RSS

El que no es diu. Una reflexió complexa sobre un tema essencial

“Ens van dir que era amor i ens van ensenyar violència”

Una frase que donaria per tot el sopar posterior a l’espectacle teatral i que en el cas de la Beckett et serveixen en safata, a partir d’una pissarra on s’hi anuncien els plats del dia. El binomi imprescindible de teatre i sopar de treball, té a la sala del Poblenou, la seva màxima expressió, superant de llarg el Lliure de Gràcia. Ja he dit molts cops que el teatre requereix un abans – programa, coneixement de l’autor, situació del conflicte, un treball de sala – veure i beure tot el que l’autor/a el director/a i el repartiment ens ofereixen – i un treball posterior de discussió i de reflexió, al voltant d’un plat i una copa – atrezzo imprescindible – i la Beckett resulta l’escenari més complet a casa nostra.

Marilia Samper ens planteja un tema cabdal de la nostra vida en comunitat, tibant el fil fins a l’infinit. Planteja la violació en espais on no se’ns acudiria buscar-los i especialment retrata una situació que a primera vista resultaria incomprensible.

Com pot ser que ella, després del que va passar, triï el que acaba triant tot i que finalment arriba on forçosament havia d’arribar.

Disculpeu el comentari enrevessat, per mirar de no aixecar la llebre als que encara no han vist l’espectacle, però la situació que planteja el text, resulta complicat d’entendre sota el prisma de la noia, la Muguet Franc, que inicia la seva participació amb uns silencis que ja et fan preveure la tempesta que vindrà més tard. Ell, el noi, un Xavi Sáez que va a més conforme l’espectacle avança, no entén el que passa, ell creu que tot anava bé, i no pot imaginar – el vell problema de no entendre l’altre – que allò que ja tenia oblidat, hagi estat la causa del que ara li acaben d’anunciar. Ho ha oblidat per “normal” o ho ha oblidat per “tapar-ho per sempre”?

Quan una autora parla de violació, ha de caminar per damunt d’una corda molt prima per no ser acusada d’exagerar la situació – allò de tothom és un violador en potència – i cal dir que la situació que planteja resulta difícil d’acceptar, però per això existeix el teatre, per veure un conflicte, ser-ne conscient i discutir si allò pot passar, si passa o si definitivament s’ha creat una situació poc creïble. El tema és prou important i si la noia pren la decisió que pren, val la pena posar-se en el seu lloc i mirar d’imaginar si era una bona opció o si allò no tenia cap sentit.

L’actriu i l’actor no tenen cap defensa damunt l’escenari, només el text i el seu personatge proper al públic, que els afegeix una dificultat a l’hora de descriure’ns la situació. M’agraden els espectacles on, sense solució de continuïtat, un personatge actor o una actriu canvien de personatge, un recurs teatral impensable fa anys i que li dona un ritme trepidant, tal i com fan els protagonistes que ens ocupen. No és fàcil, però aquí ningú ha dit que fer teatre està a l’abast de tothom.

Sincerament, el moment més bèstia al meu entendre, és la resposta de la mare quan la filla li explica el que li va passar aquell vespre de festa – per dir-ho d’alguna manera- . Una resposta més pròpia d’un jutge que d’una mare, potser aquesta és la part més increïble de l’espectacle.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 4 Juny 2021 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , ,

Mare de sucre. Un tractat de veritats que couen

“Soc la Cloe, tinc 27 anys i un desig aquí amagat com un gat sota un cotxe, espantat de sortir. Un desig que, en teoria, jo no tinc. El que tinc, segons el meu diagnòstic, és un retard mental lleuger del 65%. I les noies amb discapacitat intel·lectual no tenim aquest desig. No tenim ganes de follar, ni de fer una família, ni de fer res. Som àngels que volem al costat de la gent normal fent-los sentir coses agradables. Però tot això ho han decidit uns senyors sense retard mental i no han tingut en compte els gats sota els cotxes. No han pensat què fer-ne. Matar-los? Castrar-los?”

Així comença el text de denuncia de la Clàudia Cedó, que ja ens havia deixat descansar prou  del trasbals de  “Una gossa en un descampat” on vam descobrir que les bufetades a temps – al teatre – et poden ajudar a ser millor persona.

A Mare de Sucre, organitza un escenari especial amb actors i actrius especials, que llancen veritats cap a la platea on sembla que “els de la Diputació ho han vist tot”

Els actors i les actrius i molt especialment la Andrea Álvarez, deixen anar tal quantitat de perles que pots tornar a casa amb un collaret. La Cedó fa que ens enamorem d’un repartiment sincer i graciós en molts moments, que donen ganes d’anar a treballar amb ells.

Diuen que estem en risc d’exclusió i no és veritat, estem exclosos i el risc és quan ens volem incloure

Quan ets de sucre no perds, però no jugues mai”

La que fa patir és la Maria Rodriguez, quan penses en el conveni de la social que deu marcar el seu sou i  que li deu plantejar més problemes per arribar a final de mes que per donar suport als habitants del pis tutelat. Algú s’ha plantejat mai els motius que fan que un de màrqueting, per exemple, guanyi més pasta que algú que professionalitza la solidaritat i el servei als altres?.

L’Ivan Benet -el ginecòleg director de la Fundació-, la Maria Rodriguez i la Teresa Urroz, es complementen sense solució de continuïtat amb els habitants del pis tutelat que reivindiquen els seus drets, que tots aquells que volen protegir-los, el que fan es limitar-los. “No volen que tinguem problemes quan en realitat no volen tenir-los ells”. Finalment “el pla de vida” recollirà les seves justes reivindicacions entre els aplaudiments d’una platea totalment entregada.

“Si ho sé, em suïcido abans”

Impressionant l’escena a la discoteca de la Mercè Méndez o el cant de la Judit Pardàs que finalment decideix preguntar-nos directament si “us ha agradat la nostra obra de teatre” per rematar un espectacle bell i sincer on els somriures es barregen amb l’emoció davant d’uns personatges que mostren com es fa un món més just.

Encara hi sou a temps, la mare de sucre us esperarà, amb en Marc, la Cristina i la Consuelu, mentre planten un roure que potser trigarà 80 anys a créixer. “No podem esperar, necessitem els canvis ara”. Si no els trobeu, es que han anat a Port Aventura o a la platja, o potser estan assajant un espectacle per al Dia mundial de la Discapacitat, un dia que “tampoc agrada gaire en Marc Buxaderas” doncs només serveix per recordar totes les coses que no fem bé.

I quan torneu a casa, penseu si amb tanta gent que no és capaç de tenir cura dels seus fills, ens queda algun argument per negar-li la maternitat a la Cloe, que lluitarà per aconseguir tutelar-se ella mateixa i fugir d’una Curatela materna que no la deixarà evolucionar, amb la vella excusa de la protecció.

Un cop més, el teatre ens obre els ulls i per això reaccionem aplaudint.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 27 Mai 2021 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , ,

Canto jo i la muntanya balla i tothom aplaudeix

El llibre d’Irene Solà ha recollit un munt de premis i especialment el premi de tots els lectors que informats pel boca-orella habitual han convertit aquesta novel.la rural de fantasmes, de dones i homes, de llamps i de trons, en un altre fenomen natural que fa xalar els lletraferits en comptes dels meteoròlegs.

Ara que ha tornat la Solitud de Víctor Català, resulta impossible no veure detalls que es recorden l’una a l’altra.  Si el llibre està bé, resulta arriscat fer-ne una peli, una obra de teatre, un joc? No hauria de ser així en mans expertes, i en aquest cas, la Clàudia Cedó deixa en safata al Guillem Albà i el Joan Arqué, l’origen d’un espectacle espaterrant que posa dempeus el públic de la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya.

Judit Dedderman posa música a una festa de gest, text, titelles, bruixes o fantasmes. En Doménech a qui un llamp fa protagonista inicial de la història, la Dolceta, la Sió, la Mia o l’Hilari i el fill dels gegants, es mouen damunt la terra de la Biblioteca, en una coreografia de desgast físic, que et fa oblidar la poca comoditat que tens a les cadires.

La direcció de Guillem Albà i Joan Arqué ha d’optar a premi doncs els actors i les actrius fan una interpretació brutal en tots els sentits. Gest, música, paraula, expressió…. impagable l’escena de la nena interpretada per la Caterina Tugores que definitivament “se surt” quan dona vida a la gossa. Es espectacular, però es que l’Anna Sahun, la Laura Aubert, El Diego Lorca i l’Ireneu Tranis ratllen a la mateixa alçada, l’alçada de la muntanya.

És una meravella, et traslladen a la muntanya sense que te’n adonis que balla, al so de la guitarra de l’Amaia Miranda. No es pot deixar perdre les habilitats musicals de la Laura Aubert que toca els instruments habituals (violí i contrabaix)  o del Ireneu Tranis també al violí, per anar donant més pes a tot l’espectacle.

Amb les entrades reservades vaig llegir el llibre i mirava d’imaginar com durien tot allò al teatre, i el resultat supera totes les expectatives. Encara tinc adolorida l’espatlla dreta, de forçar l’aplaudiment mentre desafiàvem el toc de queda.

No se si queda alguna entrada però com diuen els muntanyencs, la Muntanya sempre hi és i sempre hi pots tornar. Prenguin nota senyors de la Perla29.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 30 Abril 2021 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , , , , ,

Els Ocells de la Calòrica, volen de nou

Ho confesso, he necessitat gastar tres oportunitats per gaudir d’aquest espectacle de la companyia de moda. El cartell de la Beckett quan encara no en sabia res d’ells no em va cridar gaire l’atenció i vaig tirar cap a d’altres escenaris més convencionals. Els meus confidents habituals, em van donar bones referències més tard, massa tard i vaig conformar-me amb allò de “no es pot veure tot”.

Els ocells van tornar, com ho fan sempre,  al niu del Poblenou però  en aquella ocasió no vaig poder-ho combinar amb l’agenda laboral i teatral… semblava mentida que tornés a deixar-ho escapar però a la tercera va anar la vençuda. Vaig veure de casualitat la programació del teatre de Granollers i vaig recomanar l’espectacle als meus amics del Vallès Oriental, nosaltres, finalment vam tenir confinament comarcal però…..

  • Si et paren i et posen una multa només has d’anar al jutjat a denunciar el Govern independentista, que t’ha posat una multa, i el jutge ni tan sols et preguntarà si ets guàrdia civil o si creus que Puigdemont està fugat, et traurà la multa i els inhabilitarà per seguir perseguint els “altres catalans”
  • Però es que jo…soc…
  • Cony, treu-te el llaç groc el dia que vaigis al jutjat, que se t’ha de dir tot

Doncs això, unes hores abans de que caduqui el confinament comarcal, anem a Granollers. Ja tenim el nostre càstig, i es que som a la fila 15, jo que soc de 1a o 2a a tot estirar, però els bolos són així, no hi ha opció de canvi de dia, i si no, un altre cop espavila.

Els ocells és una comèdia grega d’Aristòfanes, una comèdia àcida que retratava aquella societat del 414 abans del cristu, on convivien els savis amb els ganduls, els filòsofs amb els que manaven, els que decidien amb els que haurien de decidir, i la Calòrica en fa la seva versió particular com ha de ser.

El resum seria que uns humans que fugen de la ciutat després de disparar contra la democràcia i ves a saber si contra la constitució i enmig del bosc troben un puput a qui, en comptes de matar, veuen com una opció de futur que els pot donar la vida que ja no comptaven tenir. A partir d’aquí ja us ho podeu imaginar, tirant amb bala contra tot el que es belluga d’aquella forma que es fa en les comèdies que volen denunciar. Hi ha moments autènticament hilarants, i amb la marca de la casa d’una interpretació impecable. No es retraten personatges, es fan viure damunt l’escenari sense permetre’s ni un moment de defalliment.

Pisteter acaba sent el rei de les aus, i les aus perden la llibertat a canvi d’una suposada millora social que els havia de fer ser com els homes….Els homes son lliures? Aquí hi hauria molta feina a pensar, i potser ho haurem de deixar als filòsofs.

Sota la batuta d’Israel Solà i la dramatúrgia de Joan Yago, Xavi Francés, Aitor-Galisteo-Rocher, Esther López i Marc Rius porten l’espectacle als núvols de la sala, on els espectadors aixequen el cap per anar seguint la trajectòria d’aquesta companyia.

El teatre no el puc gaudir des de la fila 15, però he aprés la lliçó: La Calòrica no decep mai, i això és molt important quan has de quadrar agenda.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 30 Abril 2021 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , ,

Anatomia d’un instant. Història contemporània al Lliure

Aquest és un país de 40. Ens agrada celebrar els 40 anys de naixement, cantar les 40 jugant a cartes, 40 anys va durar la foscor d’aquell malparit i 40 anys fa que el Juan Carlos va contractar una assegurança que li va permetre tota mena de trapelleries sota el paraigües del “Vapararelcop”.

El 23 de febrer del 1981 va ser un dia especial, millor dit, una tarda-vespre, carregadeta d’emocions i de bales que els tricornis van deixar anar al Congreso de los Diputados, un lloc que els era estrany, un lloc on fer lleis quan la llei la dicta el general de torn o el generalísimo si fa el cas.

Es van escriure molts llibres sobre l’entrada d’un paio amb bigoti i mala llet de fàbrica, un tipus que enyorava detencions, tortures i altres distraccions, i que ja en tenia els ous – verds es clar – plens, de tanta demo no se què i de tant comunista passejant-se tranquil·lament “por la calle de Alcalá”.

Diu Javier Cercas al pròleg del seu llibre “Anatomia de un instante” que es preguntava quants espanyols podien pensar que Adolfo Suárez, Santiago Carrillo, Gutierrez Mellado o Tejero, eren personatges de ficció, tal i com molts anglesos creien que també ho va ser Churchill, personatges coneguts per la televisió com JR Ewing o el Cotxe fantàstic, protagonistes d’una realitat que segurament superaria la ficció.

Crisi econòmica, atur, nostàlgics del règim – i no em refereixo als espàrrecs o les carxofes – periodistes patriòtics, església més temerosa del Gobierno que de Deu i una banda armada amb origen al País Basc que havia declarat la guerra a las fuerzas armadas, van ser el cultiu on va créixer la idea de que calia fer fora el culpable de tot, o sigui en Suárez, que d’amic de taberna del Rei, va passar a anar per lliure, atrevint-se fins i tot, en plena Setmana Santa, legalitzar el partit roig.

Pep Cruz ja hi era, va creuar Girona tot sortint del teatre, per veure si la gent d’esquerres havia sortit al carrer, Xavi Sáez era petit i com a molt pot recordar si els pares estaven nerviosos mirant la tele o escoltant música sacra per la ràdio, i l’Enric Auquer i la Roser Vilajosana no estaven ni projectats i han hagut d’endinsar-se en el tema com ho farien amb un text de Shakespeare o de Txékhov.

En Rigola munta una festa d’aniversari sense massa pressupost, per homenatjar l’heroi Borbó, ara caigut en desgràcia i mig eclipsat per un fill que “ha salido al padre” però amb més mala llet. Vesteix tres actors d’unicorns en una d’aquelles coses que necessiten de col·loqui perquè t’expliqui els motius ocults d’aquesta decisió, mentre que la noia esdevinguda presidente, acaba l’espectacle enfilant-se per les parets del poder.

“Hola, soy de Cebreros y me presento a Presidente”, així va guanyar les eleccions un reciclat del Movimiento que va fer més coses d’esquerres que tots els sociates que li han anat al darrera. D’entrada, ell no ens va fotre a dins l’Otan.

23 F Anatomia d’un instant és una classe d’història contemporània que explica moltes coses del que estem vivint ara, no en va, un discurs reial, uns polítics conspirant amb la premsa i un cretí uniformat amb els seus companys de gresca alcohòlica, son els protagonistes d’un instant que sempre s’anirà repetint.

Els diputats no van per terra, però deu n’hi do el fang que porten als respectius parlaments i segurament, de tot allò, ens quedaria demanar que per arreglar tot el sarau que tenim “se sienten coño” y solucionen los problemes de la gente, els problemes de veritat.

Javier Cercas ho va escriure, la Trinca ho va cantar i tots plegats vam patir, els més grans perquè ja hi eren l’any 36 i els més joves perquè  havíem vist com les gastaven  els armats. “Tranquil Jordi” va dir el rei de copes, i en Jordi, tranquil o no, va anar a mirar si li sortien els comptes d’Andorra.

Què feia el 23 F? Era a una guarderia fent revisions mèdiques escolars, i em quedava un mes de solter.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 21 Abril 2021 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , ,

De què parlem mentre no parlem de tota aquesta merda

Que la Companyia La Calòrica trenca esquemes ja no és un secret per a ningú, i el seu camí cap al cel va a tota màquina. Dels teatres petits a la Beckett, al Lliure  i ara al TNC.

Alguns dels seus títols són llargs, com aquells plats que ocupen dues rengles a la carta dels restaurants, mirant d’explicar-te amb tot detall el que seria un fricandó o una tempura. Son molt bons, i donen molta feina, no vols perdre’t ni un sol detall de les seves cares, dels seus gestos i tot i que s’exposen en línia, resulta quasi impossible seguir-los a tots.

Xavi Francès, Aitor Galisteo-Rocher (en molts moments em recorda l’Angel Llàcer ), Esther López, Marc Rius i Júlia Truyol, conviden Mónica López a treballar amb ells – aspecte que participa de l’argument de l’espectacle – i li posen una pressió brutal per poder seguir-los. Alguns d’ells els hem vist en altres muntatges amb altres directors, però el segell Calòrica segueix el camí de l’Antonietes, La Perla 29 o del Dagoll Dagom, un segell personal d’aquells que garanteixen la recomanació per als més teatraires o per als que s’han matriculat fa poc en aquesta filosofia de vida.

L’excusa és el canvi climàtic,  els congressos o les reunions d’escala, tant li fa, l’exhibició interpretativa dels calòrics no pot deixar fred ningú – perdoneu l’acudit fàcil -. La posada en escena, lluny dels escenaris faraònics, resulta impecable en la seva senzillesa, i això  que no hi falta de res. El camió que els espera a la sortida mentre el públic surt ordenadament cap al carrer, no és poca cosa, però l’espectacle pot anar de bolos i això és un punt molt important, sobretot per als que, com nosaltres, vam badar al TNC i sentint els comentaris entusiastes dels nostres confidents teatrals, la possibilitat Teatre Jardí de Figueres va ser una nova opció.

Encara els queden bolos, i no seria mala idea programar de nou aquest espectacle, ara que en temps de restriccions, resulta més complicat augmentar la immunitat cultural. Era un vespre fred, però la Calòrica ens va facilitar escalfar-nos les mans aplaudint amb intensitat.

Grans, molt grans.

P.D. La reunió de veïns, el mossèn del Congrés o la gamba cantant el “Soy Rebelde”, són impagables, i això que anar als bolos encara surt més econòmic.

Que collons espera el Procicat per permetre canviar de comarca per anar a jugar, als museus, als concerts o al teatre? Que l’exercici està bé, però exercitar la ment encara més. Algú sap si hi ha teatres a Andorra?

 
 

Etiquetes: , , , , , , , ,