Quants cops hem sentit allò de “ja va bé riure una mica amb les desgràcies que hi ha a la vida”, una definició que posa per davant, qualsevol espectacle del que anomenem comèdia. Val a dir que els dipositaris de la frase acostumen a ser persones que no pateixen desgracies doncs en cas de ser així, rarament el teatre o el cinema o la televisió els distrauria del problema – allò de les frases fetes – .
Personalment prefereixo anar al teatre a treballar, a viure sentiments, a entendre personatges i lògicament a veure treball d’actors i actrius que puguin ensenyar-me coses en aquest art de la interpretació, i pocs cops decideixo treure entrades per comèdies. Una petició que sovint tenim al meu grup de teatre al final d’un espectacle on la gent ha “gaudit” del patiment, de la baralla escènica, dels sentiments dels personatges, es allò de, “ Ha estat fantàstic, però la propera una comèdia” i per tot això i per mirar de complaure uns amics i amigues que demanaven consell per a un espectacle i donar-los una mica de “peixet” vaig fer tres recomanacions de les que finalment va ser “Caiguts del cel” l’escollida.
No espereu coherència o lògica, gaudiu de les situacions còmiques que creen uns actors i actrius – quatre en total – a qui acostumem a veure en altres registres. Crec que es el primer cop que veig la Vilarasau en clau de comèdia i val la pena. En Jordi Bosch crea un personatge que compraria el mateix Capri i no diguem la “Irina” Barrachina – impagable, recordant els seus temps de cubana – o el veí “estrany” que fa en Carles Martinez. Cal gaudir de les situacions i de les rialles de la persona que tens al costat, veure lo be que s’ho passa, mentre tu no pots evitar somriure i fins i tot riure del que a casa dels avis s’hagués qualificat com “astracanada”.
Suposo que al Belbel li venia de gust fer un text de riure, es va envoltar de quatre cracks, i ho va exposar a un públic àvid de rialla. El teatre Condal és massa gran pel meu gust, però això és un altre tema, tampoc es tracta de muntar una tarima del Club de la Comèdia. Des de Plats Bruts no havia rigut amb una certa intensitat i si voleu un consell, guardeu aquest espectacle a la nevera i si teniu visites inesperades, amb una copeta de cava i un caiguts del cel quedareu be.
Qui diu que la Vilarasau sempre plora? Doncs apa. Per cert, espectacle recomanable per als anestesistes, s’hi veuran reflectits. I com demana la promo, no dic res del final… bé, diré que acaba amb aplaudiments.