RSS

Arxiu d'etiquetes: Adrià Aubert

Els secundaris esdevenen protagonistes al Maldà

Quan jo era jove, es parlava d’actors principals i actors secundaris. La correcció posterior, va convertir aquests últims, en actors de repartiment que semblava menys pejoratiu. Tants i tants termes que ja no son políticament correctes, com si la forma d’anomenar, canviï el que de veritat hauria de canviar.

“No hi ha papers petits, hi ha actors petits” diu l’Espaguetti –malnom amb que es coneix l’actriu que lluita per aconseguir tres frases i poder-se pagar una habitació – Una gran veritat. Els grans actors i grans actrius poden interpretar un personatge inicialment secundari, i fer pujar el nivell de la història fins a dalt de tot. I no em refereixo a Marlon Brando fent de pare de Superman.

I d’això va la història que ofereixen Els Pirates, ara que ja tenen vint anys, que encara tenen força i no tenen l’ànima morta, que deia aquell i sota la direcció habitual d’Adrià Aubert. Un actor i una actriu de repartiment que malviuen entre vedets i somnis d’un futur millor. Mentre veuen des de bambolines, l’Aladi o la Tina De Jarque i imaginen que la seva empenta els dugui a Madrid.

Fa uns dies us parlava d’un espectacle de la Beckett – L’Altre – on en Cesc Casanovas i l’Alex Ferré feien continus canvis de personatge d’una forma impressionant, doncs com aquells esportistes que cada cop van superant els rècords, Laura Aubert i Bernat Cot, trenquen tots els esquemes. En un escenari que representa el darrera o el costat de l’escenari, entrant i sortint per la porta del vàter o la suposada entrada des del carrer, canvien de vestuari de forma impossible, els personatges marxen per una banda i surten tres metres més enllà totalment canviats de roba i d’actuació. Fregolisme elevat a la 5a potència.

Fa poc que vaig llegir “La avenida de las Ilusiones” de Xavi Barroso, on descriu aquests mateixos temps de Paral.lel, de l’acadèmia del Gordito, del Josep Santpere, dels vodevils, els cuplets i les vedets que, quan comencen i mentre busquen un senyoritu, han d’alternar una mica més del compte. Son els anys anteriors a la guerra, on els rics a més son mala gent, on els pobres ho son molt i només aspiren a tenir il.lusions que sembla que també és una forma de viure. D’il.lusions i de sandvitxos de pollastre o de mortadel.la.

El Maldà, amb el seu recinte de “solera” resulta un escenari ideal per entrar al teatre per la part del darrera, on els focus no tenen funció, i on els actors de repartiment, els secundaris, viuen el seu particular espectacle. Sortir a l’escenari suposa canviar el plany pel somriure, el públic no ha vingut a deprimir-se.

Brillants les escenes on entren i surten d’un suposat escenari, fent les coreografies d’un espectacle de varietés, sense argument.

Visca el Calb i l’Espaguetti, avui són els caps de cartell i el públic els premia com mereixen.

El meu grup de teatre, homenatja sempre aquests actors i actrius gens protagonistes. Es diu El Partiquí *

*partiquí (enciclopèdia.cat) : Cantant o actor que executa una part poc important en una òpera, un oratori, una obra teatral, etc.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 20 Juny 2022 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , ,

Festa d’una nit d’estiu a l’escenari Brossa

No sé si encara podem anomenar-la una nit d’estiu però aquesta nit hem estat de festa a l’Escenari Brossa amb la juganera proposta dels Pirates Teatre. Entenc perfectament l’èxit que va assolir la temporada passada i la necessitat de tornar a cridar el Puck  per escampar pensaments d’amor, arreu del pati de butaques.

Els actors i actrius reben el públic a l’entrada de la sala, on els conviden a tastar un filtre d’amor i començar el viatge fantàstic sense perdre temps. La Laura Aubert es posa el públic a la butxaca des de la primera rèplica i el reparteix per les butxaques de tots els seus companys de repartiment, que no el deixaran fins la darrera frase del follet, quan diu allò de “si us hem ofès nosaltres…. vostre perdó farà esmenar-nos ….i ara deu-me les mans , si som amics….” i les mans li donem, picant enfervorits per agrair a tota la companyia, 100 minuts de festa, esforç i somriure constant, si fa no fa, com si la “floreta ponentina” hagués deixat caure el seu suc sobre els nostres ulls, i ens hagués enamorat del que estem veient.

El muntatge dirigit per Adrià Aubert, passa com un alè, vas seguint la història, gaudint d’un espectacle total, on la música, les cançons, els canvis de personatge son constants, donant-li una frescor indispensable en una nit d’estiu.

Molts de nosaltres hem vist propostes sobre el text de Shakespeare, alguns fins i tot l’hem interpretat, però no tinc cap dubte que el conte proposat pels Pirates s’endú el premi major. Si realment Shakespeare va escriure aquest text per oferir-lo a les noces d’un amic, la proposta de l’Escenari Brossa, acompleix tots els requisits imprescindibles per una  celebració com cal.

Llarga vida als pirates i al seu somni, que potser no sempre serà d’una nit d’estiu, però segur que t’allunyarà dels mals moments i de les cabòries del teu dia a dia.

La forma de presentar l’actor amb cap d’ase de qui s’enamorarà Titània, m’ha semblat esplèndid. Afavoreix la comicitat del personatge, aspecte molt més complex quan s’utilitza un cap tal qual.

Recomanable?  A veure, que no m’he explicat prou bé o necessiteu que l’Oberon us llenci algun filtre afegit.

 

 
Deixa un comentari

Publicat per a 3 Octubre 2018 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,