RSS

Arxiu d'etiquetes: Carles Xuriguera

Ni rastre de qui vam ser. “Som bons en això que fem

Fel Faixedas i Carles Xuriguera van adaptar amb el seu Teatre de Guerrilla el que Samuel Beckett va escriure com a teatre de l’absurd, i en van fer un estil propi que manté el públic esperant-ne més i més.

En Fel i en Carles són els únics que poden estar dos o tres minuts damunt l’escenari sense deixar anar ni una rèplica i el públic riu. I ja no diguem quan deixen anar la primera frase: “vaig tard” llavors ja trontolla la sala.

I així comença “Ni rastre del que vam ser”, un espectacle en el més pur estil marca de la casa però que finalment deixa anar ganivets de tota mena sobte el teatre que es fa que pot ser un teatre que els ha volgut deixar fora. “Som bons en això que fem” diuen els vigilants d’escenari qualificats, que miren de mantenir en vida, un teatre vuit ves a saber si per la pandèmia o altres calamitats que ens envolten. “Avui, ha vingut gent”

El problema és el Ramón, el seu cap, que no els tracta bé – sembla obligatori que dins les feines d’un cap, hi destaqui el maltractament dels seus empleats, molts comitès d’empresa viuen d’aquesta filosofia – i per això volen “fer-se autòmats, que no és altra cosa que pagar una quota cada més i llavors ja no et fots mai malalt ”.

Molts cops m’he preguntat el motiu de l’encasellament dels Teatre de Guerrilla, en un estil tan propi i tan poc comú, a mig camí entre el clown i Beckett, i perquè no els hem vist mai fent un personatge en una obra de Wilde o de Williams, però crec que mai tindrem la resposta. Segons ells mateixos, “aquí estem bé. A fora som dos actors que ningú vol veure”.

Quasi 90 minuts d’espectacle d’aquest estil tant particular, amb el públic content i agraït de veure que no sempre resulta imprescindible l’autor famós ni la direcció més mítica – un respecte al Robert Molist – per donar vida a un espectacle de teatre exitós.

Un Versus totalment renovat, amb unes butaques que respecten perfectament l’espectador, ofereix un espectacle dinàmic en la seva lentitud mil·limetrada, que forçosament acaba en aplaudiment. El que no queda clar és si algú ha revisat els fotoreceptors de la sala.

Fel Faixedas i Carles Xuriguera, amb el seu xerrac que ha comprat amb els beneficis de vendre’s la Creu de Sant Jordi, tornen cap Arbúcies cada vespre, després de la funció.

Falta molt per plegar?  A tu, 40 segons més que a mi”

Finalment han decidit no esperar Godot.

Ve el teatre, i per que vingui no el pots anar a buscar, t’has de quedar quiet i escoltar, esperar

Tenir un estil molt especial, no ha de ser cap problema i si no, mireu el Tricicle.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 18 Setembre 2022 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , ,