No crec que sigui l’únic que ha anat o anirà aquests dies al Temple del Raval, a gaudir un cop més de l’ofici de l’actriu en majúscules, una actriu tant gran, que per ella sola justifica un espectacle. Mario Gas, el director incombustible ha escollit un text de dones – la Bernarda Alba ja estava feta – per permetre demostrar que allò dels vells roquers, es pot aplicar també a les actrius. Espert, Peña i Gas – la noia – tiren endavant un text escrit per a ser llegit, i per fer pensar sobre temes de sempre que ara son notícia de primera plana. Les dones maltractades, els homes que fan vergonya, el dolor per la pèrdua i la llibertat de dir el que et sembla, quan el teu calendari vital ha posat el nou.
Els textos escrits com a novel.la, son per llegir-los, per aturar-te, per tirar enrere, i els textos escrits per teatre son per viure’ls en present, sense opció de tirar enrere ni d’aturar-te si el director no t’ho permet. Mario Gas ens posa cinc dones enmig del mar tot i ser a terra ferma, en una escenografia hipnòtica, que no et pot despistar del que has vingut a fer, has vingut a veure l’actriu i les companyes que li fan costat. Alejandro Palomas pot estar ben orgullós de que Mario Gas l’hagi escollit per dur l’Espert de nou a l’escenari.
L’Espert està genial, cada gest, cada paraula, cada intenció, resulta impecable, t’acompanya al llarg d’una hora i mitja aproximadament, d’admiració a una persona que du el teatre a la sang i al cervell. Mai podrem pensar que estem veient el darrer espectacle de la més gran, no ho sabrem, l’Espert és eterna.
Seria injust no anomenar les seves companyes de repartiment. La Peña fa un paper complex, molt al límit i el resol amb solvència. La filla de la Carulla va néixer actriu com li va passar a la Miranda, aquella noia que el destí no la podia portar enlloc més que als escenaris. Teresa Vallicrosa està molt bé en un paper més curt i demostra allò de que no hi ha papers petits, i Candela Serrat aporta el seu gra de sorra a un espectacle d’aquells d’abans, dels de primera actriu, una actriu que als seus 87 anys, demostra que va venir d’un altre planeta, o potser hauria de dir d’uns altres escenaris. Imprescindible per a seguidors de l’Espert. Ahir, a la platea hi havia molta vida viscuda. Els més joves s’hauran d’imaginar tot el que s’han perdut.
Paisatge teatral 