RSS

Arxiu d'etiquetes: Benet i Jornet

Descripció d’un paisatge. Gloria al gran Papitu

El 16 d’abril de 1996, a la Facultat de Filosofia i lletres de l’Autònoma, Toni Casares dirigeix un text de Benet i Jornet, i en aquell moment de ben segur no tenia previst tornar-hi el 2021 a la Sala Beckett, però aquestes coses passen.

Jo la vaig veure al Romea l’any 1979 sota direcció de Joan Ollé, amb el que s’anomenava Companyia de teatre estable de Barcelona. Àngels Moll i Rosa Maria Sardà eren les germanes Munàdil, crec que Joan Borràs era el Funcionari i Joan Miralles Bassir, tot i que la memòria em podria jugar males passades. Hi eren en Pep Torrents,  Mercè Managuerra, Nadala Batista i  Joan Vallès a més de dos nens que s’alternaven en el paper de fills d’en Basir. (Oscar Ranea i Daniel Muntaner). Va ser un dels espectacles que em va quedar emmagatzemat al racó de la memòria de classe A i per això no vaig dubtar ni un segon a agafar les millors entrades per ahir, primera fila centre.

L’any 1979 no anàvem tant al teatre com ara, no ens ho podíem permetre i potser no teníem tanta oferta, però aquells actors i actrius, conjuntament amb els del “Estudio uno” van forjar la meva passió pel teatre que no m’ha deixat mai més. El meu currículum d’actor comença a ser llarg però el d’espectador va per nota i considerant que al teatre s’hi va a treballar, jo, a més hi vaig a aprendre.

Aquest és el meu amo, a qui serveixo amb recompensada fidelitat” diu el brillant Carles Martinez mentre ens posa en situació. No sé si parla de l’Emir o del públic, doncs aquest egarenc que viu a Sant Cugat, aporta ofici sempre que els directors espavilats li ofereixen paper. Carles Martinez és un dels grans actius d’aquest espectacle on ja no cal posar-hi nens, ni columnes de palau, on els suggeriments al públic fan prou la seva feina per no haver d’explicar-ho tot. Descripció d’un paisatge té una posada en escena de les que a mi m’agraden, de les que miro d’aplicar quan dirigeixo un espectacle, on el realisme queda una mica apartat, permetent que el director hi posi molt més de la seva collita.

Descripció d’un paisatge va enrere en el temps per justificar la revenja de les germanes Munàdil, i en molts moments s’atura tot, per donar més força a les paraules que ens posen a lloc. El text és l’essència del teatre, i sovint ens ho permet tot. Només cal posar-lo en boca d’experts i la resta ve sola.

Màrcia Cisteró agafa el relleu de la Sardà i fa una Kàtila esplèndida com ja ens té acostumats i Enka Alonso és l’Àngels Moll del segle 21, la Zahira, la germana petita que agafa el paper d’heroïna de tragèdia grega per dur a terme la revenja sobre Bassir, l’home que tant havia estimat.

Francesc Ferrer és Bassir, el covard que finalment distingeix cadascun dels colors del paisatge, mentre “a la ciutat estantissa que hem inventat, entre el mar i el desert, comença a caure-hi la pluja… i cases i persones comencen a dissoldre’s en l’aigua” mentre el públic inicia el seu reconeixement a la feina feta i marca un pas més cap a la immunitat cultural.

Ona Borràs, Fina Rius, Òscar Rabadan i Pep Ferreren un paper petit però important – completen el repartiment d’un espectacle que obre la porta al més gran autor català contemporani, l’home que jugava amb un teatret i que va conduir generacions d’espectadors cap al teatre, quan els “culebrots de la tele” encara eren una idea remota.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 14 Octubre 2021 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , , , , , ,

Revolta de Bruixes. Les dones del Lliure aturen la vaga

 

revolta-de-bruixes-2L’any 1976, Mercé Vilaret ens oferia al programa “Lletres catalanes” de televisión espñyola un text d’en Benet i Jornet que va escriure entre novembre de 1971 i març de 1975. Eren temps on la televisió era plena de primeres espases; Rosa Maria Sardà, Àngels Moll, Nadala Batista, Margarida Minguillón, Aurora Garcia, Carme Fortuny i l’Ovidi, donaven vida a un grup de dones que treballen netejant les oficines d’una empresa que les explota – estrany no? – i un vigilant tipus gos del seu amo que mira d’imposar una autoritat que creu li ha estat donada. Es un text on més que el que passa, el que importa és com passa, i com en tants muntatges escènics, requereix d’una actuació de gran alçada. Els conflictes entre les dones, amb un suposat interès comú però unes visions molt oposades, permeten una lluita escènica que pot tenir alta graduació. El contrapunt del vigilant – així, sense nom – que és qui “mana” ens recorda una societat on els homes escolten la ràdio mentre les dones netegen, una societat que massa a poc a poc sembla que va canviant.

Sofia és la líder, racional, pràctica i amb caràcter. Rita és ritual, pessimista, defensa la seva postura de forma més moderada. Aurora és apassionada, flirteja amb el vigilant, fantasiosa, viu la vida sense preocupar-se del que els altres pensin d’ella. Paulina és supersticiosa, creu en esperits, vol parlar amb el seu marit mort perquè l’aconselli, és ignorant, segueix a Sofia. Filomena no creu en supersticions, és  criticona, enamorada del seu marit, salta a la mínima i s’emprenya amb tothom. Li preocupa el telèfon. Dolors, hipocondríaca, ens passem l’estona dubtant si està realment malalta i això la fa estar una mica fora del grup. El Vigilant no té nom, és l’home que mana tot i no ser ningú, però li han ensenyat que ell és l’important. Tots els personatges mostren solitud, fins i tot quan semblen estar junts d’una o altra forma.

revolta-de-bruixesL’any 81, en Pep Montanyès, porta el text al teatre  Romea, amb Montserrat Carulla, Àngels Moll, Mercè Managuerra, Carme Fortuny, Lourdes Barba,  Maife Gil i Alfred Luchetti i des de llavors i fins ara, coincidint amb el 40 aniversari del Lliure, no es posa sobre l’escenari el text d’en Benet i Jornet. Aquest cop, representa l’estrena de les noies de la Kompanyia, que no lluiten a la Batalla de l’Ebre.

Sempre és un perill veure noves versions de textos que formen part del teu currículum com espectador i especialment quan mites de l’escena hi ha participat, i per això cal posar-se en situació i no pretendre comparar la Sardà, per posar un exemple,  amb la Júlia Truyol, no seria just.

Crec que s’ha escollit un bon espectacle per l’estrena de la Kompanyia, possiblement més senzill que “In memoriam”, i els problemes laborals d’un grup de dones enfrontades a l’home vigilant, ens recorden que encara no hem aconseguit ”l’Égalité” que proclamaven els que van prendre la Bastille, tot i que potser estem en camí.

Destaca la Chantal, demostrant taules o l’Andrea Ros molt lluny d’aquella Merçona de la mítica “Salvador” – compartir escena amb l’Espert al Rei Lear segur que marca – tot i que cal dir que les noies escollides pel “Màster del Lliure” encara tenen recorregut per endavant.

Un cop més he de dir que em va omplir d’alegria veure la platea plena d’estudiants, el futur del teatre i de la societat és a les seves mans.

Si llegiu al programa, que l’espectacle és en català i castellà, no penseu que en Rivera hi tingui res a veure, es que una de les dones…. en fi, ja ho veureu.revolta-de-bruixes-3

 
Deixa un comentari

Publicat per a 2 Desembre 2016 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , ,