RSS

Arxiu d'etiquetes: El crècit

El crèdit. Si Galceran i Belbel van de copes, demanen J.B. (sense gel)

 

IMG_1328Crec que és de justícia avisar que anar al teatre a veure’n “una de riure” no es el que més m’atrau i possiblement per això he trigat una mica a anar a “La Caixa” a veure com està el tema del préstec que en Jordi Bosch ha de concedir o no al Jordi Boixaderas, segons la normativa del Jordi Galceran, tot i el marketing Belbelià – perdoneu l’adjectiu inventat – que seria capaç de “vendre” qualsevol espectacle a base d’una passió pel teatre, digna d’admiració.

Jo soc un dels pocs que no va “xalar” amb el Mètode Gronholm del mateix autor, segurament per allò de que sovint vaig a contracorrent o potser per allò que deia de la comèdia tot just començar aquest escrit, però Belbel, Bosch i Boixaderas eren massa llaminers per deixar-los passar així com així i vaig decidir anar a pair l’àpat nadalenc a les cadires de la Caixa.

Es tracta d’una comèdia en tota regla on fan riure tant les paraules com les mirades o els silencis, tot i que dir cul o collons seguiran sent sempre riallades assegurades tingui el públic, l’edat que tingui.

Un problema que es detecta ja d’entrada es que l’escenari central en un espectacle on cal veure la cara dels actors resulta poc adient, fins i tot des del mateix escenari – la Villarroel segueix amb el sistema de cadires sobre les taules – i molts cops la mateixa esquena d’un dels actors, et tapa la cara de l’altre i considerant que resulta primordial veure les expressions, doncs ja la tenim “muntada”. Es tracta d’un text intel·ligent i molt ben trobat, tot i que pot arribar un moment que la manca de teca o de rerefons ens pugui cansar als que ens agrada anar al teatre a treballar, però veure el públic rient de forma continuada també pot resultar enriquidor. He dit rient i no pas comentant l’obra, que d’aquest ahir n’hi havia i forces.

Quan veig un espectacle protagonitzat per dos monstres de l’escena, m’agrada fer l’exercici d’imaginar-los amb els papers canviats i en aquest cas, tot i que seria possible, crec que el repartiment està molt encertat doncs si una cosa broda impecablement el Boixaderas és el personatge cínic – val a dir que ho broda quasi tot, però… – i el Bosch hi ha moments en que recorda el gran Joan Capri, que en comèdia catalana al menys sota el meu criteri, és “lo más”.

el-credit-teatre-villarroel (1)En definitiva es tracta d’una comèdia intel·ligent i divertida, interpretada magistralment per dos monstres de l’escena catalana, dirigits per un crack i escrita per un autor català viu de renom internacional. Malgrat tot, a mi em motiva més el Pinter, el Txèkhov o el Shakespeare per anomenar-ne tres d’una llista interminable de clàssics que em fan pensar i em provoquen ganes de comentar l’espectacle amb altres malalts de teatre.

Per acabar dir que anar a la Caixa el dia de Nadal, com a mínim fa riure i assegurar que “segur que t’agrada” no es una “catxa” (en castellà: farol).

 

Anuncis
 
1 comentari

Publicat per a 26 Desembre 2013 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , , ,