre el públic nerviós vol riure aprofitant qualsevol escletxa. Els sentiments que es passegen per l’escenari de la Villarroel son tant pesants que resulta impossible “carregar-los” per més memòria o més velocitat que tingui el teu ordinador “personal”.

Josep Maria Mestres dirigeix amb precisió una actriu i un actor que baixen cada vespre de l’Olimp, per fer-nos més savis, més bones persones, per oferir-nos el premi merescut per la nostra decisió de comprar les entrades i per facilitar-nos la recomanació quan algú que coneix les nostres passions, ens demani un espectacle per anar a veure. Abans de veure’l ja ho vaig fer, ara ho tinc molt fàcil.

La Vilarasau és un monstre de l’escena. Tinc un amic que diu que “sempre plora”, està molt equivocat però quan vingui a veure aquest espectacle dirà que ell tenia raó, però es que en aquest espectacle plora tothom, els del mig i els dels costats, fins i tot els que no saben apagar el mòbil i confien que a partir de les 20 h ja no els trucarà ningú – increïble -.

Que la Vilarasau és un motiu de prou pes per escollir un espectacle ja us ho he dit molts cops, però que en Dafnis Balduz tingui l’ADN dels grans potser ja no és tant conegut, possiblement perquè el veiem més per pantalla que al natural. El Dafnis està magistral i un cop acabada l’obra, quan vaig poder sortir un moment de la història, el vaig envejar doncs el meu somni secret – o no – ha estat sempre compartir escenari amb la Deessa.

L’oreneta és una cançó que en Ramón vol “perfeccionar” per cantar-la en un funeral, i l’Amèlia és la professora de música que no perd el temps amb els que no afinen. Sembla que l’univers escènic no té futur, però els esdeveniments s’aniran precipitant a poc a poc, en la seva justa mesura per arribar al clímax i mantenir-lo fins el fosc final. El text perfecte? Es difícil de dir doncs en teatre no diem allò de “el millor del món”, tenim criteri i l’utilitzem. Res no és perfecte, però de vegades ho sembla.

Cal anar descansat a veure aquest espectacle i no perquè costi trobar el  missatge que l’autor ens vol explicar, sinó perquè l’acabarem drets i amb les mans vermelles. I quedi dit que no m’aixeco fàcilment, però de vegades és inqüestionable.

Ara que està de moda el “Paraulògic” que creieu que podeu fer amb les lletres B,C,M,V,?  

Balduz, Clua, Mestres, Vilarasau i la resta d’equip, ofereixen un diamant perfectament tallat. No us ho deixeu perdre encara que la mascareta faci mandra. Carrer Villaroel entre Consell de Cent i Diputació.

 
1 comentari

Publicat per a 17 Març 2022 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,

Crim i càstig, de la biblioteca a l’escenari

Segur que és una casualitat que aquests dies que Rússia protagonitza un tant per cent important de notícies, Pau Carrió i Pol López tornin a fer equip per oferir-nos un gran espectacle, aquest cop a Petersburg i seguint el mestratge de Dostoievski.

Crim i càstig és un llibre gran i un gran llibre, i fer-ne una adaptació dramatúrgica no ha de resultar senzill, però si resulta que Pau Carrió va ser capaç de llegir-lo estirat al terra i sense anestèsia i que mentre muntava Hamlet li van agafar ganes de rellegir-lo, segur que ja ho va fer pensant en les possibilitats que tenia la gran enciclopèdia de “la culpa i la protesta individual”, per dur-la als escenaris.

En un capítol de Plats bruts, en David Güell confessa que no ha llegit l’Ulisses de Joyce, però que ja mirarà el vídeo, però en aquest cas crec que passa el contrari i que veure el vídeo – l’espectacle  – donen ganes de llegir la novel.la, doncs com que resulta impossible mantenir l’atenció al llarg de quasi quatre hores d’espectacle – porteu barretes energètiques per al descans – surts amb la sensació de que t’has perdut algunes coses i no vols deixar-les escapar.

