La Trena. “Aquesta violència té un nom, discriminació”

Quants cops hem sentit aquella frase associada a les pel·lícules basades en llibres, que el llibre em va agradar més. Possiblement, el llenguatge cinematogràfic resulta molt diferent al llenguatge escrit i la percepció que el lector es fa de cada situació o de cada personatge, el pot portar a desengany un cop ho veu a la pantalla. Ara em venen al cap alguns llibres als quals se’ls ha aplicat una dramatúrgia per posar-los en escena: La neta del Sr Linh, Solitud, Canto jo i la muntanya balla, El quadren daurat, Els homes i els dies, Crim i càstig amb un resultat força interessant i que, de vegades porten l’afegit de provocar-te ganes de llegir o rellegir el text original un cop l’has viscut des de la butaca.

Doncs això passa amb el text de Laetitia Colombani que el puto confinament va presentar-se a tres amigues que gaudeixen fent teatre – com allò que passa als adolescents, que per fer coses conjuntes, s’apunten a determinades activitats, tot i que potser no s’ho havien plantejat mai – La Clara Segura, la Marta Marco i la Cristina Genebat, han construït una companyia pròpia sense posar-li nom i sense estatuts. Demanen el que els cal en cada moment i creen un best seller teatral. De vegades busquen directora i d’altres proposen assistir a la seva festa a una actriu – Carlota Olcina en aquest cas- L’èxit el porten de marca.

La Trena del Goya és un espectacle necessari i s’apropa a l’imprescindible en uns temps on la dona segueix suportant massa pes injust damunt les seves vides. El teatre, com a servei públic, serveix de vehicle per entrar a les consciències del públic mentre els permet alguna rialla – no insistiré en el tema de que n’hi ha que no les entenc – i l’obliga a abandonar la comoditat de la butaca durant gran part de l’espectacle i sobretot al fer-se el fosc. Platea dempeus per agrair a les quatre amigues, la feina feta.

De cap manera tornes a casa tal com has sortit, el teu pensament va a cent per hora, i t’adones, un cop més, que el teatre et fa millor persona, més savi i més tolerant i solidari. En el meu cas, l’addicció al teatre em fa sentir bé, i aquí us demano que no m’ingresseu a cap centre de desintoxicació.

La Trena és un gran espectacle basat en un text colpidor, amb una gran direcció, una coreografia molt ben trobada i molt ben estudiada, on tots els elements escènics són suggeridors – una escala de ma representa un autobús, o una escala de pintor és un tren atapeït d’aquells que coneixem de l’Índia. Sense sortir de la sala, ja vaig començar a recomanar l’espectacle, tot i que resultava fàcil de fer-ho prèviament. Pintava molt bé. De fet el vaig recomanar a una amiga fa prop d’un mes, tot i no haver-la vist.

I, de poc que no ho aconsegueixo ahir. A primera hora de la tarda m’adono que teníem les entrades per les 17,30 i no pel vespre i un cop al metro, veig amb horror que m’he deixat el mòbil amb les entrades, a casa. Sembla que mantinc la forma als 67. Vaig entrar a la sala a quan la veu de dona deia “l’espectacle començarà en cinc minuts”.  L’esforç valia la pena.

“Ho van aconseguir perquè no sabien que era impossible” frase atribuïda a Marc Twain i que resumeix l’aventura trenada d’unes dones que tot i viure a l’Índia, Sicília o Canadà, tenen el destí trenat per uns fils invisibles que mira de governar amb delicadesa, la directora del espectacle, esdevinguda alter ego de l’autora.

“Aquesta història ja és la nostra, tot i que no ens pertany” El resum més brillant del que és el teatre, que he escoltat mai.

 

Crim i càstig, de la biblioteca a l’escenari

Segur que és una casualitat que aquests dies que Rússia protagonitza un tant per cent important de notícies, Pau Carrió i Pol López tornin a fer equip per oferir-nos un gran espectacle, aquest cop a Petersburg i seguint el mestratge de Dostoievski.

Crim i càstig és un llibre gran i un gran llibre, i fer-ne una adaptació dramatúrgica no ha de resultar senzill, però si resulta que Pau Carrió va ser capaç de llegir-lo estirat al terra i sense anestèsia i que mentre muntava Hamlet li van agafar ganes de rellegir-lo, segur que ja ho va fer pensant en les possibilitats que tenia la gran enciclopèdia de “la culpa i la protesta individual”, per dur-la als escenaris.

En un capítol de Plats bruts, en David Güell confessa que no ha llegit l’Ulisses de Joyce, però que ja mirarà el vídeo, però en aquest cas crec que passa el contrari i que veure el vídeo – l’espectacle  – donen ganes de llegir la novel.la, doncs com que resulta impossible mantenir l’atenció al llarg de quasi quatre hores d’espectacle – porteu barretes energètiques per al descans – surts amb la sensació de que t’has perdut algunes coses i no vols deixar-les escapar.

Els canons de l’escriptura teatral diuen que un missatge important ha d’aparèixer més d’un cop per no arriscar-se a que en el moment d’enviar-lo cap al públic, l’espectador estigui desembolicant un caramel o hagi perdut una rèplica a causa de la rialla a destemps del seu company de butaca, però no crec que això sigui molt fàcil de fer en un text tant llarg. Si us heu perdut alguna cosa no us queda més remei que anar a la biblioteca.

Crim i càstig és la història d’en Raskólnikov – Pol López – un ex-estudiant que assassina Aliona Ivànovna,  “Demà, es quedarà sola a casa seva a partir de les set del vespre”, i del sentiment de culpa o d’haver fet un bé a la humanitat per matar una mala persona, que l’acompanya fins que Porfiri Petrovna – Miriam Iscla – el posa davant d’un mirall per provocar la confessió.

L’escenografia és espectacular en la seva senzillesa. Un escenari buit en una Sala Fabià Puigserver girada com un mitjó per aprofitar les arcades de les parets laterals i posteriors, on un deejay posa música a la lletra i que els personatges aprofiten per entrar i sortir d’una plaça major escènica on un matalàs va fent pujades i baixades segons necessitats de descans del protagonista. Les taules del bar recorden camilles d’un manicomi, així com les cadires blanques que completen l’escenografia on una lluna gegant et recorda que aquí no ens moquem amb mitja màniga.

D’entrada veiem un gran plàstic penjat, imaginem pluja en un moment o altre de l’espectacle, tot i que el plàstic esdevé una carpa simbòlica que encara no us puc explicar. Potser representa el cervell d’en Raskólnikov amb unes idees que dificulten el trànsit senzill o el tancament sobre si mateix del propi personatge…. confio que en Pau Carrió ens ho expliqui, jo no ho vaig poder interpretar del tot.

I ja que dic interpretar, us podeu fer una idea del que poden fer damunt de l’escenari, un repartiment ben dirigit (Roser Batalla, Oriol Guinart, Miriam Iscla, Pol López, Carlota Olcina, Francesca Piñón, Marc Rodriguez, Maria Rodriguez) , però permeteu-me destacar l’Òscar Rabadán en el seu doble paper de Marmelàdov i Svidrigàilov i la interpretació de l’Albert Prat en un Razumikhin espectacular.

La feina que fan els deu actors i actrius mereix el més gran aplaudiment, vaig sortir del teatre patint per ells, doncs a partir d’ahir – l’estrena oficial – venen molts dies amb moltes hores de feina on no es pot perdre la concentració. M’agradaria veure com agafen energia abans de començar o potser a l’entreacte: plàtans, barretes energètiques, fruita seca, xocolata, torrons…?

Crim i càstig és un espectacle gran i un gran espectacle – no sempre coincideixen -, cal anar-hi ben preparat – berenar abans resulta imprescindible – i no sé si passarà sempre però a l’entreacte fa fred, potser per recordar-nos que Petersburg està localitzada al nord d’Europa, on la neu conviu massa sovint amb el foc.

Només la durada de l’espectacle m’impedeix recomanar-lo a tothom, però si esteu avisats crec que la resta vindrà sola.

Hamlet, Crim i Càstig… el proper espectacle del duet Carrió –López pot ser un espectacle d’una setmana, així d’una tacada. Ahir, dia de l’estrena, aplaudiment tipus Liceu. No era per menys. I ràpid cap a casa abans que et cotxe es converteixi en carbassa.

P.D. Crec que vaig ser el primer en agafar les entrades. Teniem primera fila centrats, el dia de l’estrena.

(Foto oficial Teatre Lliure)

 

Classe presencial i magistral a la Villaroel

No m’havia plantejat tornar a l’escola, fins que el reclam Sixto Paz m’ha fet deixar l’esbarjo i entrar novament a l’aula.

El currículum del Pau Roca assoleix sempre una puntuació excel·lent i ja fa anys que progressa adequadament. Aquest cop amb la complicitat d’un Pau Carrió que mai decep i compartint curs amb dos companys de treball, escollits de forma precisa.

Carlota Olcina i Pol López, formen un grup d’estudi excepcional amb el Pau Roca que està senzillament sublim.

Les cinc de la tarda, els alumnes han sortit de l’aula per anar a les extraescolars mentre devoren el berenar que algú els ha ofert a la porta de l’escola. El professor aprofita  el temps per rematar alguna feina mentre un pare, exalumne, no vol fer tard  a parlar dels estudis d’un dels seus fills. La mare del mateix alumne entra més tard, els autobusos, la complicació del barri, les excuses habituals…. “el nen fa tard, li tinc dit a la meva mare que no ha de fer tard”

“No passa res” respon el mestre, però sí que passa, passa que entre rialla i rialla, recordem si aquelles vivències llunyanes, d’un col·legi que no té res a veure amb l’escola d’avui, ens han marcat d’una o altra forma i si els records d’infantesa hem decidit arxivar-los en aquella capsa de damunt de l’armari, utilitzant la pols com a mecanisme d’oblit.

Sempre he pensat que vaig anar massa aviat a col·legi, que no vaig viure res del que viuen els alumnes d’ara, que m’hagués agradat aprendre d’una altra forma, tot i que, ves a saber si llavors tot hagués estat diferent. Diferents si que són els personatges dobles del Pau i la Carlota, que s’adapten a cada edat d’una forma espectacular. Veus nens de 9 anys, on hi veies pares de trenta.

Classe, és un text de Iseult Golden i David Horan, una joia irlandesa que podria guardar-se al costat de les creacions de Connor Mc Pherson i que de la mà d’un director que sap trobar mentre busca – Pau Carrió – i amb un repartiment de luxe, fa que la classe magistral a l’aula magna de la  Villaroel, es converteixi en matèria essencial d’examen. Els deures per fer a casa, amb o sense ajuda dels pares, no tenen data d’entrega, senzillament cal enquadernar-los per al futur.

Un espectacle amb tantes  garanties, que no acceptarà una nota inferior a la matrícula d’honor, que et pot ajudar a subvencionar els amics que es matricularan a partir d’ara.

Els projectes de Sixto Paz, tenen la garantia que necessites, per clicar damunt la butaca, amb el dit prèviament desinfectat amb gel hidroalcohòlic. Anar al teatre amb mascareta ja comença a ser un clàssic, i segueix protegint la nostra gola d’aquella tos tant habitual en els teatres d’abans

La nit no ha estat rodona del tot, l’autobús ha accelerat , i els senyals dels que estan arribant a la parada no han servit de res. Es clar que aquell conductor, segurament no té temps d’anar al teatre, i així ens va.

 

L’Habitació del Costat, una nova teràpia contra la solitud

M’agraden els textos potents. De Shakespeare m’interessen les tragèdies molt més que les comèdies, m’interessa Miller, Pinter, McPherson, Koltès, Txèkov, em motiven els espectacles que em fan contenir la respiració, no soc partidari d’aquella filosofia de “una cosa de riure, que prou penes ja tenim” i els que em coneixen m’havien dit que el text de Sarah Ruhl, no m’interessaria gaire. M’havien dit que la interpretació era molt bona – com ja era d’esperar llegint el repartiment – i que la garantia Manrique es mantenia, però…. però les entrades ja les tenia, i de les tres potes d’un espectacle – direcció, interpretació i text – en tenis dues assegurades, o sigui que no se’m va generar cap dubte.

Un cop vist el muntatge de l’Orson Welles català, interpretat de forma esplèndida per la seva troupe, he de dir que el missatge transmès en clau de comèdia sobre la solitud, em va semblar molt interessant. El públic riu, el tema s’ho porta i les interpretacions francament brillants de l’Ivan Benet, la Mireia Aixalà, Carlota Olcina, Xavi Ricart,  Alba Florejachs i Adeline Flaun – a qui no recordo haver vist anteriorment – faciliten que fins i tot jo mateix, mantingués un somriure a la cara – jo ric molt poc – . No he oblidat anomenar el Pol López, no patiu, es que una vegada més necessita un apartat especial. D’acord que el públic ja està calent – no em mal interpreteu – però l’entrada del “putu amo” resulta espectacular. Comença cantant entre bambolines i provoca una tempesta emocional amb aquella forma tant seva i particular de parlar.

L’Habitació del costat és el consultori on el Dr.Gibbins utilitza un vibrador elèctric, per solucionar problemes d’histèria, majoritàriament en dones. Una època fosca de la medicina tot i l’electricitat que acabava d’arribar, on els tractaments haurien de fer molta més por que la que tenim actualment als medicaments que enriqueixen les farmacèutiques. I, es clar, arriba un moment en que els gemecs entusiastes dels pacients del doctor, criden l’atenció de la Sra Gibbins (Carlota Olcina) que com resulta lògic, s’interessa pel tema.

Interpretació espectacular en l’escenari entre-butaques clàssic a la Villaroel, on el públic proper dona escalf als actors i actrius, per suportar millor la neu que cau al jardí de la casa. Un jardí, on la sra Gibbins passeja la seva energia, mentre no coneix el que es cou a l’habitació del costat. Un cop ho descobreixi, res no tornarà a ser igual, i deixarà anar la frase més gran de tot l’espectacle quan el seu marit, el doctor a qui apassiona la ciència i els nous descobriments, li pregunti que farà si deixa la seva feina. “Dedica’t a estimar-me”, una feina molt gran en uns temps on la violència de gènere segueix massa present a la nostra societat. Qui diu que les comèdies no fan rumiar?.