RSS

Al final, les visions. Una obra que es podria dir de moltes maneres

“No sé on sou, ara. No sé què penseu, no sé què sentiu”

Les paraules que l’Àlex – Joan Carreras – dedica als seus amics que “estan morts”, tot i que “ja fa molts anys, d’això. Sí”

Quants cops ens hem plantejat si aquells que no hi són, han desaparegut realment, si ens hem de sentir culpables per si no els vam dir prou cops que els estimàvem, si no els vam abraçar prou, si… si podem pensar que en tenim la culpa de la seva mort…

Temes no resolts que el teatre ens posa davant dels ulls, i en aquest cas, el text de Llàtzer Garcia, que ell mateix dirigeix a la Universitat catalana del teatre amb seu al Poblenou, ens ajuda a pensar-hi un cop més.

Dues cases prop de Girona. Una parella n’ocupa una, que normalment “es llogava per dies o setmanes. La majoria famílies amb criatures… De vegades també grups d’amics”. A l’altra casa hi viu l’Àlex, sempre ocupat en suposades reparacions que més tard descobrirem que tenen un sentit un punt malaltís.

Laia Manzanares – esplèndida – és la Sara, mestra “molt jove” i Joan Marmaneu és Adri, la seva parella que considera que “ser fuster, és el millor ofici del món”. Tots dos viuen amb intensitat la nova relació que han establert amb el seu veí, i en moments determinats de l’obra, donen vida a la Sònia i el Toni, personatges protagonistes que no entren en el repartiment. Xavi Sáez és Marcus, el personatge que torna del passat per posar-nos a tots enmig de la història.

Al final, les visions és un text inquietant en molts moments – com és que hi ha gent que riu? – que multiplica el seu efecte amb una posada en escena àgil i mesurada – dues tarimes es converteixen en casa – fins que cal entrar a l’habitació de sota l’escala, on “Miro l’Àlex. I em pregunta si vull entrar. I entrem.”

La Beckett aporta al Grec 2022 un espectacle brillant en la seva senzillesa, on els silencis aporten molt i on esperes el moment del clima – la finestra – per acabar d’entendre el que va passar.

Bon text dirigit pel mateix autor i bones interpretacions, amb la música del grup Bolondo, un grup que l’Àlex “escoltava fa anys i que no els coneixereu”.

Un bon vespre de teatre, rematat al menjador de la Beckett, i com que soc “personatge” tinc descompte. Tornada a casa comentant l’espectacle, previ a escriure aquest comentari.

Al teatre s’hi va a treballar, i al sortir es remata la feina.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 7 Juliol 2022 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,

Romeu i Julieta. Platea eufòrica

Ara que s’ha iniciat la creuada per dur el jovent cap als espectacles “de tota la vida” i que deixin d’utilitzar el mòbil com a transmissor de cultura (si l’Empar Moliner considera cultura el vi i els restaurants, també ho deu ser mirar vídeos estrafolaris per qualsevol xarxa d’arrossegament) i mirin la tele o acompanyin els pares al teatre, el Poliorama ofereix l’espectacle adient. Una dramatúrgia molt ben pensada per Joan Yago de La Calòrica, la companyia més trencadora del panorama actual, que acosta el drama Shakespearià als joves de la casa.

No recordo que en un espectacle de teatre clàssic s’aplaudeixi a mitja funció com es pot fer després d’un ària d’òpera o després de cada peça en qualsevol concert i tot que la interpretació del Guillem Balart com a Mercucci ho posa fàcil.

Fem un “apart”:

A la pel·lícula “Shakespeare in Love” de John Maden, en un moment determinat miren de convèncer un actor per fer el paper de Mercutio, i ell, amb un ego important, pregunta com es diu l’espectacle i li responen “Mercutio i els seus amics” en comptes de dir-li Romeu i Julieta. Doncs a l’espectacle del Poliorama potser cal fer alguna cosa així doncs la interpretació de Guillem Balart es converteix en el clímax de l’espectacle, potser per això l’acaben matant, per evitar que s’endugui tots els aplaudiments i en deixi algun per la resta de la companyia. Després de fer un Hamlet espaterrant, en Balart es posa en la pell del gran amic de Romeu i acapara totes les mirades. Shakespeare ja ho té això, hi ha teòrics secundaris que es converteixen en el paper estrella de l’espectacle. Mercucci, Iago, Shylock…. i per això, en David Selvas el posa al seu repartiment. Brutal es diu la productora, suposo que en referència a l’actuació del Balart.

Resulta curiós sentir riure en una tragèdia de Shakespeare, em refereixo a riures lògics i no d’aquells inevitables, que el públic sembla necessitar, i es que la posada en escena de Romeu i Julieta ho afavoreix. El públic jove ho passa bé i s’adonen que no cal que “es nomeni ningú” ni que hi hagi un “guanyador” a qui li canviarà la vida, el teatre es gaudeix mentre et fa pensar i a partir d’aquí cal continuar. Si els grans lectors d’avui van començar amb Astèrix i Tin Tin, els futurs titulars d’abonaments de teatre potser hauran començat amb aquest Romeu i Julieta.

L’altre detall curiós d’ahir al vespre va ser quan en l’escena de major clímax, Romeu pensa que Julieta ha mort i fa el que fa – evitem trencar la màgia de la sorpresa – i al meu davant una noia jove es va sobresaltar, suposo que imaginava que al final no passaria…… jo creia que tothom coneix l’argument d’aquesta tragèdia però en aquesta vida no es pot donar res per suposat.

Xavi Ricart fa un Capulet esplèndid i Anna Barrachina li dona un caire molt especial a la Dida, tal com Andrew Tarbet amb el Frare, convertint-se en els veterans que acompanyen els repartiments pensats per arrossegar fans de Merlí i similars.

Emma Arquillué tira de genètica i Nil Cardoner segueix ferm en el seu camí des d’aquell Roc de Polseres Vermelles. Albert Baró i Adrian Grösser han deixat enrere les classes de filosofia i segueixen fent ofici. No recordo haver vist abans Pau Escobar, però fa el seu personatge  amb bones maneres, en fi, es demostra que hi ha una bona direcció i que l’espectacle compleix la seva funció.

El públic va premiar l’esforç posant-se dempeus, un altre secret teatral que cal anar aprenent i dosificant a fi de que no perdi valor.

Atenció…. que comenci la funció!

 
Deixa un comentari

Publicat per a 30 Juny 2022 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , , , , ,

Els secundaris esdevenen protagonistes al Maldà

Quan jo era jove, es parlava d’actors principals i actors secundaris. La correcció posterior, va convertir aquests últims, en actors de repartiment que semblava menys pejoratiu. Tants i tants termes que ja no son políticament correctes, com si la forma d’anomenar, canviï el que de veritat hauria de canviar.

“No hi ha papers petits, hi ha actors petits” diu l’Espaguetti –malnom amb que es coneix l’actriu que lluita per aconseguir tres frases i poder-se pagar una habitació – Una gran veritat. Els grans actors i grans actrius poden interpretar un personatge inicialment secundari, i fer pujar el nivell de la història fins a dalt de tot. I no em refereixo a Marlon Brando fent de pare de Superman.

I d’això va la història que ofereixen Els Pirates, ara que ja tenen vint anys, que encara tenen força i no tenen l’ànima morta, que deia aquell i sota la direcció habitual d’Adrià Aubert. Un actor i una actriu de repartiment que malviuen entre vedets i somnis d’un futur millor. Mentre veuen des de bambolines, l’Aladi o la Tina De Jarque i imaginen que la seva empenta els dugui a Madrid.

Fa uns dies us parlava d’un espectacle de la Beckett – L’Altre – on en Cesc Casanovas i l’Alex Ferré feien continus canvis de personatge d’una forma impressionant, doncs com aquells esportistes que cada cop van superant els rècords, Laura Aubert i Bernat Cot, trenquen tots els esquemes. En un escenari que representa el darrera o el costat de l’escenari, entrant i sortint per la porta del vàter o la suposada entrada des del carrer, canvien de vestuari de forma impossible, els personatges marxen per una banda i surten tres metres més enllà totalment canviats de roba i d’actuació. Fregolisme elevat a la 5a potència.

Fa poc que vaig llegir “La avenida de las Ilusiones” de Xavi Barroso, on descriu aquests mateixos temps de Paral.lel, de l’acadèmia del Gordito, del Josep Santpere, dels vodevils, els cuplets i les vedets que, quan comencen i mentre busquen un senyoritu, han d’alternar una mica més del compte. Son els anys anteriors a la guerra, on els rics a més son mala gent, on els pobres ho son molt i només aspiren a tenir il.lusions que sembla que també és una forma de viure. D’il.lusions i de sandvitxos de pollastre o de mortadel.la.

El Maldà, amb el seu recinte de “solera” resulta un escenari ideal per entrar al teatre per la part del darrera, on els focus no tenen funció, i on els actors de repartiment, els secundaris, viuen el seu particular espectacle. Sortir a l’escenari suposa canviar el plany pel somriure, el públic no ha vingut a deprimir-se.

Brillants les escenes on entren i surten d’un suposat escenari, fent les coreografies d’un espectacle de varietés, sense argument.

Visca el Calb i l’Espaguetti, avui són els caps de cartell i el públic els premia com mereixen.

El meu grup de teatre, homenatja sempre aquests actors i actrius gens protagonistes. Es diu El Partiquí *

*partiquí (enciclopèdia.cat) : Cantant o actor que executa una part poc important en una òpera, un oratori, una obra teatral, etc.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 20 Juny 2022 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , ,

Una teràpia integral. Pa per avui, riure pel demà

Cristina Clemente i Marc Angelet han escrit i dirigit una comèdia en tota regla. Ara que diuen que costa omplir les platees, darrerament jo he viscut plens absoluts, es clar que estic acaparant comèdies i ja sabem que “volem riure, que prou pena tenim amb el que passa”.

Una teràpia integral va d’autoajuda, de fer pa. Recordeu aquell llunyà 2020 on la farina  – la de blat, no l’altra – va desaparèixer de les prestatgeries dels supermercats? Potser va ser llavors, que els autors van pensar en l’intrusisme dels que volien fer la competència al flequer de tota la vida, i van escriure un text sobre la fabricació de l’aliment més essencial.

“El pa sou vosaltres” crida en Toni Roca – Abel Folch – davant la incredulitat de la Neus – Àngels Gonyalons – l’eufòria del etern jove Roger Coma – Bruno – i l’estupefacció de la Laura – Andrea Ros –  La trama, carregada de gags on en Roger s’hi mou com peix a l’aigua, ens va portant entre rialles i aplaudiments a mitja escena del teatre de tota la vida, mentre els protagonistes miren de superar els seus particulars dimonis, arribant a cremar-los dins del forn de baix, mentre al de dalt es cou el pa.

Molts cops ho he dit, la comèdia no és el meu fort, però darrerament surto en totes les fotografies de platees on la gent riu – amb motiu i no quan algú diu irònicament que ha de morir i la gent aprofita qualsevol esquerda per deixar-la anar – potser és que m’estic fent gran.

Tots quatre estan molt bé, però en un concurs s’endurien més fàcilment els premis l’Andrea i el Roger per allò de fer un paper més agraït. El Coma controla el tempo de la comèdia d’una forma brutal, i la suposada innocència de la Laura, permet a l’Andrea, especialment en la primera part del espectacle, una exhibició de mirades i de rèpliques, que fan les delícies del públic.

Abel Folch controla el ritme, es converteix en el líder, no en va, acumula moltes hores d’escenari i molt ofici. Feia molt que no veia la Gonyalons, crec que des del monòleg de la Germana Pau de Víctor Català, que Josep Maria Mestres va dirigir juntament amb la Infanticida que interpretava la Vilarasau al Romea. La Gonyalons també té ofici, clava el paper i en un moment on taral·leja una cançó dels Beatles, ens recorda que canta de primera.

Personalment, el final em va descol·locar una mica, el tema que surt després de l’enregistrament d’àudio – ja ho veureu -, però el públic es va aixecar i l’Abel Folch ho va rematar amb un gag final, just després dels primers aplaudiments.

Espectacle fàcil de recomanar, i fàcil de regalar als pares, que els agrada el teatre però que no hi van gaire. Necessitem teatre per a tots els públics, i a casa nostra en tenim per donar i vendre. Molta merda!.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 18 Juny 2022 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , ,

Personas escandalosas que no caben en el mundo. Un tema per resoldre

Que denunciar el mal tracte que rep una persona homosexual en la seva  vida diària encara sigui necessari, diu molt poc de nosaltres com a societat. Núria Planes, Agnès Jabbour, Xavier Palomino i Pino Steiner, han creat una dramatúrgia festiva per reivindicar – el que ha de fer el teatre – i cridar l’atenció sobre un conflicte que pateix una gran part de la nostra societat.

L’espectacle utilitza el ball, la cançó, el text i els enregistraments reals que fan caure la cara de vergonya.

“Es que ahora hay mucho paro, como no pueden hacer nada más, se dedican a estas cosas”

“Es que serlo de nacimiento pase, però por vicio…”

Frases que podrien estar enregistrades en una reunió de Vox, però que segueixen sent tabú per a massa gent.

Xavier Palomino interpreta Xavier, un noi nascut a la Zona Franca que inicialment lluita per “no ser maricon”, fins que decideix que cal seguir el seu instint i la seva veritat, i es llavors quan ha de lluitar contra quasi tot. S’enamora d’un noi, i s’inventa una noia – la Sara – a fi de que el deixin tranquil. Al llarg de l’espectacle va demostrant que la forma de ser feliç, és seguir el teu camí i oblidar-te del què diuen o pensen els altres. Núria Planes i Agnès Jabbour, son les seves companyes de repartiment i simbolitzarien la part més amable de la societat.

L’espectacle és una demostració de teatre físic admirable i d’una posada en escena original que convida el públic a afegir-se a la festa, i a afegir-se a la lluita d’un col·lectiu cada cop més nombrós i que malgrat tot segueix patint la crueltat en més o menys mesura.

Un espectacle necessari, que passa sense adonar-te’n i que ha de girar per la cartellera catalana. Atenció programadors, no badem. L’Antic teatre ja ho ha fet.

El final reivindicatiu del grup Orientación colectiva Loli, recorda la cantada contra Putin a una església de Moscou del grup Pussy Riot i que les va portar a la presó. Avui, la seva reivindicació les ha portat a l’èxit. Aplaudiment.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 10 Juny 2022 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,

La pell fina. Qui diu les veritats perd les amistats?

El duet Carmen Marfà i Yago Alonso va camí de convertir-se en els reis de la comèdia. Després d’Instruccions per enterrar un pare, i Ovelles, ara amb La pell fina, aconsegueixen un text tan ben tramat, que quan sembla que ja has vist de què va la cosa, segueixen els girs i les confessions dels protagonistes, enmig d’un riure mantingut. Des de la primera rèplica del Nacho – Francesc Ferrer – i de la Miranda – Ángela Cervantes – ja veus que riuràs, fins i tot jo, que ric molt poc, però assegut a la terraseta del pis de poble on han anat a viure l’Eloi – Biel Duran – i la Sonia – Laura Pau – entres en el tema i desitges que allò no s’acabi mai.

No hi ha cap paraula sobrera ni cap gest dels protagonistes que no valgui la pena veure, i la proximitat que ofereix la Flyhard et posa enmig de la conversa, fins i tot et donen ganes de demanar una copa de vi, abans que la Miranda, en conya en conya se’l vagi acabant.

Soc infermera, però ara estic d’excedència a l’hospital”  ui ui ui, això sona estrany…. i clar…….

Vas preparar un discurs per si et donaven el Gaudí?”  ja t’imagines que sí, tot i la negativa del Nacho, el director de cine que és el millor amic dels nous pares, l’Eloi i la Sònia. Si algú del públic està en camí de tenir descendència que no s’atabali, t’acostumes aviat a la nova vida….. i sobre els comentaris respecte del petit Jan….  jo en conec un que quan va anar a veure el fill d’uns amics va deixar anar “és una mica Dumbito no?”, crec que ja no es tracten.

No us agrada el xai?, vaja, doncs és el que l’Eloi està preparant per sopar, però potser finalment no serà un problema. Entrades pel al Primavera Sound per avui mateix? Potser ho podrem arreglar. Tot pot tenir un final feliç quan hi ha una història intensa viscuda. Som amics no?

Espectacle molt, molt, molt recomanable. Ara ho han petat,però segur que estan buscant noves terrasetes per fer un soparet d’amics. No us oblideu al cotxe, el regal pel nen. Penseu que tot i ser en un poble, haureu d’aparcar a vint minuts. Esteu avisats.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 10 Juny 2022 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , ,