RSS

Arxiu d'etiquetes: Claudia Benito

Només la fi del Món. Aigües que semblen manses que ho arrosseguen tot

Es defineix La Perla 29 com un espai de creació teatral on es vol treballar a gust i en llibertat. Aquesta filosofia suposa explorar textos que de vegades no resulten senzills, ni d’aprendre ni d’escoltar, i això fa que s’aixequin espectacles poc aptes per a no iniciats però necessaris per veure altres cares de l’art més viu.

Jean-Luc Lagarce va morir de Sida als 38 anys, no va poder veure estrenada la seva obra “Juste la fin du monde”, esdevinguda també una pel·lícula el 2016 sota la direcció de Xavier Dolan. Broggi en fa un espectacle on la paraula és la protagonista, una poètica d’aigües manses que amaguen els sentiments més acarnissats. El pitjor de la família, seria un bon titular.

Un escriptor – potser l’alter ego de l’autor -, coneixedor d’una mort propera i prematura, torna a casa on no troba el caliu necessari per anunciar la mala nova. El text, deixat anar sense estridències, on uns s’encomanen del to de l’altre, reflexa un quadre familiar poc envejable. Resulta curiós, als que ens dediquem al teatre, veure el que sempre ens diuen que no hem de fer, que no hem d’agafar-nos al to de l’altre que ho vigilem, i aquí, veus tot el contrari, un to aparentment tranquil i encomanadís, només trencat per algunes intervencions de l’Antoine – Sergi Torrecilla -, a qui se’l titlla de violent.

David Vert obre i tanca l’espectacle de la mateixa manera, oferint uns monòlegs que van succeint-se al llarg de l’espectacle, en veus de la veterana Muntsa Alcañiz, la jove Clàudia Benito i la omnipresent Màrcia Cisteró. El programa de mà, parla de les vivències als assajos i fent l’esforç imaginatiu necessari, els veig com aquells exercicis de relaxació on et deixes anar buscant la felicitat perduda

Els bons director tenen permís per explorar totes les opcions, i Broggi ha treballat amb els seus, un teatre senzill de veure, de sentir i que crida a la reflexió, com han de fer els bons textos. Prosa poètica en podríem dir.

Tot i això, els 110 minuts de drama familiar van ser un repte complex d’assolir, asseguts en aquelles cadires no aptes per a majors de 60. No podríem explorar altres tipus de seients per a propers espectacles?

Vam fer sortir uns quants cops la Companyia a saludar, l’esforç s’ho mereixia. És un text que m’agradaria rellegir, crec que em vaig perdre algun detall d’un espectacle difícil de recomanar als no habituals, però que cal viure, tot i que en unes millors cadires… ei, si pot ser.

La Perla 29 ofereix un espectacle diferent, és la seva filosofia. Per això els anem a veure. I per molts anys.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 14 febrer 2020 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , ,

Perestroika. Àngels a Amèrica, segona part

Segon dia de teatre, colpits encara pel que vam viure ahir. Mateixa escenografia, però aquest cop amb la bandera de l’antiga Unió Soviètica projectada a la pantalla. Roy M. Cohn ingressa a l’Hospital, mentre Prior es a casa. Perestroika és un cant oníric a l’esperança, en un moment on la SIDA era un diagnòstic mortal. Els fàrmacs antiretrovirals encara no eren a la farmàcia i calia buscar alguna llum enmig de la foscor.

Perestroika carrega contra la malaltia i contra Amèrica “Ja visc a Amèrica, no necessito estimar-la” diu Belize a Luis. En aquell moment Amèrica sembla oblidada d’aquell deu que sempre ha de beneir-la, potser per la “querella que li han fotut a aquell malparit” segons petició de Prior, quan assegura voler viure, és massa jove, encara no ha tingut temps de fer res, i ja porta cinc anys malalt de SIDA. Cinc anys, en aquella època, es considerava la línia que un cop creuada et donava dret a ser optimista.

Aquesta segona part té moments espectaculars, buscant l’esperança en els somnis, les visions o les profecies. La Raquel Ferri que sembla sortida del Cirque du soleil protagonitza una autèntica al·lucinació entre els espectadors, si fa no fa com l’espectacle de Queen brillantment conduït pel Quim Àvila, un Belize senzillament esplèndid, que s’erigeix en l’autèntic protagonista de la nit. Un infermer de qualitat esdevingut el rei de la nit, el somni de qualsevol artista.

Ethel Rosenberg esdevé el personatge principal de la Claudia Benito, expectant davant la decadència d’en Roy, el seu botxí, a qui fins i tot  canta un kadish que recordarem haver sentit en un altre lloc.

Perestroika és un seguit de moments estel·lars, com el de l’Arquillué, quan viu la seva agonia de forma provocadora, tal com va ser sempre la seva vida. Mig afectat per la morfina i per la histèria que precedeix un final que s’endevina proper, té una escena francament brillant, com se li suposa a una bèstia escènica com ell, però una mica més. “Odio els hospitals” diu, quan en realitat el que odia són les malalties. Segur que us identifiqueu amb aquesta forma d’expressar-ho, oi? No es que odiem els enterraments, el que odiem es que es mori la gent que estimem.

Tornarem a deixar en suspens la sorpresa de l’inici, la presència d’en Aleksii Antedilluvianovich Prelapsarianov, el bolxevic més vell de tota la Unió Soviètica, que també està vivint els seus darrers dies com a unitat, per obra i gràcia d’un president anomenat Gorvachov.

I en un paràgraf nou, destacar l’actuació de la Vicky Peña, de qui vaig dir ja fa uns quants anys que sempre et sorprèn. Ho deixo aquí.

Viure ara la segona part d’Àngels a Amèrica et permet veure que la profecia s’ha anat complint, i que els joves que començaven a tenir una mica de sort i mantenien els nivells de limfòcits, eren una esperança real. Quan el mes de novembre de 1996, obria la sala Tallers del Nacional, amb una obra monumental de Tony Kushner, anomenada Àngels a Amèrica, amb escenografia d’un cementiri jueu de Praga, vam sentir que aquell espectacle ens marcaria per sempre. La segona part va quedar penjada al costat del càrrec de director artístic d’en Flotats, però el teatre no et fallarà mai, i de la mà d’en David Selvas, l’obra més fonamental de l’autor neoyorkí, ens ha estat servida en safata Lliure. El més dur ha estat tenir al darrera, algunes espectadores que creien estar observant una estranya parella o una gàbia de boges. Realment dramàtic.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 23 Novembre 2018 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , , , ,