RSS

Arxiu d'etiquetes: Alejandro Bordanove

La Meravellosa Família Hardwicke. Riure amb Txèkhov

Començaré per dir que no coneixia Christopher Durang, l’autor del text que David Selvas presenta a la Villarroel, no sé si per la meva poca afecció a les comèdies o per que els meus coneixements de teatre encara tenen molt recorregut per millorar. A la promoció de l’espectacle, Selvas  explica que es tracta d’un autor que treballa el teatre amb intel·ligència i sarcasme, que els seus personatges van al límit, una mica passats de voltes i que utilitza el sentit de l’humor amb mestria. I això és la Meravellosa Família Hardwicke, un espectacle que fa somriure (o riure segons les característiques de qui ocupa la butaca) des del primer moment i on Albert Ribalta agafa la batuta i no la deixa fins l’esclat final del públic. Vànya, germà de Sònia i de Masha (us sonen els noms?) està esplèndid, cap gest resulta balder, és un espectacle dins de l’espectacle, ja el tinc nominat en l’apartat de millor actor de comèdia amb molts vots d’avantatge i totes les escenes on participa – la majoria – t’obliguen a estar pendent d’ell. No vull dir amb això, que la resta del repartiment no estigui bé, doncs la Casandra que crea Lide Uranga resulta un regal afegit per al públic que busca riure mentre aprèn coses. Paula Jornet fa una Nina (un altre nom que us sonarà) deliciosa, una aspirant a actriu que mitifica la diva famosa (La Gavina en tota regla). La seva actuació, posa música damunt l’escenari (no literalment, es clar) així com el personatge al límit que fa l’Alejandro Bordanove, un Spike que vol ser actor, narcisista fins a l’infinit, teòrica parella de la Masha (Marta Pérez), la germana famosa que “paga les factures de la Casa” on viuen els dos germans, Vanya i Sonia, una Carme Pla que inicia l’obra i que costa de reconèixer al principi.

El llac que es veu des de la casa, l’hort dels cirerers, el pas del temps, el dol per una vida que no t’agrada, o el record del que va ser i que ja no es: “Abans llepàvem els segells, escrivíem cartes” diu Vànya en un monòleg deliciós, després de que no s’hagi entès massa el text teatral que està escrivint, nova al·lusió a la Gavina, un text que planteja la diferència entre el teatre de tota la vida i les noves formes d’escriptura no canònica.

Una comèdia molt ben escrita, molt ben dirigida i molt ben interpretada, unes butaques còmodes i una colla de bars per anar a fer un mos i una cervesa, mentre comentes tots els detalls del teatre de Txèkhov en versió Monty Python.

Suposo que tots els que l’heu vist, l’heu recomanat. Jo ja vaig tard doncs queden poques funcions.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 17 Novembre 2022 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , , ,

Els homes i els dies. Adaptació. Direcció. Interpretació. I punt

No resulta senzill adaptar un llibre – de fet uns dietaris – però el teatre va d’això, de reptes que cal superar per aconseguir la “molta merda” habitual i l’aplaudiment del públic, el gran premi.

Xavier Albertí torna a la que va ser casa seva i opta per l’habitació gran. No sé si va escollir bé doncs al llarg de l’espectacle em va semblar que demanava sala petita, proximitat i fins i tot un escenari “cutre”, però això només és la meva opinió. Quan tires de sala gran has d’omplir l’escenari, i amb un espectacle que se sosté en el text i la interpretació, és un risc.

El savi Albertí decideix que alguns actors mirin el panorama des del pont – des de la passarel·la que t’obliga a aixecar el cap si ets a primera fila -, i organitza unes caixes mòbils que considero el gran encert escenogràfic. Un espectacle que es podria llegir, Albertí el converteix en una coreografia mil·limètrica, per acompanyar les dues hores i mitja de funció que resumeixen 20 anys de la vida d’un autor poc conegut, David Vilaseca, que ell mateix va deixar pòstumament en uns dietaris publicats amb el mateix títol de l’obra, “Els homes i els dies”.

I l’espectacle va d’això, d’homes que es troben, que practiquen sexe esbojarrat, que es deixen que s’exigeixen, que menteixen…. i dies de solitud només trencats per l’amistat d’algunes dones i pel difícil contacte amb la mare i el pare. Quan més cossos visites, més sol et pots sentir.

Podem assegurar que David Vilaseca no va ser feliç, no va aconseguir publicar el llibre somniat, no va conèixer l’amor i va posar la vida a cent per hora fins que – quines coses – va morir atropellat per un camió.

He escrit una obra mediocre. No em queda ni la possibilitat de pensar que si no se’m reconeix, és perquè encara no se’m ha descobert. Fora de la discoteca no soc ningú i a ningú li importo. L’únic lloc on soc feliç, és allà dins

Resulta inevitable recordar el mític “Àngels a Amèrica”, l’espectacle que va inaugurar el TNC que Pujol li va muntar a Flotats per fer-se el modern, sense recordar que Cultura i Poder mai s’entenen. Aquell espectacle va ser una bomba per tot plegat. El cementiri jueu de Praga, les escenes combinades damunt l’escenari, en Pou interpretant Roy M. Cohn…. en  fi, deixem-ho que no pararia.

Sovint, a la vida, els veritables motius pels quals fem les coses els sabem al cap del temps, retrospectivament, i no al moment de fer-les. Això és particularment cert amb relació als meus diaris

De nom, em podeu dir David”.

Als 23 anys, a un campus dels Estats Units, en David Vilaseca comença a escriure el seu diari i  ho fa al llarg de 20 anys, fins pocs dies abans de morir atropellat. La seva mare el troba i d’acord amb els seus amics el farà veure la llum.

Diu Josep Maria Miró, autor de l’adaptació teatral, que no el va conèixer, però que si ho hagués fet se’n hauria enamorat. Rubén de Eguía dona vida a David Vilaseca en una actuació memorable, relatant sense l’ajut dels moviments o les rèpliques habituals en una trama canònica. Ens fa arribar una imatge de “bon noi” mentre relata la part més sòrdida de l’existència.

La resta de repartiment (Mercè Aránega, Albert Ausellé, Alejandro Bordanove, Addi Cherbou, Francesc Cuéllar, Luiz Felipe Lucas, Paula Blanco, Oriol Genís – boníssim quan fa de terapeuta – Federico Metral – aporten presència, imatge i actuació molt creïble confonent-se entre l’escenografia. Vull destacar especialment en Roberto G Alonso amb un monòleg que descriu la Barcelona més canalla en un personatge molt autèntic – el vestit de vermell a la fotografia –

Les referències a Pintura o Literatura aporten un plus de cultura a un espectacle que té en la seva dificultat el seu valor màxim.

El boca orella no ha funcionat massa, ahir la sala quedava massa gran, per recordar-nos que això ja és un defecte de fàbrica i que cal escollir molt bé els espectacles que s’hi posen. Espectacle difícil de recomanar però que t’aboca a llegir la publicació sencera d’un personatge que tot i viure poc temps, ho va fer amb intensitat. Sentir-se identificat? Doncs segur que hi ha públic que l’entendrà millor, i d’altres no tant,  però això passa sempre en el teatre i en la vida en general.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 12 Mai 2022 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , , , , , , ,

Justícia. Millor al TNC que a altres sales

Darrerament, la paraula justícia ha caigut en desús, i no per manca d’utilització, més aviat per manca de significat. Un problema que han provocat aquells que més la tenen a la boca i a les mans, i que s’han dedicat a mastegar-la o estripar-la.

L’espectacle de la Sala Massagran del TNC és això, un espectacle espectacular per als espectadors i espectadores que possiblement amb el reclam Pou i Peña, han decidit agafar localitats per jutjar per ells mateixos  i elles mateixes. “Con sumo agrado lo veremos”

Guillem Clua escriu un text actual, jugant amb tres èpoques històriques, per explicar la vida d’un jutge que té massa coses a amagar darrera de la toga i el martell. Un clàssic. Es un text molt ben escrit, pensat per a un escenari faraònic com acostumen a ser els textos per encàrrec a les grans sales de teatre. Tot i l’ensurt que pots tenir al llegir el programa, on l’epíleg de l’obra espanta una mica, el públic segueix a la perfecció tota la història, sense perdre’s ni un detall. La comunió Clua-Mestres, funciona des del principi, tot i passar del reclinatori inicial.

Començo el meu aplaudiment per Josep Maria Mestres que fa una direcció de premi. El repartiment que encapçalen dues bèsties de teatre, està esplèndid. Mossèn Barceló marca territori des de la primera lectura, Roger Coma em va fer riure – una heroïcitat aconseguir això -, la Sahun fa el millor personatge que l’hi he vist mai, mentre el bo de l’Emili – Pere Ponce – ens recorda que sempre ho fa tot bé, i que sovint el trobem a faltar als escenaris. El jovent està fantàstic, Alejandro Bordanove, Marc Bosch i Katrin Vankova donen una frescor a l’espectacle que encomana els més veterans, provocant fins i tot que vegis la figura impressionant del Pou convertida en un infant – que bo que és el Pou – . El  desdoblament de personatges que al llegir el programa pot espantar una mica, entra d’una forma senzilla gràcies a una direcció que ja he dit que era per nota, i en aquest desdoblament, cal ressaltar la feina de l’Anna Ycobalzeta, en la seva versió  de veneçolana i de catalana segons el cas.

Justícia és l’espectacle de l’any, el que portarà més autocars des de comarques on serà impossible fer bolos amb l’escenografia que es gasten. Bé, es podria portar amunt i avall la primera escena, la de l’església, per totes les capelles romàniques i catedrals de la nostra terra… la resta, complicat complicat. I arriscat, doncs per un instant, el Roger Coma em va recordar un cop que vaig fracturar-me el canell en escena. Després d’uns minuts d’observació, vaig veure que movia bé el braç…. tranquils, no cal que vaig a la mútua d’actors al sortir.

Sovint he dit que no m’agraden els entreactes, trenquen la màgia, però calia recollir els plats, i calia posar ordre entre tant ovni, però en aquest cas vaig aprofitar els minuts de descans per recomanar l’espectacle a uns quants amics i familiars. Quan era a casa fent un petit ressopó, un amic em va dir que m’havia fet cas i ja   havia agafat les entrades per la propera setmana.

Mama, qui és en Samuel Gallart?”

“No ho sé fill. Algú que devia viure en aquesta casa suposo. Però saps què? Estic convençuda que aquí va ser un home molt i molt feliç”

Doncs sí, el públic que va viure en aquesta sala, estic convençut que va ser molt i molt feliç.

Nota: El repartiment està tant segur de si mateix, que té assajada una salutació llarga per anar recollint aplaudiments. Vist per a sentència!..

 
Deixa un comentari

Publicat per a 6 Març 2020 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , , , , , ,