Abans que res he de dir que Terra Baixa és un clàssic i que al teatre s’hi va a treballar. Un cop assentades aquestes dues bases, hem de tenir en compte que els clàssics són textos que permeten mirades diferents i direccions diferents, aspecte que en determinats moments pot representar un risc, i Carme Portaceli, que juga a casa, es permet una visió del text de Guimerà, que fins ara no s’havia tractat. La revolta contra l’amo, l’amo de tot.
El 10 de maig de 1897 es va estrenar Terra Baixa a Barcelona – al tanto, que l’estrena real es va fer a Madrid el 1896, i a Catalunya es va fer a Tortosa el febrer de 1987 -, una època conflictiva on els trets formaven part del so dels carrers de l’anomenada Barcelona de les bombes (Juny de 1896 atemptat amb bomba a la processó de Corpus, 1893 bomba del Liceu).
Pablo Ley i Carme Portaceli adapten la història d’amor i de dominació que va escriure Guimerà, a una història de revolució contra el poder, Manelic mata l’amo de tot pel fet de ser l’amo, i així ho afirmen els dos personatges afegits, el comissari Vinagret o la periodista que fa de narradora. Volen explicar que Manelic – Borja Espinosa – no mata l’amo per sentir-se traït pel Sebastià en el seu matrimoni, “és la meva dona!” – ep, expressió possessiva- sinó per ser l’amo, i aquest aspecte em sembla una mica forçat, tot i que potser Guimerà no podia imaginar-se que la lluita de classes donaria algun – poc – fruit.
El personatge de Laura Conejero està inspirat en Carmen de Burgos, redactora del Diario Universal i gran activista pels drets de les dones, un aspecte que també destaca en aquesta nova versió del clàssic. Pel meu gust, abusa massa de la narració, els experts en teatre diuen que si un missatge es pot veure, és molt millor que venir-ho a explicar. Les imatges en pantalla gran volen ajudar a la periodista en la seva feina però no sé si ho aconsegueixen del tot. La periodista seria la visió d’esquerres que es contraposa al policia de dretes Antoni Lleó Tresols, conegut com Vinagret – Manel Sans – que ja de bones a primeres, es queixa de compartir la investigació amb “una dona”. Potser una mica massa evident. Un fatxa en tota regla.
Per mi, Terra Baixa és un espectacle íntim, que parla sobretot de l’amor, un amor que ara ens sembla impossible entre un home que dobla l’edat de la noia – a la terra baixa – i l’amor més pur entre l’home que no ha conegut cap dona abans, i l’aparició de la muller que cada vespre demanava a nostre senyor, després del parenostre pel pare i la mare – a la terra alta – . També, per mi, Terra Baixa parla de la dolenteria dels teus iguals, de la gent que t’hauria de fer costat, dels que accepten la dominació de l’amo de tot, representats pels Perdigons – Mohamed El Bouhali i Mercè Mariné – i que gaudeixen de la crítica i la mofa cap als dos protagonistes més innocents.
Vaig fer una versió de Terra Baixa, just abans de la pandèmia, i allà hi volia explicar això, volia fer veure que el Sebastià no era el “dolent d’opereta” que ens volien vendre, de fet, quan veu que la Marta – Anna Ycobalzeta – estima el Manelic, renuncia a tot, “tu em vols a mi, perquè ho he sacrificat tot per tu, perquè jo he sofert com un condemnat portant-te a aquest home”, “T’has sortit amb la teva, res me fa que tot s’esguerri, tu vens amb mi a casa meva, i si em perdo, ens perdem plegats” i de fet, la Marta també n’és conscient quan al principi diu “més el Sebastià també deu patir casant-me a mi, ara”, i tot i que vivim uns temps on l’abús ocupa les primeres planes i podem considerar impossible que en el Sebastià hi hagi cap bri d’amor, penso que també s’ha de contemplar.
La versió de Portaceli i Ley, presenta una Nuri – Kathy Sey – més gran, menys innocent, per donar més força a la reivindicació femenina – bonica la cançó del temps de cireres, que representa el senyal de llibertat per la Marta – i canvia el sexe d’en Xeixa – Roser Pujol – fent-li perdre sentit a la seva posició inicial – també enamorat de la Marta i capaç de plantar cara a l’amo just abans de marxar del Mas Bordís – Tomàs – Pepo Blasco – diu “gosaries aixecar la ma al teu amo?” a canvi de permetre una escena on Sebastià – Eduard Farelo – es treu el cinturó per pegar-li, per si encara algú tenia dubtes de que l’amo de tot és un maltractador. Sempre diem que en teatre no cal explicar-ho tot, que el públic també ha de treballar.
Deia abans que per mi, Terra Baixa és un text intimista, de proximitat, on hauries de viure’l dins de l’escenari, al mateix Molí – a la meva versió tota l’escena passa en un bar, per mirar d’afavorari la proximitat – i les emocions es perden en un escenari immens, on cal córrer per entrar – no puc amb aquest recurs – i mantenir el ritme de l’escena. Hauria de preguntar a la Carme Portaceli el significat dels moviments robotitzats dels personatges en algun moment – robots o tics, que no ho puc assegurar – però això caldria fer-ho en un col·loqui que ahir no teníem previst.
Tots els directors tenen permís per adaptar els textos, si els autors estan morts, no tenen res a dir, i tot el públic ha de decidir si aquella visió li fa o no li fa el pes. En aquesta ocasió, a mi no me’l va fer. Jutgeu vosaltres, jo només tinc la meva visió. Al meu costat, una espectadora aplaudia dempeus. El teatre i la diversitat son això.
Gran protagonisme de l’espai lumínic de l’Ignasi Camprodon, un dels grans valors del Nacional de Catalunya. La propera adaptació de Terra Baixa, a la Sala Petita o a la Capsa de fusta del Rigola.
Paisatge teatral 