Els canons de l’escriptura teatral diuen que un missatge important ha d’aparèixer més d’un cop per no arriscar-se a que en el moment d’enviar-lo cap al públic, l’espectador estigui desembolicant un caramel o hagi perdut una rèplica a causa de la rialla a destemps del seu company de butaca, però no crec que això sigui molt fàcil de fer en un text tant llarg. Si us heu perdut alguna cosa no us queda més remei que anar a la biblioteca.

Crim i càstig és la història d’en Raskólnikov – Pol López – un ex-estudiant que assassina Aliona Ivànovna,  “Demà, es quedarà sola a casa seva a partir de les set del vespre”, i del sentiment de culpa o d’haver fet un bé a la humanitat per matar una mala persona, que l’acompanya fins que Porfiri Petrovna – Miriam Iscla – el posa davant d’un mirall per provocar la confessió.

L’escenografia és espectacular en la seva senzillesa. Un escenari buit en una Sala Fabià Puigserver girada com un mitjó per aprofitar les arcades de les parets laterals i posteriors, on un deejay posa música a la lletra i que els personatges aprofiten per entrar i sortir d’una plaça major escènica on un matalàs va fent pujades i baixades segons necessitats de descans del protagonista. Les taules del bar recorden camilles d’un manicomi, així com les cadires blanques que completen l’escenografia on una lluna gegant et recorda que aquí no ens moquem amb mitja màniga.

D’entrada veiem un gran plàstic penjat, imaginem pluja en un moment o altre de l’espectacle, tot i que el plàstic esdevé una carpa simbòlica que encara no us puc explicar. Potser representa el cervell d’en Raskólnikov amb unes idees que dificulten el trànsit senzill o el tancament sobre si mateix del propi personatge…. confio que en Pau Carrió ens ho expliqui, jo no ho vaig poder interpretar del tot.

I ja que dic interpretar, us podeu fer una idea del que poden fer damunt de l’escenari, un repartiment ben dirigit (Roser Batalla, Oriol Guinart, Miriam Iscla, Pol López, Carlota Olcina, Francesca Piñón, Marc Rodriguez, Maria Rodriguez) , però permeteu-me destacar l’Òscar Rabadán en el seu doble paper de Marmelàdov i Svidrigàilov i la interpretació de l’Albert Prat en un Razumikhin espectacular.

La feina que fan els deu actors i actrius mereix el més gran aplaudiment, vaig sortir del teatre patint per ells, doncs a partir d’ahir – l’estrena oficial – venen molts dies amb moltes hores de feina on no es pot perdre la concentració. M’agradaria veure com agafen energia abans de començar o potser a l’entreacte: plàtans, barretes energètiques, fruita seca, xocolata, torrons…?

Crim i càstig és un espectacle gran i un gran espectacle – no sempre coincideixen -, cal anar-hi ben preparat – berenar abans resulta imprescindible – i no sé si passarà sempre però a l’entreacte fa fred, potser per recordar-nos que Petersburg està localitzada al nord d’Europa, on la neu conviu massa sovint amb el foc.

Només la durada de l’espectacle m’impedeix recomanar-lo a tothom, però si esteu avisats crec que la resta vindrà sola.

Hamlet, Crim i Càstig… el proper espectacle del duet Carrió –López pot ser un espectacle d’una setmana, així d’una tacada. Ahir, dia de l’estrena, aplaudiment tipus Liceu. No era per menys. I ràpid cap a casa abans que et cotxe es converteixi en carbassa.

P.D. Crec que vaig ser el primer en agafar les entrades. Teniem primera fila centrats, el dia de l’estrena.

(Foto oficial Teatre Lliure)
 
Deixa un comentari

Publicat per a 24 febrer 2022 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , , , , ,

Animal Negre Tristesa. Una tragèdia – alemanya –  a La Beckett

Passen de les deu de la nit de dissabte, al carrer plou i espero un conegut – amb mascareta hauria de dir reconegut – que he vist a l’entrar, per saludar-lo. “Quin fart de riure” em diu, quan li confirmo que no surto del menjador sinó de la sala de baix. “És una tragèdia grega en tota regla” , responc.  Ens posem una mica al dia i ens acomiadem. Pregunto a la meva parella de sempre si li ha agradat – jo acostumo a prendre les decisions d’escollir espectacle – i em diu “Molt, però vaja drama. Jo quan ……”  Ho sento però no puc continuar explicant, no vull fer saltar la llebre que forma part de la fotografia del programa.

Entre les habilitats del Manrique quan fa de director, destaca presentar textos que s’aparten dels habituals. Quan et fan la clàssica “què has anat a veure?”, el teu interlocutor difícilment en reconeixerà el títol si no es tracta d’un teatraire que hi ha anat uns dies abans que tu o que ja té les entrades agafades. D’acord, no és el cas de les Tres germanes de Txèkhov que reposarà al Lliure si seguim lliures de virus, per què de tant en tant ens dona una mica de “peixet” i ens facilita la recomanació. L’Orson Welles català sempre és garantia, i no cal insistir-hi més.

A la Beckett han buscat projectes que ens recordin el canvi climàtic – Cicle Planeta-persona  el que d’una forma o altra estem fent amb el planeta, i el text d’Anja Hilling va d’incendis, d’un horrible incendi forestal que inevitablement et recorda Horta de Sant Joan l’estiu de 2009. Tot comença amb una barbacoa – un clàssic – de persones no habituals al mitjà natural, d’aquells que es perden caminant, que deixen les deixalles o que tot mirant estels, poden convertir un somni en un malson.

Vaig llegir el text prèviament. La Beckett ofereix a 5€ el material imprescindible per anar al teatre a treballar, i ja em va cridar l’atenció que les acotacions – les indicacions que fa l’autor del text – es convertien en una autèntica narració, una veu en off que passa molt cops per damunt del text. “La furgoneta negra i beix avança lentament, molesta per les circumstàncies: clots, pedres punxegudes. Les branques de fulles grogues, vermelles, la majoria verdes, d’un verd estiuenc, freguen i colpegen les finestres apujades, el sostre, l’eix del vehicle. A dins, coses que trontollen……” i una que encara crida més l’atenció, “A la part del davant del cotxe, assegudes en tres files, sis, no, set persones” L’autora exposa el número de persones com si ho estigués observant en directe en comptes de descriure-ho.

Quan puc fer això – llegir prèviament –  mentre vaig llegint, miro d’imaginar com serà la posada en escena – si heu llegit Canto jo i la muntanya balla, o Solitud,  proveu d’imaginar com es pot fer en teatre, és una experiència molt interessant-  L’entrada a la sala et mostra un espai buit, amb una pantalla al fons – les projeccions formen part habitual dels muntatges teatrals actuals tot i que sabem que la tecnologia sempre fa patir -, i una petita taula de so a un costat. Més tard, unes cadires plegables que podrien ser una tortura per al públic, només ho seran per als membres del repartiment, que com us podeu imaginar estant brillants. No esperem menys.

Màrcia Cisteró – aquest any canvia la Biblioteca per la Sala del Poblenou – agafa les regnes de la narració, guarnida amb un vestit de nit vermell – vermell foc que diria la Miranda, tot i que el foc no sigui vermell segons criteri de l’Oskar- Quan passa a ser la muller del Matrimoni que surt a la dramatis personae – fent parella amb el Norbert Martínez, està especialment brillant.

L’espectacle té de tot, però especialment text i acotacions, moltes acotacions, i molts moviments curosament coreografiats – comença la Mima Riera però tots la seguiran-  en una despesa física molt important. Per posar-vos un exemple, un moment que tres dels protagonistes fugen del foc pujant i baixant sense parar a la seva cadira. En Paul – Ernest Villegas” acaba fet pols, no cal que ho imagini, com no cal que vagi al gimnàs. L’espectacle el manté en forma. Al seu costat, Jordi Oriol i Mia Esteve cremen – perdó per l’expressió – totes les calories possibles.

Joan Amargós canta Elvis, demostrant allò de que els actors i les actrius d’avui en dia fan de tot, i David Vert carrega amb el personatge – Martin – que més odiarem mentre duri l’espectacle. Entre aplaudiments el perdonarem.

