Tots eren fills meus. Fills de qui?

Arthur Miller és el meu dramaturg top. L’autor de l’obra que em va impressionar de jove i que vaig perseguir fins aconseguir estrenar-la i protagonitzar-la conjuntament amb els meus fills, Mort d’un Viatjant. La Història de la família Loman m’acompanya des de fa anys, i per més espectacles que faci, mai arribaré a sentir el mateix que vaig sentir aquell 29 de maig de 2015. Suposo que per aquest motiu, ahir, al jardí dels Keller, en molts moments, vaig veure aquells personatges, potser no els mateixos però sí, el mateix estil familiar. Dos fills, en aquest cas en Larry absent, un pare que somnia un bon futur per a l’altre fill, en Chris, que ha d’heretar la fàbrica de peces d’avió, on Joe – Jordi Bosch -, el patriarca que creu en el famós somni americà, ha treballat tants anys per deixar un futur en herència, i una mare, Kate – Emma Vilarasau -, que viu trasbalsada – aquí sí que hi ha una diferència clara amb la Linda dels Loman – per un fill desaparegut a la guerra, que molts donen per mort però que ella “sap” que tornarà, i per això, no pot admetre que la promesa del fill, l’Anne Deever no segueixi “esperant”.

Si m’heu llegit algun cop, parlant de la Vilarasau, ja podeu imaginar que vaig ser el primer de canviar dues entrades del meu abonament, per dues localitats a primera fila de la zona 1 de la Puigserver, que com va passar amb Yerma, torna a convertir-se en un escenari central envoltat de quatre graderies que permeten apropar l’espectador, una bona forma de dur el públic al jardí dels Keller una nit de tempesta, on els llamps i trons acompanyen l’entrada dels espectadors i espectadores. La sala que va dissenyar el Déu del Lliure, torna a marcar diferències.

Va explicar la Vilarassau que coincidint amb en David Selvas, tots tos “es tenien ganes” i que l`un tenia pensat un text amb un personatge per ella, i ella tenia ganes de fer un personatge dirigida per ell i oh, miracle!, resulta que era el mateix personatge, era la Kate Keller que va crear l’Arthur Miller quan encara dubtava si aquell ofici d’escriure històries era realment el seu camí. . Això sí que és tenir tots els astres a favor, si fa no fa, com tenia el Larry aquell dia que va desaparèixer. Diu el director Selvas, que “Tots eren fills meus” és el millor text de Miller, en això discrepo, per mi, ja us ho he dit, és Mort d’un Viatjant, però Panorama des del Pont, Les bruixes de Salem, el Preu, Després de la caiguda… o Tots eren fills meus, seran sempre un reclam important per acostar-me al teatre. Dues hores i quart si fa no fa – vam començar tard i per això no puc assegurar el que va durar, és el que passa a les estrenes on s’omple la platea de gent de la faràndula que, es veu que van tard – de teatre del gran, d’emocions, de vida, de somnis, de secrets amagats, de pares i de fills, i de veïns que entren i surten del jardí – com en Charley a Mort d’un viatjant –aquest cop, hi ha el dr. Bayliss – Eduard Buch – i la seva muller Sue – Gemma Martinez – , en Frank – Francesc Marginet – que està fent la carta astral d’en Larry, el protagonista absent, o la seva muller Lydia – Clara de Ramon – que estava enamorada d’en George – Quim Àvila – , però des que aquest va allistar-se, ja ha tingut tres fills. Aquest cop també hi ha nen petit, per ajudar a humanitzar una mica més el protagonista de l’obra, en Joe, que l’ha nomenat policia de barri i que li recomana tenir sempre els ulls ben oberts. Aquest paper se’l reparteixen Ricard Bujan i Ramon Mir. Ves a saber si entre ells dos hi ha un Carlos Cuevas en construcció.

Jordi Bosch  i Emma Vilarasau marquen territori, són dos gegants de l’escena catalana i ho deixen clar des del primer moment. Resulta enriquidor mirar-los quan no parlen, de fet, l’espectacle comença amb un silenci de Kate, durant la nit que el vent ha tombat la pomera que van plantar, per mantenir l’esperança en la tornada d’en Larry. Eduardo Lloveras és Chris, el fill que sempre veu tothom per la part més bona, il·lusionat en casar-se amb Anne – Clàudia Benito – ara que ja no és la novia del seu germà. Es el prototipus de fill que d’una banda admira el pare mentre el creu exemplar – com passa amb Biff a Mort d’un viatjant – però que tota aquella admiració es converteix en odi, quan descobreix la veritat. I finalment, la gran pregunta: De qui son tots fills seus? Ja us avanço que tot i ser matrimoni, només un d’ells dos porta el títol a la butxaca del personatge. Un gran espectacle que agradarà tothom que el vagi a veure, doncs, Miller mai no decep i Selvas i la seva companyia ho saben. Públic dempeus i satisfacció per una estrena molt lluïda, on la gent de teatre – m’hi incloc – no va faltar a la cita. Un nou Miller al currículum.

 

El Preu. La rebaixa de l’I.V.A no redueix la qualitat

Poques vegades em fixo en el preu del teatre, és el meu vici i ja se sap que els vicis… en fi, què us he d’explicar…., però si el preu el fixa Arthur Miller, la cosa canvia radicalment. A Arthur Miller li dec molt, Willy Loman m’ha acompanyat mitja vida i els somnis del viatjant que decideix finalment morir per cobrar l’assegurança i deixar alguna cosa als seus, seran sempre el meu espectacle de capçalera amb el permís del príncep de Dinamarca.

L’anterior temporada no vaig poder veure aquest espectacle, i lògicament aquestes coses no es poden deixar passar així com així, o sigui que aquest dimarts passat vaig veure com els germans Víctor i Walter, escopien tot el seu passat, i no precisament en forma de mobles, tot i  la presència del comprador – un Marco esplèndid – que mira de participar sense voler-ho, o això diu, en la posta a prova dels lligams familiars, l’autèntica especialitat de l’autor.

Miller és un mestre en mostrar les relacions humanes dins  la família, els seus textos fan sortir tots els sentiments brutals que s’amaguen darrera d’aquesta mini-societat parental que tant s’havia defensat històricament – la veritat es que actualment la família com a tal, sembla una anècdota – i “El preu” no n’és cap excepció.

Silvia Munt, més habitual darrere les càmeres que al peu de l’escenari s’envolta d’assegurances de vida. Un gran text i quatre actors-actrius que sumen més hores d’escenari que de son:  Pere Arquillué, Rosa Renom, Ramón Madaula i Lluís Marco. He de dir que els tres actors – la Renom em va captivar fent la Kay Conway fa molts anys – cada cop m’agraden més, com els bons vins van pujant qualitat, i cada cop em resulten més importants a l’hora d’escollir un espectacle. Jo miro sempre de sumar, autor, director i repartiment, considerant que alguns en concret em porten al teatre per si sols.

El preu és un gran espectacle de teatre, vàlid per a tothom, per als iniciats i per als que no ho són tant, i es que quan un bon text s’ofereix amb garanties, el teatre no et falla mai. Si he de dir alguna cosa en contra em referiré a l’aire condicionat del Goya, una mica massa fort per mi, tot i que potser el que em va deixar gelat, van ser les paraules del geni de Nova York. Gràcies Miller i gràcies Munt per escollir-lo, la resta era cosa nostra, especialment l’aplaudiment final.Visca el Grec i la seva descendència

 

LES BRUIXES DE MILLER al Teatre Grec

 

Comença a ser un sà costum, començar l’estiu amb un vespre teatral a l’amfiteatre grec de Montjuic, un dels pocs teatres que et fa consultar l’opinió del Francesc Mauri o del Tomàs Molina, més que la del Lluís Pasqual – i que ell em perdoni – durant els dies previs  a la funció.

El 2015 va ser un any Miller. Era el seu centenari i jo vaig donar vida al personatge que havia perseguit des de feia anys, Willy Loman, el viatjant somniador que va dur el seu “pare” als altars dels autors teatrals.  La cosa va continuar amb el Panorama des del pont de l’Eduard Fernandez, el Preu del Goya – i no em refereixo a l’entrada – i les Bruixes de Salem, amb la garantia Homar i sota la batuta d’Andrés Lima, el director que va portar el Marat-Sade d’Animalario el 2007 al teatre Tívoli.

Coneixia el text i els motius que van dur Miller a escriure’l, en rebuig a la famosa cacera de bruixes comunistes que va organitzar el senador Mc Carthy – suposo que “compinxat” amb algun ministre de l’interior o algun director d’oficina antifrau – per “salvar” els EEUU de qualsevol amenaça. Imagino que allò de “Dios bendiga a los Estados Unidos de América” no té prou fiabilitat. Dic que coneixia el text però no l’havia vist posat en escena, i lògicament era fàcil escollir espectacle a l’aire lliure per allò de que el Grec al Grec és sempre més Grec.

Vaig coincidir amb l’Homar mirant de deixar el cotxe a la Plaça Margarida Xirgu, no tenia clar si el cartell que permet aparcar fins dues hores després de la funció era vàlid per a l’espectacle del Grec, i sembla que ell tampoc ho tenia clar, però vam arriscar-nos i sense dir-ho ens vam desitjar molta merda per aconseguir evitar multa i grua. Menjar alguna cosa doncs no només de teatre viu l’home – jo creia que sí – i a ocupar localitat, contemplant un escenari en principi prou auster.  El teatre Grec ajuda a demostrar que no sempre fan falta les grans escenografies – vaig pensar – i vaig fer una fotografia  per acompanyar aquest comentari.

L’espectacle comença molt bé, l’Homar ens va situant amb aquella naturalitat seva, aquell ritme de veu que sembla que no faci teatre i que matisant discretament és capaç de fer el que va fer a Terra Baixa, o com fa el Campese de l’Art de la Comèdia, sembla el mateix to,sembla la mateixa cadència, i resulta que veus el personatge que toca, una tècnica o una habilitat reservada als més grans. L’escena de les nenes ballant té el que ha de tenir, no saps massa per on seguirà la història fins que l’entrada del reverend Parris, et situa ben bé enmig del poble, i del que estan vivint aquella gent.

Sempre resulta ingrat destacar uns actors o actrius, sembla que vulguis deixar els altres en desavantatge, però considerant que tots tenim la nostra visió i que el que diré té una importància relativa, vull destacar l’actuació de la Nausicaa Bonnín i l’Anna Moliner, en els papers d’adolescents protagonistes, les que organitzen de veritat “el sarau”. Al seu nivell habitual la Nora Navas, el Carles Martínez, el Canut o la Sansa, el Borja Espinosa, el Miquel Gelabert, la Míriam Alamany que ja no és reina d’Anglaterra, actors i actius de solvència contrastada, donant vida als personatges sota l’atenta mirada del gran Homar que un cop considera que ja ens ha posat dins la història decideix donar vida al “malvat” Danforth – un personatge que sembla sortit de les històries de Harry Potter – i així anar pujant la intensitat del drama. Un drama que, d’altra banda, no té moments d’aquells d’aguantar la respiració, ans al contrari, arriba un punt que el tema agafa un “surrealisme” tal, que alguns espectadors opten per riure.

Aquest no és el text que més m’agrada de Miller, potser el va escriure per venjar-se de la persecució del senador, i crec que li va quedar massa llarg i repetitiu, però un clàssic és un clàssic,i un Miller és un Miller, i si fa temporada, val la pena de viure’l.

Actualment sempre esperem la sorpresa del director, la perspectiva original sobre el que s’ha vist altres cops, però aquest cop no la vaig trobar, i això no és cap crítica, és un simple detall. El muntatge de les parets de fusta, especialment les que es fan estirant d’una corda, et situen perfectament en aquells poblats dels Estats Units, on tot el poble ajuda a construir l’església, fins i tot el personatge conflictiu, que finalment ha decidit formar part de la comunitat.

Després de gairebé tres hores de teatre gran part del públic va aplaudir dempeus.

 

Panorama des del pont. Un Miller però menys

L’any que jo vaig néixer, concretament nou dies abans del dia mític – per a mi, és clar – , s’estrenava a Broadway  “Panorama des del  Pont”, un text de l’autor de “Mort d’un viatjant”, un clàssic que qualsevol espectador de teatre ha de veure al menys un cop a la seva vida. Tots els textos de Miller, que viu a l’univers dels grans autors gràcies a Willy Loman, han esdevingut èxits, tot i que, per a mi, i amb tot el respecte possible, sempre optaran al segon lloc de la classificació.

La història de l’Eddi Carbone, l’estibador enamorat de la seva neboda òrfena que té  acollida a casa, que no pot suportar que pugui arribar a ser d’un altre, explica la vida dels barris tristos de  New York – què  serà que els perdedors donen més joc que els guanyadors per escriure un conflicte teatral? –  en aquells temps on els immigrants italians il·legals, lluitaven per somriure entre escarràs i escarràs, confiant en posar uns pocs dòlars a la butxaca i aconseguir el petó d‘una americana bonica que potser els obriria el camí cap als preuats “papers”. Obviaré allò de que els grans textos sempre estan d’actualitat i que això de la immigració il.legal … en fi, no cal dir res més.

En un temps marcat pels autors americans – estem amb els “bolos” de Mort d’un viatjant i estrenem en dues setmanes un Tenessee Williams –  amb el reclam Eduard Fernández,  resultava evident regalar per Nadal, entrades pel Romea per a tota la família, i aquest passat dimarts va ser el dia de sortir de casa i dirigir-nos al temple del Raval.

No seria just oblidar que al repartiment de l’espectacle hi destaca la Mercè Pons – possiblement la més brillant –, el Pep Ambrós – sòlid i creïble com sempre – , el Jordi Martínez en el paper d’advocat narrador de la història, o el Marcel Borràs, i he de reconèixer que no tenia referències de la Marian Salas – Catherine –,  el Rafa Cruz o el Sergi Vallés, que completen el grup encarregat de plantejar el conflicte a la Sala.

Coneixia el text, l’havia vist en altres ocasions i aquesta no va resultar la millor. Potser els canvis escenogràfics continuats que trencaven el clima, o la forma tragicòmica de plantejar la situació, especialment en el paper principal, van deixar-me fora de joc. Personalment no tinc cap problema en que els actors moguin elements escènics, però si poden ser mínims, millor, i les continuades pujades i baixades des de telers d’una paret de la casa, o de cadires o butaques, em van semblar innecessàries, tot al contrari de les projeccions que resulten formidables, especialment els moments que plou o que neva sobre la ciutat dels gratacels.

No em va agradar la direcció de l’espectacle, i no és el millor Eduard que he vist, però hi ha moments intensos  – no pot ser d’altra forma – i els que ens dediquem a això, sempre trobem coses per aprendre. El programa de mà, molt original, requereix una estona per llegir-lo i entrar millor a l’ambient portuari que va retratar el gran Arthur Miller.

 

 

Willy Loman, un projecte fet realitat, superant els millors somnis

 

Diuen les hemeroteques que Arthur Miller va estrenar Death of a salesman l’any 1949 i que aquest text el va catapultar a la glòria; en paraules del mateix dramaturg “Mai vaig imaginar que adquirís les proporcions que ha tingut. Era una obra literal sobre un venedor, però després es va convertir en un mite, no només aquí, sinó en moltes altres parts del món”

Sembla que va ser l’any 1952, quan Tamayo la va estrenar a Madrid amb Carlos Lemos i Paco Rabal, però la meva història comença el 1972 (jo sempre havia pensat que va ser abans) quan vaig veure José Maria Rodero interpretant Willy Loman al mític Estudio 1 de TVE. Pot semblar una mica “peliculero” però puc assegurar que aquell dia vaig començar un camí que m’havia de conduir a interpretar el viatjant somniador, orgullós del seu fill Bif, que decideix fer el darrer servei a la seva família amb l’assegurança de vida que sempre s’ha afanyat a pagar.

Els canvis d’humor, els “flashback” vint anys enrere, la conversa imaginària amb el seu germà Ben, els records, els patiments, el somni americà allunyant-se… tot plegat feien de Willy Loman un personatge magnífic.

Jo no feia teatre en aquella època, ni tan sols sabia si n’arribaria a fer mai, i malgrat això, al meu interior hi havia una veu que em deia que no podia passar per aquesta vida sense interpretar el Loman de Miller. Vaig fer un parell d’anys de teatre cap al 77, quan estava acabant la carrera, va ser una mitja casualitat, el teatre m’atreia però no trobava la porta per entrar a l’escenari, i un cop aconseguit el fet de trepitjar taules amb un muntatge sobre un encara poc conegut Miquel Martí i Pol, vaig haver de deixar-ho… motius? Possiblement inexplicables.

Va ser el 2001, una altra casualitat em fa trepitjar escenari i s’encenen els focus interns, era la gran ocasió, fer allò que més m’apassiona, allò pel què crec que serveixo, i van anar apareixent personatges a la meva vida, a tots els estimo, tots formen part de mi, però faltava Willy Loman, el mític venedor que pren la decisió més dramàtica possible en bé dels seus, un home difícil que estima la seva dona i els seus nois, a qui voldria oferir-los el paradís sense pensar que mai no l’ha tingut.

La proposta no tirava endavant, els motius eren diversos, fins que finalment apareix una directora que volia muntar aquest espectacle des de feia anys. Finalment serà possible, parlem del projecte, ens imaginem coses, compartim opinions sobre repartiment i sembla evident que el meu fill gran, component del grup, és evidentment en Bif Loman, el projecte comença a encendre llums de neó. No hi ha un Happy clar entre la gent del grup, uns per grans, altres per joves, i surt la gran idea, el meu fill petit té l’edat que correspon al Happy del text de Miller, li diem i accepta, el somni americà potser s’allunya però el meu somni és més fort que mai.

Linda, l’interpretarà una actriu amb qui m’encanta treballar, amb qui hem compartit altres projectes, li ofereixen el paper i accepta encantada, tenim la família al complet. L’Oncle Ben és evident, en Charly, Bernard, Howard, la senyoreta Forsythe, la seva amiga, el cambrer Stanley, la Dona…. tots els personatges ja tenen vida, i a mitjans d’octubre comencem a treballar. L’escenografia és complexa, hi ha problemes d’espai, de pressupost, de ser amateurs i no professionals, acceptem no cobrar però podríem tenir quatre quartos per fer un bon escenari no?   Superem tots els entrebancs, hi posem tota la il·lusió, fem assajos de més a més, vaig per tot arreu amb el text de Willy Loman a l’iPad. L’encarregat de vestuari em vesteix, quan em poso aquell vestit em sento el “Viatjant” i les ulleres resulten definitives. Tinc ganes d’estrenar ,alguns amics organitzen un grup important de persones per viure el gran dia, fa molt temps que em senten parlar d’aquest projecte, hi volen ser, els Lucas ja son els Loman, tot és a punt per la gran estrena.

Divendres 29 de maig a les 21,30, trepitjo la tarima accessòria que representa el carrer amb la meva maleta plena de mostres de ves a saber el què (mai he sabut el producte que intenta vendre en Willy Loman”, s’obre el meu focus i sona la meva cançó…. tot comença

• Willy?
• No passa res, he tornat

El somni s’havia fet realitat, a partir d’aquí les sensacions, les emocions,les

paraules, allò és Brooklyn, i jo sóc Willy Loman…