Quan un espectacle fa riure és una comèdia? Les comèdies només són per distreure’t de la guerra i altres misèries que omplen el nostre dia a dia? En quin gènere classifiquem aquest text de Roc Esquius que posa damunt l’escenari de la Beckett un veterà com Sergi Belbel?
La veritat és que tot això és parlar per parlar. El teatre t’ha de fer pensar i si abans de la cervesa i les braves has rigut, doncs tot això que tens.
Jo no soc gaire de comèdies així en pla clàssic. No necessito distreure’m dels problemes, més aviat vull tenir-los presents encara que només sigui per si hi puc fer alguna cosa, però….Amb “L’altre” he rigut com mai, i he de reconèixer que m’ha agradat que em passés.
Cesc Casanovas hi té la mà trencada en això dels personatges còmics. Des del principi, les seves imitacions del Polònia fan gràcia perquè les interpreta ell, seria capaç de fer riure parlant de segells o de l’índex de preus al consum, i el seu aliat, l’Àlex Ferré no es queda enrere. Dos actors per donar vida a sis personatges i a un públic que després de tanta pandèmia, tanta mascareta i tant confinament, necessita tornar al teatre, tant com el teatre ens necessita a nosaltres.
Roc Esquius inventa una trama sobre informàtics – la seva antiga professió – sobre robots que t’han d’alliberar de la solitud. I ho fa en clau de comèdia – fent riure – per facilitar el procés d’aprenentatge del espectador. Us imagineu unes instruccions qualsevols en clau comèdia?
L’entrada del Carles i l’Andreu (els subjectes de proves) fa pujar el nivell del espectacle que ja no decau fins la penúltima escena que és autènticament brutal. Els dos actors barregen els sis personatges damunt l’escenari en un exercici de treball interpretatiu digne de premi. Sergi Belbel agafa el text d’en Roc i s’inventa una posada en escena dinàmica fins a l’infinit i més enllà, posant davant els ulls del públic, l’espectacle total.
En Conrad i l’Adrià, els dos informàtics creadors de l’invent, són els encarregats de tancar l’espectacle i fer que l’altre esdevingui imprescindible a les nostres vides. El desgast d’en Cesc i de l’Àlex, resulta impressionant i no hi ha millor forma de pagar-lo que fent això, RECOMANAR l’espectacle sense cap mena de dubte.
La Sala Beckett, en Sergi Belbel, el Cesc Casanovas i l’Àlex Ferré, donen vida a una joia que és el text d’en Roc Esquius. A més a més, avui teníem el col·loqui o sigui que abans de la cervesa i les braves, ja hem parlat de teatre amb els protagonistes. Nit rodona.
Com que l’espectacle ens ha agradat molt, el recomanem als nostres amics, coneguts i saludats, i especialment als que heu tingut la gentilesa de llegir el que us escric.
Molta merda pel que queda i bons bolos per Catalunya i l’estranger.
Paisatge teatral 