RSS

Arxiu d'etiquetes: Andrés Lima

La mare. El mite de la Vilarasau creix

De vegades resulta complicat ser un mite, i encara més un mite teatral on  ningú et regala res i sempre s’espera tot de tu, nous registres, nous talls de respiració, noves boques obertes al teu davant, noves, noves, noves…

L’Emma Vilarasau és un mite, almenys per a mi i per a una bona part d’espectadors catalans que fa anys que seguim els seus personatges – ara fins i tot ens comprarem un llibre que ha escrit a quatre mans – i la mare, la seva darrera creació, de la mà d’un Andrés Lima que fa una gran direcció i condueix amb mestria un Pep Pla – a qui crec que no havia vist mai en directe – i una Ester Cort i Òscar Castellví, a qui crec haver conegut ahir al vespre des de la primera fila de la Villarroel, no és una excepció. La mare Vilarasau torna a captivar.

El text de la mare no és senzill, sovint tens dubte de si el que passa està passant de veritat o només és el somni de la vida que cantava Segismundo, i el personatge és poc agraït. No és un personatge dramàtic, s’acosta a la tragicomèdia sempre complicada, el públic no sap si patir o si somriure – aquell drama que pateixo al teatre quan el públic ha de mostrar sempre el moment còmic amb la rialla clàssica – però per a mi, que no vaig perdre – i que em perdoni el Pep Pla – ni un sol gest del mite,  amb això en vaig tenir prou. És cert que va agradar-me la direcció – ja ho he comentat – molt més que el text que em sembla passat de voltes en determinats moments i un tant repetitiu, però els bons directors saben treure petroli de textos correctes, i al meu criteri això és el que es viu entre els dos finestrals que marquen l’espai escènic de la Villarroel.

Per més que una mare hagi viscut pels seus, crec que la síndrome del niu buit no hauria de requerir psicoteràpia – a menys que el tema el tracti Woody Allen – i per això considero que el text va passat de revolucions, però el mite és el mite, i si Olga Tor mantenia una sèrie fosca on sempre plovia, Anne pot mantenir-te una hora i quaranta pendent del seu rostre.

N’hi ha hagut d’altres i també en vindran, però per algun motiu tinc el pòster de la Vilarasau recomanant no fumar, al meu despatx.

El meu aplaudiment als 4 actors i actrius i al director, el que no vaig entendre és la il·luminació i què pintaven  els llums escampats per la platea al principi de l’espectacle, quan l’Anne gemega amb desesper….. clar que, ara que hi penso, la meva dona m’ho va explicar sopant, eren els mòbils dels que han d’entretenir-se amb la tecnologia telefònica fins el darrer moment. Algun dia ens requisaran els telèfons mentre mostrem l’entrada i tots serem més feliços.

 

Anuncis
 
Deixa un comentari

Publicat per a 24 Març 2017 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , ,

LES BRUIXES DE MILLER al Teatre Grec

 

IMG_6110Comença a ser un sà costum, començar l’estiu amb un vespre teatral a l’amfiteatre grec de Montjuic, un dels pocs teatres que et fa consultar l’opinió del Francesc Mauri o del Tomàs Molina, més que la del Lluís Pasqual – i que ell em perdoni – durant els dies previs  a la funció.

El 2015 va ser un any Miller. Era el seu centenari i jo vaig donar vida al personatge que havia perseguit des de feia anys, Willy Loman, el viatjant somniador que va dur el seu “pare” als altars dels autors teatrals.  La cosa va continuar amb el Panorama des del pont de l’Eduard Fernandez, el Preu del Goya – i no em refereixo a l’entrada – i les Bruixes de Salem, amb la garantia Homar i sota la batuta d’Andrés Lima, el director que va portar el Marat-Sade d’Animalario el 2007 al teatre Tívoli.

Coneixia el text i els motius que van dur Miller a escriure’l, en rebuig a la famosa cacera de bruixes comunistes que va organitzar el senador Mc Carthy – suposo que “compinxat” amb algun ministre de l’interior o algun director d’oficina antifrau – per “salvar” els EEUU de qualsevol amenaça. Imagino que allò de “Dios bendiga a los Estados Unidos de América” no té prou fiabilitat. Dic que coneixia el text però no l’havia vist posat en escena, i lògicament era fàcil escollir espectacle a l’aire lliure per allò de que el Grec al Grec és sempre més Grec.

Vaig coincidir amb l’Homar mirant de deixar el cotxe a la Plaça Margarida Xirgu, no tenia clar si el cartell que permet aparcar fins dues hores després de la funció era vàlid per a l’espectacle del Grec, i sembla que ell tampoc ho tenia clar, però vam arriscar-nos i sense dir-ho ens vam desitjar molta merda per aconseguir evitar multa i grua. Menjar alguna cosa doncs no només de teatre viu l’home – jo creia que sí – i a ocupar localitat, contemplant un escenari en principi prou auster.  El teatre Grec ajuda a demostrar que no sempre fan falta les grans escenografies – vaig pensar – i vaig fer una fotografia  per acompanyar aquest comentari.

L’espectacle comença molt bé, l’Homar ens va situant amb aquella naturalitat seva, aquell ritme de veu que sembla que no faci teatre i que matisant discretament és capaç de fer el que va fer a Terra Baixa, o com fa el Campese de l’Art de la Comèdia, sembla el mateix to,sembla la mateixa cadència, i resulta que veus el personatge que toca, una tècnica o una habilitat reservada als més grans. L’escena de les nenes ballant té el que ha de tenir, no saps massa per on seguirà la història fins que l’entrada del reverend Parris, et situa ben bé enmig del poble, i del que estan vivint aquella gent.

Sempre resulta ingrat destacar uns actors o actrius, sembla que vulguis deixar els altres en desavantatge, però considerant que tots tenim la nostra visió i que el que diré té una importància relativa, vull destacar l’actuació de la Nausicaa Bonnín i l’Anna Moliner, en els papers d’adolescents protagonistes, les que organitzen de veritat “el sarau”. Al seu nivell habitual la Nora Navas, el Carles Martínez, el Canut o la Sansa, el Borja Espinosa, el Miquel Gelabert, la Míriam Alamany que ja no és reina d’Anglaterra, actors i actius de solvència contrastada, donant vida als personatges sota l’atenta mirada del gran Homar que un cop considera que ja ens ha posat dins la història decideix donar vida al “malvat” Danforth – un personatge que sembla sortit de les històries de Harry Potter – i així anar pujant la intensitat del drama. Un drama que, d’altra banda, no té moments d’aquells d’aguantar la respiració, ans al contrari, arriba un punt que el tema agafa un “surrealisme” tal, que alguns espectadors opten per riure.

Aquest no és el text que més m’agrada de Miller, potser el va escriure per venjar-se de la persecució del senador, i crec que li va quedar massa llarg i repetitiu, però un clàssic és un clàssic,i un Miller és un Miller, i si fa temporada, val la pena de viure’l.

Actualment sempre esperem la sorpresa del director, la perspectiva original sobre el que s’ha vist altres cops, però aquest cop no la vaig trobar, i això no és cap crítica, és un simple detall. El muntatge de les parets de fusta, especialment les que es fan estirant d’una corda, et situen perfectament en aquells poblats dels Estats Units, on tot el poble ajuda a construir l’església, fins i tot el personatge conflictiu, que finalment ha decidit formar part de la comunitat.

Després de gairebé tres hores de teatre gran part del públic va aplaudir dempeus.IMG_6113

 
Deixa un comentari

Publicat per a 9 Juliol 2016 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,