RSS

Tag Archives: Els dies feliços

Els dies feliços, un magisteri a tres bandes

2014-05-17 20.34.54Samuel Beckett no enganya ningú, l’espectador no pot esperar entendre cada una de les situacions per posar-se a treballar sinó que cal deixar-se portar i viure en la pell dels protagonistes les realitats vitals que se’n desprenen.

La Winnie dels Dies Feliços no és una excepció, la dona amb mig cos enterrat a la sorra d’un desert que no saps si es causa d’una destrucció del món o una metàfora de la solitud de l’esser humà, però que a partir del moment que entre les dunes hi sona un timbre que marca l’inici i el final del dia no cal trencar-s’hi més el cap mirant d’esbrinar el significat escenogràfic. A partir d’aquí l’angoixa entre mitjos somriures s’apodera de l’espectador que no pot deixar de seguir les instruccions de la gran Vilarasau com més o menys prova de fer l’Òscar Molina, l’actor que dona vida a Willie, el marit que serveix d’excusa al monòleg de la dona que ens vol fer creure que tot va bé, quan resulta evident que res és com voldríem, una mica com al nostre món real un cop abandonada la seguretat de les butaques. El públic, en tensió continuada, es permet certes efusions en forma de rialles en determinades intervencions de la dona mig enterrada, però finalment s’adona que allò no té res de graciós, Beckett no pretén fer riure, pretén posar-te el malestar al cos, i deixar que tu mateix t’ho vagis “patint” a la teva vida diària. Possiblement per això, l’autor irlandès és un clàssic, doncs el teatre ha tingut sempre aquesta missió de fer reaccionar la societat, fins i tot quan en una comèdia fan que riguis de les teves pròpies misèries.

Fins aquí tenim dues de les bandes del magisteri, Beckett i Vilarasau, l’altra Lizaran de la factoria Lliure fa una nova exhibició de talent escènic i en molts moments et fa creure que Beckett es va inspirar en ella per crear el seu personatge i que finalment s’han trobat en aquest pedregal desèrtic que té tots els significats. Els qui em coneixen diuen que no sóc imparcial jutjant la Vilarasau, que tot el que fa ho considero mític, però no ho puc evitar, m’encanta, és molt bona i quan sembla que ja ho ha fet tot, et sorprèn una vegada més. No en va, des de fa anys tinc un somni que és compartir escenari amb ella, un somni, ja ho sé, però… què seria el món sense somnis.

El tercer punt del mestratge és el Belbel, el polifacètic, l’enyorat director del TNC “venent” els espectacles el dia de la presentació, encaminant les teves passes cap a la taquilla per demanar un abonament XXL, un dels autors vius de més garantia i un director que no falla mai. L’imaginava “xalant” als assajos amb la gran Musa, i somrient trapella mirant per un forat d’aquell desert tant ple de silencis, de somriures, de paraules, d’angoixa, de buidor….2014-05-17 23.07.10

El programa del Lliure anunciava Belbel – Vilarasau, i vaig marcar l’espectacle sense llegir el títol, per això érem a la primera fila, al mig, gaudint d’un gran vespre de teatre on els deu minuts de descans provocats pel canvi escènic, es fan eterns, i que marxar cap a casa deixant la Winnie sola – amb en Willie si es que hi és – esdevé un autèntic drama. La pregunta es obvia, es pot repetir?2014-05-17 20.46.34

Anuncis
 
1 comentari

Posted by a 18 Mai 2014 in 1. Crítiques

 

Etiquetes: , , , ,

Preparant la temporada

home13-14catDe vegades les respostes arriben quan menys ho busques i ahir a la tarda vaig obtenir la solució al dubte integral que fa temps m’aclapara – per dir alguna cosa, es clar -. Perquè m’apassiona el teatre? On vaig contraure la malaltia que em fa flairar escena i dirigir-me cap allà sense dubtar-ho? Com es que les dues hores d’assaig m’alliberen de tots els fantasmes? Com és que dalt de l’escenari sento la felicitat més a prop que mai? La resposta és que el teatre és diferent, segueix un camí paral·lel a la vida però té un clima especial, només hi plou quan volem i patim a gust, som feliços fent riure i fent plorar, asseguts a la butaca gaudim d’un drama descarnat…. el teatre ens conforta, va dir ahir el gran Lluís Pascual, i  en un moment de crisi brutal, el Lliure ha aconseguit més públic que mai, ha saltat per damunt d’un ERO sense afectar cap del seus treballadors, i ens ha ajudat a sentir-nos menys sols.

Ahir vam passar la tarda al Lliure de Montjuic, era el dia de l’abonat, el dia dels malalts de teatre –uns més greus que altres -, vam visitar l’edifici màgic, vam sentir l’esperit del Puigserver de la Lizaran, vam retrocedir al 1976 l’any de creació del mític Lliure de Gràcia en les explicacions del Jordi Ferron, que ens va acompanyar en la visita fent-nos gaudir de cada racó, i no només de les sales sinó del cosidor, del lloc on més fàcilment podies trobar el mític Fabià, vam veure els mecanismes màgics que transformen la sala per a sorpresa del públic i fins i tot van quedar-nos a les fosques en un intent de sentir més a prop la inspiració que impregna cada paret d’aquell edifici. L’esperit de la Xirgu és al Romea.

Un cop feta la visita, ràpid a veure de nou els Feréstecs, el gran èxit de la temporada… un Goldonni, un text que no diu res d’especial però que la gràcia sempre està en com es diu, un espectacle sense Arlequino ni Pantalone, però que triomfa gràcies a les brillants interpretacions del que els meus avis en deien una “astracanada”. Com? Que algú encara no l’ha vist? Doncs no patiu que a la propera temporada torna. I precisament per parlar de la propera temporada vam trobar-nos amb el Lluís Pascual, que ens va vendre amb facilitat una temporada original amb espectacles per a tots els gustos, fins i tot teatre en sessió golfa, en francès, en castellà, en euskera, i en català, naturalment. Hi érem força gent, fins i tot algú va quedar-se a les portes veient la presentació per pantalla, i suposo que a causa de l’emoció, en Pasqual va oblidar-se de presentar el que pot ser “l’espectacle” de la temporada, “Els dies feliços” – confiem que sigui un presagi – a càrrec de Samuel Beckett, Sergi Belbel – alliberat de les responsabilitats al TNC – i la mítica Vilarasau. Aquest és el primer espectacle que assenyalo al meu abonament acabat de comprar… la resta cal mirar-la detingudament.SONY DSC

Per arrodonir el cap de setmana de teatre aquest matí he visitat el TNC, no ha estat el mateix, no s’ha respirat el mateix tuf teatral… ha faltat alguna cosa que no tinc ganes d’endevinar.

Arriba l’estiu tot planificant la propera temporada teatral. A més del Somni d’una nit d’estiu que presentarem nosaltres a l’octubre, el paper de públic ansiós, ja el tenim a punt.

 

Etiquetes: , , , , , ,