La Trena. “Aquesta violència té un nom, discriminació”

Quants cops hem sentit aquella frase associada a les pel·lícules basades en llibres, que el llibre em va agradar més. Possiblement, el llenguatge cinematogràfic resulta molt diferent al llenguatge escrit i la percepció que el lector es fa de cada situació o de cada personatge, el pot portar a desengany un cop ho veu a la pantalla. Ara em venen al cap alguns llibres als quals se’ls ha aplicat una dramatúrgia per posar-los en escena: La neta del Sr Linh, Solitud, Canto jo i la muntanya balla, El quadren daurat, Els homes i els dies, Crim i càstig amb un resultat força interessant i que, de vegades porten l’afegit de provocar-te ganes de llegir o rellegir el text original un cop l’has viscut des de la butaca.

Doncs això passa amb el text de Laetitia Colombani que el puto confinament va presentar-se a tres amigues que gaudeixen fent teatre – com allò que passa als adolescents, que per fer coses conjuntes, s’apunten a determinades activitats, tot i que potser no s’ho havien plantejat mai – La Clara Segura, la Marta Marco i la Cristina Genebat, han construït una companyia pròpia sense posar-li nom i sense estatuts. Demanen el que els cal en cada moment i creen un best seller teatral. De vegades busquen directora i d’altres proposen assistir a la seva festa a una actriu – Carlota Olcina en aquest cas- L’èxit el porten de marca.

La Trena del Goya és un espectacle necessari i s’apropa a l’imprescindible en uns temps on la dona segueix suportant massa pes injust damunt les seves vides. El teatre, com a servei públic, serveix de vehicle per entrar a les consciències del públic mentre els permet alguna rialla – no insistiré en el tema de que n’hi ha que no les entenc – i l’obliga a abandonar la comoditat de la butaca durant gran part de l’espectacle i sobretot al fer-se el fosc. Platea dempeus per agrair a les quatre amigues, la feina feta.

De cap manera tornes a casa tal com has sortit, el teu pensament va a cent per hora, i t’adones, un cop més, que el teatre et fa millor persona, més savi i més tolerant i solidari. En el meu cas, l’addicció al teatre em fa sentir bé, i aquí us demano que no m’ingresseu a cap centre de desintoxicació.

La Trena és un gran espectacle basat en un text colpidor, amb una gran direcció, una coreografia molt ben trobada i molt ben estudiada, on tots els elements escènics són suggeridors – una escala de ma representa un autobús, o una escala de pintor és un tren atapeït d’aquells que coneixem de l’Índia. Sense sortir de la sala, ja vaig començar a recomanar l’espectacle, tot i que resultava fàcil de fer-ho prèviament. Pintava molt bé. De fet el vaig recomanar a una amiga fa prop d’un mes, tot i no haver-la vist.

I, de poc que no ho aconsegueixo ahir. A primera hora de la tarda m’adono que teníem les entrades per les 17,30 i no pel vespre i un cop al metro, veig amb horror que m’he deixat el mòbil amb les entrades, a casa. Sembla que mantinc la forma als 67. Vaig entrar a la sala a quan la veu de dona deia “l’espectacle començarà en cinc minuts”.  L’esforç valia la pena.

“Ho van aconseguir perquè no sabien que era impossible” frase atribuïda a Marc Twain i que resumeix l’aventura trenada d’unes dones que tot i viure a l’Índia, Sicília o Canadà, tenen el destí trenat per uns fils invisibles que mira de governar amb delicadesa, la directora del espectacle, esdevinguda alter ego de l’autora.

“Aquesta història ja és la nostra, tot i que no ens pertany” El resum més brillant del que és el teatre, que he escoltat mai.

 

Filumena Marturano, la vella Itàlia a la Biblioteca

Eduardo de Filippo és un mestre, una garantia per decidir acostar-te al seu teatre, i de la mà de Broggi i les seves “Perles” pots anar-hi ben tranquil tot i les cadires torturadores de la nau gòtica.

L’entrada al recinte sempre és una sorpresa i aquest cop entres directament a la casa d’en Domenico Soriano, mirant de buscar el teu lloc entre el mobiliari. Anem bé, fins i tot et coviden a una copeta de vi blanc per anar entrant en el tema.

La primera sorpresa la reps de l’Enrico Ianniello, i per un moment imagines la “genialitat” de que l’actor italià parli en el seu idioma matern… però el Broggi de què va? No ens havien avisat de que calia aprendre idiomes, però és un miratge, en Domenico barreja català, castellà i alguna cosa en la llengua que es parla al Nàpols de De Filippo. Tranquils, el podreu seguir sense problemes, i si en algun moment s’esvera, mireu-li la cara, en tindreu prou.

Domenico comença emprenyat – d’aquí el patiment – amb la Filumena, una Clara Segura esplèndida com sempre, que li ha parat una enredada per aconseguir el que durant 25 anys li havia estat negat, casar-se amb el seu amant i agafar el seu cognom i tot el que convingui.

Enrico Ianniello és la gran joia de l’espectacle, és el que et fa pensar que amb vacuna o PCR has aconseguit viatjar a la terra de la pasta i la tarantel·la, va canviant de registre però està especialment brutal al segon acte quan parla amb els nois joves – permeteu-me que ho digui així – per mirar d’investigar qui és qui. Aquella escena no té preu, és divertida al màxim – fins i tot jo vaig riure – i representa un regal per al públic que mira d’estar-se quiet darrera de la mascareta, mentre manté la posició damunt la cadira torturadora.

Filumena Marturano és un bon espectacle, ben escrit, ben dirigit i ben interpretat, i no només pels protagonistes doncs l’Eduard Muntada i la Marissa Josa estan genials ens els seus papers i aconsegueixen fer saltar la rialla en rèpliques curtes i senzilles. Jordi Llovet, Xavier Ruano, Josep Sobrevals, Montse Vellvehi, Carla Vilaró i Sergi Torrecilla completen un repartiment ben escollit per cosir una comèdia que passa sense adonar-te. Pràcticament dues hores i mitja que en una millor butaca se’t farien curtes.

Bon espectacle per recomanar si vols quedar bé. Impossible que algú et digui que no li ha agradat. Visca De Filippo i visca el teatre. S’augura molta merda als voltants de la Biblioteca. I han obert més sessions, no badeu.

 

Assedegats. Teatre entre plàstics

M’embarga l’emoció de tornar a escriure sobre el teatre viscut. Uns mesos després “d’allò que ens va passar” i d’un seguit d’entrades que s’han fet fonedisses, ahir entrava a la Biblioteca mitja hora abans de començar l’espectacle, amb totes les sensacions a flor de pell. No em calien ni la garantia Laperla29, ni el Broggi, ni l’autor del mític “Incendis”, ahir tenia tota la predisposició del món per gaudir d’una nit de teatre, malgrat els plàstics – els maleïts plàstics que han tornat per quedar-se que es diu ara – i la p… mascareta.

Una regidora ens dona la benvinguda amb un text que segur que ha assajat, amb el somriure a la cara – ella no du la p… mascareta, i a partir d’aquí tot es gaudir i emocionar-te.

Tres intèrprets joves i tres de més grans, uns en directe i uns amb una mena de teletreball d’aquest que ara està tant de moda. Broggi fa un invent dels seus i ens envolta d’imatges que protegeixen el públic de qualsevol enemic extern. Una posta en escena molt acurada, molt de “nova normalitat”, i unes interpretacions que, per diferents, creen un paisatge equilibrat. La verborrea d’en Murdoch (Guillem Balart) et cau al damunt com una tempesta perfecta, patint per no perdre ni una sola paraula de tot el que ens està dient. Aquest personatge té moments francament increïbles mantenint una conversa amb una sola frase al despatx del professor (Xavier Ruano), o parlant sense parar, aquell dia que va desaparèixer del mapa al baixar de l’autobús.

Norvège (Carla Vilaró) fa patir els seus pares “hologràmics” (Ivan Benet i Clara Segura) tancada a  la seva habitació, en una situació potser imaginada que es creuarà amb la realitat. Una adolescent en tota regla que reclama el seu lloc en un món on costa de trobar la bellesa enmig de l’absurditat.

Qui no ha sentit parlar dels antropòlegs forenses? Doncs aquest ofici és el que porta en Boon – com Daniel Boon – (Sergi Torrecilla) a retrobar els temps d’una adolescència vertiginosa que vol tornar a recuperar el seu lloc principal.

Fins i tot en Broggi fa un Hitchcock per afegir-se a la festa on els convidats entren amb un desig que ni hauria somniat en Wajdi Mouawad quan va escriure el text.

Llargs aplaudiments per als personatges, per a qui els interpreta, per a qui els segueix càmera en mà, per a qui mou els fils de tot plegat i sobretot per la tornada del teatre al lloc que li correspon, al centre de les nostres vides. I sense termòmetre a l’entrar, els virus no tenen cultura, no van al teatre.

Salut, feina i teatre, aquest és el meu desig per a tots.

 

La Bona persona de Sezuan. Que Brecht sigui lloat

Tothom hauria de saber que el teatre és un treball d’equip, com tantes coses a la vida, de fet, la vida no deixa de ser un assaig continuat per aconseguir aixecar un bon espectacle. Tot comença en l’autor, en aquest cas un teòric del fet teatral, i un clàssic entre els clàssics. Mentre no hagis viscut un Brecht, no seràs un espectador del tot, encara que duguis un parell de Shakespeares al currículum de butaca.

Per un moment vaig fer l’exercici d’imaginar l’autor d’Ausburg, contemplant el que Broggi havia fet amb el seu text, des del darrera de tot d’una sala plena fins a l’impossible – la sala massagran del TNC no és poca cosa – i el que la Segura havia fet amb la seva Xen Te. També vaig voler imaginar quantes d’aquelles persones amb qui compartia platea, s’havien plantejat mai anar a veure un Brecht. I després diuen que el teatre està en crisi.

Crec que vaig començar a idolatrar Broggi el 2007 amb el muntatge que va fer, precisament al TNC, de “Primera història d’Esther” un text de l’Espriu pensat per a titelles, que Broggi va transformar en un espectacle preciós, i així ha continuat, per això, la seva Bona Persona de Sezuan, esdevé un muntatge d’aquells en que el director troba coses que ni el mateix autor sabia que hi eren.

Es un espectacle d’aquells que podries veure tres o quatre cops per poder anar fixant-te en cada detall, en cada expressió del repartiment, en cada nota de les cançons que Joan Garriga i els seus companys, utilitzen amb un protagonisme poc habitual en els muntatges actuals, on cada cop més, la música en directe esdevé un plus molt valuós.

El motiu que em va fer escollir aquest espectacle a l’abonament del TNC – no vaig dubtar ni un segon – va ser que tenia les tres potes del tamboret on descansa un espectacle del tot recomanable: Autor indiscutible, director genial i un duet protagonista d’una qualitat extrema. Joan Carreras i Clara Segura garanteixen qualitat interpretativa, un dels pilars imprescindibles per a l’espectador. Els comentaris de tota la gent que anava dedicant més de tres hores a fer cultura total, confirmaven les millors expectatives i ahir, finalment, les vaig viure en primera persona a Sezuan.

“Són dolents. No són amics de ningú. NO donen a ningú ni un bol d’arròs. Tot s’ho necessiten ells mateixos – gràcies Feliu Formosa per aquesta bella traducció – qui podria censurar-los?”

Les paraules de Xen Te, van directes al cor de l’espectador. Quines veritats, i quina pena que fa aquesta humanitat que en comptes de lluitar per un Món més habitable, es perd en un egoisme destructiu que només condueix a l’abisme.

He trigat força a veure aquest espectacle – volia ser a prop de l’escenari -, de fet, té les hores comptades, però no patiu els que no l’heu vist, segur que el tornen a programar. Cal tornar a veure la sala massagran del TNC plena de “ públic amable”, que lluny de quedar descontent salta com en un ressort, aplaudint un final del tot convincent. La llegenda daurada de Broggi només es torna dolorosa entre les nostres mans, per l’esforç a que les sotmetem agraint el que el teatre ens ha fet viure. Sembla que els Déus han volgut premiar-nos per haver trobat entre nosaltres, una bona persona.

Programadors del TNC, ja teniu un espectacle per a la propera temporada. Prometo tornar-hi.

 

Electra. Un projecte aixecat del tot

Feia temps que em voltava pel cap dirigir una tragèdia grega. El meu grup no n’havia presentat mai cap i em semblava que és un gènere que cal tocar malgrat les dificultats. El teatre amateur tendeix a fer coses de les que podríem definir com a comercials, sigui per millor coneixement per part dels actors i actrius, com per la millor acollida del públic.

El Partiquí, sempre s’havia apartat del més “habitual”, el tarannà del director de sempre – en Ferran – feia que qualsevol cosa que pogués semblar habitual, li provocava major rebuig i d’altra banda, el seu respecte pel teatre com a servei públic, li feia considerar si estàvem o no preparats per determinats textos. Era un avançat,  en moltes ocasions estrenava textos que els professionals posaven damunt l’escenari, un temps després, però tenia aquest punt rebel amb el que “fa tothom”.

Darrerament, hem anat estrenant espectacles que inicialment podrien acostar-se més als habituals de les sales professionals, sense perdre el punt de textos de qualitat, i “Somni d’una nit d’estiu” ,”El temps i els Conway” o “Mort d’un viatjant” van marcar un canvi d’estil, en el fet de treballar espectacles més coneguts pel públic.

“Stockmann, l’enemic del poble” va suposar un canvi important, amb una posada en escena molt moderna que va encantar i sorprendre els seguidors habituals del grup i els programadors de Mostres i Concursos, i llavors vaig pensar que era el moment.

Feia temps que havia decidit que seria Electra la tragèdia escollida. M’agradava Antígona, no tant Medea, i el text que vaig trobar de “Les Troianes” era molt farragós. Èdip mai m’ha cridat gaire.  L’Electra que va muntar el Broggi al TNC, hi va tenir un paper important. La vaig veure dos cops, possiblement per l’atracció que provoca la Clara Segura i la forma de dirigir del director de La Perla 29. Estava decidit.

Calia muntar l’espectacle amb un grup reduït de gent, per facilitar-ho tot, i volia música en directe considerant que tenia un actor que toca el piano – el Mateu – a qui li podia demanar la part musical i la part interpretativa. El Pianista, a més de ser Pílades, l’amic d’Orestes, agafaria una part del rol que li podria correspondre al Cor, que el formarien tres espectadors, en un homenatge al públic, sense el que el teatre no tindria cap sentit. El Pianista es qui li fa veure a Electra, els motius que han portat a la seva mare Clitemnestra a matar Agamèmnon, el seu marit i pare de la protagonista. El pianista, donaria força a escenes com la cursa de quadrigues o la mort de la Reina i d’Egist. També li vaig demanar de fer la cançó de bressol de Brams, per significar el lligam d’Electra amb el seu germà Orestes. El Mateu ho va clavar.

