Tots eren fills meus. Fills de qui?

Arthur Miller és el meu dramaturg top. L’autor de l’obra que em va impressionar de jove i que vaig perseguir fins aconseguir estrenar-la i protagonitzar-la conjuntament amb els meus fills, Mort d’un Viatjant. La Història de la família Loman m’acompanya des de fa anys, i per més espectacles que faci, mai arribaré a sentir el mateix que vaig sentir aquell 29 de maig de 2015. Suposo que per aquest motiu, ahir, al jardí dels Keller, en molts moments, vaig veure aquells personatges, potser no els mateixos però sí, el mateix estil familiar. Dos fills, en aquest cas en Larry absent, un pare que somnia un bon futur per a l’altre fill, en Chris, que ha d’heretar la fàbrica de peces d’avió, on Joe – Jordi Bosch -, el patriarca que creu en el famós somni americà, ha treballat tants anys per deixar un futur en herència, i una mare, Kate – Emma Vilarasau -, que viu trasbalsada – aquí sí que hi ha una diferència clara amb la Linda dels Loman – per un fill desaparegut a la guerra, que molts donen per mort però que ella “sap” que tornarà, i per això, no pot admetre que la promesa del fill, l’Anne Deever no segueixi “esperant”.

Si m’heu llegit algun cop, parlant de la Vilarasau, ja podeu imaginar que vaig ser el primer de canviar dues entrades del meu abonament, per dues localitats a primera fila de la zona 1 de la Puigserver, que com va passar amb Yerma, torna a convertir-se en un escenari central envoltat de quatre graderies que permeten apropar l’espectador, una bona forma de dur el públic al jardí dels Keller una nit de tempesta, on els llamps i trons acompanyen l’entrada dels espectadors i espectadores. La sala que va dissenyar el Déu del Lliure, torna a marcar diferències.

Va explicar la Vilarassau que coincidint amb en David Selvas, tots tos “es tenien ganes” i que l`un tenia pensat un text amb un personatge per ella, i ella tenia ganes de fer un personatge dirigida per ell i oh, miracle!, resulta que era el mateix personatge, era la Kate Keller que va crear l’Arthur Miller quan encara dubtava si aquell ofici d’escriure històries era realment el seu camí. . Això sí que és tenir tots els astres a favor, si fa no fa, com tenia el Larry aquell dia que va desaparèixer. Diu el director Selvas, que “Tots eren fills meus” és el millor text de Miller, en això discrepo, per mi, ja us ho he dit, és Mort d’un Viatjant, però Panorama des del Pont, Les bruixes de Salem, el Preu, Després de la caiguda… o Tots eren fills meus, seran sempre un reclam important per acostar-me al teatre. Dues hores i quart si fa no fa – vam començar tard i per això no puc assegurar el que va durar, és el que passa a les estrenes on s’omple la platea de gent de la faràndula que, es veu que van tard – de teatre del gran, d’emocions, de vida, de somnis, de secrets amagats, de pares i de fills, i de veïns que entren i surten del jardí – com en Charley a Mort d’un viatjant –aquest cop, hi ha el dr. Bayliss – Eduard Buch – i la seva muller Sue – Gemma Martinez – , en Frank – Francesc Marginet – que està fent la carta astral d’en Larry, el protagonista absent, o la seva muller Lydia – Clara de Ramon – que estava enamorada d’en George – Quim Àvila – , però des que aquest va allistar-se, ja ha tingut tres fills. Aquest cop també hi ha nen petit, per ajudar a humanitzar una mica més el protagonista de l’obra, en Joe, que l’ha nomenat policia de barri i que li recomana tenir sempre els ulls ben oberts. Aquest paper se’l reparteixen Ricard Bujan i Ramon Mir. Ves a saber si entre ells dos hi ha un Carlos Cuevas en construcció.

Jordi Bosch  i Emma Vilarasau marquen territori, són dos gegants de l’escena catalana i ho deixen clar des del primer moment. Resulta enriquidor mirar-los quan no parlen, de fet, l’espectacle comença amb un silenci de Kate, durant la nit que el vent ha tombat la pomera que van plantar, per mantenir l’esperança en la tornada d’en Larry. Eduardo Lloveras és Chris, el fill que sempre veu tothom per la part més bona, il·lusionat en casar-se amb Anne – Clàudia Benito – ara que ja no és la novia del seu germà. Es el prototipus de fill que d’una banda admira el pare mentre el creu exemplar – com passa amb Biff a Mort d’un viatjant – però que tota aquella admiració es converteix en odi, quan descobreix la veritat. I finalment, la gran pregunta: De qui son tots fills seus? Ja us avanço que tot i ser matrimoni, només un d’ells dos porta el títol a la butxaca del personatge. Un gran espectacle que agradarà tothom que el vagi a veure, doncs, Miller mai no decep i Selvas i la seva companyia ho saben. Públic dempeus i satisfacció per una estrena molt lluïda, on la gent de teatre – m’hi incloc – no va faltar a la cita. Un nou Miller al currículum.

 

Jerusalem. La festa dels marginals

Vaig voler anar al teatre grec a veure Jerusalem, aquell era l’espectacle per gaudir d’un vespre d’estiu a l’amfiteatre de Montjuic. El reclam era bicèfal: Arquillué com a protagonista i l’Orson Welles català a la direcció – potser per això ahir vaig fer l’entrepà acompanyat d’una free damm “encara amb més sabor” – però no va ser possible. Esperant la decisió dels acompanyants que segueixen les meves recomanacions, van anar desapareixent les millors entrades i ….. va quedar pendent. Sortosament el Grec sempre torna, i el Gall també.

Una de les millors virtuts del Manrique director és la tria de textos, rarament va cap als clàssics de tota la vida, i ens porta uns espectacles carregats de novetat i de potència, espectacles que pots recomanar sense haver-los vist, pots fer allò de “tinc les entrades, encara no l’he vist, però hi pots anar segur”. Un gran ajut per als que ens hem convertit en “recomanadors d’espectacles” per als que son coneixedors del nostre “vici” per l’art més viu.

Jerusalem, de Jez Butterworth, no és una excepció, és un espectacle gran, fresc, que passa per damunt de la platea del Temple del Raval, sense que te’n adonis. En un moment determinat vaig pensar que no farien entreacte – a mi no m’agraden gaire – , l’espectacle anava avançant, fent-me fins i tot somriure enmig del caos, un caos representat pels elements escenogràfics i sobretot per les rèpliques dels actors i actrius.

L’Arquillué està genial, això no és una notícia però es que ho està molt, ho està més, i no seria just no destacar-ho, com no seria just no destacar el Víctor Pi en un Professor entranyable que no fa ni un gest sobrer. No us perdeu la seva actuació sense paraules, assegut al sofà amb un cobrellit a modus de toga, mentre el Gall fa una de les seves dissertacions.

“No pots esperar que el gall no s’adoni que està sortint el sol” El gall ho sap tot, ho controla tot, i et fa veure les misèries d’una Anglaterra rural, on els desheretats semblen feliços, carregats d’alcohol, drogues i misèria, representats especialment pel Marc Rodriguez en un Ginger fantàstic. Potser no és un disc-yei, o sí, però punxa la seva innocència al servei d’una comunitat que l’ha deixat “sense la festa d’ahir”.

L’Elena Tarrats torna a posar la seva ànima antiga que ens va captivar a Maremar, sota la disfressa de Fada del bosc, la que porta al Gall el millor i el pitjor, i que en el moment precís, fa que la bellesa surti com un au fènix enmig del desastre, un desastre que la Chantal i l’Olivares, miren d’arreglar a base d’ordenances municipals. Ells dos, que doblen paper, demostren unes taules imprescindibles per fer necessaris uns personatges aparentment menors. Si fa no fa el que li passa a l’Albert Ribalta, especialment en l’escena de la gran trompa, quan ja està fart de ballar i de tot. Estan molt bé els joves Clara de Ramon, Anna Castells – que també ha deixat Maremar –  Guillem Balart i Adrián Grösser, recordant-nos que els bons directors fan aquestes coses, fins i tot el nen, el petit dels Byron, demostra que “la seva sang és especial”.

Un espectacle rodó, recomanable i revisable, vull dir que no em faria res tornar-lo a veure. Platea aplaudint dempeus, tot i que actualment això ja no es estrany, potser perquè darrerament tenim un teatre que ens mereixem.  Teniu les entrades?….. A veure, no hem entès res o què?