RSS

Arxiu d'etiquetes: Anna Sahun

Canto jo i la muntanya balla i tothom aplaudeix

El llibre d’Irene Solà ha recollit un munt de premis i especialment el premi de tots els lectors que informats pel boca-orella habitual han convertit aquesta novel.la rural de fantasmes, de dones i homes, de llamps i de trons, en un altre fenomen natural que fa xalar els lletraferits en comptes dels meteoròlegs.

Ara que ha tornat la Solitud de Víctor Català, resulta impossible no veure detalls que es recorden l’una a l’altra.  Si el llibre està bé, resulta arriscat fer-ne una peli, una obra de teatre, un joc? No hauria de ser així en mans expertes, i en aquest cas, la Clàudia Cedó deixa en safata al Guillem Albà i el Joan Arqué, l’origen d’un espectacle espaterrant que posa dempeus el públic de la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya.

Judit Dedderman posa música a una festa de gest, text, titelles, bruixes o fantasmes. En Doménech a qui un llamp fa protagonista inicial de la història, la Dolceta, la Sió, la Mia o l’Hilari i el fill dels gegants, es mouen damunt la terra de la Biblioteca, en una coreografia de desgast físic, que et fa oblidar la poca comoditat que tens a les cadires.

La direcció de Guillem Albà i Joan Arqué ha d’optar a premi doncs els actors i les actrius fan una interpretació brutal en tots els sentits. Gest, música, paraula, expressió…. impagable l’escena de la nena interpretada per la Caterina Tugores que definitivament “se surt” quan dona vida a la gossa. Es espectacular, però es que l’Anna Sahun, la Laura Aubert, El Diego Lorca i l’Ireneu Tranis ratllen a la mateixa alçada, l’alçada de la muntanya.

És una meravella, et traslladen a la muntanya sense que te’n adonis que balla, al so de la guitarra de l’Amaia Miranda. No es pot deixar perdre les habilitats musicals de la Laura Aubert que toca els instruments habituals (violí i contrabaix)  o del Ireneu Tranis també al violí, per anar donant més pes a tot l’espectacle.

Amb les entrades reservades vaig llegir el llibre i mirava d’imaginar com durien tot allò al teatre, i el resultat supera totes les expectatives. Encara tinc adolorida l’espatlla dreta, de forçar l’aplaudiment mentre desafiàvem el toc de queda.

No se si queda alguna entrada però com diuen els muntanyencs, la Muntanya sempre hi és i sempre hi pots tornar. Prenguin nota senyors de la Perla29.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 30 Abril 2021 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , , , , ,

Justícia. Millor al TNC que a altres sales

Darrerament, la paraula justícia ha caigut en desús, i no per manca d’utilització, més aviat per manca de significat. Un problema que han provocat aquells que més la tenen a la boca i a les mans, i que s’han dedicat a mastegar-la o estripar-la.

L’espectacle de la Sala Massagran del TNC és això, un espectacle espectacular per als espectadors i espectadores que possiblement amb el reclam Pou i Peña, han decidit agafar localitats per jutjar per ells mateixos  i elles mateixes. “Con sumo agrado lo veremos”

Guillem Clua escriu un text actual, jugant amb tres èpoques històriques, per explicar la vida d’un jutge que té massa coses a amagar darrera de la toga i el martell. Un clàssic. Es un text molt ben escrit, pensat per a un escenari faraònic com acostumen a ser els textos per encàrrec a les grans sales de teatre. Tot i l’ensurt que pots tenir al llegir el programa, on l’epíleg de l’obra espanta una mica, el públic segueix a la perfecció tota la història, sense perdre’s ni un detall. La comunió Clua-Mestres, funciona des del principi, tot i passar del reclinatori inicial.

Començo el meu aplaudiment per Josep Maria Mestres que fa una direcció de premi. El repartiment que encapçalen dues bèsties de teatre, està esplèndid. Mossèn Barceló marca territori des de la primera lectura, Roger Coma em va fer riure – una heroïcitat aconseguir això -, la Sahun fa el millor personatge que l’hi he vist mai, mentre el bo de l’Emili – Pere Ponce – ens recorda que sempre ho fa tot bé, i que sovint el trobem a faltar als escenaris. El jovent està fantàstic, Alejandro Bordanove, Marc Bosch i Katrin Vankova donen una frescor a l’espectacle que encomana els més veterans, provocant fins i tot que vegis la figura impressionant del Pou convertida en un infant – que bo que és el Pou – . El  desdoblament de personatges que al llegir el programa pot espantar una mica, entra d’una forma senzilla gràcies a una direcció que ja he dit que era per nota, i en aquest desdoblament, cal ressaltar la feina de l’Anna Ycobalzeta, en la seva versió  de veneçolana i de catalana segons el cas.

Justícia és l’espectacle de l’any, el que portarà més autocars des de comarques on serà impossible fer bolos amb l’escenografia que es gasten. Bé, es podria portar amunt i avall la primera escena, la de l’església, per totes les capelles romàniques i catedrals de la nostra terra… la resta, complicat complicat. I arriscat, doncs per un instant, el Roger Coma em va recordar un cop que vaig fracturar-me el canell en escena. Després d’uns minuts d’observació, vaig veure que movia bé el braç…. tranquils, no cal que vaig a la mútua d’actors al sortir.

Sovint he dit que no m’agraden els entreactes, trenquen la màgia, però calia recollir els plats, i calia posar ordre entre tant ovni, però en aquest cas vaig aprofitar els minuts de descans per recomanar l’espectacle a uns quants amics i familiars. Quan era a casa fent un petit ressopó, un amic em va dir que m’havia fet cas i ja   havia agafat les entrades per la propera setmana.

Mama, qui és en Samuel Gallart?”

“No ho sé fill. Algú que devia viure en aquesta casa suposo. Però saps què? Estic convençuda que aquí va ser un home molt i molt feliç”

Doncs sí, el públic que va viure en aquesta sala, estic convençut que va ser molt i molt feliç.

Nota: El repartiment està tant segur de si mateix, que té assajada una salutació llarga per anar recollint aplaudiments. Vist per a sentència!..

 
Deixa un comentari

Publicat per a 6 Març 2020 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , , , , , ,