RSS

Arxiu d'etiquetes: Albert Ribalta

La Meravellosa Família Hardwicke. Riure amb Txèkhov

Començaré per dir que no coneixia Christopher Durang, l’autor del text que David Selvas presenta a la Villarroel, no sé si per la meva poca afecció a les comèdies o per que els meus coneixements de teatre encara tenen molt recorregut per millorar. A la promoció de l’espectacle, Selvas  explica que es tracta d’un autor que treballa el teatre amb intel·ligència i sarcasme, que els seus personatges van al límit, una mica passats de voltes i que utilitza el sentit de l’humor amb mestria. I això és la Meravellosa Família Hardwicke, un espectacle que fa somriure (o riure segons les característiques de qui ocupa la butaca) des del primer moment i on Albert Ribalta agafa la batuta i no la deixa fins l’esclat final del públic. Vànya, germà de Sònia i de Masha (us sonen els noms?) està esplèndid, cap gest resulta balder, és un espectacle dins de l’espectacle, ja el tinc nominat en l’apartat de millor actor de comèdia amb molts vots d’avantatge i totes les escenes on participa – la majoria – t’obliguen a estar pendent d’ell. No vull dir amb això, que la resta del repartiment no estigui bé, doncs la Casandra que crea Lide Uranga resulta un regal afegit per al públic que busca riure mentre aprèn coses. Paula Jornet fa una Nina (un altre nom que us sonarà) deliciosa, una aspirant a actriu que mitifica la diva famosa (La Gavina en tota regla). La seva actuació, posa música damunt l’escenari (no literalment, es clar) així com el personatge al límit que fa l’Alejandro Bordanove, un Spike que vol ser actor, narcisista fins a l’infinit, teòrica parella de la Masha (Marta Pérez), la germana famosa que “paga les factures de la Casa” on viuen els dos germans, Vanya i Sonia, una Carme Pla que inicia l’obra i que costa de reconèixer al principi.

El llac que es veu des de la casa, l’hort dels cirerers, el pas del temps, el dol per una vida que no t’agrada, o el record del que va ser i que ja no es: “Abans llepàvem els segells, escrivíem cartes” diu Vànya en un monòleg deliciós, després de que no s’hagi entès massa el text teatral que està escrivint, nova al·lusió a la Gavina, un text que planteja la diferència entre el teatre de tota la vida i les noves formes d’escriptura no canònica.

Una comèdia molt ben escrita, molt ben dirigida i molt ben interpretada, unes butaques còmodes i una colla de bars per anar a fer un mos i una cervesa, mentre comentes tots els detalls del teatre de Txèkhov en versió Monty Python.

Suposo que tots els que l’heu vist, l’heu recomanat. Jo ja vaig tard doncs queden poques funcions.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 17 Novembre 2022 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , , ,

Jerusalem. La festa dels marginals

Vaig voler anar al teatre grec a veure Jerusalem, aquell era l’espectacle per gaudir d’un vespre d’estiu a l’amfiteatre de Montjuic. El reclam era bicèfal: Arquillué com a protagonista i l’Orson Welles català a la direcció – potser per això ahir vaig fer l’entrepà acompanyat d’una free damm “encara amb més sabor” – però no va ser possible. Esperant la decisió dels acompanyants que segueixen les meves recomanacions, van anar desapareixent les millors entrades i ….. va quedar pendent. Sortosament el Grec sempre torna, i el Gall també.

Una de les millors virtuts del Manrique director és la tria de textos, rarament va cap als clàssics de tota la vida, i ens porta uns espectacles carregats de novetat i de potència, espectacles que pots recomanar sense haver-los vist, pots fer allò de “tinc les entrades, encara no l’he vist, però hi pots anar segur”. Un gran ajut per als que ens hem convertit en “recomanadors d’espectacles” per als que son coneixedors del nostre “vici” per l’art més viu.

Jerusalem, de Jez Butterworth, no és una excepció, és un espectacle gran, fresc, que passa per damunt de la platea del Temple del Raval, sense que te’n adonis. En un moment determinat vaig pensar que no farien entreacte – a mi no m’agraden gaire – , l’espectacle anava avançant, fent-me fins i tot somriure enmig del caos, un caos representat pels elements escenogràfics i sobretot per les rèpliques dels actors i actrius.

L’Arquillué està genial, això no és una notícia però es que ho està molt, ho està més, i no seria just no destacar-ho, com no seria just no destacar el Víctor Pi en un Professor entranyable que no fa ni un gest sobrer. No us perdeu la seva actuació sense paraules, assegut al sofà amb un cobrellit a modus de toga, mentre el Gall fa una de les seves dissertacions.

No pots esperar que el gall no s’adoni que està sortint el sol” El gall ho sap tot, ho controla tot, i et fa veure les misèries d’una Anglaterra rural, on els desheretats semblen feliços, carregats d’alcohol, drogues i misèria, representats especialment pel Marc Rodriguez en un Ginger fantàstic. Potser no és un disc-yei, o sí, però punxa la seva innocència al servei d’una comunitat que l’ha deixat “sense la festa d’ahir”.

L’Elena Tarrats torna a posar la seva ànima antiga que ens va captivar a Maremar, sota la disfressa de Fada del bosc, la que porta al Gall el millor i el pitjor, i que en el moment precís, fa que la bellesa surti com un au fènix enmig del desastre, un desastre que la Chantal i l’Olivares, miren d’arreglar a base d’ordenances municipals. Ells dos, que doblen paper, demostren unes taules imprescindibles per fer necessaris uns personatges aparentment menors. Si fa no fa el que li passa a l’Albert Ribalta, especialment en l’escena de la gran trompa, quan ja està fart de ballar i de tot. Estan molt bé els joves Clara de Ramon, Anna Castells – que també ha deixat Maremar –  Guillem Balart i Adrián Grösser, recordant-nos que els bons directors fan aquestes coses, fins i tot el nen, el petit dels Byron, demostra que “la seva sang és especial”.

Un espectacle rodó, recomanable i revisable, vull dir que no em faria res tornar-lo a veure. Platea aplaudint dempeus, tot i que actualment això ja no es estrany, potser perquè darrerament tenim un teatre que ens mereixem.  Teniu les entrades?….. A veure, no hem entès res o què?

 

 
Deixa un comentari

Publicat per a 15 Novembre 2019 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , , , , , , ,