RSS

Tag Archives: Àlex Rigola

Nikolai Alexèievitx Ivànov (Joan). Teatre Lliure de Montjuic

Dir que els clàssics són intemporals, que els conflictes que plantegen semblen escrits el mateix dia que els gaudeixes, és un concepte del que partim tots els que participem de l’espectacle teatral. Aquest cop, l’Àlex Rigola ens ho posa més fàcil i ens porta la Rússia de Txèkhov al davant dels ulls, ens fa participar de la casa o la comuna on viuen els personatges, converteix la casa de camp del protagonista en un espai on es juga a futbol mentre ens presenta la vida dels personatges, però no d’Anna Petrovna, o de Matvei Semiònovitx Xabelski, ni de Pàvel Kirílitx Lébedev o de Saixa la seva filla sinó de Sara, Pep, Andreu (Benito) i de Vicky.

Llegir, o escoltar textos de Txèkov és un garbuix de noms, doncs tots els personatges tenen tres o quatre formes d’anomenar-se : Ziúziuixka o Zinaïda, o Sàvitxna, però Rigola l’anomena Sandra, precisament el nom de l’actriu que representa la rica mare de Saixa (Vicky), i muller de Pàvel o Paixa Kirílitx Lébedev en aquest cas Andreu o millor Benito que és com es coneix l’actor que li dóna vida.

Els personatges del Dr. Txèkhov són complexos i  Joan (Nikolai- Ivànov– Alexèievitx) no n’és una excepció. Un home que s’ha casat amb una jueva filla de casa rica possiblement per heretar, trencant els límits religiosos, que finalment impediran el seu objectiu. Un personatge capaç de dir a la seva dona malalta (tuberculosi per Txèkov i malaltia indefinida segons diagnòstic del  Dr. Nao (Ievgeni Constantínovitx Lvov), metge jove, just, honrat i qui sap si enamorat de Sara (Anna Petrovna). Al text original la vida sembla girar al voltant d’una partida de cartes (“Tota la nit jugant al vint” ) potser per demostrar que alguns pensen que la vida és un joc, unes cartes que cauen sobre l’escenari en el que seria l’acte quart, un any després del que hem viscut a la resta de l’espectacle.

Un escenari senzill amb cadires a banda i banda just a sota d’una pantalla (una a cada costat també) on inicialment hem vist les vides anteriors dels personatges, i on veiem moments en temps real, enregistrats a ras de terra, potser per demostrar el baix calatge dels protagonistes, a quin pitjor.

“És una mica cruel fer-ho, però val més que quedi dit…Quan em turmenta l’angoixa, jo… jo començo a no estimar-te. També fujo de tu, aquestes estones. En una paraula, necessito sortir de casa cada dia”

Si pensem que això ho diu Joan Ivànov a Sara (Anna) la seva dona que “viu” una mort propera, i que només cinc anys abans ho ha deixat tot per l’amor que sentia per ell, ens podem fer una idea de l’interior d’aquest personatge creat pel mestre rus, que possiblement influenciat pel seu passat de metge, acostuma a fer-ne sortir als seus textos. En aquest cas, el Dr, Nao Albet, acompanya molts moments de l’espectacle amb la música de la seva guitarra.

Rigola és un creador inquiet, i els seus espectacles tenen sempre sorpresa. Jo en sóc un fervent admirador.

  • Ivànov recomanable?
  • A què ve aquesta pregunta Nicolai?
  • Gràcies Saixa!

Aquesta conversa no és real…. o potser sí.

Anuncis
 
 

Etiquetes: , , ,

El público, quan deixar-se portar és el millor camí

IMG_5092L’any 2010 vaig fer un Garcia Lorca d’aquells que són menys coneguts: “Amor de Don Perlimplín con Belisa en su jardín” – per cert que vaig trencar-me el canell en escena – i aprofitant la inèrcia vaig  voler llegir algun altre text del poeta granadí, lluny de la Bernarda Alba , de  Bodas de Sangre o de Yerma, és a dir textos d’aquells que al públic general els sonen menys, o d’aquells que quan un amic et pregunta “que esteu preparant?” i li respons, li queda una cara tipus poema – poema de Garcia Lorca, es clar –  Deia doncs, que vaig llegir altres coses, com ara “Del amor Teatro de animales”  o “El público” i no vaig entendre res o gairebé res. Em costava imaginar com es podria posar en escena aquell text que segons sembla els primers que el van llegir, van estar temptats de cremar-lo, i possiblement per això, no vaig tenir cap dubte d’agafar entrades, de primera fila, pel muntatge del Rigola, i per acabar-ho de rematar, les vaig agafar pel dia de Sant Esteve com una bona forma de digerir els canelons.

Obren la sala Gran quan queden només quinze minuts per entrar i això vol dir que et trobaràs l’escena en marxa, aspecte que sempre m’ha agradat, i d’entrada veus un mural ple de fotografies i retalls de diari de Don Federico, però si anem a teatre tirem endavant sense entretenir-nos, que ens queda una bona baixada fins la primera fila, la que et permet viure l’espectacle des de l’escenari, una altra cosa que també em complau. Llegir el programa no és fàcil amb la poca llum que hi ha, o sigui que ho deixo per casa.

Música per situar-te al Carib, possiblement a Cuba, el negro que baila el bayón, uns actors i actrius amb uns uniformes de botones, amagats darrere d’unes màscares… fins a l’entrada del Director Tosar, i del criat que anuncia l’autèntic protagonista de l’espectacle, El público.

A partir d’aquí, castellano poético, i text d’aquell que t’agrada sentir tot i que no entens de que va la cosa, saps que el teatro al aire libre es el clàssic i el teatro bajo la arena es el trencador, el dilema del Director, que diu haver posat en escena Romeo i Julieta, els cavalls, Elena, etc etc.

Un decorat ple de sorra amb una preciosa làmpada de cristall, que et situen al cap de Garcia Lorca, en un seguit de somnis i pensaments connectats, tot i que no resulta fàcil seguir-lo. Al·lusions al nou testament, conillets de duracell plens de sang, recordant potser el Mickey Mouse del Macbeth Rigolià, i sobretot una actuació impecable de tot el repartiment. La il·luminació et transporta cap a l’univers oníric del poeta sense adonar-te’n, i les paraules musicals t’acompanyen una hora i mitja on no respires per no perdre’t algun detall imprescindible, desplaçant la mirada per tota l’escena intentant digerir-ho tot.

La Canción del pastor bobo, interpretada pel Nao Albet, està molt bé, tot i que per mi, el moment impagable, és quan el criat anuncia l’arribada del “público” i cordant-se l’americana i fent una pausa perfecta, el Director Tosar diu: “Que pase”, potser per això, el brillant moment es repeteix tres cops.

No és un espectacle fàcil, però és un gran espectacle, i la gent de teatre l’ha de veure, per tot i per saber que Garcia Lorca, va més enllà de Yerma, de Bodas de Sangre o de la Casa on “en ocho años que dure el luto, no debe cruzar este arco, el viento de la calle”.

Llàstima de no haver pogut fer un col.loqui amb el Rigola, i especialment amb el Garcia Lorca, aquesta darrera possibilitat la va impedir aquell de los españoles todos.

Després de l’espectacle cap a casa, sopar una mica, i a complir amb el deure de blocaire.IMG_5090

 

 

 
Deixa un comentari

Posted by a 27 Desembre 2015 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , ,

Incerta glòria, despertar l’interès per un gran llibre

Soldats de la República 2El primer que un es pregunta quan algú com l’Àlex Rigola es planteja fer una dramatúrgia sobre una novel.la que ha esdevingut un clàssic, son els motius que l’han animat a fer-ho, doncs de tothom es sabut que un llibre escrit per ser llegit pot no ser un bon guió de cine ni un text dramàtic per oferir-lo a l’espectador. Si els autors escriuen teatre, cal utilitzar les novel·les per fer un espectacle?

No tinc cap dubte que “Incerta glòria” és una gran novel.la sobre la bestiesa civil del 36 Però tinc els meus dubtes sobre si és un bon text teatral

D’entrada son tres hores aproximadament, tot un repte per l’espectador – el repte dels actors es dóna per sabut – dos entreactes – a mi personalment no m’agraden els entreactes, trenquen el clímax, però imagino que no es tracta de fer els muntatges al meu gust-

El primer acte ens situa una mica, ja veiem que en Juli Soleràs tindrà un pes específic molt important malgrat el nom de Lluís projectat al fons de l’escenari, ens vulgui fer creure que el protagonista és un altre. Personalment que un soldat llueixi la melena i el bigoti que es gasta actualment en Nao Albert em resulta poc engrescador,- veig el Marcelo de Cuéntame – ja sé que el realisme ha passat a la història, però si ens posem vestit militar….. i la coreografia amb el fusell del soldat Picó, em va semblar llarga, potser per anunciar-me que  la cosa no seria fàcil. Per cert sembla que la reivindicació dels “Clicks de famobil” no té límits.

La maqueta del terreny on atacar, els trets representats per timbals, els crits… mai no vaig sentir-me en una guerra, potser aquesta era la intenció del director… si en Rigola ho fa així…. Molt curiosa la caiguda  dels llibres… en fi que arribem al primer entreacte i no he vist massa bé per on aniran els trets, i tractant-se d’una guerra ja resulta estrany.

El segon acte em va encantar, la Trini en carn i ossos duplicada i triplicada en vídeo em va semblar fantàstica, i les repliques d’en Juli o del pare de la noia, donen el punt necessari de respir, a les paraules de la dona que espera la tornada de l’home aventurer. Tot i això, al segon entreacte segueixo pensant que em compraré la novel.la.

El tercer acte permet la resposta d’aquells que aprofiten qualsevol escletxa per riure, i a mi, personalment, no em va acabar d’atrapar. Els actors i actrius estan bé, tot i que pel meu gust s’abusa de la dansa contemporània, i possiblement cap d’ells arriba a emocionar. Penso que Incerta Gloria es un bon llibre, i l’espectacle del TNC m’ho ha fet veure, així doncs, el servei públic que representa el teatre, està fet.

Però insisteixo, si en Rigola ho volia així, qui soc jo per posar-ho en dubte.  Bé, si, jo soc Willy Loman. 

DSC03187

 
Deixa un comentari

Posted by a 12 Juny 2015 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , ,