RSS

Arxiu d'etiquetes: Celebrare mi muerte

Celebraré mi muerte. El gran tema de viure i morir amb dignitat

“Si no podía ayudarla a vivir, podía ayudarla a morir”

Es deia Carmen, va entrar al Servei d’Urgències d’un hospital, amb càncer de colon terminal, hipotensió, hemorràgia digestiva i molt dolor. No tenia sortida, només li quedava patir. El cirurgià de guàrdia era el Dr. Marcos Hourmann, natural d’Argentina i que vivia i treballava a Catalunya des que el seu pare va entrar a viure a una residència, amb greus afectacions per un ictus. El seu pare ja no hi era.

Carmen va demanar al seu metge, al professional que l’atenia, que l’ajudés a morir, no volia patir més ni volia veure patir la seva filla. Inicialment, el metge, provà de sedar-la però allò no va funcionar del tot, era una agonia que no conduïa enlloc, i al cap d’unes hores, la pacient i la filla li demanen al metge que “actuï de forma definitiva”. El metge pren la decisió més fàcil – ajudar la seva pacient – i més difícil –saltar-se el protocol- i ho fa tant convençut, que deixa registrat a la història clínica, la injecció de Clorur de potassi que acaba de forma immediata amb el patiment de la seva pacient. Gràcies per la seva humanitat, doctor

Saltar-se les normes per ajudar una pacient, és una de les coses que més humanitzen un professional de la salut, tot i que la societat hipòcrita on vivim, ho consideri mal fet, i la justícia – horror – ho titlli de delicte. L’Hospital es va cobrir les espatlles, va denunciar el seu professional – aquell que ajudava la gent i donava qualitat a la institució – i el va acomiadar.

El Dr. Hourmann i la seva família han de marxar a Anglaterra, on rebran la fatal telefonada que li comunica el judici i la petició de 10 anys de presó i la seva inhabilitació com a metge, per haver ajudat una pacient. “La ley, bla bla bla…”

Algú truca a The Sun, que publica tota la seva història i això li fa perdre la feina al seu nou país d’acollida. Tenia antecedents.

Finalment, el cas no va arribar a judici. Un acord amb la fiscalia va rebaixar la petició a un any de condemna, sense inhabilitació com a metge i aquí va quedar tot. No entra a la presó però enceta els antecedents penals.

Aquest és el resum d’una història que el mateix Dr. Hourman, Alberto Sanjuan i Victor Morilla, porten al teatre Goya per anar alternant amb La Trena, un altre espectacle que ens recorda el món en què vivim i en què morim. Les explicacions del Dr. Hourman es combinen amb imatges reals que tenen a veure amb el cas, en una mena de reportatge que no té altra finalitat que fer-nos pensar en com vivim, en com volem morir, i en qui ens pot ajudar en tot plegat. Sis persones del públic, assegudes damunt l’escenari, representen el jurat popular que mai va intervenir, i que al final escriuen en un paper, la seva opinió-veredicte personal, un cop escoltats els arguments del Dr. Hourmann. Aquests escrits són comentats posteriorment pel protagonista, que ens ofereix la seva particular idea de passar els darrers set dies de la seva vida, en cas de que en un moment determinat s’ho hagués de plantejar. En aquest moment, regala uns minuts de somriure i felicitat a un públic que atentament ha escoltat aquesta gran història que és real. Ahir, a més a més, vam tenir un col·loqui final, després del llarg aplaudiment de la sala, al que s’havia viscut.

Si t’agrada viure, pensa com t’agradaria morir.

Personalment li vaig fer una recomanació: “Si et torna a passar una situació igual, fes el mateix però no ho deixis escrit a la història, i no ho dic només per tu, si no pels teus pacients futurs que et necessitaran.”

Sortosament, la llei d’Eutanàsia ja camina a casa nostra.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 7 Novembre 2022 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , ,