Romeu i Julieta. Platea eufòrica

Ara que s’ha iniciat la creuada per dur el jovent cap als espectacles “de tota la vida” i que deixin d’utilitzar el mòbil com a transmissor de cultura (si l’Empar Moliner considera cultura el vi i els restaurants, també ho deu ser mirar vídeos estrafolaris per qualsevol xarxa d’arrossegament) i mirin la tele o acompanyin els pares al teatre, el Poliorama ofereix l’espectacle adient. Una dramatúrgia molt ben pensada per Joan Yago de La Calòrica, la companyia més trencadora del panorama actual, que acosta el drama Shakespearià als joves de la casa.

No recordo que en un espectacle de teatre clàssic s’aplaudeixi a mitja funció com es pot fer després d’un ària d’òpera o després de cada peça en qualsevol concert i tot que la interpretació del Guillem Balart com a Mercucci ho posa fàcil.

Fem un “apart”:

A la pel·lícula “Shakespeare in Love” de John Maden, en un moment determinat miren de convèncer un actor per fer el paper de Mercutio, i ell, amb un ego important, pregunta com es diu l’espectacle i li responen “Mercutio i els seus amics” en comptes de dir-li Romeu i Julieta. Doncs a l’espectacle del Poliorama potser cal fer alguna cosa així doncs la interpretació de Guillem Balart es converteix en el clímax de l’espectacle, potser per això l’acaben matant, per evitar que s’endugui tots els aplaudiments i en deixi algun per la resta de la companyia. Després de fer un Hamlet espaterrant, en Balart es posa en la pell del gran amic de Romeu i acapara totes les mirades. Shakespeare ja ho té això, hi ha teòrics secundaris que es converteixen en el paper estrella de l’espectacle. Mercucci, Iago, Shylock…. i per això, en David Selvas el posa al seu repartiment. Brutal es diu la productora, suposo que en referència a l’actuació del Balart.

Resulta curiós sentir riure en una tragèdia de Shakespeare, em refereixo a riures lògics i no d’aquells inevitables, que el públic sembla necessitar, i es que la posada en escena de Romeu i Julieta ho afavoreix. El públic jove ho passa bé i s’adonen que no cal que “es nomeni ningú” ni que hi hagi un “guanyador” a qui li canviarà la vida, el teatre es gaudeix mentre et fa pensar i a partir d’aquí cal continuar. Si els grans lectors d’avui van començar amb Astèrix i Tin Tin, els futurs titulars d’abonaments de teatre potser hauran començat amb aquest Romeu i Julieta.

L’altre detall curiós d’ahir al vespre va ser quan en l’escena de major clímax, Romeu pensa que Julieta ha mort i fa el que fa – evitem trencar la màgia de la sorpresa – i al meu davant una noia jove es va sobresaltar, suposo que imaginava que al final no passaria…… jo creia que tothom coneix l’argument d’aquesta tragèdia però en aquesta vida no es pot donar res per suposat.

Xavi Ricart fa un Capulet esplèndid i Anna Barrachina li dona un caire molt especial a la Dida, tal com Andrew Tarbet amb el Frare, convertint-se en els veterans que acompanyen els repartiments pensats per arrossegar fans de Merlí i similars.

Emma Arquillué tira de genètica i Nil Cardoner segueix ferm en el seu camí des d’aquell Roc de Polseres Vermelles. Albert Baró i Adrian Grösser han deixat enrere les classes de filosofia i segueixen fent ofici. No recordo haver vist abans Pau Escobar, però fa el seu personatge  amb bones maneres, en fi, es demostra que hi ha una bona direcció i que l’espectacle compleix la seva funció.

El públic va premiar l’esforç posant-se dempeus, un altre secret teatral que cal anar aprenent i dosificant a fi de que no perdi valor.

Atenció…. que comenci la funció!

 

Perestroika. Àngels a Amèrica, segona part

Segon dia de teatre, colpits encara pel que vam viure ahir. Mateixa escenografia, però aquest cop amb la bandera de l’antiga Unió Soviètica projectada a la pantalla. Roy M. Cohn ingressa a l’Hospital, mentre Prior es a casa. Perestroika és un cant oníric a l’esperança, en un moment on la SIDA era un diagnòstic mortal. Els fàrmacs antiretrovirals encara no eren a la farmàcia i calia buscar alguna llum enmig de la foscor.

Perestroika carrega contra la malaltia i contra Amèrica “Ja visc a Amèrica, no necessito estimar-la” diu Belize a Luis. En aquell moment Amèrica sembla oblidada d’aquell deu que sempre ha de beneir-la, potser per la “querella que li han fotut a aquell malparit” segons petició de Prior, quan assegura voler viure, és massa jove, encara no ha tingut temps de fer res, i ja porta cinc anys malalt de SIDA. Cinc anys, en aquella època, es considerava la línia que un cop creuada et donava dret a ser optimista.

Aquesta segona part té moments espectaculars, buscant l’esperança en els somnis, les visions o les profecies. La Raquel Ferri que sembla sortida del Cirque du soleil protagonitza una autèntica al·lucinació entre els espectadors, si fa no fa com l’espectacle de Queen brillantment conduït pel Quim Àvila, un Belize senzillament esplèndid, que s’erigeix en l’autèntic protagonista de la nit. Un infermer de qualitat esdevingut el rei de la nit, el somni de qualsevol artista.

Ethel Rosenberg esdevé el personatge principal de la Claudia Benito, expectant davant la decadència d’en Roy, el seu botxí, a qui fins i tot  canta un kadish que recordarem haver sentit en un altre lloc.

Perestroika és un seguit de moments estel·lars, com el de l’Arquillué, quan viu la seva agonia de forma provocadora, tal com va ser sempre la seva vida. Mig afectat per la morfina i per la histèria que precedeix un final que s’endevina proper, té una escena francament brillant, com se li suposa a una bèstia escènica com ell, però una mica més. “Odio els hospitals” diu, quan en realitat el que odia són les malalties. Segur que us identifiqueu amb aquesta forma d’expressar-ho, oi? No es que odiem els enterraments, el que odiem es que es mori la gent que estimem.

Tornarem a deixar en suspens la sorpresa de l’inici, la presència d’en Aleksii Antedilluvianovich Prelapsarianov, el bolxevic més vell de tota la Unió Soviètica, que també està vivint els seus darrers dies com a unitat, per obra i gràcia d’un president anomenat Gorvachov.

I en un paràgraf nou, destacar l’actuació de la Vicky Peña, de qui vaig dir ja fa uns quants anys que sempre et sorprèn. Ho deixo aquí.

Viure ara la segona part d’Àngels a Amèrica et permet veure que la profecia s’ha anat complint, i que els joves que començaven a tenir una mica de sort i mantenien els nivells de limfòcits, eren una esperança real. Quan el mes de novembre de 1996, obria la sala Tallers del Nacional, amb una obra monumental de Tony Kushner, anomenada Àngels a Amèrica, amb escenografia d’un cementiri jueu de Praga, vam sentir que aquell espectacle ens marcaria per sempre. La segona part va quedar penjada al costat del càrrec de director artístic d’en Flotats, però el teatre no et fallarà mai, i de la mà d’en David Selvas, l’obra més fonamental de l’autor neoyorkí, ens ha estat servida en safata Lliure. El més dur ha estat tenir al darrera, algunes espectadores que creien estar observant una estranya parella o una gàbia de boges. Realment dramàtic.

 

Àngels a Amèrica Primera part

L’any 1981, el Centre de Control i prevenció de malalties dels Estats Units, reconeix una infecció que deprimeix la immunitat dels malalts i els exposa a l’atac d’agents, que en un organisme sa, no representarien cap problema. Inicialment es va parlar del grup de les tres H, hemofílics, heroïnòmans i homosexuals, que eren els qui podien presentar la que seria la plaga més terrible del segle XX.

El maig de 1991, s’estrena una obra monumental de Tony Kushner, anomenada Àngels a Amèrica, un text dur sobre el masclisme, el racisme, la religió, la mort, els estereotips humans i sobretot la SIDA, quan encara els antiretrovirals eren uns fàrmacs en estudi, un estudi amb llargues llistes d’espera com exposa en el mateix text, el Dr. Henry.

L’espectacle gira especialment al voltant de quatre personatges: Roy M. Cohn,- Pere Arquillué –  un advocat poderós que pot aconseguir posar a l’altra banda del seu telèfon, el mateix Ronald Regan o el que encara és millor, la seva dona, de Harper Amaty Pitt – Júlia Truyol – , una mestressa de casa addicta al Valium i a viure en somnis el que la vida no li pot oferir, Joe Porter – Eduardo Lloveras – , el marit entregat a la feina i als passejos  nocturns al voltant de Central Parc, també Prior Walter – Joan Amargós –  un actor homosexual amb sarcoma de Kaposi – la manifestació més habitual a la pell dels malalts de SIDA, i la seva parella Luis Ironson, – Joan Solé aquí i el mateix Arquillué al muntatge que va fer el TNC de la mà de Flotats – que no podrà suportar veure com la mort s’acosta irremeiablement al seu amor. No oblidem el personatge de Belize – Quim Avila -, escrit per a un actor negre i que provoca la “disculpa” del director de l’espectacle per no tenir-ne cap a la Kompanyia. En un temps on variem el sexe dels personatges, tampoc cal fer-ne un gra massa d’aquest detall, però ja sabem  que el teatre serveix per sacsejar, sigui de la forma que sigui.

Àngels a Amèrica barreja les situacions reals amb les al·lucinacions dels personatges, creant un terrabastall escènic semblant al que es crea en el sistema de defensa de l’organisme quan fa la seva aparició el temut VIH. És un espectacle dur que provoca tensió a les mandíbules, tot i que algun detall de l’advocat Roy, pot permetre el somriure reparador que el públic necessita.

Roy M. Cohn – Pere Arquillué – necessita el seu deixeble Jou situat a Washington, enmig del poder, però els conflictes personals i morals – “no blasfemis en la meva presència, Roy”, li diu a la primera escena – l’impedeixen fer el pas. Jou es un pou de conflictes, si fa no fa com la resta de personatges. NI el metge se’n salva.

L’espectacle comença amb un funeral jueu, oficiat pel rabí Isidor Chemelwitz  interpretat magistralment… permeteu-me que us deixi la sorpresa per quan veieu l’obra. Un taüt darrera d’un vidre en una sala de tanatori que després esdevindrà habitació d’hospital potser en un joc macabre de cercle tancat. Hi ha moments de bogeria, però totalment justificada quan parlem d’una malaltia que en aquell moment s’enduia moltes persones joves, sense cap mena de possibilitat de sortida. En aquells temps l’AZT era només un fàrmac en estudi, i la SIDA no s’havia cronificat com ara… el Dr. Clotet i el Dr. Gatell encara no s’hi havien posat. Tot just Luc Montagnier i Rober Gallo havien competit pel descobriment del virus.

Una gran pantalla de vídeo que comença oferint-nos les barres i estrelles U.S.A. aporta testimoniatge afegit a tot el que veiem damunt l’escenari, en uns plans en directe molt ben aconseguits , que t’obliguen a multiplicar l’atenció per no perdre detall.

I com que al teatre s’hi va a treballar i a aprendre, i com que nosaltres hem estrenat FARGO, m’ha agradat veure que la trucada de telèfon l’han fet igual, i que la neu l’han aconseguit més fàcilment que nosaltres. Un punt més a tenir en compte en aquest vespre de teatre. Ara toca descansar 24 hores i demà a les 20,30 ens desplaçarem sis cadires cap a l’esquerra i veurem Perestroika, la segona part d’aquest espectacle.

 

La Treva. Un pulitzer – o un butaca – en joc.

Un dels temes de comentari recurrent és el dels reporters a les zones de conflicte. Quina part hi ha d’humanitat, de voler ensenyar la part més dura del món, quina part hi ha de servei o d’heroisme i quina part hi ha d’egoisme personal. Els veus retransmetre o fotografiar i et fan patir, imagines que un cap pervers els ha enviat a jugar-se la vida en pro d’un periodisme d’internacional que resulta molt més valuós que l’atipador periodisme esportiu, per posar un exemple. De cop i volta veus aquell reporter de Palestina , o d’Irak, o d’Afganistan, o de qualsevol racó de l’Àfrica en conflicte permanent i no voldries ser al seu lloc, els mitifiques, molt més que als que dirigeixen taules de tertulians o els que et van repetint les notícies en un canal de bucle informatiu. I quan aquell reporter aventurer – he dit aventurer? – canvia el micròfon de mà i fins i tot el casc protector, per un promter et sents alleugerit. Però un dia et comences a preguntar si realment el reporter ho ha escollit, fins i tot ho ha suplicat, ha demanat ser el primer de la llista per desplaçar-se a la zona de conflicte, com aquells que mantenen el nivell d’adrenalina desafiant muntanyes i parets de glaç o miren de demostrar que realment allò de que l’home podria volar no era cap tonteria.

D’això va la Treva, el text de Donald Margulies, un dramaturg de Brooklin, que Julio Manrique posa damunt l’escenari de la Villarroel amb la seva mestria habitual. Els muntatges de l’Orson Welles català, destil·len modernitat, imaginació i van sempre embolicats d’una música i una il·luminació calculada al mil·límetre. Per ajudar-lo a transmetre emocions, dues parelles de cracks, on destaca la Mima Riera, un dels grans descobriments de la primera Kompanyia – això sona a exèrcit, que voleu que us digui – del Lliure, i que en el seu paper de Mandy assumeix la responsabilitat de dir el que tots hem pensat en alguna ocasió. La gran dama de l’escena és la Sarah Goodwin, la reportera que es juga la vida per mantenir “a tope” el seu nivell d’adrenalina mentre du a terme la tasca imprescindible de finestra al món més cruel del planeta. Està com sempre, fa un personatge creïble que t’acompanya fins el cor de la història, de la mà d’un David Selvas (James Dodd) que ja fa temps que és un gran, ens fan entrar a la història des del primer mig minut. El Ramón Madaula està brillant en el seu paper de l’editor Richard Ehrlich – no esperem menys d’un crack com ell –  i ofereix moments per somriure d’aquells que tan agraden al públic de teatre – jo sóc el rar, ho accepto, i no entenc que es pugui riure quan es tracten determinats temes, però això ja ho parlarem un altre dia -.

Un espectacle teatral s’aguanta damunt tres potes, el text i l’autor, la direcció i el repartiment. Els dos darrers eren garantia total i tot i no conèixer l’autor, no vaig dubtar a perseguir aquests muntatge, que degut a la meva baixa – van posar-me un maluc nou – he hagut de retardar fins el dia de Nadal, però crec que va ser un gran motiu per aixecar-se de la taula, i dur un grup dels 12 familiars més popers a la Villarroel.

No crec que tingueu massa dubtes en escollir aquest espectacle, segur que molts ja l’heu vist, però no us despisteu doncs el 15 de febrer, la Sarah Goodwin torna a agafar l’avió, aquest cop cap a Afganistan. L’Irak, ja serà història, com la pura realitat.

 

Don Joan a la meva – seva – manera

Ja fa temps que els directors d’escena, – aquells  que miren de trobar en els textos, coses que ni l’autor sap que hi són – busquen noves formes de plantejar al públic els grans clàssics, aprofitant-se d’aquella màxima que diu que els problemes de la humanitat sempre han estat els mateixos.

La posada en escena del mite del conqueridor que ens fa David Selvas, ens transporta al saló restaurant d’un hotel de luxe de qualsevol ciutat i en qualsevol moment, no hi fa res, tot moment és bo per oferir a la dona – així en sentit general i no pas de lligams matrimonials – les millors paraules que condueixin al millor final. En aquest sentit, l’espectacle té dos moments fantàstics on el Don Joan Manrique sedueix la noia jove i la dona que ho és menys – que no protesti l’Anna Azcona – on no es pot perdre ni un sol gest ni una sola veu, de la provisional parella . I si bones son les intervencions del protagonista, no es queden enrere les del seu inseparable escuder Sganarelle – un Manel Sans feliçment recuperat als escenaris  – que facilita al públic aquella rialla que sempre fa falta i es converteix en el personatge favorit dels “clients” de l’hotel, fins i tot en els moments de més tensió de l’hora i 40 minuts, sortosament  sense entreacte .

L’espectacle comença aviat, més aviat del previst, el públic va ocupant butaques i lamenta no haver reservat taula per “esmorzar” al Comodore, alguns miren de tastar les delícies del buffet lliure, o l’aroma absent d’un cafè d’aquells horribles que serveixen als millors hotels del planeta – un altre dia ja parlarem d’aquest tema –

Fa poc escrivia que el Hamlet del Pau Carrió era una bona forma d’entrar al teatre, per al públic encara “amateur” en aquest sentit, doncs el Don Joan d’en Selvas, va en aquesta direcció, i el mite – es curiós com la humanitat busca sempre mitificar en comptes d’emmirallar-se, potser per allò d’aspirar sempre a més i conseqüentment ser sempre més infeliç – de l’home que se’n fot de la religió i de la moral, o dels “plebeus” – el que ara en diríem la gent del carrer – entra molt millor que no pas la que oferia la “troupe” de Molière aquells anys del segle XVII.

Les al·lusions a la medicina poc transparent, que tant agraden a la Cristina Genebat, es deixen veure en determinats moments de l’espectacle, fins i tot surten les “farmacèutiques de la monja Forcada” , i amb un final tipus Twin Peaks – a la seva manera – et quedes amb ganes de llegir el text inicial de Molière, per descobrir totes i cada una de les adaptacions d’aquest muntatge actual.

El programa desplegable no està fet per llegir-lo abans d’entrar, mireu només  la primera plana, la resta deixeu-la per després, doncs el teatre serveix per despertar l’interès, i un cop comentat l’espectacle al bar de torn – o de guàrdia – cal treballar-s’ho una mica més per acabar de rematar la feina. Quan un espectacle et deixa ganes de llegir el text, o de buscar informació sobre el que t’han mostrat, és quan l’aplaudiment ha de ser més gran.

Tot el repartiment està molt i molt bé, i això, a l’escena catalana, cada cop és menys notícia.

 

Terra de ningú. Un poema de Harold Pinter a la Petita del TNC

“Al teatre s’hi va a treballar”, “Cada espectador entén el seu espectacle”, “Cada director fa el seu muntatge” frases que agafen una volada especial en el muntatge que ofereix la petita del TNC. Un vespre de teatre amb l’emoció d’haver entès que no era fàcil d’entendre.

Sortim de casa camí del Nacional amb la seguretat que dóna la parella Homar+Pou amb el complement de Selvas i Pujol, en un d’aquells espectacles que el gegant de la veu profunda diu que tenia guardat al calaix des que el va veure a New York, a Londres o a on sigui , i que finalment ha pogut posar en escena a casa. Per si no n’hi hagués prou, Harold Pinter  és un clàssic i per tot plegat, la cosa prometia.

Comença Homar la seva exhibició donant “peixet” al personal, fen-los riure – jo, com a molt somric –  una miqueta a base “d’amabilitat” però és un miratge, ben aviat comences a gaudir d’un treball escènic sense entendre massa be el que passa, ni el que ens vol explicar l’autor. Sabem que es la seva obra mestra i que va deixar dit que es llegís un fragment en el seu funeral, però la resta… no et perdis ni un sol comentari, analitza a tota màquina, no perdis el fil… fins que arriba un moment que ho descobreixes tot. Es un poema, una composició d’aquelles que no entens però que sona molt be, i a partir d’aquí et relaxes lleugerament, esperant que el col·loqui posterior a l’obra t’aclareixi els dubtes o te’n presenti uns quants més.

Les intervencions dels actors et maregen, t’interessa el que diuen sense saber massa bé perquè ho diuen però ho passes bé, gaudeixes del més gran dels espectacles. Aplaudiment final i disposició màxima de cara a la tertúlia de teatre que voldries acaparar del tot. El Xavier Albertí diu que aquest any els col·loquis seran diferents, que portaran un “expert” a donar la seva visió i avui han portat… UN POETA, Bingo! Ho he pillat, era això, una mena de poema on no calia trencar-s’hi massa el cap, calia deixar fruir les paraules i pensar en el passat o el present d’uns personatges que no tenen futur.

“Tractem els morts amb la mateixa tendresa amb què voldríem ser tractats” , una frase lapidària en uns personatges que tenen de tot menys tendresa…. uns personatges que t’han fet pensar i el teatre cobreix aquest servei. Moltes gràcies.

Post data. Recomanable a tots els amants del teatre. Ara queda pendent fer-la, però això serà un altre dia.