RSS

Tag Archives: Clara Segura

Bodas de sangre. El caballo lleva jinete a la nau de la Biblioteca

Garcia Lorca fa un teatre propi, com el fa Shakespeare, Txèkhov o Guimerà, i malgrat això, veure o més aviat viure i patir els drames de l’autor granadí és especial, et condueixen sempre al mateix racó del món, a aquelles terres seques i ardents que tornen els homes insensibles i que assequen les llàgrimes de les dones, elles, que  accepten el seu paper ingrat i terrible però que el “duende” converteix en personatges envejables per a qualsevol actriu.

Lorca va treballar amb la Xirgu, possiblement perquè encara no havia nascut la Nora Navas. La interpretació d’aquesta actriu brutal, et posa la pell de gallina des de la seva primera aparició, i amb permís de la gran dama de l’escena catalana, “porque tengo que no reconocerla, para no clavarle mis dientes en el cuello” que brilla Clara i radiant com és habitual.

La Segura i la Navas estan esplèndides com s’espera d’elles, porten Lorca a la sang – Broggi els hi recepta una transfusió abans de cada espectacle -i l’escampen sobre la terra seca de la Biblioteca de Catalunya, arrossegant-la com un llençol vermell, entre les mirades paralitzades d’uns espectadors que lluiten per creure el que estan veient.

Ivan Benet es molt gran, – “yo no soy hombre para ir en carro” – clava qualsevol paper però el d’home turmentat que esquitxa passió sense miraments, sembla inventat per ell. Pau Roca és el nuvi que va imaginar Federico, en un repartiment on només hi ha un nom, el del genet que munta el cavall, possiblement per això, l’Oriol Broggi creia indispensable la presència de “Juguetón”, muntat en realitat per una Montse Vellvehí, que brilla tant a dalt del cavall com coixejant entre les parets imaginàries de la casa. Si hi hagués un premi d’actriu de repartiment, ja hi haurien gravat el seu nom. I al tanto que l’Anna Castells està perfecta en la seva actuació – això és el que passa quan la direcció és de qualitat – i per això la Segura va arrossegar en Broggi per fer-lo sortir a saludar tot i no tractar-se de l’estrena. No sé si passa sempre però ahir sí que va passar.

“La luna deja un cuchillo abandonado en el aire, que siendo acecho de plomo quiere ser dolor de sangre. Dejadme entrar, vengo helada por paredes y cristales, abrir tejados y pechos donde pueda calentarme”

Els drames, les tragèdies de Lorca es veuen venir d’una hora lluny, però com en els grans textos l’important no és el que passa sinó com passa, i quines paraules s’utilitzen, i quins sentiments surten dels ulls i de les goles – en aquest cas “gargantas” seria més just, i per això pots gaudir patint un i altre cop, només es tracta de buscar els homes i les dones que puguin injectar-se a la vena les paraules del poeta, i transformades en ganivets, entrin al pit dels espectadors que amb la seva sang omplin l’espai de passió i de teatre.

Gran, molt gran espectacle a la Biblioteca – tampoc és una novetat -, i un cop més demanar, suplicar si cal, que el “novio traiga el azahar que se tiene que poner en el pecho” més i més dies, que puguin haver “más convidados a la boda” sabent que “nadie matarà el caballo con tanta carrera”.

“… y apenas cabe en la mano però que penetra frio por las carnes asombradas  y all´´i se para, en el sitio donde tiembla enmarañada la oscura raíz del grito”

és a dir, que un petit llibre, entra per les orelles, pels ulls i s’atura al cor i et sacseja tot el cos i surt per les mans que piquen sense defalliment homenatjant els “culpables” del que acaba de passar. Moltes gràcies a totes i tots.

 

Anuncis
 
Deixa un comentari

Posted by a 30 Juny 2017 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , , ,

La Treva. Un pulitzer – o un butaca – en joc.

fullsizerenderUn dels temes de comentari recurrent és el dels reporters a les zones de conflicte. Quina part hi ha d’humanitat, de voler ensenyar la part més dura del món, quina part hi ha de servei o d’heroisme i quina part hi ha d’egoisme personal. Els veus retransmetre o fotografiar i et fan patir, imagines que un cap pervers els ha enviat a jugar-se la vida en pro d’un periodisme d’internacional que resulta molt més valuós que l’atipador periodisme esportiu, per posar un exemple. De cop i volta veus aquell reporter de Palestina , o d’Irak, o d’Afganistan, o de qualsevol racó de l’Àfrica en conflicte permanent i no voldries ser al seu lloc, els mitifiques, molt més que als que dirigeixen taules de tertulians o els que et van repetint les notícies en un canal de bucle informatiu. I quan aquell reporter aventurer – he dit aventurer? – canvia el micròfon de mà i fins i tot el casc protector, per un promter et sents alleugerit. Però un dia et comences a preguntar si realment el reporter ho ha escollit, fins i tot ho ha suplicat, ha demanat ser el primer de la llista per desplaçar-se a la zona de conflicte, com aquells que mantenen el nivell d’adrenalina desafiant muntanyes i parets de glaç o miren de demostrar que realment allò de que l’home podria volar no era cap tonteria.

D’això va la Treva, el text de Donald Margulies, un dramaturg de Brooklin, que Julio Manrique posa damunt l’escenari de la Villarroel amb la seva mestria habitual. Els muntatges de l’Orson Welles català, destil·len modernitat, imaginació i van sempre embolicats d’una música i una il·luminació calculada al mil·límetre. Per ajudar-lo a transmetre emocions, dues parelles de cracks, on destaca la Mima Riera, un dels grans descobriments de la primera Kompanyia – això sona a exèrcit, que voleu que us digui – del Lliure, i que en el seu paper de Mandy assumeix la responsabilitat de dir el que tots hem pensat en alguna ocasió. La gran dama de l’escena és la Sarah Goodwin, la reportera que es juga la vida per mantenir “a tope” el seu nivell d’adrenalina mentre du a terme la tasca imprescindible de finestra al món més cruel del planeta. Està com sempre, fa un personatge creïble que t’acompanya fins el cor de la història, de la mà d’un David Selvas (James Dodd) que ja fa temps que és un gran, ens fan entrar a la història des del primer mig minut. El Ramón Madaula està brillant en el seu paper de l’editor Richard Ehrlich – no esperem menys d’un crack com ell –  i ofereix moments per somriure d’aquells que tan agraden al públic de teatre – jo sóc el rar, ho accepto, i no entenc que es pugui riure quan es tracten determinats temes, però això ja ho parlarem un altre dia -.

Un espectacle teatral s’aguanta damunt tres potes, el text i l’autor, la direcció i el repartiment. Els dos darrers eren garantia total i tot i no conèixer l’autor, no vaig dubtar a perseguir aquests muntatge, que degut a la meva baixa – van posar-me un maluc nou – he hagut de retardar fins el dia de Nadal, però crec que va ser un gran motiu per aixecar-se de la taula, i dur un grup dels 12 familiars més popers a la Villarroel.

No crec que tingueu massa dubtes en escollir aquest espectacle, segur que molts ja l’heu vist, però no us despisteu doncs el 15 de febrer, la Sarah Goodwin torna a agafar l’avió, aquest cop cap a Afganistan. L’Irak, ja serà història, com la pura realitat.img_7048

 
Deixa un comentari

Posted by a 26 Desembre 2016 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , ,

CONILLET, un espectacle Segur-a l’espai lliure (i perdoneu el joc de paraules)

Conillet

Els motius que ens condueixen al teatre poden ser diversos però en el meu cas el repartiment d’un espectacle pot resultar definitiu per clicar la tecla “comprar entrada”, i que la Clara Segura encapçali la llista de personatges –  en aquest cas en solitari – és definitiu.

Conillet és un text previsible en molts moments, d’un tema que no és nou (allò de la superdona que pot amb tot ) escrit de forma còmica per allò de que els drames rient resulten més digeribles. He de dir que les coses que “fan riure” m’atrauen poc, però la Segura fa un show impressionant, marca de la casa, demostrant que té tots els registres que fan falta i no tinc cap dubte que, al menys en el meu cas, l’espectacle m’hagués resultat pesat si no l’hagués interpretat ella.

Fa un desgast físic important – ja comença en escena quan el públic ocupa les butaques, ballant sense parar en un escalfament per la resta de l’espectacle, i l’acaba una mica com aquells concerts de la Trinca on el públic no volia marxar i el Mainat deia allò de “que no s’ha d’anar a dormir o que”.

Tots els espectacles que interpreta la Clara Segura tenen garantia i aquest no és una excepció, tot i que jo em quedo amb alguna heroïna grega o italiana o,es clar, libanesa.Em va agradar la direcció del Marc Martinez i ben escrit el text de Marta Galán tot i que una mica “vist”, però sempre es diu que els grans temes no tenen data de caducitat.

A tots els que us agrada riure una mica, aquest és el vostre espectacle i amb una mica de sort podeu acabar menjant llenties mentre la Clara va a dutxar-se per arribar arregladeta a casa.

 
Deixa un comentari

Posted by a 11 Novembre 2015 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , ,

La Rosa Tatuada, primera experiència de teatre en xandall

Possiblement  llegir el títol pot comportar l’equívoc de pensar que Tenesse Williams va escriure un text de beisbol, de boxa o de futbol americà, on el vestuari esportiu té una presència important i res més lluny de la realitat. Ahir vaig decidir que si al teatre s’hi va a treballar cal fer-ho de la forma més còmoda possible i considerant que ha passat l’època de “sortir per anar al teatre” i que ara ocupem la platea per fer cultura, per pensar, per dubtar i no per “arreglar” un vespre o una tarda de cap de setmana, hi aniria amb pantalons de xandall per no perdre cap moment d’atenció per culpa del vestuari, el propi naturalment. Dit això i afegint que baixar al TNC en cotxe suposa deixar l’abric i no patir per si la falda ha quedat massa plena de complements, passem a parlar de la nova exhibició de la Clara Segura, un dels valors més segurs del panorama teatral actual.

descargaEls personatges de Tenesse Williams, especialment els protagonistes, solen ser persones turmentades d’una o altra forma i la Serafina Delle Rose no n’és cap excepció. Una modista bojament enamorada i atreta sexualment pel seu marit Rosario, un contrabandista que mor “accidentalment”  abans d’aparèixer personalment en escena tot i que la seva ombra allargada recorda el Pepe el Romano de la Bernarda Alba, un personatge omnipresent que no apareix al repartiment.

La direcció de Carlota Subirós, subratlla el món interior de la Serafina (Clara Segura) en una capsa de fusta que representa la casa – segona protagonista de l’obra- enmig del no res, amb l’enorme escenari de la Sala Massagran del TNC totalment buida, per on deambulen els actors i les actrius de repartiment – tots molt posats en el paper i aprofitant  els seus curts moments de glòria – potser amb un abús d’italià per assegurar-se que ningú oblida que els protagonistes són sicilians. Personalment crec que els continuats tombs de la casa arriben a marejar i a trencar el clímax d’un text que t’ha de fer respirar suaument per no distreure ningú. Tant  moviment de rotació fa la casa que fins i tot es va aturar l’obra per un problema tècnic que no dubto va estar originat en aquest mecanisme, potser per recordar als directors que no cal distreure al personal amb exhibicions  tècniques quan venim a sentir i a viure el que els actors ens transmeten. Cal recordar que la vida gira molt de pressa?

La primera part de la primera part – permeteu-me aquesta frase “marxista” – ens ofereix el dolor i el trencament amb la societat, d’una dona que perd el goig de viure amb la mort del seu HOME així en majúscules, l’home amb qui havia fet l’amor cada vespre des del dia que es van casar, l’home que li va deixar la seva rosa tatuada damunt el pit en el moment que la va fer concebre, una mort que l’obliga a viure només per una filla adolescent a qui vol protegir de tots els altres HOMES que mai seran com el seu.

Gran actuació de la Marta Ossó en el paper de Rosa Delle Rose, que manté en tot moment la tensió d’una vida que no acaba de començar de veritat. Una de les grans atraccions de l’espectacle, juntament amb la Segura que confirma tenir el cognom associat a la garantia que ofereix a l’espectacle, agafant el pes dels muntatges on participa amb una facilitat impressionant. No puc dir el mateix de l’admirat Bruno Oro, el rei de les imitacions divertides del programa  mític de sàtira política, doncs no aconsegueix fer oblidar al públic la seva faceta còmica,  i la seva arribada transforma el drama en una comèdia on molts espectadors  no paren de riure. Riure en un Tenesse Williams? Jo tampoc ho entenc però la crua realitat és aquesta, un espectacle que comença  encongint-te el cor,l’acabes intentant suportar les riallades continuades d’aquells que esperen qualsevol moment d’ironia per oblidar la duresa de la vida diària, però és que en aquest cas els ho posen en safata. Sort que hi vaig anar en xandall.

Personalment crec que aquest muntatge s’ha de dur a la sala petita i amb el públic envoltant l’espectacle, participant del dolor, de  la necessitat, de la burla de les veïnes o del desig sexual retrobat un cop la història de l’Estelle Hohengarten – una brillantíssima Alícia Gonzalez Laá – es confirma de cap a peus.  TELÓ.

 

 
Deixa un comentari

Posted by a 22 Desembre 2013 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , ,