Todas las canciones de amor. El millor homenatge a la persona més important

La mare de l’Eduard Fernández va morir la primavera del 2020, enmig d’aquell caos de, de vegades, mirem de no recordar, i com tants altres, no li va poder dir l’adéu que ell hagués volgut. Ha passat el temps, les coses s’han anat assentant, i els sentiments han donat pas a les accions, i l’Eduard Fernández, un artista de categoria, ha trobat la millor forma de posar remei a allò que va quedar pendent.

Un monòleg escrit per Santiago Loza, treballat amb la complicitat d’un amic – Andrés Lima – i el mateix Eduard, es converteix per art de màgia – la màgia del teatre – en un espectacle que em va tenir immòbil durant 80 minuts aproximadament, i que em va fer espurnejar els ulls mentre sortia de la sala, una estrena per part nostra de Los Teatros del Canal, a la sala verde, plena de gom a gom, per acompanyar un mite en una creació només a l’abast dels més grans.

Eduard Fernández es posa en la pell de la seva mare, que tots els que no la van conèixer, ho van poder fer finalment, un personatge que ocupa tot l’escenari, en una cuina blanca on es projecten des dels electrodomèstics als personatges secundaris de la història. Una posada en escena calculada al mil·límetre, com no podia ser d’altra forma.

Més o menys comença així, amb l’Eduard convertit en la seva mare:

“Esta mañana ha ocurrido un hecho curioso. Me he levantado, he abierto los ojos como cada día desde que recuerdo, me levanto, me digo será un día largo y agotador pero nos pondremos en pie, le daremos batalla desde su inicio. Esta minúscula historia tuvo un quiebre…”

Doncs la història de l’Anna Maria, la mare de l’Eduard, no té res de minúscula, és la història de tantes dones de la seva generació que van dedicar la vida al servei dels seus, del marit, dels fills, dels pares en moltes ocasions, dones valentes poc reconegudes que eren tot estimació i treball.

L’Eduard juga “a casa” disposa dels materials per aixecar un homenatge únic, un homenatge que seria l’enveja de qualsevol que vulgui “fer alguna cosa especial” per acomiadar la persona més important de la nostra vida. Amb el teu permís, Eduard, prenc nota de la teva idea.

Al final de l’espectacle, quan l’Eduard es treu la perruca doncs “Eduardo va a venir hoy”, i deixa marxar la seva mare, la sala es posa immediatament en peu, homenatjant aquella dona que amb la seva estimació, la seva cura i la seva eterna presència, ens ha permès gaudir d’un monstre de la interpretació.

La barreja del text amb les cançons “d’aquella època” composen un espectacle dinàmic en la seva sobrietat, tot sembla anar a poc a poc quan, realment, no paren de passar coses. Potser Txèkhov els va inspirar?

Vam agafar l’AVE per anar al teatre, no ens volíem arriscar a que l’espectacle que va anunciar en una entrevista que li va fer el Ricard Ustrell, no aterrés també a Barcelona. Esteu avisats, si el programen a casa nostra no dubteu ni un segon. Un gran actor embarcat en un gran espectacle que és un gran homenatge. El final a la platja, possiblement de Castelldefels, resulta impactant i bonic alhora.

L’espectacle em va deixar sense paraules, un cop digerit he aconseguit fer-ne un petit resum, ho he fet per vosaltres i per sumar-me a l’homenatge a l’Anna Maria, gran amiga de la meva sogra, la Nuri.

 

Quatre dones i el sol. Espectacle femení i feminista

Fa uns anys, hi havia un eslògan que deia “Escapa’t a Andorra”, es veu que llavors calia promocionar el petit país dels Pirineus que volia reforçar la seva economia a base dels “terribles” turistes, aquells espècimens que tothom critica però que tothom vol imitar. “A mi m’agrada viatjar”, la gran frase filosòfica, però “jo no faig el turista”. Visca la Gran Contradicció.

Faig tot aquest preàmbul per passar d’una Andorra famosa per les seves valls , els seus cims i les seves botigues, a una Andorra tristament famosa per l’evasió de “Missals i capitals”, de “grans” famílies catalanes i no catalanes, però avui parlo d’Andorra – sembla un títol de Pedrolo – per parlar de teatre. Quatre dones i el sol, és teatre dels Pirineus, és una  producció d’Escena Nacional d’Andorra d’un text d’un autor de la Catalunya Nord, Jordi Pere i Cerdà, un director de la Seu d’Urgell, Roger Casamajor, i tres actrius Andorranes, Jessica Casal, Núria Montes i Irina Robles, amb el reforç d’una estrella de Tremp – Anabel Castan -.

Permeteu-me fer un apart amb l’Anabel, una actriu espectacular que no ha rebut tots els premis que mereix, una gran dama del teatre català que, per mi, representa per ella sola un motiu d’escollir un espectacle. De fet, vaig triar Quatre dones i el sol al veure-la en el repartiment. Anabel forma part del pòquer d’asos femenins que em mouen a clicar un “comprar entrades”… les altres tres? Això ho haureu d’anar endevinant si seguiu els meus comentaris. L’Anabel està esplèndida com sempre, té un carisma que trenca barreres, una mirada potent que contrasta amb la seva figura fràgil de ballarina, un poder escènic només comparable amb el de les grans d’aquest país i aquest país és molt gran en temes teatrals.

Una mare autoritària que en moments recorda una figura de Garcia Lorca– Anabel- una filla amb il·lusió per coses que ens semblen senzilles i que en alguns àmbits resulten quasi inabastables, – Núria Montes – la dona del germà que és a la guerra i que tenen acollida a la casa pairal – Jessica Casal – i la tieta o cunyada segons mirem el parentesc – Irina Robles – que guarda el gran secret, que finalment ha de sortir a la llum. Les quatre actrius donen perfectament el personatge amb generositat, personatges complexos i exigents, en un escenari que no protegeix gens. Aquí cal donar la cara fins i tot en moments de descans d’esquena al públic. Una hora i mitja d’intensitat que cal anar processant al sortir a la freda Diagonal i esperar el bus que et porti a casa a menjar un plat de sopa calent.

Quatre dones i el sol és una obra femenina, els homes son protagonistes absents, com Pepe el Romano, tenen poder sobre les dones fins i tot sense ser-hi, és un text que et posa davant del mirall i t’obliga a demanar perdó per “haver nascut home” per si tens en el teu ADN alguna d’aquestes característiques encara que no te’n adonis, i et fa créixer la consciència feminista. Les dones del camp, de la muntanya, les dones que han fet de la seva vida un seguit de treballs forçats, unes dones que semblen castigades per pertànyer a un ghetto especial, i que paradoxalment, esperen el contacte més íntim possible, amb aquell que les té dominades. El teatre ha de fer pensar, i aquest espectacle ho fa.

Curiosa posada en escena, amb uns passadissos en forma de caragol i les projeccions del sol i els planetes que l’envolten, un sol que representa l’alliberament, en un poble on “el fred, la neu i la broma, aïllen els seus habitants”.

Debut en la direcció de Roger Casamajor, l’actor fetitxe del desaparegut Villaronga, i debut personal com espectador, d’un autor que no coneixia. Un espectacle Lorquià, comprat a Andorra, el país dels Pirineus.

Escapa’t al teatre Akadèmia

 

El gegant del Pi. Un espectacle hipnòtic

Tot va començar a Ravós del Terri el 1986. En Pau és un nen com tants d’altres i s’estima el seu avi com tants altres. Ara, fa poc, s’ha comprat un pis a Barcelona, al Raval, al carrer Robadors – famós fa anys per l’activitat econòmica que s’hi oferia – . Un pis que és d’ell i de la Judit, i del banc, es clar, fins que no aconsegueixi deixar enrere la hipoteca. Un bon dia, a casa de la seva tieta, la germana de la seva mare, ha de respondre una pregunta cabdal “Que vols ser quan siguis gran?” i ell ho té clar, vol ser com Tortell Poltrona, el pallasso del cartell que des de fa anys ha presidit la seva habitació i que ara ha aparegut en una caixa de mudança, on la major part de les coses pertanyen a la Judit, inclòs un programa de “Davant la Jubilació”, un text de Thomas Bernhard, que va dirigir al Lliure el gran Krystian Lupa, amb Mercè Arànega, Pep Cruz i Marta Angelat. Aquest text retrata una família intoxicada pel nazisme i  com que una cosa porta a l’altra, en Pau descobreix que el seu avi, aquell avi que li deia que no vengués res, que els diners marxen però que les terres queden,  va ser un franquista que va anar a la Guerra Civil al bàndol guanyador, tot i que segons li diu la seva mare, no va matar ningú doncs era xofer, no va delatar ningú durant la post guerra i no es va enriquir gràcies a les seves idees.

Amb tot això, en Pau Vinyals escriu un text de teatre que amb direcció compartida amb Júlia Barceló, la seva companya a la Solitària, esdevé un exercici impressionant d’intensitat escènica, un espectacle que t’atrapa des del primer moment. 80 minuts de monòleg amb una exigència física impressionant, que li permet posar-se a la butxaca de la seva disfressa de Spiderman, una platea on, avui, la mitjana d’edat era francament baixa tot i tractar-se d’una sessió de diumenge a la tarda. El boca-orella segueix funcionant i Pau Vinyals et deixa bocabadat i fins i tot es permet algun intercanvi amb el públic a qui reclama cantar el “sant, sant, sant”, una feina complicada en un pati de butaques dominat per joves, al Tantarantana.

Un espectacle on hi ha de tot, al servei d’un text basat en fets reals – així ho entenem – escrit al voltant del descobriment que Pi no era el gegant, sinó el padrí franquista.

Impagable la homilia prèvia a la cançó de missa, com ho és tota la resta del espectacle. La gran quantitat de roba a la falda quan és hivern, et dificulta aixecar-te per aplaudir, però realment seria del tot merescut.

No m’estranyaria que seguís apareixent a la nostra cartellera, encara hi ha gent que no ho ha vist, i això no pot ser.

 

Terra Baixa, un nou punt de vista

Abans que res he de dir que Terra Baixa és un clàssic i que al teatre s’hi va a treballar. Un cop assentades aquestes dues bases, hem de tenir en compte que els clàssics són textos que permeten mirades diferents i direccions diferents, aspecte que en determinats moments pot representar un risc, i Carme Portaceli, que juga a casa, es permet una visió del text de Guimerà, que fins ara no s’havia tractat. La revolta contra l’amo, l’amo de tot.

El 10 de maig de 1897 es va estrenar Terra Baixa a Barcelona – al tanto, que l’estrena real es va fer a Madrid el 1896, i a Catalunya es va fer a Tortosa el febrer de 1987 -, una època conflictiva on els trets formaven part del so dels carrers de l’anomenada Barcelona de les bombes (Juny de 1896 atemptat amb bomba a la processó de Corpus, 1893 bomba del Liceu).

Pablo Ley i Carme Portaceli adapten la història d’amor i de dominació que va escriure Guimerà, a una història de revolució contra el poder, Manelic mata l’amo de tot pel fet de ser l’amo, i així ho afirmen els dos personatges afegits, el comissari Vinagret o la periodista que fa de narradora. Volen explicar que Manelic – Borja Espinosa – no mata l’amo per sentir-se traït pel Sebastià en el seu matrimoni, “és la meva dona!”  – ep,  expressió possessiva- sinó per ser l’amo, i aquest aspecte em sembla una mica forçat, tot i que potser Guimerà no podia imaginar-se que la lluita de classes donaria algun – poc – fruit.

El personatge de Laura Conejero està inspirat en Carmen de Burgos, redactora del Diario Universal i gran activista pels drets de les dones, un aspecte que també destaca en aquesta nova versió del clàssic. Pel meu gust, abusa massa de la narració, els experts en teatre diuen que si un missatge es pot veure, és molt millor que venir-ho a explicar. Les imatges en pantalla gran volen ajudar a la periodista en la seva feina però no sé si ho aconsegueixen del tot. La periodista seria la visió d’esquerres que es contraposa al policia de dretes Antoni Lleó Tresols, conegut com Vinagret – Manel Sans – que ja de bones a primeres, es queixa de compartir la investigació amb “una dona”. Potser una mica massa evident. Un fatxa en tota regla.

Per mi, Terra Baixa és un espectacle íntim, que parla sobretot de l’amor, un amor que ara ens sembla impossible entre un home que dobla l’edat de la noia – a la terra baixa – i l’amor més pur entre l’home que no ha conegut cap dona abans, i l’aparició de la muller que cada vespre demanava a nostre senyor, després del parenostre pel pare i la mare – a la terra alta – . També, per mi, Terra Baixa parla de la dolenteria dels teus iguals, de la gent que t’hauria de fer costat, dels que accepten la dominació de l’amo de tot, representats pels Perdigons – Mohamed El Bouhali i Mercè Mariné – i que gaudeixen de la crítica i la mofa cap als dos protagonistes més innocents.

Vaig fer una versió de Terra Baixa, just abans de la pandèmia, i allà hi volia explicar això, volia fer veure que el Sebastià no era el “dolent d’opereta” que ens volien vendre, de fet, quan veu que la Marta – Anna Ycobalzeta – estima el Manelic, renuncia a tot, “tu em vols a mi, perquè ho he sacrificat tot per tu, perquè jo he sofert com un condemnat portant-te a aquest home”, “T’has sortit amb la teva, res me fa que tot s’esguerri, tu vens amb mi a casa meva, i si em perdo, ens perdem plegats” i de fet, la Marta també n’és conscient quan al principi diu “més el Sebastià també deu patir casant-me a mi, ara”, i tot i que vivim uns temps on l’abús ocupa les primeres planes i podem considerar impossible que en el Sebastià hi hagi cap bri d’amor, penso que també s’ha de contemplar.

La versió de Portaceli i Ley, presenta una Nuri – Kathy Sey – més gran, menys innocent, per donar més força a la reivindicació femenina – bonica la cançó del temps de cireres, que representa el senyal de llibertat per la Marta – i canvia el sexe d’en Xeixa – Roser Pujol – fent-li perdre sentit a la seva posició inicial – també enamorat de la Marta i capaç de plantar cara a l’amo just abans de marxar del Mas Bordís – Tomàs – Pepo Blasco – diu “gosaries aixecar la ma al teu amo?” a canvi de permetre una escena on Sebastià – Eduard Farelo – es treu el cinturó per pegar-li, per si encara algú tenia dubtes de que l’amo de tot és un maltractador. Sempre diem que en teatre no cal explicar-ho tot, que el públic també ha de treballar.

Deia abans que per mi, Terra Baixa és un text intimista, de proximitat, on hauries de viure’l dins de l’escenari, al mateix Molí – a la meva versió tota l’escena passa en un bar, per mirar d’afavorari la proximitat – i les emocions es perden en un escenari immens, on cal córrer per entrar – no puc amb aquest recurs – i mantenir el ritme de l’escena. Hauria de preguntar a la Carme Portaceli el significat dels moviments robotitzats dels personatges en algun moment – robots o tics, que no ho puc assegurar – però això caldria fer-ho en un col·loqui que ahir no teníem previst.

Tots els directors tenen permís per adaptar els textos, si els autors estan morts, no tenen res a dir, i tot el públic ha de decidir si aquella visió li fa o no li fa el pes. En aquesta ocasió, a mi no me’l va fer. Jutgeu vosaltres, jo només tinc la meva visió. Al meu costat, una espectadora aplaudia dempeus. El teatre i la diversitat son això.

Gran protagonisme de l’espai lumínic de l’Ignasi Camprodon, un dels grans valors del Nacional de Catalunya. La propera adaptació de Terra Baixa, a la Sala Petita o a la Capsa de fusta del Rigola.

 

El pare. El personatge més actual

Una de les característiques dels textos teatrals, a més del conegut “conflicte” entre protagonista i antagonista, l’espai-temps de la situació o el que el protagonista va aprenent al llarg de l’obra, és la identificació del públic amb el personatge, que tots els que viuen l’espectacle des de les butaques, visquin en primera o segona persona, tot el que està passant a l’escenari.

I en el text de Florian Zeller, se’ns planteja una situació molt identificable per als que ja tenim una edat, que encara som el percentatge més gran d’espectadors de teatre. Des del primer moment ens sentim identificats amb l’Andreu i amb l’Anna, independentment de si a la piscina anem al vestuari d’homes o de dones, aquí la identificació va de generació familiar, i et vas identificant amb l’Anna quan veus el teu present i amb l’Andreu quan imagines un futur no molt llunyà.

La direcció de Josep Maria Mestres ho facilita tot, els intercanvis de personatges entre Rosa Renom i Victòria Pagès, de Josep Julien i Pep Plà, o de Mireia Illamola amb la mateixa Pagès, et van mostrant l’evolució del personatge principal – el pare – en un viatge tendre i cruel a parts iguales, envoltat dels que li són més propers, tot i les diferències que marca la pròpia sang.

Els grans intèrprets com Josep Maria Pou, ja surten a l’escenari amb part de la feina feta, el vestuari sempre els permet una gran butxaca on posar-se el públic des de la primera sortida a escena, fins i tot abans de la primera rèplica, però també son capaços de sorprendre’t, i quan creus que ja ho has vist tot, et surten amb una nova interpretació, d’aquelles que sembla que l’autor els ha escrit per encàrrec. Pou està tan immens com la seva mateixa humanitat física i moral. Pou és un gran – i no faig un acudit – i aquí en fa una nova demostració. Que a Anthony Hopkins li van donar un Òscar? Doncs quina sort que va tenir de no competir amb el Pou, si no, s’hauria quedat dos cops sense tirar.

La Renom està esplèndida, com ho està la ja veterana Pagès i la Illamola que recordem de Les Antonietes, totes tres et fan oblidar les actrius i només et deixen veure els seus personatges, la filla, la cuidadora la infermera-filla-cuidadora… en fi, ja ho veureu.

Julien – com enyorem els seus consells sobre el nostre dia a dia – i Pla ens recorden les parelles que “els costa” de posar la seva pròpia vida al servei del pare de l’altra, un personatge – personatges- en que fàcilment reconeixes persones reals i situacions que durant generacions, van ser habituals. Jo soc dels que vaig viure amb els pares i els avis, i dels que he canviat de filosofia de vida amb casa pròpia i visita a casa dels pares, dels que tenen mare encara i que ja tenen néta, per això la meva identificació com espectador, era doble.

Un gran espectacle d’aquells fàcilment recomanables, amb unes interpretacions perfectes com correspon a una gran direcció.

Per cert, el Temple del Raval ha tret la primera fila, la que provocava problemes de cervicals, i ha numerat de nou la platea. Si agafes primera fila, ja tens un cert marge fins l’escenari. Una bona decisió. I per acabar diré que allò de que “la gent no va al teatre” no es va poder confirmar de cap manera. Crec que no hi cabia ningú més. Espero que tinguin marge de pròrroga. De penals no en fan falta.

 

Hedda Gabler. Tancats per crear vincles i desar-los.

Hedda Gabler és un d’aquells personatges que les actrius desitgen interpretar, una creació d’Ibsen, una dona plena de matisos i de contradiccions, un personatge atrapat – una altra Nora – en una vida que no li agrada, envoltada de formulismes i desitjos no buscats, un personatge atractiu per a qui l’interpreta, qui el dirigeix i qui l’acompanya, a l’escenari i a la platea.

I possiblement per això, resulta un encert de Rigola, tancar el públic i el repartiment en una caixa de fusta, d’aquelles que guarden els secrets i que de tant en tant obrim, mirem, rumiem i tornem a tancar. Una caixa plena de vida, de musica, de pors, de ressentiments, de vida en general.

“És una caixa de sorpreses” diem de vegades, d’una o altra persona, i una caixa de sorpreses és el que ens ofereix un dels directors més trencadors del panorama actual, sorpreses pel que passa i pel que no passa. No us puc dir més.

El repartiment està brillant, ofereixen un espectacle tranquil, suau, amb rèpliques que es barregen amb mirades que competeixen en força amb el mateix text. Un espectacle ple de llenguatge no verbal. No dones abast a mirar-los a tots, és imprescindible mirar el que parla, el que rep les paraules i els que observen el que està passant. Les entrades i sortides dels personatges es fan en dues passes, tots hi son, barrejats entre el públic, per demostrar que tots podem viure el mateix, els mateixos problemes, els mateixos desitjos, els mateixos patiments. La felicitat està sempre present, una felicitat protagonista en la seva absència.

Nausicaa Bonnín, esplèndida com sempre, porta el pes d’un espectacle on Pol López hi posa la força i l’energia mesurada amb destresa, Marc Rodríguez ens fa oblidar els seus registres dels dijous a la televisió i Joan Solé, obre el foc amb un  punt de delicadesa, somrient, per mostrar una felicitat que se li escola sense adonar-se’n. Miranda Gas porta el teatre als cromosomes, i interpreta com si fos en un dinar familiar, un dinar de la seva família. Fàcil? Jutgeu vosaltres.

“Felicitat, quina paraula. Com ho fas per mantenir-la?” 

El teatre pot ser el camí. Gran espectacle que cal veure amb la ment oberta, seguint les instruccions que el mateix Rigola et dona abans de passar i a partir d’aquí, prepareu-vos a entomar un seguit d’emocions, aplicades amb l’anestèsia necessària per poder-les suportar millor. Apagueu mòbils i rellotges. A dins hi ha pistoles.

“Perdona que t’ho torni a preguntar, però, no hi havia ni una mica d’amor, en el fons?”