Animal (la natura) Negre (el fum, el foc, el desastre) Tristesa (el que et queda després) proposa dues hores de feina, de contenir la respiració, de patiment, de sacsejar-te… sortosament per tu, a la “fugida de la sala” no et passa el mateix que als protagonistes quan “et mors per trobar un dit d’aigua, de Coca-Cola, de cervesa… et consideraries afortunat, diries que has tingut sort per a tota una vida, si trobessis una ampolla mig buida...” tu, espectador, no tens cap problema per  aconseguir una cervesa si en comptes de sortir de front, et desvies cap a l’esquerra i entres al menjador a esperar que pari de ploure.

Un espectacle totalment recomanable per a tots els que no es passen la vida reclamant “una de riure”, tot i que a la meva dreta, algú ho va aconseguir en molts moments… misteris del teatre.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 14 febrer 2022 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , , ,

La Ruta de la Palta. Revolta verda al Tantarantana

  • “Yo nunca había cruzado el Charco, nunca había estado al otro lado del Atlántico
  • Y hay algo que te haya impresionado?”

Aquest és el nus del conflicte, tot el que el director – Marc Chornet – esdevingut protagonista de la història va viure a Xile en un intercanvi artístic  al Espacio Checoslovaquia de Santiago, on entra en contacte amb actors i actrius, dos dels quals (Cristián Chaparro y Daniella Santibáñez, formen part d’aquest espectacle.

El títol es refereix a una fruita, l’alvocat, que paradoxalment resulta molt més cara de comprar al país que la produeix que, per exemple a Catalunya. Chornet i Projecte Ingenu es troben una vaga de consum de palta – una mica com aquella mítica vaga de tramvies de que parlaven els meus avis, i que va aconseguir abaixar-ne el preu. Tindran el mateix els xilens?

Que no se m’enfadin els vegans, però es que el menjar verd que no deixa petjada ecològica, resulta que provoca especulació en preus que fa que un aliment bàsic a Xile sigui prohibitiu. I com sempre que hi ha negoci, no hi ha límits a arrasar el que calgui per seguir traient  or – verd en aquest cas- .

Recordo no fa pas massa temps el disgust que va tenir una pacient xilena quan li vaig descobrir una al.lèrgia a l’alvocat. El posava a tot arreu, els seus pares tenien una plantació a Xile….Si nosaltres fem pa amb tomàquet, a Xile fan pa amb palta, així us en feu una idea.

Si em fessin fer associacions, lamentablement Xile sempre em recorda Pinochet, la Casa de la Moneda, el Estadio Nacional, Víctor Jara, Allende i Quilapayun. Preferiria associar-ho als Andes o fins i tot al Dakar que es va fer allà, o als futbolistes xilens que van triomfar a Europa…. però per mi Xile sempre em recordarà la lluita contra la dictadura, els obrers assassinats a Santa Maria de Iquique, i el record d’Amanda mentre els carrers es mullaven.

L’espectacle de Chornet no té res d’Ingenu, passa d’imatges boniques a dolor en primera fila, de permetre’t somriure quan en un restaurant vegà de les rambles, et canten els plats que porten tots alvocat,  als manifestants lluitant entre el fum contra “los milicos” que ocupen els carrers de Santiago

Diu Chornet  que “Al teatre s’hi ha d’anar per militància. El teatre és revolució” i ja us he dit molts cops que al teatre s’hi va a treballar i en aquest cas una mica més. La experiència sonora que t’ofereixen al Tantarantana et fa estar molt atent per seguir el text, de vegades com a cantinel.la, de vegades com entrevista, com a monòleg, mentre escoltes Allende o Violeta Parra. Jo no sé que vol dir sentir en estèreo, jo només he tingut una oïda – la dreta – i potser em vaig perdre detalls de l’espectacle, però això no va fer que hi perdés interès, de fet no m’importaria tornar-hi per processar el que potser va quedar surant a l’ambient càlid de la sala. Potser aquest cop em trauria els auriculars que et donen al entrar i miraria de seguir-ho tot sense barreres i pel cantó dret de la cara.

Les coreografies són esplèndides sota un espai sonor molt treballat en directe, com es fa sempre el teatre.

De pie, luchar, que vamos va a triunfar,  avanzan ya, banderas de unidad

Y tú vendrás, marchando junto a mí y así verás tu canto y tu bandera florecer…

El pueblo, unido, jamás será vencido

O això ens agrada creure.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 7 gener 2022 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , ,