No em refereixo a que hi hagi molts actors i actrius damunt l’escenari com en un quadre de la Passió o un cor d’una òpera, em refereixo a la quantitat de veritats que es diuen en el text premiat de Cristina Morales i que Alberto San Juan, un dels directors més motivats amb els conflictes socials del nostre temps, porta a l’escenari de la Puigserver.
“Escribir en lectura fàcil, es muy difícil” La gran frase d’Ángeles, el personatge que interpreta Anna Marchessi, la guionista i actriu que controla una paràlisi cerebral que l’acompanya des del primer dia de vida. El personatge que vol escriure una novel.la amb whatsapp, que viu en un pis tutelat amb les seves cosines i que decideix no declarar davant la jutgessa, si no es recullen les seves paraules en modus “Lectura fàcil”.
San Juan posa damunt l’escenari dos actors – Marcos Mayo i Pablo Sánchez – i dues actrius – Desiree Cascales i Anna Marchessi – que porten damunt les espatlles l’etiqueta de “diversitat funcional” aquesta mena de terme que utilitzem per mirar de no ser pejoratius, per ser políticament correctes – un oxímoron – i que brillen en una actuació que va merèixer una ovació tipus Liceu. Tenen ofici i punt.
Estefania de los Santos – Una Nati molt autèntica – Carlota Gaviño – en el doble paper de Marga i de psicòloga – i Pilar Gomez –Patri, fantàstica en l’escena de la declaració, preocupada per que no la treguin del seu pis – completen el repartiment d’aquest espectacle que ahir van gaudir força espectadors de franja jove, els que encara poden fer canvis radicals en aquesta societat que ens enganya i empresona.
El monòleg de Desiree Cascales sobre el seu camí fins a la judicatura, resulta impressionant. Comences llegint el text que surt al seu darrera per facilitar la comprensió als que ens costa entendre el que diu, i finalment et dediques a escoltar i a mirar-la i t’adones que poc a poc vas guanyant capacitat de comprensió. Inevitablement, s’endú una ovació a destemps, sense esperar el final de l’espectacle. De fet, el públic té tantes ganes d’aplaudir, que ho fa en determinats moments de l’obra, i quan Ángeles diu que van fer un viatge cap a la Llibertat, el públic esclata, adonant-se ràpidament que encara queda la rèplica final.
“Podria hablar durante horas, de las humillaciones que he sufrido desde que era una niña”, una frase que podria resumir la vida de tantes persones que formen part del dia a dia.
Resulta inevitable admirar el treball d’uns actors i actrius que ens semblen diferents, no normatius que diríem ara, quan realment la norma pot ser l’excepció, i potser el que considerem normal, no ho és gens, doncs classificar o posar etiquetes, sempre ha estat una feina poc valorada, o sigui que millor dedicar-se a altres funcions.
Molts cops hem dit que el teatre és mentida per posar-nos les veritats davant els ulls, en aquest cas, la veritat surt així, tal com raja, i el públic gaudeix d’un espectacle tràgic i còmic a la vegada, i, de camí a casa, reflexiona sobre la feina que ens queda, per mirar de convertir aquest món en una versió millorada. Només dues setmanes de funcions i ara, a esperar que torni.
El públic va gaudir, individual i col·lectivament. Tots els que no han pogut veure aquest espectacle estan en risc d’exclusió.
Paisatge teatral 