La Treva. Un pulitzer – o un butaca – en joc.

Un dels temes de comentari recurrent és el dels reporters a les zones de conflicte. Quina part hi ha d’humanitat, de voler ensenyar la part més dura del món, quina part hi ha de servei o d’heroisme i quina part hi ha d’egoisme personal. Els veus retransmetre o fotografiar i et fan patir, imagines que un cap pervers els ha enviat a jugar-se la vida en pro d’un periodisme d’internacional que resulta molt més valuós que l’atipador periodisme esportiu, per posar un exemple. De cop i volta veus aquell reporter de Palestina , o d’Irak, o d’Afganistan, o de qualsevol racó de l’Àfrica en conflicte permanent i no voldries ser al seu lloc, els mitifiques, molt més que als que dirigeixen taules de tertulians o els que et van repetint les notícies en un canal de bucle informatiu. I quan aquell reporter aventurer – he dit aventurer? – canvia el micròfon de mà i fins i tot el casc protector, per un promter et sents alleugerit. Però un dia et comences a preguntar si realment el reporter ho ha escollit, fins i tot ho ha suplicat, ha demanat ser el primer de la llista per desplaçar-se a la zona de conflicte, com aquells que mantenen el nivell d’adrenalina desafiant muntanyes i parets de glaç o miren de demostrar que realment allò de que l’home podria volar no era cap tonteria.

D’això va la Treva, el text de Donald Margulies, un dramaturg de Brooklin, que Julio Manrique posa damunt l’escenari de la Villarroel amb la seva mestria habitual. Els muntatges de l’Orson Welles català, destil·len modernitat, imaginació i van sempre embolicats d’una música i una il·luminació calculada al mil·límetre. Per ajudar-lo a transmetre emocions, dues parelles de cracks, on destaca la Mima Riera, un dels grans descobriments de la primera Kompanyia – això sona a exèrcit, que voleu que us digui – del Lliure, i que en el seu paper de Mandy assumeix la responsabilitat de dir el que tots hem pensat en alguna ocasió. La gran dama de l’escena és la Sarah Goodwin, la reportera que es juga la vida per mantenir “a tope” el seu nivell d’adrenalina mentre du a terme la tasca imprescindible de finestra al món més cruel del planeta. Està com sempre, fa un personatge creïble que t’acompanya fins el cor de la història, de la mà d’un David Selvas (James Dodd) que ja fa temps que és un gran, ens fan entrar a la història des del primer mig minut. El Ramón Madaula està brillant en el seu paper de l’editor Richard Ehrlich – no esperem menys d’un crack com ell –  i ofereix moments per somriure d’aquells que tan agraden al públic de teatre – jo sóc el rar, ho accepto, i no entenc que es pugui riure quan es tracten determinats temes, però això ja ho parlarem un altre dia -.

Un espectacle teatral s’aguanta damunt tres potes, el text i l’autor, la direcció i el repartiment. Els dos darrers eren garantia total i tot i no conèixer l’autor, no vaig dubtar a perseguir aquests muntatge, que degut a la meva baixa – van posar-me un maluc nou – he hagut de retardar fins el dia de Nadal, però crec que va ser un gran motiu per aixecar-se de la taula, i dur un grup dels 12 familiars més popers a la Villarroel.

No crec que tingueu massa dubtes en escollir aquest espectacle, segur que molts ja l’heu vist, però no us despisteu doncs el 15 de febrer, la Sarah Goodwin torna a agafar l’avió, aquest cop cap a Afganistan. L’Irak, ja serà història, com la pura realitat.

Anuncis

 

Don Joan a la meva – seva – manera

Ja fa temps que els directors d’escena, – aquells  que miren de trobar en els textos, coses que ni l’autor sap que hi són – busquen noves formes de plantejar al públic els grans clàssics, aprofitant-se d’aquella màxima que diu que els problemes de la humanitat sempre han estat els mateixos.

La posada en escena del mite del conqueridor que ens fa David Selvas, ens transporta al saló restaurant d’un hotel de luxe de qualsevol ciutat i en qualsevol moment, no hi fa res, tot moment és bo per oferir a la dona – així en sentit general i no pas de lligams matrimonials – les millors paraules que condueixin al millor final. En aquest sentit, l’espectacle té dos moments fantàstics on el Don Joan Manrique sedueix la noia jove i la dona que ho és menys – que no protesti l’Anna Azcona – on no es pot perdre ni un sol gest ni una sola veu, de la provisional parella . I si bones son les intervencions del protagonista, no es queden enrere les del seu inseparable escuder Sganarelle – un Manel Sans feliçment recuperat als escenaris  – que facilita al públic aquella rialla que sempre fa falta i es converteix en el personatge favorit dels “clients” de l’hotel, fins i tot en els moments de més tensió de l’hora i 40 minuts, sortosament  sense entreacte .

L’espectacle comença aviat, més aviat del previst, el públic va ocupant butaques i lamenta no haver reservat taula per “esmorzar” al Comodore, alguns miren de tastar les delícies del buffet lliure, o l’aroma absent d’un cafè d’aquells horribles que serveixen als millors hotels del planeta – un altre dia ja parlarem d’aquest tema –

Fa poc escrivia que el Hamlet del Pau Carrió era una bona forma d’entrar al teatre, per al públic encara “amateur” en aquest sentit, doncs el Don Joan d’en Selvas, va en aquesta direcció, i el mite – es curiós com la humanitat busca sempre mitificar en comptes d’emmirallar-se, potser per allò d’aspirar sempre a més i conseqüentment ser sempre més infeliç – de l’home que se’n fot de la religió i de la moral, o dels “plebeus” – el que ara en diríem la gent del carrer – entra molt millor que no pas la que oferia la “troupe” de Molière aquells anys del segle XVII.

Les al·lusions a la medicina poc transparent, que tant agraden a la Cristina Genebat, es deixen veure en determinats moments de l’espectacle, fins i tot surten les “farmacèutiques de la monja Forcada” , i amb un final tipus Twin Peaks – a la seva manera – et quedes amb ganes de llegir el text inicial de Molière, per descobrir totes i cada una de les adaptacions d’aquest muntatge actual.

El programa desplegable no està fet per llegir-lo abans d’entrar, mireu només  la primera plana, la resta deixeu-la per després, doncs el teatre serveix per despertar l’interès, i un cop comentat l’espectacle al bar de torn – o de guàrdia – cal treballar-s’ho una mica més per acabar de rematar la feina. Quan un espectacle et deixa ganes de llegir el text, o de buscar informació sobre el que t’han mostrat, és quan l’aplaudiment ha de ser més gran.

Tot el repartiment està molt i molt bé, i això, a l’escena catalana, cada cop és menys notícia.

 

Terra de ningú. Un poema de Harold Pinter a la Petita del TNC

“Al teatre s’hi va a treballar”, “Cada espectador entén el seu espectacle”, “Cada director fa el seu muntatge” frases que agafen una volada especial en el muntatge que ofereix la petita del TNC. Un vespre de teatre amb l’emoció d’haver entès que no era fàcil d’entendre.

Sortim de casa camí del Nacional amb la seguretat que dóna la parella Homar+Pou amb el complement de Selvas i Pujol, en un d’aquells espectacles que el gegant de la veu profunda diu que tenia guardat al calaix des que el va veure a New York, a Londres o a on sigui , i que finalment ha pogut posar en escena a casa. Per si no n’hi hagués prou, Harold Pinter  és un clàssic i per tot plegat, la cosa prometia.

Comença Homar la seva exhibició donant “peixet” al personal, fen-los riure – jo, com a molt somric –  una miqueta a base “d’amabilitat” però és un miratge, ben aviat comences a gaudir d’un treball escènic sense entendre massa be el que passa, ni el que ens vol explicar l’autor. Sabem que es la seva obra mestra i que va deixar dit que es llegís un fragment en el seu funeral, però la resta… no et perdis ni un sol comentari, analitza a tota màquina, no perdis el fil… fins que arriba un moment que ho descobreixes tot. Es un poema, una composició d’aquelles que no entens però que sona molt be, i a partir d’aquí et relaxes lleugerament, esperant que el col·loqui posterior a l’obra t’aclareixi els dubtes o te’n presenti uns quants més.

Les intervencions dels actors et maregen, t’interessa el que diuen sense saber massa bé perquè ho diuen però ho passes bé, gaudeixes del més gran dels espectacles. Aplaudiment final i disposició màxima de cara a la tertúlia de teatre que voldries acaparar del tot. El Xavier Albertí diu que aquest any els col·loquis seran diferents, que portaran un “expert” a donar la seva visió i avui han portat… UN POETA, Bingo! Ho he pillat, era això, una mena de poema on no calia trencar-s’hi massa el cap, calia deixar fruir les paraules i pensar en el passat o el present d’uns personatges que no tenen futur.

“Tractem els morts amb la mateixa tendresa amb què voldríem ser tractats” , una frase lapidària en uns personatges que tenen de tot menys tendresa…. uns personatges que t’han fet pensar i el teatre cobreix aquest servei. Moltes gràcies.

Post data. Recomanable a tots els amants del teatre. Ara queda pendent fer-la, però això serà un altre dia.