RSS

Arxiu d'etiquetes: Annabel Castán

Amor mor. La segona part del Greta&Friday al Brossa

El primer que heu de tenir en compte, per dirigir les vostres passes al carrer de Flassaders 40 – un carrer que no coneixia i que he trepitjat força els darrers anys. El teatre em mou – és que no resulta imprescindible haver vist la primera part. No és el mateix, estem d’acord, però l’espectacle de Queralt Riera, en boca de l’Annabel i l’Òscar, té vida pròpia.

L’amor és la més terrible de les morts, doncs quan mor l’amor et vas morint una mica més

Una frase lapidària que possiblement no ha pronunciat mai la Greta Thunberg, tot i ser present al llarg de l’espectacle. Un duel dialèctic en un escenari vuit, com recordant cap on estem duent el planeta amb els nostres plàstics o les nostres llaunes de cervesa.

M’encanta l’Annabel Castan, és una primera dama de l’escena i no té el reconeixement que mereix, però per mi és motiu indiscutible d’escollir un espectacle. Potser per això, no vaig “pillar” el tema de les dues obres connectades. Només vaig veure el cartell i no vaig mirar res més que l’Annabel, que tornava a fer parella amb l’Òscar Muñoz un temps després de que els Stockmann descobrissin el Balneari contaminat.

L’espectacle parla d’ecologia, d’amor, de mort i de vida. Abans de morir cal viure i de vegades la vida no és fàcil. Un espectacle brillant en la seva senzillesa, on les paraules en boca de bons actor i actriu, arriben amb suavitat a les orelles del públic que els envolta. Teatre íntim que penetra al nostre interior sense cap filtre. Una hora on el somriure i el neguit van alternant-se a decisió dels protagonistes. Un bon espectacle com no podia ser d’altra forma. Fins el 15 de març hi passen quatre  Fridays for Future, no deixis passar aquesta oportunitat de salvar-te de tantes cabòries. L’Annabel i l’Òscar confien en tu.

Els aplaudiments finals són la nostra forma de salvar el Planeta. La cultura ho és tot, la resta vindrà sola.

 

 
Deixa un comentari

Publicat per a 21 febrer 2020 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , ,

Un dia qualsevol. Full d’asos i reis

No us deixéssiu enganyar pel títol, no us faré cap jugada mestra del joc de cartes més cinematogràfic, doncs els meus coneixements al respecte es limiten a posar cara de pòquer com a bon actor que soc. Considerant que l’espectacle de la Villarroel transcorre en una residència per a gent gran, imagino molt més possible que els jocs vagin de dòmino o de parxís, fins i tot de brisca, que d’allò del “ho veig i pujo 100 més”.

Crec que una bona jugada real – sembla que les escales de color o els pòquers són complicats d’aconseguir – és un full, que resulta d’ajuntar una parella i un trio, precisament el joc a tres agafa un paper inesperadament important tot i que us pugui semblar ciència ficció quan parlem de persones amb força experiència a la motxilla. No us deixeu portar pels estereotips. Deia doncs que el full d’asos i reis, seria el resum inicial d’aquest espectacle; parella d’Antonietes (Tarrasón i Castan) i trio de Grans (Colomer, Pla i Ferrer), i amb aquesta mà, podeu “veure i pujar” un espectacle en clau de comèdia, que et fa pensar sobre un futur i un present encara no resolt.

Ahir us parlava d’educació (Amor Mundi a la Beckett), i crec que poc a poc hem aconseguit posar-la a un bon nivell, però el tema gent gran el tenim resolt?, i com aquell acudit del polític que subvenciona molt la presó de la ciutat i gens l’escola i quan li pregunten els motius, respon que a l’escola segur que no hi tornarà, ens hauríem de preocupar del present dels nostres veterans que no és altra cosa que el nostre futur.

Oriol Tarrasón escriu i dirigeix un text fàcil, fresc i que et fa riure mentre penses. Molts cops us he dit que jo no ric quasi gens, i us asseguro que ahir vaig riure dels comentaris irònics dels tres grans, amb una Imma Colomer esplèndida passant per damunt del seu tremolor amb aquella mestria que la caracteritza i que va llaurar-se al Teatre Lliure. Al Pep Ferrer l’hem vist fer-se Gran, en personatges i més personatges que sempre ens ha fet viure amb una qualitat indiscutible i el Quimet Pla torna a demostrar que durant anys l’hem tingut desaprofitat, i consti que el seu mèrit teatral va molt més enllà d’haver-nos “facilitat” el seu hereu.

El trio que no vol morir sense fer-ne un, es un reclam per a la gent gran que dubta si anar a viure a una residència pot ser una bona idea o si seria millor ser companys de pis amb infermera inclosa, i si la infermera es diu Annabel Castan, el dubte queda esvaït a l’instant.

Fa temps em vaig apuntar al club de fans de l’Annabel, em sembla una actriu d’una qualitat espaterrant, amb una mirada que ho diu tot, aquell somriure discret que aporta més que les paraules i que resol el personatge amb una senzillesa només a l’abast de les més grans.

Ara us confessaré que vam escollir aquest espectacle sense saber-ne res més que era de les Antonietes, una garantia total. El trio de grans va ser una sorpresa posterior al veure els cartells promocionals, i quan vaig llegir la sinopsi – la mateixa tarda de gaudir l’espectacle – em vaig adonar que parlaven del meu futur i això podia ser un punt afegit interessant.

Mitjana d’edat alta a la platea – habitual en general però quan el reclam es diu Ferrer, Colomer i Pla, la cosa augmenta – i agraïment sense manies a la feina de la companyia en aquell símbol cada cop més estès de posar-se dempeus al moment de l’aplaudiment.

Un dia qualsevol t’ensenya el que pot ser la vida en una residència qualsevol, que disposa d’un circuit tancat de megafonia on “ràdio diàlisi” desperta el personal com ho feia Robin Williams amb aquell “Good morning Vietnam”.

Antonietes, Tarrasón, Annabel…. i el que vingui després, té sempre tota la garantia que necessites per clicar allò de “Comprar entrades”. Visca el Grec i visca el teatre… sigui grec o no.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 12 Juliol 2019 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , ,

Un Tramvia anomenat desig, un espectacle imprescindible

 

tranvia 1Ja comença a ser un clàssic totalment garantit, sortir de casa, fer un cafè i gaudir d’un muntatge de les Antonietes dirigit per l’Oriol Tarrasón, un espectacle d’aquells que pots recomanar fins i tot abans d’haver-lo vist, quan els amics et demanen ajut per organitzar un vespre de teatre.

Els que anem seguint la carrera de l’Annabel Castan intuíem que donaria vida a la Blanche Du Bois d’una forma creïble, però el resultat supera les millors expectatives, fa una exhibició de talent teatral, posant cada gest al seu punt exacte, modulant el to de veu per ajudar el públic a entendre la personalitat turmentada d’aquesta professora de Literatura a la que tantes actrius li deuen tant. Està senzillament esplèndida, demostrant que el marketing teatral ha de començar a ser just amb ella i ha de portar-la de la mà cap als llocs més alts del panorama artístic català. Al seu costat la Mireia Illamola, l’altra actriu habitual d’aquesta fantàstica companyia, es Stella, la germana petita, que es buida totalment en la seva lluita entre un Stanley Kowalski primitiu fins a l’infinit – a qui dona vida un actor que ve del món del circ, Jorge Albuerne, – i la germana turmentada que ha aparegut a la seva vida per complicar-la una mica més. No és un paper senzill el de Stella, sempre a l’ombra de Blanche, que acapara totes les mirades, aquell paper que no té res de secundari i que podria quedar eclipsat per una protagonista indiscutible, i la Mireia se’n surt com ja és habitual, acompanyant les seves paraules, els seus patiments i la seva passió pel seu home – així en tota la seva extensió – amb un desgast físic important. Un cop més l’Oriol Tarrasón aconsegueix el moviment exacte que ho diu tot en cada moment de l’espectacle, gestos precisos i calculats que et mantenen en tensió al llarg de tota l’obra. Deixo pel final el Pepo Blasco, un Mitch fantàstic, un altre actor que hauríem de conèixer molt més, amb una gran quantitat de registres. A més de ser un dels entranyables gendarmes de Gran Nord, papers a Litoral, La Rosa Tatuada, Groenlàndia, Arcàdia, Ròmul el Gran, o Mata el teu alumne, un espectacle que encara podem veure en els bolos, com a mínim a la Sala La Cate de Figueres. La seva primera escena amb la Blanche és preciosa, ajudats únicament per una pantalla de làmpada tipus IKEA, on les seves mirades parlen bastant més que el que surt dels seus llavis.

Els qui recordin Marlon Brando, no l’han de comparar amb el Jorge Albuerne, un actor amb menys trajectòria teatral però que resulta un contrapunt molt ben trobat a les dues germanes Du Bois. El detall de parlar en castellà per recordar-nos el seu origen polonès, és un altre d’aquells petits grans detalls d’en Tarrasón.

Si abans del 21 de febrer no podeu anar a la Muntaner, penseu que surten de bolos, i també seran a La Cate de Figueres, i si us pregunteu per la meva obsessió per la sala petita del teatre Municipal de l’Alt Empordà, us ho aclariré, jo també hi he actuat en dues ocasions. Alguna pregunta?tranvia 2

 
Deixa un comentari

Publicat per a 11 febrer 2016 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , ,