RSS

Arxiu d'etiquetes: Associació teatral El Partiquí

Lluny de la Terra Baixa, un projecte amb repte inclòs

Finalment el divendres 1 d’octubre de 2021, quatre anys després d’un altre 1 d’octubre històric, vam estrenar un projecte que estava a punt per al 13 de març de 2020, el dia que es va tancar el país. Assaig general fet, escenografia muntada i ….. espectacle cancel·lat. Aquest cap de setmana hem fet les paus i el públic, encara al 50% d’aforament, ens ha ajudat a que la festa fos gran tot i les mascaretes i altres mesures que comencen a demostrar-se poc lògiques. Si anem ben juntets al metro, realment cal deixar cadires entre espectadors que miren endavant i van amb mascareta?

Però parlem de teatre, doncs ja fa força temps que vaig decidir adaptar un dels grans clàssics del teatre català i donar-li un caire més modern com m’agrada a mi.

Va ser després de l’estrena d’Electra, la primera tragèdia grega del meu grup de teatre i de l’èxit aconseguit, que vaig decidir-me a dirigir un nou projecte, i aquest cop seria amb un clàssic català, doncs en els temps que vivim, cal posar davant de tothom, tot el que pugui recordar-nos la nostra llengua, la nostra cultura i la nostra identitat.

Al meu muntatge no hi hauria samarres ni barretines, moltes de les situacions serien suggerides fugint d’un realisme que, de vegades, et pot lligar de mans. Un personatge que no participa a l’escena, pot aparèixer enmig d’un relat, el vestuari no recordarà gens la Catalunya rural, i els símbols obligaran el públic a treballar una mica que és del que es tracta.

Vaig reduir l’essència del text d’en Guimerà – amb el seu permís espero – a una hora i quart, i vaig voler mirar els personatges d’una altra forma. L’amo no sempre és el més dolent tot i que el que fa no seria per posar-li medalles, però cal recordar que massa cops, el pitjor ho tenim al costat i que les persones “com nosaltres” poden ser molt i molt dolentes. Això ho representen les tres germanes que van vestides d’executius, les persones que representen la competitivitat, els beneficis, la insolidaritat, els cops de colze, aquells senyors de vestit i corbata que creuen que estan per damunt de tot i que saben el que és important i el que no.  Què la Nuri original es converteixi en  Joanet va ser una decisió de càsting, doncs els grups amateur tenim el personal que tenim. Un cop avançaven els assajos, l’actuació d’en Marcel ens confirmava que la decisió era molt bona.

M’agrada treballar amb equips petits, doncs ho facilita tot, i molts cops podem fer una duplicitat de personatges en un actor – en Marc en aquest cas -. Érem nou per a deu personatges, però la resta no podia desdoblar-se i per això vaig decidir tirar endavant un repte que m’havia passat pel cap quan preparava Electra, i que no era altra cosa que actuar a més de dirigir.

Això podia tenir una dificultat afegida doncs quan era a escena perdia la perspectiva des de fora, però això s’arregla amb una ajudant de direcció i amb la imaginació personal. Volia marcar una gran diferència d’edat entre la Marta – la Irene, la mateixa que va protagonitzar Electra – i el Sebastià, i per això em vaig adjudicar el paper. També em resultava més senzill donar-li el punt humà que volia, doncs no em calia explicar-ho massa. El Sebastià  porta massa anys de llop, i no seria senzill donar-li un toc d’humanitat, per explicar els motius que el porten a fer el que fa.

En Jofre – l’Orestes d’Electra_ era sense cap mena de dubte en Manelic. Llavors estava en un altre projecte però li vaig vendre bé. Crec que sempre ha estat satisfet d’acceptar el paper.

Montse, Àngels – amb qui he compartit els millors projectes que he fet – i Eva, eren les actrius adequades per donar vida a la Mercè, la Pepa l’Antònia, que han donat un dels encerts més grans de l’espectacle. Les germanes vestides d’executiu que son “lo peor”.

En Xavi és una garantia, es l’actor més acadèmic del grup, i feia un Tomàs insuperable, i en Marc  – espectador i Teseu a Electra – tornava a fer doblet amb en Xeixa i el pare, o un que li fa de pare – , amb la seva solvència habitual.

Que en Jofre toqui el saxo em permetia la música en directe, en el moment de més enyorança del Manelic, quan veu que el casament no ha estat el que creia, i recorda la seva muntanya tocant la melodia de les Muntanyes del Canigó.

Un element imprescindible era un vídeo del malson de la Marta, quan explica a en Tomàs, tota l’aventura que la va portar a la Masia del Sebastià, amb la mare morta i amb aquell home que li feia de pare. Li vaig encarregar el vídeo al Martí, una garantia en tots els aspectes i amb una mínima indicació va fer una creació, dels personatges amb màscares d’animals – per allò de l’home i la bèstia que es viu al text de Guimerà. El resultat es un altre gran moment de l’espectacle, projectant sobre el ciclorama que es al fons de l’escena mentre la Marta va parlant i movent-se damunt l’escenari, sota l’atenta mirada d’en Tomàs i lògicament, del públic.

Tenia molt clar que l’escena passaria en un bar de poble, un poble de l’Alt Empordà que seria Garriguella, el meu poble de desconnexió des de fa set anys. Imatges de les vinyes, de la casa de l’indià, del Canigó…. i finalment la imatge que protagonitza el programa de mà, el Bar, en una fotografia de Jose Cantí, que converteix un bar de Gràcia en el bar “El Molí”, escenari de la nostra història.

Un bar que té una barra, una taula amb quatre cadires i per indicació de l’escenògraf, una prestatgeria i uns fanals que marcaran el carrer. La porta del bar és un marc de quadre, on en molts moments de l’obra s’hi emmarca l’amo de tot, el llop, en Sebastià.

Utilitzar cadires per simbolitzar les ovelles o els gossos d’en Manelic, els sorolls d’ambient del seu relat fetes pels mateixos actors, el gong que marca les campanades horàries ,les de casament o les de mort , i un sac llençat pel Sebastià damunt d’en Manelic, i que simbolitza el llop amb qui es barallarà, a qui matarà i que li suposarà el primer “duro” que guanyarà.

El micròfon de peu per fer parlar els personatges de qui s’expliquen coses, era un recurs que m’agradava i per això hi es.

Lluny de la Terra Baixa vol homenatjar un gran autor, un clàssic del teatre català, i demostrar que com passa sempre, aquests textos eterns, permeten noves visions.

Ja l’hem estrenat, ara esperem uns quants bolos per gaudir de posar el nostre treball davant del màxim número d’espectadors. Aquest és el nostre servei a la comunitat.

 

Etiquetes: , , ,