La mala dicció. El poder i/o total.

Me’n van parlar molt bé quan el van estrenar el 2021 en forma de “Trilogia del lament” amb tres espectacles escrits per Jordi Oriol i dirigits per Xavier Albertí, que representaven tres visions diferents de Hamlet, la Tempestat i Macbeth, amb els títols: “La caiguda de l’ac, l’Empestat i la Mala dicció” però no em va ser possible veure-ho i per això no vaig dubtar aquesta temporada, i ahir érem a primera fila de Gràcia però no de Mònaco sinó de Barcelona.

La mala dicció és un text espaterrant, possiblement escrit durant el confinament, que tant va esmolar la inspiració dels artistes. Dramaturgs fent novel·les, músics cantant als terrats, sopranos oferint òpera en bata i espardenyes, o poetes del segle XXI imitant Shakespeare. No puc confirmar que Jordi Oriol escrivís aquest text en aquells dies d’in Faust – a l’infern – record, però al text de la Mala dicció s’esmenten boques tapades i mascaretes en algunes de les inversemblants rimes que “lluites per no perdre” com fan sempre els guerrers i competidors (gent que lluita d’esquena).

El programa que calia descarregar d’un Codi q erre que erre (ha vingut per quedar-se ) tal com era moda en aquells Dies de gel i testos diu:

 Som sota els efectes d’un encanteri, encegats pel capital –istme actual entre el de dalt i el de baix, entre el bé i el mal– que ens ofereix el poder i la il·lusió de llibertat. Dominats i eternament insatisfets, abusem del poder i excedim d’autoritat creant crims innombrables que han dut el món al límit del col·lapse. Destruït el món natural, ens queda el del llenguatge. Ens ha caigut una maledicció per haver portat la mà a l’addicció. Una al·legoria sobre el poder de la paraula i el deliri de la imaginació.

Dons sí, la paraula és poderosa, aguditza oïdes i desferma rialles i anys a venir, els joglars parlaran de que homes i dones asseguts en pendent, reien amb la sang que representa Macbeth.  Potser és que la bogeria del rei, nascuda dels anuncis – sempre publicitat enmig – de les bruixes i alimentada per l’ambi-ció (multiplicada per dos) de la reina, resulta encomanadissa.

La mala dicció és una exhibició de talent artístic en tot l’espectre teatral. Text, direcció i interpretació, uns setanta minuts in-creïbles del tot. Jordi Oriol, Paula Malia i Carles Pedragosa ho donen tot, tot  i tot com el pare d’aquella nena que parlava d’assegurances en un món on l’únic segur és que el bon teatre i les bones maneres son el camí cap al Para Dís.

Fareu bé de ve nir. Espetec-tacle gens indigest

 

El pes d’un cos. Sentir-se identificat amb el que passa

Un pis sense ascensor o un ascensor on no hi cap la llitera, una ambulància que triga més del que voldríem, hores i hores esperant a urgències… familiars de…. “Li estan fent proves” al malalt i a tu et posen a prova i finalment quan tens el diagnòstic esperes que hi hagi llit, que el malalt gran no tingui al·lucinacions, que el portin a l’habitació o potser que l’intervinguin la fractura….. i quan t’has adaptat una mica a la vida d’hospital, o sigui  hores de visita, els metges informen a les 13 h, aquella infermera tant maca que desitjaries que treballés totes les hores…. “demà li donem l’alta”  “Viu sol?” I tu has de treballar i no et pots ocupar d’aquell que va ocupar-se de tu quan eres petit o petita i et proposen portar-lo a un sociosanitari, i pateixes fins que veus que el lloc no està malament….

En fi, podria continuar i us adonaríeu que tinc experiència, la mateixa experiència que viu l’Olga – una Laia Marull esplèndida – quan el seu pare, “que fins fa dos dies, era, estava normal. Mig normal. Dins de tot. Feia una vida mig normal” pateix un ictus – paraula lamentablement coneguda per molta gent – i ha perdut la mobilitat i més de mitja vida.

En aquests moments tant complicats sempre hi ha un Ivan, en aquest cas el camiller o zelador que interpreta perfectament en Quim Avila, aquella persona que et diu que et tranquil·litzis i que no saps perquè però et tranquil·litzes, potser per no portar la contraria al que s’ha posat de part teva…. Sempre hi ha “una bona notícia i una de do-do-dolenta…”

“Entiendo por lo que està pasando. Cada família ve a  su familiar como el centro del mundo…”

El pes d’un cos explica la experiència de Victoria Szpunberg que és una experiència que, d’una forma o altra, tots hem viscut o viurem. Veure com aquella persona que t’estimes, que et va donar la vida que et va ensenyar les primeres coses que vas aprendre i que tant t’agrada recordar … ja no té res a veure, només és un record, un record que quan més bo és, més mal fa.

“La que jo et deia es diu  Les Tres Germanes. És d’Anton Txèkhov, un escriptor rus, com li agradava al pare. Tot rus” Les al·lusions al gran clàssic es repeteixen al llarg del espectacle, des dels noms de les germanes , Maixa, Irina i Olga, al nom del metge que escriu obres de teatre i que es diu Anton o el mateix zelador Ivan, com el metge militar Txebutikin. I ara que hi som, recordeu que tornen al Lliure en la seva versió Manrique a partir del 26 de maig.

Les combinacions d’elements escènics aporten frescor i originalitat  a un text que entra directament al cor i al cervell. El pes de l’obra recau en la Marull que exhibeix ofici, però els seus tres acompanyants brillen en tots els papers de l’auca. Hi ha moments Twin Peaks que m’encanten i permeteu-me destacar la varietat de personatges que interpreta en Carles Pedragosa a quin més interessant. Els capgrossos, la cortina vermella, el concert…. moments de bogeria per acompanyar el patiment d’una filla que arriba a desitjar el final de la persona que més estima. Acabar amb el patiment, un  tema històric i recurrent que sembla obrir-se camí a la nostra societat. Les cançons que interpreta la Sabina Witt afegeixen qualitat a un espectacle molt ben trenat des de la primera rèplica.

 “Mai se sap on comença una història, on és l’inici exacte, aquell moment en què comença el relat….” Aquí, la història comença apagant el mòbil i acaba amb un aplaudiment. Gran espectacle a la Petita del Nacional.