En un petit homenatge a una pel.lícula que va marcar la meva generació – Jesucrist Superstar” seria un grup d’actors i actrius, a les runes d’un teatre grec, els que posarien en escena l’obra, i així, el Corifeu era el Director de la companyia que en determinats moments havia de dir el text com si d’unes instruccions a l’actriu – Irene Sancho que es Electra – per donar vida al personatge, un personatge que acabarà posseint-la del tot al final, quan la resta dels seus companys tornen a ser actors i actrius, en una altra al·lusió a la peli de Norman Jewison.

Un dels moments que em van semblar més pesats al muntatge del TNC, va ser quan el Preceptor explica a Clitemnestra la suposada mort d’Orestes en una cursa de cavalls, i per això, vaig convertir el Preceptor en un comentarista que transmet la cursa en directe amb un micròfon “vintage” de peu, mentre el públic – el Cor, el Corifeu i Clitemnestra mateixa – ho segueixen des de les cadires, protegits del sol del desert per unes ulleres de sol. L’actor que feia el Preceptor – només ho podia fer el Martí això – va aconseguir crear l’escena més destacada per tothom que va veure l’espectacle. Tothom hi va estar d’acord, el monòleg del micro era brutal.

Per adaptar-me al repartiment que tenia, vaig fer que Crisòtemis, fos la germana gran, on encara donava més força a l’actitud d’Electra que sabia mol millor que ningú, el que calia fer. Anna Elvira va fer una Crisòtemis fantàstica, i les escenes entre les germanes resultaven una delícia. En Jofre era Orestes, un actor que conec des que era petit i que ja marcava maneres. Tenia ganes de fer un espectacle amb ell, i dirigir-lo ha estat un goig. La seva entrada amb el Preceptor i amb el pianista esdevingut Pílades posava el públic en tensió, sense haver sentit encara el primer lament d’Electra –“llum sagrada, aire que embolcalles la terra…”.

Un altre moment destacable era el retrobament amb Electra a partir de cantar plegats la Cançó de bressol de Brams, que la germana li cantava abans de deixar-lo en mans del Preceptor, per salvar-li la vida. Aquesta mateixa cançó és interpretada pel pianista quan Electra acaba de saber que el seu germà ha mort.

Àgels feia una Clitemnestra suau i agressiva alhora, amb les seves taules habituals es desplaçava per l’escena amb elegància i autoritat, morint només amb el suport de la llum, el so del piano  i la gestualitat de la cara. Volia evitar unes morts ortopèdiques, i tan Clitemnestra com Egist, morien en la imaginació del públic.

El Cor iniciava l’espectacle fora de la sala, entrant cap a les butaques de platea mentre la resta de la companyia feien exercicis d’escalfament i concentració davant del públic. El mateix director recordava l’imminent inici de l’espectacle i recordava d’apagar els mòbils. Montse, Leo i Marc van estar molt convincents en el seu paper de públic que alterna els comentaris entre ells amb les indicacions a la protagonista, clàssiques del Cor de les Tragèdies. A l’Escena final, Marc esdevé Egist, l’amant de la mare que ha de pagar la mort d’Agamèmnon, rei de Micenes.

Poder dirigir Electra requeria disposar del repartiment necessari per dur-la a bon fi, i l’aparició d’Irene al grup, va marcar l’inici d’aquest treball. Era capaç de fer-ho i ho sabia. La dificultat del personatge feia créixer la seva motivació. La resta vindria sola. Va ser un gust dirigir-la, com a la resta de la companyia, doncs qualsevol indicació la realitzaven de forma perfecta. Al segon o tercer assaig ja van aconseguir emocionar-me.

El vestuari també havia de ser modern. Les noies havien de dur vestits actuals que recordessin els vestits grecs – el vestit d’Electra està comprat en una botiga de platja a Roses – mentre que els nois anirien amb vestuari modern del tot. Lògicament, el Cor- Públic, aniria mudat, com abans s’anava al teatre. La feina de la Mari Àngels en aquest sentit, no va deixar res a l’atzar.

L’escenografia era senzilla i preciosa, amb columnes d’un teatre grec en runes, una font amb pedres de l’Empordà recollint l’aigua, dos canelobres amb espelmes de cera d’abella, una safata amb pedres negres com les dels llocs de relax i descans per simbolitzar la tomba d’Agamèmnon, un recipient metàl·lic amb flors seques i un vas també de metall amb llet per fer les libacions.

El terra, una barreja de lloses i sorra com trobaríem en un teatre grec dels que puguem visitar actualment. Tres cadires pel públic, i el piano, a més d’un micròfon de peu. El títol de l’obre projectat al fons de l’escenari i una rampa d’entrada amb quatre torxes.

En aquest moment, l’espectacle està estrenat (9 de novembre de 2017), ha anat a la Mostra de teatre Amateur de Pineda de Mar (28 d’abril de 2018) i s’ha presentat amb col·loqui final, per a estudiats i professors que per un o altre motiu, treballen aquests textos (26 abril de 208). Confiem en poder portar-la a Mostres i Concursos, entre finals de 2018 i principis del 2019.

Aquest és l’enllaç per veure tot l’espectacle. Els que l’hem aixecat, n’estem molt orgullosos.

 

Les noies de Mossbank Road, una joia a la Villarroel

M’imagino la Silvia Munt el dia que descobreix un text d’aquells que porten l’etiqueta d’èxit quan es posi damunt l’escenari. També imagino com decideix escollir les tres actrius – sembla escrit especialment per elles – i com fan la primera lectura i comencen a passar-ho en gran.

Les noies de Mossbank Road és una comèdia vital – la vida mai és del tot una comèdia – de tres noies que es coneixen en un campus universitari i que viuen les seves particulars personalitats i els seus particulars conflictes de forma comuna. Participen de la vida pròpia tal i com participen de la vida de les altres dues, com manen els cànons de l’amistat més sincera.

La Di, la Viv i la Rose, tenen interessos molt diferents i personalitats fins i tot oposades, però l’amistat que es crea a la joventut, manté uns lligams impossibles de trencar malgrat tots els cops que la vida els té preparats i que no son pocs.

Silvia Munt aconsegueix un espectacle rodó, amb la complicitat de tres primeres espases de l’escena. La Clara Segura, la Marta Marco i la Cristina Genebat, estan esplèndides, no se si les va escollir per una química prèvia entre elles o realment les tria basant-se en com ha de ser el personatge, però el text sembla talment escrit pensant en aquestes actrius i això passa quan la interpretació ho té tot ben arrodonit. A totes elles les hem vist amb diferents registres, hem tingut paraules d’admiració sobre el seu treball, i en aquest espectacle ens fan veure i viure exactament el que està previst. Semblen joves quan han de ser-ho i semblen més madures quan així ho exigeix el guió, composant, elles soles, l’escenografia i la interpretació, en un muntatge perfecte per anar de “bolos”. Un telèfon, una butaca, tres cadires, un radiocasset  i poca cosa més, en uns temps on estem mal acostumats als muntatges grans i espectaculars. Les projeccions a banda i banda de l’escenari em van encantar. Porten l’escena al còmic, a les pàgines d’un llibre que t’ofereix imatges com  regal suplementari a les pàgines escrites, son un encert total.  La senzillesa d’una escenografia, diu molt de la imaginació de la direcció i la capacitat de la interpretació. A mi, personalment, m’agraden aquests muntatges on no cal “explicar-ho tot” doncs el públic està prou educat per entendre on som, encara que no es presenti de forma realista i concreta.

He vist aquest espectacle quan quasi tothom l’ha vist, i segueixen amb el cartell d’esgotades les localitats, la millor crítica possible, i realment resulta justa del tot. Felicitats a les cinc senyores que s’han associat per oferir un espectacle d’aquells que creen afeccionats al teatre i que premien els incondicionals. Amelia Bullmore, Sílvia Munt, Marta Marco, Cristina Genebat i Clara Segura, moltes gràcies.