RSS

Tag Archives: Alex Casanovas

L’Espai Brossa es vesteix de Diumenge

Si considerem que els escriptors, els poetes o els dramaturgs, tenen un cert estil, no hi ha dubte que Brossa té l’estil  Brossa, on cada paraula o cada imatge tenen vida pròpia independentment, no en necessiten d’altres per adquirir significat, i aquest text teatral del creador que cedeix el seu nom a l’espai escènic n’és un exemple evident.

Diumenge és una festa de la paraula, del gest, a càrrec de tres històrics del nostre teatre o de la nostra televisió. Àlex Casanovas, Àngels Bassas i Abel Folk – així, en ordre d’aparició com es feia abans – fan una demostració d’ofici davant un públic que s’asseu a la sala d’una casa qualsevol, on un matrimoni dels seixanta, deixen passar les hores d’un diumenge, entre llibres, records  i somnis.

Des del primer moment, el públic se sent participant de l’acció, una acció que ja comença només entrar a la sala on el marit – Àlex Casanovas – descansa en un sofà d’abans del disseny, envoltat de llibres per terra – un poema visual de Brossa sense discussió -. Els tres protagonistes interaccionen amb l’espectador, tant com ho fan entre ells, i et posen el somriure a la boca per composar perfectament el que seria el pati de butaques d’una comèdia. Un televisor d’abans que s’inventés aquest electrodomèstic – llavors el consideraríem això – en blanc i negre, que ofereix imatges de Raphael, dels Bravos i evidentment de Franco, projectades també a la paret del fons pels espectadors que no el veuen en directe – aquest cop la platea és en U, més llibres per terra, una ampolla de licor, una gerra d’aigua per tirar avall totes les pastilles de “colors” que els homes de la història van prenent, i molt, molt d’ofici, composen una escenografia senzilla, per no distreure’ns de l’acció.

Hermann Bonnín es posa al servei de Brossa, amb un repartiment fàcil de trobar, que dominen l’espai escènic en tot moment, malgrat l’entrebanc que representen els llibres del terra. Canten, ballen, s’asseuen al costat dels espectadors que somriuen còmplices del que veuen i del que viuen. L’argument no importa, són situacions viscudes, especialment per als menys joves, on cal deixar-se portar, acceptant alguna expressió propera al surrealisme. L’Àngels Bassas, l’Àlex Casanovas i l’Abel Folk – l’amic que encara no s’ha casat que tothom tenia als anys 60 – saben que agraden, saben el que es fan, i saben que al final de l’espectacle hauran de buidar-se les butxaques, doncs les tenen plenes de públic.

Un espectacle Brossa al seu espai. 70 minuts de somriure a càrrec de gent amb molt ofici, allò que en dèiem moltes taules.

Anuncis
 
Deixa un comentari

Posted by a 22 Abril 2017 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , ,

Maria Estuard, de Sergi Belbel

maria estuardQui més qui menys, ha sentit parlar – és una forma de dir-ho – de Maria Estuard, possiblement es recorda que va morir decapitada, i no tant que va tenir més d’un matrimoni, que té alguna història amb Enric VIII i que va acabar malament a causa de la seva cosina  Isabel I reina d’Anglaterra -quan hi ha més d’una reina, tan li fa que sigui al ball, als escacs o als contes, sempre hi ha mal rotllo – al menys, els de la meva generació tenim aquesta petita idea, no sé si els nous currículums escolars aporten més informació sobre la reina d’Escòcia, però, tornem al Lliure i anem al tema que ens ocupa.

Friedrich von Schiller va escriure aquest text teatral, que va publicar-se l’any 1800 tal i com ens informa el programa de ma. Es servia de la història per explicar temes del seu temps, un clàssic en els muntatges teatrals, i caldria saber si el Belbel, volia posar sobre la taula – les taules, tractant-se de teatre, la disputa entre dirigents, l’opressió de la nació gran sobre la petita, les traïcions, les enveges, l’enemistat o l’egoisme per damunt de la resta de qualitats – no sé si l’egoisme es pot considerar una qualitat, ni que sigui la pitjor – o senzillament va buscar un espectacle amb dues actrius protagonistes, aspecte poc habitual en els textos teatrals. Impressionant el joc de mans que fa el compte de Leicester – Alex Casanovas – quan sembla que l’han descobert mirant d’ajudar la reina presonera, que sembla extret d’un capítol  de “House of cards”.

El repartiment està molt be, hi ha poc moviment, les paraules et mantenen alerta, i potser per trencar una mica el ritme, hi ha un parell d’efectes escènics molt ben trobats. Molt curiós el vestuari – i ho deixo aquí – , sembla que darrerament els espectacles del Lliure marquen tendència de moda, i les dues hores sense entreacte et mantenen expectant tot i saber com acabarà la història.

