Orgull. “Cortesia i severitat”

Comencem dient que el monòleg que Fiódor Dostoievski va escriure com a relat i que Ramon Vila, Oriol Broggi i Andreu Benito han adaptat al teatre, és espectacular. Explicava Broggi a l’assaig obert de dilluns, que feia temps que volia fer alguna cosa amb l’Andreu Benito, l’actor madur que tothom busca segons vaig sentir ara fa uns anys a un invent que es deia “Els oficis del Teatre”, una sèrie de sessions al Lliure, per conèixer de primera mà, tota la feina que permet aixecar espectacles. L’Andreu Benito, és un actor molt especial, sense gaires floritures aconsegueix donar vida a personatges completament diferents, gràcies al seu ritme de llenguatge i les seves petites gestualitats que semblen calculades al mil·límetre. A l’inici de l’espectacle veus el Benito i al cap d’un moment només ets capaç de veure el personatge, el Benito s’ha fet fonedís.

L’any 2012, amb el meu grup de teatre, vaig donar vida a un personatge que també havia interpretat l’Andreu Benito, tot i que jo no l’havia vist. Era en John, d’Una Ciutat Brillant de Conor McPherson. Va ser un personatge complex, exigent, i que em va donar molt com actor, en mols moments em semblava viure prop dels que es dediquen a aquest ofici, i permeteu-me que deixi anar una miqueta l’ego i digui que aquest John em va donar el primer premi d’actor al XXXIXè premi Ciutat de Terrassa, i ens va obrir les portes a una sala professional, La Cate de Figueres, que no programava companyies amateurs. Sempre que veig el Benito, penso, tu i jo hem compartit personatge, i possiblement per això li tinc una devoció especial.

Però tornem a Dostoievski i a la nau gòtica de la Biblioteca, a una escenografia senzilla – si és que hi ha escenografies senzilles en aquest marc incomparable – amb una butaca antiga que sembla còmoda i una taula rodona a uns quants metres, per poder fer un glop d’aigua o eixugar-se la cara, més o menys a mitja funció.

Benito va relatant la seva història, a partir d’un fet que podem explicar doncs és l’inici de l’espectacle. La seva muller ha mort. Ell, un escanyapobres que viu de l’empenyorament d’objectes per part dels més desafavorits, coneix una client amb una vida tant dura, que el casament amb un home francament més gran, li obre les portes a una suposada llibertat.

Diu el personatge que és “un mestre en parlar amb silencis”, l’actuació del Benito, els combina d’una forma envejable amb les paraules, cada una d’elles amb el to precís, un exercici d’alquímia que converteix una novel.la curta del mestre rus – si és que parlant de Dostoievski és pot utilitzar el terme curt, com apunta Broggi – en un espectacle que et deixa bocabadat. Darrerament, l’escena catalana ha tingut muntatges en forma de monòleg que et porten directament al firmament del teatre. En aquest aspecte, el de l’escena, a casa nostra estem molt ben servits. Visca el teatre, i visca els clàssics, però els de veritat, els que no tenen res a veure amb la pilota.

Orgull, publicat com Manyaga en la traducció de Miquel Cabal. Un relat fantàstic de Fiódor Dostoievski.

 

Eva contra Eva, un combat d’actrius al Goya

Realment em costa classificar aquest espectacle en quant a gènere, si el públic riu deu ser una comèdia – jo no vaig riure – però també és un thriller doncs fins i tot al sortir, de camí al bar o al bus, encara tens dubtes de si “anava al cotxe o no”. Sembla que finalment en Benito ho té clar, o al menys així ho diu, tot i que tractant-se d’un crític o d’un poli, sempre diuen saber més del que saben.

Però si em costa classificar, em costa molt menys qualificar i, de fet, la nota està marcada al carrer com si es tractés del concurs de Gràcia amb el diploma habitual de Verdi de dalt o de Joan Blanques (veure foto). Els que em seguiu coneixeu la meva devoció per la Vilarasau, que lluita damunt l’escenari amb una Nausicaa Bonnín esplèndida com sempre, i només per això, l’espectacle ja m’entra directament a la carpeta de guardar per sempre. No tinc massa dubtes en que el que l’espectacle suggereix sobre la successió de la gran dama, es faci realitat.

Pau Miró juga amb les escenes com si estigués entrenant per a una sèrie per a les nits de dilluns a TV3, portant l’espectador amunt i avall amb la seva mascareta i la distància de seguretat.

Queda gaire d’aquesta història de cadires buides entre bombolles? Crec que la justificació no surt per enlloc, doncs estem parlant de persones callades, mirant endavant i amb la mascareta al seu lloc. Senyors i senyores  del PROCICAT, entre els punts de l’ordre del dia, quan parlin de l’oci nocturn, recordin els temples de la Cultura on no s’hi menja ni s’hi beu, i tornem al 100% d’aforament a veure si anem aconseguint la immunitat cultural d’una vegada. Prometem no ballar ni tirar llaunes al terra. Paraula de Txèkhov.

L’Andreu Benito es un cas per estudiar, sembla que sempre faci el mateix i sempre ho fa tot diferent. Sempre veus el personatge que interpreta.  Ara recordo aquell mític programa “Teatral”, on en Joan Carreras feia broma de que l’Homar donava indicacions sempre basant-se en el que havia fet el Benito. Es un actor que aprecio, suposo que alguna cosa té a veure amb el fet que tots dos hem estat John a “Una ciutat brillant” de Connor Mc. Pherson.

M’encanta veure l’Àlex Casanovas damunt els escenaris, és un veterà que va passar-ho malament i m’agrada que torni a fer d’actor, és un bon actor i va ser un bon presentador de programes de TV com el fantàstic “Casting” on vam descobrir el “Teatre de Guerrilla”, o aquell “Amor a primera vista”. Aplaudiment.

La Miriam Alamany fa un paper complicat, al principi sembla que no estigui gaire fina però no hi ha dubte que segueix les indicacions de la Colometa, que segueix triomfant donant instruccions al seu repartiment. Si la direcció és bona, els actors i actrius estan tots bé.

En resum, un text ben construït, que et fa rumiar, i que a més parla de teatre dins del teatre – un clàssic- i posat damunt les taules per cinc veterans de l’ofici més bell del món, permet un espectacle recomanable i fàcil d’embolicar de regal per portar  l’amic, el company de feina,  la tieta o  la cunyada a l’oci nocturn més interessant de tots.

De camí a casa, a l’autobús, dues senyores seguien parlant sobre si allò que havia passat amb les actrius, havia passat o no. No es pot demanar més… o sí, sí que en volem més. La propera setmana serà la Beckett.

 

Medea. Tempesta de sentiments i pluja

Anar al Lliure a treballar la darrera creació d’en Lluís Pasqual té un regust de sorpresa garantida. Un gran director en un escenari propici assegura un vespre intens de teatre, però es que a més a més estem parlant, en aquest cas, de la Vilarasau – tothom dret – i d’una tragèdia grega, és a dir, que l’esperit Espert reneix entre nosaltres.

No sé si Lluís Pasqual també era un “fan” de la sèrie Crims, on l’Olga Tor – Emma Vilarassau – es passava mitja sèrie sota la pluja, però jo, que si que ho era – de fet tinc un dvd signat per la gran Vilarasau – ho vaig reviure immediatament.

Medea és una de les tragèdies més “bèsties” si em permeteu l’expressió. L’heroïna que porta la venjança fins a l’extrem més immoral, matant els seus propis fills – a les tragèdies sempre maten però sembla que tot hauria de tenir un límit – i durant anys, va ser patrimoni de la Núria Espert. L’espectacle que li va canviar la vida, que ens la va canviar a tots, però molts sabíem que la dona maltractada i  abandonada per Jasó que du la ràbia fins a l’infinit, més enllà de la maldat,  tenia una nova vida en el poder interpretatiu d’una actriu de culte, i l’hàbil Pasqual ho sabia.

El savi director ha esperat el moment just per oferir-nos la seva tempesta, la d’ell – real com la vida mateixa – i la dels sentiments de l’heroïna grega, en un muntatge falsament senzill – amb el Pasqual no hi ha mai res senzill – on el públic corre el risc d’ofegar-se si s’oblida de respirar entre tanta pressió. Suportar una hora amb la tensió que ho fa la Vilarasau, només és a l’abast d’actrius privilegiades, d’actrius tocades pels Déus, i que sortosament existeixen. Roger Coma està sorprenent, en un paper molt diferent de tots els diferents papers que ha representat, i el toc de la barba li dona un plus totalment adient al cas. L’Andreu Benito, un cop més, demostra per què tothom el busca per als seus espectacles i fa un Creont sense fissures i creïble com tots els seus personatges. Benito és un exemple de naturalitat, sembla que sempre sigui ell, i sempre és diferent.

El problema principal de l’espectacle és el risc. I no vull dir que sigui arriscat moure’s sobre un terra mullat amb les imatges de Nirvana, Radiohead o Metallica al fons. Em refereixo al risc de pneumònia. Confiem en el sistema immunològic de tota la companyia.

Espectacle brutal, com ha de ser, si Medea hi participa. I per molts anys.

 

L’Inframón. Si et va agradar “Lost” no t’ho perdis

Miro de recordar si algun cop he vist un muntatge teatral de ciència ficció, i realment no em ve res al cap, i no és perquè el tema no em cridi massa – si et criden des d’un altre món potser val més no anar-hi –  o sigui que deu ser que tampoc n’abunden. Lògicament no hi ha cap Shakespeare ni cap Txèkhov que toqui aquests temes, i per això i agafant-me a  la garantia Lliure vaig començar les Festes del meu aniversari – avui és el meu dia – al Temple de Gràcia.

El títol original “The Nether” ja té nom de sèrie d’èxit, d’aquelles que abans haguessin programat als vespres i que actualment tothom “es baixaria” i precisament la cosa va d’això, de la Xarxa, una xarxa on quedes atrapat des del primer minut quan una “investigadora” interroga el “creador” d’un món virtual on detectes “algun problema” just apareix el tercer personatge – un Víctor Pi que hauria de comptar molt més en els repartiments de casa nostra –

No tinc paraules per descriure l’escenografia – un problema quan pretens escriure per descriure – em va semblar del segle 25 – no us enganyi la fotografia de l’escenari que he posat per acompanyar el comentari, penseu que està prohibit fer-ne durant l’espectacle i a més tampoc no  podries perdre el temps enfocant i enquadrant l’escena. L’escenografia  és … és…. en fi, que no sóc capaç de dir-vos res que us faci “imaginar” mínimament per on aniran els trets. Ho haureu de veure personalment, no crec que us pugui passar un pen-drive amb l’enregistrament de l’obra.

Els moments de l’inframón em semblen una barreja de Twin Peaks i Los Otros, d’aquelles pelis de por “amb nena” que resulten inquietants, i especialment les que comparteixen en Carreras i la Carla Schilt – crec que ahir era ella – no tenen descripció possible que els faci justícia.

No et pots perdre ni una paraula – això al teatre passa molt sovint, al contrari que als culebrots on tothom diu que si veus un episodi de tant en tant pots anar seguint el fil – però en aquest cas la feina és gran i els 80 minuts passen sense adonar-te’n. L’Andreu Benito omple escenari – i no és un acudit – amb aquell estil seu tan propi, i tot i que en algun moment et pot semblar el pacient exquisit de “Polseres vermelles” que es fa amic del Lleó, en altres moments fa una mica de basarda. El Benito és un actor que sempre dóna el personatge que ha de fer, sembla que sempre sigui “ell mateix” i realment veus un personatge diferent. No és un actor camaleònic però tots els personatges te’ls creus. Suposo que el problema el tenen els de vestuari.

La Mar Ulldemolins té el paper més ingrat, menys atractiu d’entrada però et condueix amb mestria mirant d’ajudar-te a no perdre el fil. Cap al final de l’espectacle té moments molt rics. El to de veu d’ella em va costar una mica al principi, com em passa amb el Ricardo Darin tot i que per un altre motiu,  però suposo que el tema és que ja començo a tenir una edat.

Vaig ser el darrer espectador en deixar d’aplaudir, em va encantar, els hagués fet sortir i entrar fins l’extenuació i just obrir el mòbil vaig entrar al grup de whatsapp que tinc amb els nois i noies de casa, per recomanar-los del tot l’espectacle i just després vaig fer el mateix al del meu grup de teatre. És un servei que ens fem.

Si algun dia veig que hi ha una sèrie escrita per Jennifer Haley, la compraré en DVD. Jo no sé “baixar” coses de l’Inframón, no es que vulgui anar de legal amb allò de “si no se valora la idea, si no se valora el esfuerzo, es como para pensárselo, como para pensárselo mucho “.

En vuit dies porto tres teatres – cadascú té el seu vici – i tots m’han fet treballar. La propera setmana toca escenari, toca donar vida al Dr. Stockmann i això encara em motiva més – com Girona, que diria el President -.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

La Partida, els espectacles Manrique segueixen a dalt de tot

 

Dins de la programació del Grec però en moments difícils de l’any, l’espectacle del Romea ha de prorrogar una setmana per l’èxit aconseguit. La recepta és: Teatre Romea, Julio Manrique i un repartiment de luxe, molt acurat en el càsting. Imagino que actualment és senzill fer un repartiment amb la quantitat de peces que composen la plantilla catalana d’actors i actrius. Un clàssic com Madaula, amb un saber estar impressionant, un Carreras sense sostre, pujant i pujant espectacle rere espectacle cap al Cim, un Benito que sempre dóna el personatge i et sorprèn doncs a causa del seu físic, sembla que ho hagi de tenir cru, el duet jove amb un Marc Rodríguez que en els papers mig còmics, arrasa, i un Oriol Vila que demostra ser un actor d’estudis així com l’Andrew en el clàssic paper de ianqui a Catalunya que tan bé interpreta.

La posada en escena és rodona, ni falta ni sobra res, amb un escenari central que cada cop s’estila més i un canvi de decorat manual, per part dels mateixos actors, que no necessita mecanismes hidràulics. Els que fem teatre amateur ens agrada veure que “nosaltres també ho podem muntar”.

El text és molt bo, el repartiment també i el director, ja sabeu, l’Orson Welles català, o sigui que tinc molt clar que caldrà reprogramar la Partida que l’Esteve organitza al seu restaurant, entre altres coses per poder veure el seu fill Carles, que no sap jugar. Be, ni jugar ni res, doncs complicar-se la vida no sembla que sigui un mèrit a tenir en compte.

Molt original la forma de dir que l’espectacle comença i que apaguem els mòbils. Imprescindible disposar de quatre ulls per no perdre’t les expressions dels actors, que no sempre estan junts. Per cert, obren ampolles, omplen copes però crec que ningú beu, cal estar amb els cinc sentits per no deixar escapar un full de reis o un “farol” del contrincant. Es diuen contrincants els que juguen a poker?.

Recomanable al cent per cent.