Todas las canciones de amor. El millor homenatge a la persona més important

La mare de l’Eduard Fernández va morir la primavera del 2020, enmig d’aquell caos de, de vegades, mirem de no recordar, i com tants altres, no li va poder dir l’adéu que ell hagués volgut. Ha passat el temps, les coses s’han anat assentant, i els sentiments han donat pas a les accions, i l’Eduard Fernández, un artista de categoria, ha trobat la millor forma de posar remei a allò que va quedar pendent.

Un monòleg escrit per Santiago Loza, treballat amb la complicitat d’un amic – Andrés Lima – i el mateix Eduard, es converteix per art de màgia – la màgia del teatre – en un espectacle que em va tenir immòbil durant 80 minuts aproximadament, i que em va fer espurnejar els ulls mentre sortia de la sala, una estrena per part nostra de Los Teatros del Canal, a la sala verde, plena de gom a gom, per acompanyar un mite en una creació només a l’abast dels més grans.

Eduard Fernández es posa en la pell de la seva mare, que tots els que no la van conèixer, ho van poder fer finalment, un personatge que ocupa tot l’escenari, en una cuina blanca on es projecten des dels electrodomèstics als personatges secundaris de la història. Una posada en escena calculada al mil·límetre, com no podia ser d’altra forma.

Més o menys comença així, amb l’Eduard convertit en la seva mare:

“Esta mañana ha ocurrido un hecho curioso. Me he levantado, he abierto los ojos como cada día desde que recuerdo, me levanto, me digo será un día largo y agotador pero nos pondremos en pie, le daremos batalla desde su inicio. Esta minúscula historia tuvo un quiebre…”

Doncs la història de l’Anna Maria, la mare de l’Eduard, no té res de minúscula, és la història de tantes dones de la seva generació que van dedicar la vida al servei dels seus, del marit, dels fills, dels pares en moltes ocasions, dones valentes poc reconegudes que eren tot estimació i treball.

L’Eduard juga “a casa” disposa dels materials per aixecar un homenatge únic, un homenatge que seria l’enveja de qualsevol que vulgui “fer alguna cosa especial” per acomiadar la persona més important de la nostra vida. Amb el teu permís, Eduard, prenc nota de la teva idea.

Al final de l’espectacle, quan l’Eduard es treu la perruca doncs “Eduardo va a venir hoy”, i deixa marxar la seva mare, la sala es posa immediatament en peu, homenatjant aquella dona que amb la seva estimació, la seva cura i la seva eterna presència, ens ha permès gaudir d’un monstre de la interpretació.

La barreja del text amb les cançons “d’aquella època” composen un espectacle dinàmic en la seva sobrietat, tot sembla anar a poc a poc quan, realment, no paren de passar coses. Potser Txèkhov els va inspirar?

Vam agafar l’AVE per anar al teatre, no ens volíem arriscar a que l’espectacle que va anunciar en una entrevista que li va fer el Ricard Ustrell, no aterrés també a Barcelona. Esteu avisats, si el programen a casa nostra no dubteu ni un segon. Un gran actor embarcat en un gran espectacle que és un gran homenatge. El final a la platja, possiblement de Castelldefels, resulta impactant i bonic alhora.

L’espectacle em va deixar sense paraules, un cop digerit he aconseguit fer-ne un petit resum, ho he fet per vosaltres i per sumar-me a l’homenatge a l’Anna Maria, gran amiga de la meva sogra, la Nuri.

 

Panorama des del pont. Un Miller però menys

L’any que jo vaig néixer, concretament nou dies abans del dia mític – per a mi, és clar – , s’estrenava a Broadway  “Panorama des del  Pont”, un text de l’autor de “Mort d’un viatjant”, un clàssic que qualsevol espectador de teatre ha de veure al menys un cop a la seva vida. Tots els textos de Miller, que viu a l’univers dels grans autors gràcies a Willy Loman, han esdevingut èxits, tot i que, per a mi, i amb tot el respecte possible, sempre optaran al segon lloc de la classificació.

La història de l’Eddi Carbone, l’estibador enamorat de la seva neboda òrfena que té  acollida a casa, que no pot suportar que pugui arribar a ser d’un altre, explica la vida dels barris tristos de  New York – què  serà que els perdedors donen més joc que els guanyadors per escriure un conflicte teatral? –  en aquells temps on els immigrants italians il·legals, lluitaven per somriure entre escarràs i escarràs, confiant en posar uns pocs dòlars a la butxaca i aconseguir el petó d‘una americana bonica que potser els obriria el camí cap als preuats “papers”. Obviaré allò de que els grans textos sempre estan d’actualitat i que això de la immigració il.legal … en fi, no cal dir res més.

En un temps marcat pels autors americans – estem amb els “bolos” de Mort d’un viatjant i estrenem en dues setmanes un Tenessee Williams –  amb el reclam Eduard Fernández,  resultava evident regalar per Nadal, entrades pel Romea per a tota la família, i aquest passat dimarts va ser el dia de sortir de casa i dirigir-nos al temple del Raval.

No seria just oblidar que al repartiment de l’espectacle hi destaca la Mercè Pons – possiblement la més brillant –, el Pep Ambrós – sòlid i creïble com sempre – , el Jordi Martínez en el paper d’advocat narrador de la història, o el Marcel Borràs, i he de reconèixer que no tenia referències de la Marian Salas – Catherine –,  el Rafa Cruz o el Sergi Vallés, que completen el grup encarregat de plantejar el conflicte a la Sala.

Coneixia el text, l’havia vist en altres ocasions i aquesta no va resultar la millor. Potser els canvis escenogràfics continuats que trencaven el clima, o la forma tragicòmica de plantejar la situació, especialment en el paper principal, van deixar-me fora de joc. Personalment no tinc cap problema en que els actors moguin elements escènics, però si poden ser mínims, millor, i les continuades pujades i baixades des de telers d’una paret de la casa, o de cadires o butaques, em van semblar innecessàries, tot al contrari de les projeccions que resulten formidables, especialment els moments que plou o que neva sobre la ciutat dels gratacels.

No em va agradar la direcció de l’espectacle, i no és el millor Eduard que he vist, però hi ha moments intensos  – no pot ser d’altra forma – i els que ens dediquem a això, sempre trobem coses per aprendre. El programa de mà, molt original, requereix una estona per llegir-lo i entrar millor a l’ambient portuari que va retratar el gran Arthur Miller.

 

 

“Adresse unbekannt”. Perill d’asfíxia a la Villaroel

Vaig llegir el text  de Kathrine Kressman Taylor, fa més d’un any, potser dos – el temps passa de pressa – i em va semblar una obra d’art. La correspondència entre dos grans amics que les circumstàncies vitals emmetzinaran fins a cotes impensables forma part d’ un conjunt de textos epistolars que han esdevingut clàssics teatrals. Cartes d’amor d’A.R. Gurney, Carta d’una desconeguda  de Stefan Zweig o 84, Charing Cross Road de Helene Hanff et transporten per la vida dels protagonistes a base de correu, colpejant en determinats moments a fi de que ningú decideixi relaxar-se de la tensió diària, però Adreça desconeguda és una fuetejada directa al cor, una prova de resistència per l’estat emocional i el muntatge dirigit per Lluís Homar i interpretat colze a colze amb l’Eduard Fernández bat tots els rècords.

L’espectacle comença abans de l’espectacle, l’arribada dels dos monstres teatrals que volen convèncer el públic que no han de tenir por, els ofereixen galetes, els demanen rient que no permetin que els mòbils participin de la trobada, els fan creure que són bona gent, uns amics de tota la vida que s’escriuran cartes, fins i tot miren d’enganyar-nos als qui coneixem el text, brinden, per tots i per la gran Lizaran – faltaria més – i somriuen encisadors sense que ningú s’esperi el que es a punt de caure’ls al damunt. Conforme avança la correspondència comencem a sostenir la respiració, no sabem si mirar qui parla o qui llegeix, interaccionen entre ells, es mouen de forma acurada acompanyant el sentit de les paraules, amb un criteri impecable i  fins i tot afegeixen detalls d’un vestuari suposadament fàcil que apareix al moment precís, mentre l’angoixa ens consumeix.

A mig espectacle agafo aire espantat de morir ofegat per oblidar-me de respirar, i en un instant m’adono del que són capaços de fer amb un llibre uns actors excepcionals que et poden fer viure totes les experiències possibles. Llegir un llibre et fa imaginar, ser al teatre et fa viure, malgrat el perill d’ofegar-te oblidant que cal respirar… sempre que en Martin i en Max t’ho permetin.

Només sortir del teatre, i de tastar l’aire fred d’una tarda de pluja, tinc temptacions de passar de nou per taquilla i tornar a entrar en el món màgic dels dos amics, però la por a morir d’asfíxia m’atura. Si de cas ja hi tornaré la setmana vinent.

Un espectacle que cal veure i viure, una exhibició de poder de dos personatges de l’escena que han decidit donar vida a dos amics de sempre allà cap a l’any32. Les paraules uniran Munic i San Francisco, mentre els ponts es mantinguin drets. No m’he agenollat físicament davant de l’Homar i el Fernández però n’he tingut temptacions. No us ho perdeu, ho lamentaríeu tota la vida.