No es un espectacle per emocionar-se, és un espectacle sobri, complex pels actors i actrius, i sense floritures. El text és el motiu principal, i les associacions amb el que vivim actualment, son lliures, com el teatre.

 

 
 

Etiquetes: , , ,

El joc de l’amor i de l’atzar. Sortir per anar al teatre i a sopar

joc atzarQuan jo era petit, sentia dir que anar al teatre era una forma molt especial de sortir un vespre. La gent s’arreglava i complien tot un ritual que començava davant del mirall de cos sencer de l’armari de casa, continuava al carrer i acabava a la butaca d’una sala de teatre, on es gaudia d’un espectacle en majúscules

La majoria de la gent no anaven al teatre de forma habitual i aquell gran espectacle es convertia en l’efemèride de la setmana o del mes. Grans decorats que no escenografia – ningú podia imaginar-se escenaris movent-se amunt i avall, vaixells, i altres elements escènics, que ara considerem “quasi normals” a les grans sales de la ciutat – i es meravellaven davant les interpretacions dels primers actors i les grans dives, de les companyies, del gran vestuari…. del gran espectacle en general.

Més endavant vaig aprendre que el teatre, com a servei públic, ha d’acomplir una tasca de conscienciació, de sacsejar consciències i sentiments, que al teatre s’hi va a treballar i que si damunt l’escenari només hi ha una cadira, la resta ja l’ompliran els actors i les actrius i sobretot el missatge.

El Joc de l’amor i de l’atzar, la tornada d’en Flotats al teatre que va inaugurar de forma brillant amb Àngels a Amèrica (1996), un dels espectacles més grans que he vist,s’associa més aviat a “El despertar de la primavera” que va presentar al Poliorama (1986) amb actors molt joves just després del Cyrano, i tornen els jardins, el jovent i les rialles. . El text de Marivaux, un clàssic del teatre rosa francès, es un text divertit i previsible, on el públic amant de les distraccions i d’oblidar les penes que té la vida diària, hi gaudeix a mans plenes, fins i tot s’escapa algun aplaudiment fugisser, quan la parella aconsegueix trobar-se, allò com quan al cine de barri apareixia el setè de cavalleria a salvar el protagonista dels “malvats” indis.

Aquí no cal treballar gens, cal anar somrient amb les brillants actuacions dels protagonistes – queda lleig destacar algú quan tots ratllen a gran nivell, però els criats estan genials – i anar gaudint d’unes interpretacions acadèmiques i anar esperant que es vegi el que es veu venir des del principi.

Resulta molt agradable veure l’Àlex Casanovas, poc habitual darrerament , en un “guinyo” d’en Flotats, recuperant un dels actors del “Despertar de la Primavera”, en un paper “bonic” – per mi l’Alan del Temps i els Conway serà sempre el gran paper d’en Casanovas – ben acompanyat per un Enric Cambray que ja no es un noiet del Cor de la Ciutat, la sorpresa per mi de la Vicky Luengo a qui no havia vist en teatre – que es la consagració o no d’un o una protagonista de pelis o sèries – i el valor segur del Bernat Quintana, aquest sense l’assegurança de les Antonietes. . La genial Mar Ulldemolins que sempre és diferent – el millor que puc dir d’una actriu – i que aquest cop fa el paper còmic– es complementa amb un Rubèn de Eguia, que fa el millor paper de l’obra i el broda. El partiquí (Cantant o actor que executa una part poc important en una òpera, un oratori, una obra teatral.) Guillem Gefael, segueix les instruccions del Gran Director, i demostra que fer teatre no es mesura pel nombre de rèpliques.

El text no pretén res més que entretenir, en alguns moments em podia imaginar la platea plena de vestits de gala, i fins i tot llotges on senyores elegants queden envoltades de senyors de negre, amb grans bigotis clenxinats, i en molts moments vaig somriure amb les interpretacions precises i precioses de la “tropa de Don Josep Maria” i tot i no ser el teatre que més m’apassiona, crec que es un espectacle recomanable per a tothom, per veure que el cinema en tres D, ja fa anys que existeix, i que un espectacle en viu és sempre un gran espectacle.

El meu director de teatre diu que hi ha obres – i molts cops generalitza en autors francesos – que son per anar a sopar i després al teatre, que no fan treballar, i aquest cop, l’horari de la Sala Gran, obliga a sopar sortint del teatre, tot comentant les brillants interpretacions, doncs com a misteris a discutir, no n’hi ha cap.

Aplaudiment a la tornada d’en Flotats, esperant el nou “Àngels a Amèrica”, doncs el nou “Despertar de la Primavera” ja l’hem vist.

 
Deixa un comentari

Posted by a 14 Juny 2014 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,