RSS

Arxiu d'etiquetes: Clàudia Cedó

Mare de sucre. Un tractat de veritats que couen

“Soc la Cloe, tinc 27 anys i un desig aquí amagat com un gat sota un cotxe, espantat de sortir. Un desig que, en teoria, jo no tinc. El que tinc, segons el meu diagnòstic, és un retard mental lleuger del 65%. I les noies amb discapacitat intel·lectual no tenim aquest desig. No tenim ganes de follar, ni de fer una família, ni de fer res. Som àngels que volem al costat de la gent normal fent-los sentir coses agradables. Però tot això ho han decidit uns senyors sense retard mental i no han tingut en compte els gats sota els cotxes. No han pensat què fer-ne. Matar-los? Castrar-los?”

Així comença el text de denuncia de la Clàudia Cedó, que ja ens havia deixat descansar prou  del trasbals de  “Una gossa en un descampat” on vam descobrir que les bufetades a temps – al teatre – et poden ajudar a ser millor persona.

A Mare de Sucre, organitza un escenari especial amb actors i actrius especials, que llancen veritats cap a la platea on sembla que “els de la Diputació ho han vist tot”

Els actors i les actrius i molt especialment la Andrea Álvarez, deixen anar tal quantitat de perles que pots tornar a casa amb un collaret. La Cedó fa que ens enamorem d’un repartiment sincer i graciós en molts moments, que donen ganes d’anar a treballar amb ells.

Diuen que estem en risc d’exclusió i no és veritat, estem exclosos i el risc és quan ens volem incloure

Quan ets de sucre no perds, però no jugues mai”

La que fa patir és la Maria Rodriguez, quan penses en el conveni de la social que deu marcar el seu sou i  que li deu plantejar més problemes per arribar a final de mes que per donar suport als habitants del pis tutelat. Algú s’ha plantejat mai els motius que fan que un de màrqueting, per exemple, guanyi més pasta que algú que professionalitza la solidaritat i el servei als altres?.

L’Ivan Benet -el ginecòleg director de la Fundació-, la Maria Rodriguez i la Teresa Urroz, es complementen sense solució de continuïtat amb els habitants del pis tutelat que reivindiquen els seus drets, que tots aquells que volen protegir-los, el que fan es limitar-los. “No volen que tinguem problemes quan en realitat no volen tenir-los ells”. Finalment “el pla de vida” recollirà les seves justes reivindicacions entre els aplaudiments d’una platea totalment entregada.

“Si ho sé, em suïcido abans”

Impressionant l’escena a la discoteca de la Mercè Méndez o el cant de la Judit Pardàs que finalment decideix preguntar-nos directament si “us ha agradat la nostra obra de teatre” per rematar un espectacle bell i sincer on els somriures es barregen amb l’emoció davant d’uns personatges que mostren com es fa un món més just.

Encara hi sou a temps, la mare de sucre us esperarà, amb en Marc, la Cristina i la Consuelu, mentre planten un roure que potser trigarà 80 anys a créixer. “No podem esperar, necessitem els canvis ara”. Si no els trobeu, es que han anat a Port Aventura o a la platja, o potser estan assajant un espectacle per al Dia mundial de la Discapacitat, un dia que “tampoc agrada gaire en Marc Buxaderas” doncs només serveix per recordar totes les coses que no fem bé.

I quan torneu a casa, penseu si amb tanta gent que no és capaç de tenir cura dels seus fills, ens queda algun argument per negar-li la maternitat a la Cloe, que lluitarà per aconseguir tutelar-se ella mateixa i fugir d’una Curatela materna que no la deixarà evolucionar, amb la vella excusa de la protecció.

Un cop més, el teatre ens obre els ulls i per això reaccionem aplaudint.

 
Deixa un comentari

Publicat per a 27 Mai 2021 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , , , ,