El temps i els Conway. El gran teatre de la vida

Vaig veure el muntatge de Mario Gas i família, el 1992. En aquell temps no anàvem gaire al teatre doncs teníem els nens petits, però la proposta ens va semblar prou interessant com per deixar els nens amb els avis i recuperar el temps perdut. Aquell espectacle em va impressionar, ho tenia tot. No hi havia dubte del que volia explicar l’autor, les il·lusions de la gent acomodada que pensen en disfressar-se, en jugar, les noies que semblen idèntiques i que resulten tant diferents, l’Europa d’entreguerres…. i els somnis que desapareixen en quan la lletera cau per terra. El pas del temps implacable i el neguit de no haver aconseguit deixar petjada en el teu trajecte vital. Aquella esquerda a la paret que apareixia al segon acte – 20 anys després del primer, on tot és festa i xerinola – la vaig mitificar i l’he recordada sempre. En aquells temps no eren tan habituals els canvis radicals d’escenari – ara tot és diferent – i l’esquerda dels Conway, la vida trencada i els darrers intents de mantenir l’estatus, feien del segon acte, un clímax a mig espectacle. Crec que allà vaig conèixer un dels pesos pesants del nostre teatre, en Jordi Boixaderas. Quan el veia després en algun repartiment deia “surt el Sr. Beevers”.

El 2011, al meu grup de teatre, buscant un espectacle per aixecar, vam escollir el text de J.B. Priestley, però ens faltava l’actriu jove, la Carol, i el projecte va quedar al calaix, i vam fer Els Justos, un espectacle que ens va donar moltes alegries. Finalment, el 2014, teníem la Carol i un Robin de garanties, i el vam tirar endavant. Jo era l’Ernest Beevers, era el Jordi Boixaderas, i aquest paper l’he recordat sempre. Al primer i tercer acte – el dia de l’aniversari de la Kay – duia una perruca i em movia com el jove que ja no era, i la meva sogra no em va conèixer, al final del primer acte va preguntar a la meva dona “el Carles no surt?”. El Sr. Beevers sempre estarà entre els meus papers – me’ls estimo tots, però … – més mítics.

Per tot això, no em podia deixar perdre el muntatge de l’Àngel Llàcer, l’home incansable que toca totes les tecles i que converteix en èxit qualsevol projecte. Una companya del grup em va dir si seria un musical, doncs darrerament s’hi ha dedicat força, però no, no ho es, tot i que un piano presideix l’escena i la majoria del repartiment hi toca alguna tecla – aquí no es tracta de tocar totes les tecles, sinó de que tots en toquin, i ja perdonareu el joc de paraules -.

Llàcer aprofita el poder de la Sala Gran per posar-nos davant dels ulls una escenografia plena de sorpreses. Entres a la sala i l’escenari es buit… com?, si jo he vist imatges per televisió i es veu una habitació enorme, amb molts quadres a les parets…. Doncs les aparences enganyen, ja ho hauríeu de saber, es comença a moure el terra, i vas obrint els ulls intentant parpellejar una mica a fi de que no se t’assequin. Ha començat l’espectacle.

La Màrcia Cisteró fa de Carulla, i diu aquella frase brutal “ja he perdut el costum de ser feliç”. El personatge de la sra Conway és el pal de paller que mira de fer veure que res no ha canviat i que l’únic que importa es que “tornem a estar junts”. Un gran paper de dona gran per a una bona actriu.

El personatge entendridor, l’Alan, el germà que senzillament és una bona persona, el clava en Biel Duran. No amagaré que soc del seu club de fans, però està genial. I aprofito per parlar dels canvis d’escenari, doncs passen vint anys al davant dels nostres ulls, en una creació sublim d’un director acostumat al gran espectacle. Kay, ajudada per un grup de regidores i regidors, va canviant d’aspecte, mentre el sostre baixa, les parets pugen, i l’espai tancat de l’habitació comença a confondre’s amb tot un univers desendreçat, com ha passat amb la família protagonista. Al teatre s’hi va a treballar, i res no és balder.

El segon acte té un moment que fa rumiar sobre el sentit del que veus. Beevers, ric en diners i en mala llet, està demostrant el seu menyspreu cap a tota aquella família que vint anys enrere havia volgut conèixer, i just parlar de la germana petita, interpreta una peça al piano, entre llum que s’envermelleix i fum que ocupa l’estança, en una escena dantesca, i diu allò de “la petita Carol… valia  més ella que tots vosaltres junts” . Hauré de seguir treballant.

La tornada al tercer acte, als vint anys de la Kay – Bàrbara Roig – , és encara més sorprenent que l’anterior. Un sensacional Biel Duran fa de mestre de cerimònies, d’il·lusionista, mentre anem sentint indicacions als regidors sobre el que cal anar fent i com retornar la Kay al seu aspecte anterior. Aquest canvi em va semblar una creació, hagués aplaudit en aquell moment, però vaig esperar fins al final, com pertoca al bon espectador.

I diuen que la gent no va al teatre. La Sala Massagran era plena, i a més a més, hi havia un grup important d’estudiants amb els seus mestres motivats, demostrant que l’ensenyament ha evolucionat molt des que jo anava al col·legi. Crec que em vaig precipitar, havia d’haver esperat uns anys.

El temps i els Conway és un gran espectacle, un clàssic que permet visions diferents segons la personalitat de cada director o directora, i això el converteix en una garantia. El teatre té aquestes coses, no cal patir per les filtracions – spoilers, en diuen ara – encara que sàpigues el final, vius  l’espectacle amb tota la intensitat.

Júlia Bonjoch és la guapa Hazel i també toca el piano, Júlia Truyol fa una Joan molt especial, amb canvi important vint anys després – La Truyol sempre està bé – Carles Roig és Robin, el nen malcriat, Roser Vilajosana és la peita Carol, l’alegria que no podia durar, Ferran Vilajosana fa de Boixaderas – el meu paper – i toca el piano tal com us deia, Mar Ulldemolins és Madge, la germana gran, el personatge lorquià que la vida maltracta, i Albert Triola és en Gerald, l’amic de la família que “avui, al segon acte, ve com el seu advocat”. Tots estan bé, tots segueixen les indicacions del director per assolir el resultat esperat, un espectacle d’èxit que omple un teatre molt gran.

Només vair trobar a faltar una frase de la Sra Conway al tercer acte, que sempre ens feia molta gràcia quan la vam muntar nosaltres, i la sentíem entre cametes: “Gerald, qualsevol diria que intentes  flirtejar amb mi”, – la nostra estimada Teresa Guillamón, deia “filtrejar”, i que Joan Sellent va traduir com “ Gerald, Que se m’està insinuant, potser?”, però el muntatge final la va deixar fora.

Ovació i cap a casa a sopar, pensant que has tingut més sort que tota aquella família i que tens la sort d’apassionar-te amb el teatre.

 

Ovelles. La comèdia perfecta

Al menys ho és per mi, que soc poc amic dels “enredos” de portes que s’obren i es tanquen o del riure de la caiguda i el plat de nata. A mi em fan riure poques coses però la ironia és el millor camí per portar-m’hi. Així doncs, he de dir que Carmen Marfà i Yago Alonso construeixen un espectacle rodó al meu entendre.

Ovelles té gràcia des que apareix l’Albert Triola, que es passa 15 minuts llegint i fent glops de vi mentre el públic mira d’aclarir quina es la seva butaca – mai he entès que hi hagi persones a qui els costi tant localitzar el seu lloc si no està ocupat per uns despistats – o xerra amb el conegut que ha decidit anar al teatre el mateix dia que tu – com deia la Nuri a Terra Baixa, els de casa sempre xerren – . Ovelles dobla l’humor quan es representa que quan es llegeix i d’això en tenen la culpa tres protagonistes molt ben posats, a més d’en Triola, la Sara Espígul i en Biel Duran,- un actor que està poc aprofitat – tres germans que acaben d’heretar un ramat d’ovelles a un poble perdut de Terol on no hi ha ni llum ni aigua corrent, tot i que hi tenen un pou – poca broma -.

Ovelles és un text on no hi sobra res, on les interpretacions resulten autèntiques i naturals. Els tres germans et condueixen per les seves vides amb facilitat i et sembla que estàs observant una escena real que et fa riure tot i mostrar el que mostren. Fracàs professional o de parella, germans que malgrat tot s’estimen i possibilitats reduïdes de reconduir una herència d’un tiet mig desconegut, una herència enverinada d’aquelles de de tant en tant n’hem sentit a parlar, i que més valdria rebutjar.

El Víctor, l’Alba i l’Arnau tenen una vida normal si és que la normalitat existeix, però la felicitat els ha passat de llarg fins que una herència……. no canvia res, i tot continua igual.

Les comèdies no provoquen que el públic es posi dempeus, però considerant el que em van fer riure a mi, i a l’espectador del meu darrera que reia sorollosament – realment calia fer tant soroll? – ara penso que no vam estar a l’alçada, es a dir que acabaré aquesta crònica dret.

Recomanable del tot i per a tothom. I com a postdata, ara penso que el darrer cop que vaig veure en Triola al Poliorama no era un arquitecte amb somnis de guionista, era Èdip, llançant-se al mar, en un dels millors espectacles que he viscut.

A veure quan triguen els grups amateurs a posar en escena aquest espectacle. Suposo que està editat. Ho pots petar en Mostres i Concursos. Llàstima que ja soc massa gran i no em donaran paper.